LES MURALLES D'ILTURO. Bloc d'història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme, escrit per Rosa Isabel Garí Lleixa, amb la col.laboració de Joan Francesc Clariana Roig.

diumenge, 26 d’agost de 2012

De quan Cabrera de Mataró va passar a ser Cabrera de Mar

Rebuscant papers, he trobat aquest vell Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, corresponent al 13 de març de 1967, en que es disposa el canvi de nom de la població coneguda fins aquell moment com a Cabrera de Mataró, que es converteix oficialment en Cabrera de Mar. Podem llegir-hi:

                                                           "CIRCULAR Nº 15
      Sobre cambio de nombre del Municipio que se cita
La Dirección General de Administración Local comunicará a este Gobierno Civil el acuerdo, adoptado por el Consejo de Ministros en su reunión de fecha 27 de enero del corriente, aprobando el cambio de nombre del Municipio de Cabrera de Mataró, de esta provincia, que se denominará en lo sucesivo Cabrera de Mar, según la resolución siguiente:
"Visto el expediente instruído por el Ayuntamiento de Cabrera de Mataró, de la provincia de Barcelona para cambiar el nombre del Municipio por el de Cabrera de Mar;
Resultando: Que por moción de la Alcaldía, en sesión celebrada el 22 de diciembre de 1965, acordó iniciar la apertura del expediente necesario para cambiar el nombre del Municipio, por estimar que el actual les hace parecer una dependencia de la vecina ciudad de Mataró y les aleja del mar, cuando precisamente se da la circunstancia de que el término de Cabrera es de los que tienen mayor longitud de litoral;
Resultando: Que sometido el expediente al trámite de información pública, no se presentó reclamación de ninguna clase durante el plazo de exposición, según se certifica;
Resultando: Que al proyecto se han adherido numerosos organismos e instituciones de Cabrera de Mataró, destacándose la del señor Cura párroco de Cabrera de Mar, nombre con que se designa la Parroquia de San Félix de Cabrera en los documentos oficiales del Arzobispado.
Resultando: que a su vez la Excma. Diputación Provincial de Barcelona emite su dictamen preceptivo en sentido favorable al cambio de nombre solicitado; 
Resultando: Que la Real Academia de la Historia por último, estima que debe accederse a la petición objeto del expediente, y, de acuerdo con la misma, substituir, en el Municipio y lugar que lo capitaliza, el nombre de Cabrera de Mataró por el de Cabrera de Mar;
Considerando: Que de toda la documentación unida al expediente se desprende el parecer unánime de todos los sectores de opinión pública de Cabrera de Mataró en cambiar el nombre actual por el de Cabrera de Mar, apoyándose, principalmente en el hecho comprobado de la amplitud el litoral que corresponde al término municipal.
Considerando: Que, según certifica el Arzobispado de Barcelona, desde el año 1928 figura la denominación Cabrera de Mar para designar la Parroquia de San Félix de Cabrera, dándose así el paradójico caso de que en el Registro Civil figura el nombre de Cabrera de Mataró, y en el Eclesiástico, el de Cabrera de Mar;
Considerando: Que indudablemente el nuevo nombre solicitado corresponde más a la realidad, tanto por la situación geográfica del Municipio como por la longitud y buenas condiciones de su litoral, donde se asentarán próximamente dos polígonos residenciales aprobados por la Comisión Provincial de Urbanismo que acortarán la distancia que separa la capitalidad del Municipio de la costa;
Considerando: Que el acuerdo municipal ha sido adoptado con el quórum exigido por el art. 303 de la Ley de Régimen Local, siendo favorables los informes exigidos reglamentariamente por los arts. 34 y 38 del Reglamento de Población y Demarcación Territorial de las Entidades Locales;
Considerando: Que, de conformidad con los textos legales mencionados, corresponde la aprobación de este expediente al Consejo de Ministros, a propuesta del de la Gobernación,
En Consejo de señores Ministros, en su reunión de fecha 17 del pasado mes de enero, acordó aprobar el cambio de nombre del Municipio de Cabrera de Mataró, en la provincia de Barcelona, por el de cabrera de Mar, de conformidad con la propuesta formulada por su Ayuntamiento.
Lo que se hace público en este BOLETÍN OFICIAL de la provincia para general conocimiento.
Barcelona, 9 de marzo de 1967
                                               EL GOBERNADOR CIVIL
                                              TOMÁS GARICANO GOÑI"
                                          

