LES MURALLES D'ILTURO. Bloc d'història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme, escrit per Rosa Isabel Garí Lleixa, amb la col.laboració de Joan Francesc Clariana Roig.

dimecres, 31 d’agost de 2011

Antoni Benaiges, un mestre català en una fossa de Burgos

Entre els dies 9 i 13 de setembre, tindrà lloc a les Esmandies de Mataró el memorial "Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, un mestre català a una fossa comuna de Burgos", projecte de Sergi Bernal.
Les activitats previstes són:
Divendres, 9 de setembre a les 20 hores: Inauguració de l'exposició fotogràfica, amb la intervenció de Delphine Crespo, Antonio Doñate i Sergi Bernal.
Divendres, 16 de setembre, a les 19,30 hores: Passi del documental de l'Agustí Corominas: "Els mestres catalans, de la guerra a l'exili", amb la presència de l'autor, Agustí Corominas i d'en Sergi Bernal.
La mostra fotogràfica podrà ser visitada de dilluns a dissabte de 18 a 21,30 hores.
Podeu ampliar la imatge clicant al damunt.

diumenge, 28 d’agost de 2011

El tresoret d'Òrrius



Amb motiu del 30 aniversari de la descoberta de l'anomenat "Tresoret d'Òrrius", un conjunt de monedes d'època comtal, el grup Amics del Pessebre Vivent ha organitzat un seguit d'actes per commemorar l'esdeveniment i donar a conèixer aquesta troballa d'inestimable valor. Aquests actes commemoratius, que tindran lloc els dies 9, 10 i 11 de setembre, compten amb la col.laboració de diverses entitats o persones, com el Grup d'Història del Casal, de Mataró, la Secció Arqueològica del Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt, o l'historiador orrienc, Josep Ma. Roqué.
El tresoret d'Òrrius fou descobert pel rector, Mn. Joan Capell en substituir un enllosat durant les obres de restauració de la capella del Roser de l'edifici parroquial d'Òrrius; les monedes són del temps de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I. Sembla que va ser amagat entre el 1032 i el 1041.
La troballa va donar origen a una campanya d'excavacions l'any 1982, dirigides pel Dr. J.I. Padilla, amb la col.laboració del Grup Arqueològic del Museu Municipal de Vilassar de Dalt.
Activitats:
Divendres 9 de setembre:
A les 8 del vespre, a l'església parroquial de Sant Andreu, conferència: "Òrrius (990-1035), una vila entre dues èpoques". A càrrec del Sr. Joaquim Graupera, historiador i membre del Grup d'Història del Casal de Mataró.
A les 9 del vespre, inauguració a la sala de plens de l'ajuntament de l'exposició retrospectiva de la troballa. Col.labora la Secció d'Arqueologia del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Simultàniament, venda de begudes i entrepans. Es podrà visitar l'exposició dissabte, 10 i diumenge 11 de setembre de 10 a 14 i de 18 a 20 h.
A 2/4 d' 11 del vespre, a l'església parroquial de Sant Andreu, concert pedagògic d'instruments medievals catalans, amb els Ministrers del Sabre.
Dissabte 10 de setembre:
A les 10 del matí, i des de l'església de Sant Andreu, visita guiada i comentada de les ermites de Sant Pere de Clarà, Sant Bartomeu de Cabanyes i la capella del Roser de l'església de Sant Andreu, a càrrec de l'historiador local Sr. Josep Ma. Roqué. Desplaçament en vehicles particulars.
A 2/4 de 7 de la tarda, a l'església de Sant Andreu, conferència central: "El trosoret d'Òrrius i el seu valor històric", a càrrec del Sr. Miquel Crusafont, President de la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics.
A 2/4 de 10 del vespre a la plaça de l'Església, sopar medieval, conduït per Sadurní Moner i el seu grup de cuiners. Tiquet 15  € (inclou cassoleta, got i un instrument tradicional orrienc, per menjar). Al final del sopar, sorteig d'un conjunt d'objectes d'art cedits per diferents artistes orriencs. Elss ticquets per al concert i el sopar es podran adquirir al local d'avis de la plaça de la Constitució d'Òrrius de 7 a 2/4 de 9 de la tarda del dijous 1 al dimecres 7 de setembre inclosos.
Diumenge 11 de setembre:
A la 1 del migdia, a la plaça de l'Església, ballada de sardanes conjuntament amb els actes propis de la Diada.
Diumenge 2 d'Octubre:
Al matí, en horari i detalls que ja es donaran a conèixer, desplaçament col.lectiu al Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona) per veure el tresoret d'Òrrius, i una visita general a la resta de seccions.
Per conèixer què és i que significa el tresoret d'Òrrius, podeu consultar aquest treball de Joaquim Graupera.
Podeu ampliar el tríptic del Tresoret d'Òrrius clicant al damunt:

dijous, 18 d’agost de 2011

La ciutat d'Iluro/Alarona a la baixa antiguitat, descrita per Joan Bonamusa


El llibre del doctor en arqueologia Joan Bonamusa i Roure, De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona). Entre la Tetrarquia i els carolingis, guanyador de l’accèssit del premi Iluro 2010, és també la seva tesi doctoral. Es tracta d’un llibre monumental, molt ben documentat, que per altra banda, opinem, resumeix tota una vida dedicada a l’arqueologia i a la història.
Tal com el mateix llibre explica, el mataroní Joan Bonamusa (n.1933), va iniciar-se en l’àmbit de l’arqueologia en el grup “Marià Ribas”, que va constituir la base de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, a través de la qual va participar en diferents excavacions, estudis i publicacions; fou un dels creadors dels “Quaderns d’Arqueologia i Història”, que després donaren pas a la revista “Laietània”, del Museu de Mataró; participà, entre d’altres, en l’excavació del poblat ibèric de Burriac i la necròpoli de Can Rodon de l’Hort (Cabrera de Mar) de la vil.la romana de Torre Llauder (Mataró), com a coordinador en la dels Caputxins (Mataró), i com a codirector en la de Can Modolell (Cabrera de Mar).
L’activitat arqueològica i els estudis històrics al Maresme, s’ha desenvolupat extraordinàriament les darreres dècades, des del restabliment de la Generalitat de Catalunya. Joan Bonamusa ha participat doncs en aquesta tasca comuna, i com a persona que creu en el treball d’equip, cita al llarg de la seva obra a tots aquells que l’han ajudat a desenvolupar el seu treball sobre el Mataró de l’anomenada antiguitat tardana.
Una època fins fa poc, mal coneguda, i alhora apassionant, per la qual cosa s’ha d’agraïr l’esforç de l’autor per treure-la a la llum; i més quan no es limita a la pròpia ciutat, sino a tot el seu entorn, al que avui constitueix el Maresme, o bona part d’aquesta comarca.
No pot ser més apassionant pels historiadors una època fins fa poc, com deiem, mal coneguda, en la qual es va viure una profunda crisi econòmica, política, religiosa, militar; es va veure també la fi d’un Imperi que havia durat segles; l’adveniment del cristianisme i la prohibició dels antics cultes que havien dominat Europa; es varen patir nombroses invasions: pobles germànics, musulmans, francs.
Joan Bonamusa utilitza les fonts abastament les fonts arqueològiques, documentals i erudites, situant a més a més la ciutat d’Iluro/Alarona, en el context del seu temps, dins dels esdeveniments històrics; completa la obra amb una excel.lent, per aclaridora, documentació gràfica, i amb un apèndix amb una àmplia documentació.
El temps en que es desenvolupa va des de l’anomenat Baix Imperi romà (segles IV-V) i acaba amb l’arribada dels francs, que incorporen l’Afrany (Catalunya Vella) al seu imperi, com a Marca Hispànica.
Situa l’autor la ciutat en els seus orígens, el segle I aC., un oppidum civium romanorum que pren el nom, Iluro, de la propera Ilturo (Cabrera de Mar); ens fa conèixer i viure el que era una ciutat romana, amb el seu comerç, el fòrum, el mercat, les muralles, el clavagueram (val la pena veure, per exemple, les recreacions del macellum o mercat, o de la porta d’una muralla, aquesta darrera segons el grafit d’un fragment d’atuell ceràmic) , i progressivament ens porta fins al moment de la crisi, l’anomenada “crisi del segle III”: conflictes, invasions, canvis econòmics, devallada de les ciutats, ruralització, ...en arribar al segle V veurem la transformació profunda que ha sofert la ciutat d’Iluro/Alarona, com totes les del seu context, canvis urbanístics, adveniment del cristianisme, amortització de la xarxa del clavagueram; així mateix, a l’àrea rural d’Iluro, les vil.les consagren la major part del seu espai a l’agricultura, en una societat que progressivament es va fent més autosuficient, i que va fins a la concentració de la propietat (els fundi) i la creació de vincles de dependència “protofeudals”.
De la mà de Bonamusa coneixerem l’aparició dels vici, orígen de molts pobles actuals, així com el paper cada cop més determinant del cristianisme i de l’Església. A partir del segle VII, veurem el cessament definitiu de les relacions amb el nord d’Àfrica, símptoma possiblement d’una profunda crisi.
Al regne visigòtic li seguirà l’arribada de l’Islam a la península (711), en una ocupació ràpida que l’autor atribueix sobretot a l’establiment de pactes, i ben aviat, a la Catalunya vella (785, conquesta de Girona) els francs establiran la Marca Hispànica com a frontera sud de l’imperi carolingi, dins la qual quedarà inclosa el que resta de la ciutat d’Ilturo/Alarona.
Un accèssit del “Premi Iluro” que, al nostre modest entendre, seria veritablement  mereixedor del màxim guardó.