dimecres, 15 d’agost de 2012

"El llibre de la Pesta" de Coral Cuadrada, una societat en crisi

"El llibre de la Pesta", de la doctora en Història Medieval, Coral, Cuadrada Majó, editada per Rafael Dalmau, és l'estudi d'una societat en crisi, una societat que creu arribada la fi del Món, amb la presència dels quatre genets de l'Apocalipsi: Guerra, Fam, Mort i Pesta, i efectivament, fou la fi d'aquell món, i el començament d'un altre.
Es tracta d'un llibre alhora científic i documentadíssim, però també divulgatiu i d'una lectura apassionant. Es difícil resumir aquí una obra tan rica de contingut com la de la doctora Coral Cuadrada, intentarem donar-ne només unes pinzellades.
L'estudi es centra especialment, però no únicament, en la l'anomenada "Pesta Negra" de mitjan segle XIV, que en algunes localitats va suposar la desparició del 80 per cent de la seva població. L'impacte damunt la població, l'economia i fins i tot la forma de veure el món, fou enorme. Les diverses catàstrofes van fer que la població europea, entre 1340 i 1350, passés, aproximadament, de 75 milions d'habitants a 50 milions (pàgina 7).
El llibre ens fa recordar que l'enfermetat és un fet biològic, però s'expandeix dins societat, així, cada època ha tingut les seves malalties característiques (però no úniques): la lepra en els primers segles després de l'any 1000; la pesta des del segle XIV, la tuberculosi en els moment de la Revolució Industrial,  el cólera en la segona meitat del segle XIX, i en el nostre temps les malalties degeneratives (cardiovasculars, tumors) i funcionals (neurosi, enfermetats psicosomàtiques) o la sida. (vegeu pàgina 23).
Les malalties infeccioses i les epidèmies han causat estralls al llarg del temps; els avenços de la higiene i la medicina, han fet minvar els seus efectes en l'actualitat, sense que això vulgui dir que hagin desparegut.
No totes les epidèmies descrites com de pesta, corresponen efectivament a aquesta enfermetat, una de les més encomanadísses i mortíferes; el estudis genètics confirmen, però, que l'anomenada Pesta Negra de mitjans del segle XIV fou efectivament causada pel bacteri Yersinia Pestis (vegeu pàgina 91).
La Baixa Edat Mitjana, ens recorda la doctora Cuadrada, va viure un seguit de calamitats; sembla que es va produïr fins i tot un empitjorament en les condicions climàtiques, que va afectar greument les collites.
Un seguit de mals anys i per tant, de fams, va afeblir la població, fent-la més vulnerable a la presència de les malalties.
A la zona circumscrita pel Tigris i l'Èufrates, part asiàtica de l'Imperi turc, va néixer la pesta bubònica (pàgines 89-90); en aquestes zones constituïa una malaltia endèmica; la pesta avançà a través del fàcil contagi rata-puça-persona (pagina 90).
En quines condicions vivia la població europea d'aquell moment? Ja hem vist que les males collites i la fam, havien afeblit la població, però ara toca parlar de la higiene: en la societat medieval europea, especialment en les ciutats, però també en el camp, les condicions de vida no eren precisament higièniques: amuntegament, brutor, humitats, falta d'aigua a les cases i falta d'una xarxa de clavagueram...el terreny estava adobat pel contagi.
A tot això s'hi afegeix la manca de coneixements mèdics, acompanyats d'una colla de mesures o de "remeis" estrambòtics i el millor dels casos ineficients, i a voltes fins i tot perillosos. Consten algunes excepcions, com algunes localitats que es varen salvar gràcies a implantar un rigorós aïllament.
Difícilment nosaltres ens podrem fer una idea del què significava la presència de la mort en èpoques anteriors a la nostra: era constant, fins i tot en èpoques sense mortalitat catastròfica; de cada 1000 nounats, en l'Europa preindustrial, en morien de 150 a 350 en el primer any de vida, i entre 100 i 200 més abans de complir els deu anys (pagines 27-28). Poques persones arribaven a edats avançades, i fins i tot aquells que arribaven a vells, havien de suportar un seguit de malalties de tot tipus, cansament, escassetat d'aliments, penúries (pàgina 29).
Tot i estar acostumada a la presència de la malaltia i la mort, la societat de mitjans del segle XIV, no estava preparada pel flagell que significà la Pesta Negra. Els llaços familiars i socials restaren trencats, els malalts o els sopitosos de ser-ho, eran abandonats a la seva sort per part de familiars, amics o sacerdots.
Els oficis es quedaren sense gent per treballar, i moltes institucions, sense homes per ostentar els diversos càrrecs. Encara que l'impacte demogràfic va ser major a les ciutats, el camp no en va quedar exempt.
A banda del pànic més immediat, la reacció social fou diversa: per una part floriren les heretgies i els moviments d'ascetisme, davant el que es considerava la fi del món. Es buscaren "culpables" com el jueus, contra els que es reiniciaren els moviments de persecució, amb matançes, destrucció de calls i expulsions. Una altra part de la societat, potser amb més mitjans, s'inclinà a la recerca de plaers.
La recerca de plaers i l'amor a la vida deixà la seva petja en l'art i en la vida dels segles posteriors, que deixà d'estar circumscrit a l'àmbit religiós. Naixia una nova societat.
El Llibre de la Pesta aporta una important documentació sobre els fets descrits, especialment referent a Catalunya i les ciutats italianes. Com a complement, unes il.lustracions originals de Marute.
Sens dubte, després de llegir aquest llibre tindrem una visió diferent de les societats industrials, sovint idealitzades per la literatura i el cinema, però on realment la vida era dura i difícl, amb la presència constant dels quatre genets de l'Apocalipsi.

Coral CUADRADA MAJÓ, El Llibre de la Pesta, Rafael Dalmau Editor, Il.lustracions de Marute. Barcelona, abril de 2012.

diumenge, 12 d’agost de 2012

Fotos pel record: L'abaixador del "Sindicat", abans i ara



Heus aquí una imatge molt coneguda pels cabrerencs durant molt de temps: el conegut abaixador -popularment conegut com "l'Apeadero", que hi havia a la plaça del "Sindicat" de Cabrera, avui Agrícola de Cabrera de Mar, segons està pintat a la façana.
A l'abaixador aguardaven aquells que esperaven l'autobús de línea de l'Empresa Casas, el que anava d'Argentona a Barcelona per la Nacional II (la "General") i després també per l'autopista. Al costat de hi havia una creu de pedra amb la inscripció "Santa Misión 1952", creu que fou erigida l'any del Congrés Eucarístic de Barcelona.
Què en queda avui? Doncs l'abaixador ha desaparegut completament, i de la creu en resta algun fragment, que podeu veure en la segona foto, presa des de la carretera d'Argentona.
Ah, i no ens oblidem de l'entranyable 600, tant característic d'aquella etapa del desarrollismo, bon cotxe pel seu temps, resistent i útil segons diuen.

Foto 1: Abaixador de l'Empresa Casas i creu de pedra a Cabrera de Mar (Barcelona); anys 60. Autor: Josep Garí Pons.
Foto 2: Restes de la creu que hi havia al costat de l'abaixador; juliol de 2012. Autora: Rosa Isabel Garí LLeixa.

dissabte, 4 d’agost de 2012

Carta des del front de batalla, l'any 1938 (2)

 

Fotografies, de dalt a baix: Les dues primeres són les dues cares de la carta; la tercera, retrat de Francesc Garí Pons; la quarta, retrat escolar dels dos germans, Francesc i Josep. Arxiu de la família Gari-Lleixa