Joan Bonamusa i Roure, De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona). Entre la Tetrarquia i els carolingis. Accèssit Premi Iluro, 2010. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró 2011.(971 pags.)

Fotografia: Joan Bonamusa (esquerra) i Joan Noé a Can Modolell, en els temps en que aquell era codirector de les excavacions; al fons, la masia de Can Bartomeu.






dimarts, 16 d’agost de 2011

Un amic de quatre potes

No sempre hem de parlar de grans esdeveniments històrics o de personatges famosos; avui us proposo una senzilla anècdota, d'aquelles que, per alguna raó que no ve al cas, em va quedar en la memòria, i que he recordat en trobar aquesta imatge d'un gos, un animal noble i sociable, de pelatge negre i lluent, que "participava" en les nostres excavacions: venia a primera hora des d'alguna casa propera i es quedava tranquilament a veure què passava; ves a saber perque, potser li erem simpàtics, o sentia curiositat; pel seu bell pel obscur li dèiem "Negre", encara que no saviem el seu nom veritable. Un dia, "Negre" va deixar de venir i no va tornar més. Què se'n devia fer?

dimarts, 9 d’agost de 2011

Saturninus, un procurador llibert a Can Modolell, segons Pablo Ozcáriz

Un dels aspectes més interessants i enigmàtics del jaciment de Can Modolell (Cabrera de Mar), el constitueixen els noms de personatges gravats damunt plaques, làpides o altars; qui eren? que saben d'ells i que ens poden ensenyar?
En una entrada anterior citàvem la inscripció que hi ha en una placa, una tabula ansata de bronze, d'uns 10 cm d'ample, destinada a identificar l'oferent o propietari algun objecte, possiblement un altar votiu o un exvot.
Fabre, Mayer i Rodà en varen fer la següent trascripció:
APHNI · PACCI o P(ubli) · PACCI
SATURNINI
PROC(uratoris) · VESPASI
SIANI AUG (usti) · L(iberti)
Varen entendre, a més, que hi havia un sol dedicant, es tractava d'Aphnus, llibert d'un procurador de l'emperador Vespasià, anomenat P. Accius o Paccius Saturninus. Crida l'atenció que la sil.laba SI de Vespasià, estigui repetida. No és, tampoc, la primera vegada que apareixen referencies a lliberts o esclaus imperials en l'epigrafia de Can Modolell, Tenim els casos de Successus i Elaine i Flavius Moschus . Malhauradament, no podem saber la seva relació amb la vil.la o santuari.
Pablo Ozcáriz Gil, professor universitari d'arqueologia, en un article publicat l'any 2002 al número 18 de la revista Laietània, i que ara podeu consultar en aquest enllaç, proposa una nova lectura de la inscripció i fa noves i molt interessants aportacions per a la seva comprensió.
Amb totes les precaucions, ja que la interpretació no és senzilla, Ozcáriz proposa que puguin ser dos els noms d'oferents gravats a la placa, ja que, ens recorda que un llibert de Vespasià hauria de dur el mateix nomen i cognomen del seu antic amo, en aquest cas l'emperador, Titus Flavi Vespasià:
"Establecer si se trata de uno o dos dedicantes resulta complicado. En el caso de que el procurador citado sea ecuestre, debe ser una sola persona (Aphnius) y en el caso de que sea liberto, dos (Aphnius Saturninus). Esto se debe a que si fue liberto imperial tuvo que tener como nomen y cognomen los mismos que el emperador que lo liberó, lo que no se corresponde con la inscripción" (Ozcáriz, 2002, pag. 191)
Observació personal: Creiem que hauria de dir els mateixos praenomen y nomen, de la persona que el va alliberar, no nomen y cognomen.
En cas d'acceptar-se la tesi dels dos dedicants, per Ozcáriz, la transcripció seria la següent:
APHNII PACCI (o P. ACCI)
SATURNINI
PROC(URATORIS)
VESPA(SI)SIANI AUG(USTI) LIBERTI
D'aquesta manera els dos oferents serien Aphnus, llibert de Paccius o de P. Accius, i Saturninus procurador, llibert de Vespasià August. (Ozcáriz, 2002, pag. 191).
Per Pablo Ozcáriz, resulta més versosímil la hipòtesi de dos dedicants, creu també que Saturninus fou un procurador llibert; els procuradors lliberts es trobaven sota el comandament dels procuradors eqüestres, realitzaven tasques subalternes especialment referides a l'exèrcit o l'extracció minera; una segon grup de procuradors lliberts, de rang inferior, es dedicaria a tasques subalternes (Ozcáriz, 2002, pàg. 192).
Però, hi aquí ve el que pot fer Saturninus especial, aquest no era un procurador de rang inferior, sino situat sota el comandament directe del procurador equestre, en realitat, un dos únics casos documentats a Hispània, i potser el més antic conegut; l'altre procurador llibert sota les ordres de l'eqüestre del que en tenim notícies, anomenat també Saturninus (!), va exercir les seves funcions  al noroest hispànic també en temps de Vespasià. (Ozcáriz, 2002, pag. 192).
Un personatge, doncs, singular, obert encara a moltes interpretacions.
Pablo Ozcáriz Gil, "El testimonio más antiguo de un procurador liberto de la provincia Hispania Citerior", dins Laietània, núm. 18, Mataró, 2002. Pags. 191 a 194.
Trobareu l'article a Internet, clicant aquí.
George Fabre, Isabel Rodà i Marc Mayer, Inscripcions romanes de Mataró i la seva àrea. Mataró, 1983, pags. 97 a 100.

dissabte, 6 d’agost de 2011

De quan Vilassar de Mar era San Juan de Vilasar

Fotografies: Josep Garí i Pons
Podeu ampliar les imatges clicant al damunt.
Les presents fotografies, possiblement es varen prendre per reflectir un petit accident de trànsit a la cruïlla anomenada del Sindicat, a Cabrera de Mar (Barcelona), on es troben les carreteres de Vilassar de Mar a Argentona, Cabrera i el Camí del Mig, al costat de la riera de Cabrera, de la que veiem un fragment.
En elles, a més dels entranyables sis-cents de tantes i tantes fotografies de fa unes dècades, hi veiem dos cartells que ens indiquen, l'un Barcelona. Autopista de Peaje" i l'altre "San Juan de Vilasar", que tal era el nom de Vilassar de Mar llavors.
L'autopista del Maresme, abans A-19, va ser inaugurada l'any 1970; totes aquestes dades ens indiquen que la fotografia devia éssar presa en els inicis o mitjan d'aquella dècada.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...