En una entrada anterior, publicàvem la carta que un soldat de la República, Francesc Garí i Pons, va enviar des del front de batalla l'any 1938, Francesc i el seu cosí, Joan Camps i Pons, ambdós nascuts l'any 1920 a Llavaneres i residents a Vilassar de Mar, varen morir a la batalla del Cap de Pont de Balaguer, el 27 de maig de 1938, el darrer dia de combat en aquell indret.
Coneixent l'existència d'aquesta carta per mitjà del bloc, el Sr, Josep Miret em va demanar més informació sobre aquests dos soldats de la República, informació destinada al  Centre d'Història Contemporània de Catalunya, que du a terme una digna tasca de recopilació de dades sobre les víctimes de la Guerra Civil Espanyola, i des d'aquí vull agrair el seu interès.
Com tants d'altres joves i no tant joves, els cosins Francesc i Joan van deixar la seva vida en aquesta guerra, a l'edat de 18 anys; el combat en aquella zona varen ser especialment intensos a les darreries de maig, i les baixes van ser molt nombroses entre els components de la que es va anomenar "Lleva del Biberó".
Avui publiquem aquí una altra carta enviada per en Francesc Garí i Pons, on manifestava la seva esperança en un ràpid final de la guerra, possiblement més per aixecar la moral d'aquelles persones que esperaven angoixades a la reraguarda que no per una real avaluació de la situació. Així mateix publiquem dues fotografies: una d'en Francesc, devia tenir disset o divuit anys; la imatge porta el nom d'un fotògraf, J. Rosset, carrer Sant Francisco de Asís 8, de Mataró. L'altra és del mateix Francesc i del seu germà Josep, es tracta d'una imatge escolar del curs 1916-27 a les Hermanas de la Presentación, aquesta darrera fotografia és d'autor anònim. Només per las seva antiguitat, aquestes imatges, ja són peces d'arxiu.

                                                               A na
                                                                   Antonia Pons C.
                                                                   Vilassar de Mar

En campanya 19-4-938
Estimada mare: Espero que al rebre la present esteu be de salud com es la meva.
Espero també que haureu rebut una lletra amb fecha 17 del corrent, en la qual us donava la meva adressa.
Sobretot escriviu depressa doncs estic frissant sobre notícies vostres i de Vilassar.
Em direu cuants desertors hi han i també com segueixen les noies. Sobretot també tingueume els pantalons i la camiseta clara ben plachada doncs per lo que crec aquest estiu mateix s'haurá acabat la guerra i amb la victoria nostre, doncs mentre els Feiixisme s'ho juga tot estrellant-se arreu nosaltres cada dia som mes i mes forts!! Hay d'en Franco cuant el Govern ordeni l'atac decissiu.
Direu a n'el pare (pot dir-li en Josep) haveure si ha rebut una carta hon li donc la direcció.
Sobretot escriviu prompte i envieu-me segells doncs casi ja no en tinc, també haurieu d'enviar per correu un parel lde capses del Dtor. Brandet.
No creieu que la tingui de menester, doncs els aires del camp i la montanyaem proven moltissim, pero sempre es bo tenir-les.
El dia que vingui a Vilassar no em coneixereu doncs he canviat molt, ara us vaig a dir la cara que faig. Soc moreno (d'aquell moreno de bronze que ara está de moda) m'e deixat bigotet gras com un potul i fort com un roure, en fi d aquell xicot sense salut prim i blanc com un malalt ja no en queda res, hara per fill teniu un atleta.
Perdoneu si la lletra es mal feta pero no es pot escriurer sobre d'un plat i amb el va i ve d'un camion.
Espepro contesta deseguida, rebeu un fort abraç del vostre fill
                                                                              Francesc Garí

Notes de la transcriptora: No ens podem estar de comentar que, malgrat els seus dubtes, la lletra d'en Francesc és tant clara que la podem llegir setanta-quatre anys després d'haver escrit. Pel que fa a les noies a les que es refereix, possiblement siguin les seves cosines, germanes de Joan Camps i Pons.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...