Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (3)

La sèrie televisiva "Roma", potser no era massa fidel als personatges històrics, però em va agradar per la gran interpretació dels actors i actrius i per la posta en escena, l'ambientació d'uns carrers bruts, amb les parets plenes de grafits, les insulae on s'agrupaven els més pobres, tavernes, petits o gran negocis, bandes armades, bregues; en resum, una ciutat creïble, lluny de la que moltes vegades ens ha trasmès el cinema. Juli Cèsar va promulgar un decret segons el qual, els veïns s'havien de fer càrrec de la neteja de la zona propera als seus habitatges. August va ordenar que els pisos de Roma no havien de tenir més de divuit metres d'alçada, però aquesta ordre es va incomplir. Està clar que existí també la Roma grandiosa, i tothom podia gaudir d'edificis públics com les termes, o contemplar els espectacles públics , sovint sagnants, però la vida qüotidiana de la població no devia ser fàcil, i podem imaginar que els carrers no eren massa segurs, sobretot de nit.
La gent més modesta vivia en el lloc on feia feina, o s'agrupava en insulae, blocs de vivendes habitualment de lloger, i no massa ben conservades; coneixem que no acostumaven a tenir aigüa ni latrina a partir del primer pis, per la qual cosa devien acudir als serveis i fonts públiques, o senzillament, llençar les aigues brutes per la finestra. Sortosament, les ciutats romanes tenien aigua, fonts i latrines i banys públics.
Més agradable era la vida en una domus, o casa unifamiliar, tancada cap a l'interior, amb poques finestres, però agradable i espaiosa; la vida es feia al voltant de l'atri (atrium), espai amb columnes al centre del qual hi havia una cisterna per recollir l'aigua de la pluja, l' impluvium. En l'atri, l'amo de la casa rebia els seus clients, homes lliures que li devien fidelitat a canvi de protecció, s'hi guardaven les imatges dels avantpassats de les famílies il.lustres, s'hi col.locava l'altar familiar, i s'hi duien a termes feines domèstiques com teixir.
Les habitacions de la casa eren la coquina, cuina (on també hi havia l'excusat, per compartir el desguàs), el menjador, anomenat triclinium, pels tres llits on s'hi menjava, el tablinum, una mena de despatx, i els cubicula, o habitacions. Com més gran era els nivells econòmic dels propietaris, més es podia complicar i ampliar la casa amb tota mena d'habitacions i més luxós era el mobiliari. Un segon pati, porticat i ajardinat era el perystilum.Les finestres eren del tipus "gelosia", de fusta, ferro o argila, amb porticons de fusta per tancar-la. sabem que a Pompeia ja es coneixia el vidre per a les finestres entre alguns més acabalats, però era una raresa.Molts coneguda és la pintura mural romana, que cobria moltes parets, ornamentant i obrint perspectives, i els seus, a voltes discutits, quatre estils pompeians.
Un llibre: Peter Connolly i Hazel Dodge, La ciudad Antigua. La vida en la Atenas y Roma clásicas. Acento editorial, Madrid, 1998.

Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (2)

Les ciutats romanes de nova construcció, colònies o municipis habitats per ciutadans romans, en bona part veterans llicenciats de l'exèrcit a les províncies, eren traçades acuradament, en carrers tallats en angle recte, amb dues grans vies principals: el cardus maximus, que dividia en dos la ciutat, de nord a sud, i el decumanus maximus, que ho feia d'est a oest; al lloc on es tallaven s'alçava el forum (plaça) principal de la ciutat, amb els seus edificis públics, temples i mercats.
L'edificació d'una nova ciutat comportava un complicat ritual, en el qual, després d'oferir sacrificis i cercar presagis per al futur, es traçava, amb una parella de bous, mascle i famella, el perímetre de la ciutat, on s'alçarien les muralles, tret de l'espai destinat a les portes.
La forma de la ciutat sembla que deriva de la del campament romà, per bé que la trama ortogonal ja era emprada pels grecs, atribuïnt-se el seu invent al l'arquitecte Hipòdam de Milet, que visqué en el segle V aC, i l'aplicà a la seva pròpia ciutat, destruïda durant les guerres mèdiques. De tota manera, la forma original ordenada de la ciutat romana, sembla correspondre's perfectament amb un caràcter previsor, una mentalitat d'estratega.
Un exemple perticularment ben consevat que ens mostra el traçat urbà d'una colònia romana el trobem a Timgaud, a Algèria; però encara avui trobem traces en alguns centres de ciutat com el de Barcelona, al voltant de la plaça de sant Jaume, on a prop estaria el forum principal, o a Tarragona, la capital de l'extensa província Tarraconense.
Com ja hem dit en l'extrada anterior, podeu visitar Pompeia, la ciutat soterrada, amb molts dels seus habitants, per l'erupció del volcà Vesubi, i que ha guardat per a nosaltres no tan sols la forma externa, sino la vida qüotidiana dels pompeians. Allà, us podreu passejar pels seus carrers i visitar les seves cases i els seus temples.
Una ciutat romana era el centre administratiu i econòmic del territori circumdant, i en ella hi podriem trobar tota mena de serveis que feien la vida més agradable: mercats, termes, tabernes i hostals, edificis per espectacles (circs, amfiteatres, teatres), temples, fonts, carrers pavimentats. Hi havia també una xarxa de clavagueres.
Les diferències socials marcaven també el tipus d'habitatge; els més pobres, s'agrupaven en cases de pisos (insulae), normalment de lloguer i sovint en no massa bon estat; no és estrany que molts cerquessin una vida més agradable al carrer, a les termes o a una taberna.
Els ciutadans amb més recursos podien disposar d'una casa unifamiliar, una domus, que ja comentarem més extensament en un proper post, però bàsicament constava d'una colla d'habitacions al voltant d'un pati central, atrium, que constava d'una galeria al voltant d'una cisterna, impluvium, que recollia l'aigua de la pluja a través de la teulada, compluvium; hem de pensar que la major part de la vida casolana es feia en aquest pati o al peristyllum, pati porticat amb jardí, així s'aprofitava la llum del sol.
A la part de davant hi podia haver un espai dedicat a negocis, que els propietaris podien utilitzar per a ells, per vendre verdures per exemple, o llogar per a un negoci; al darrera de la casa hi acostumava a haver-hi un hort.
La casa es podia complicar extraordinàriament segons la riquesa del propietari, i tenir més d'un pis, i no diguem si es tractava de la residència d'un gran personatge, o fins i tot de l'emperador. Els més rics fugien del renou urbà en luxoses vil.les rurals; però d'això en parlarem un altre dia.
Un llibre:Peter Connoly y Hazel Dodge, La ciudad Antigua. La vida en la Atenas y Roma clásicas. Acento editorial, 1998. Edició original: The Ancient City, d' Orford University Press, 1998.

Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (1)

La troballa d'una ciutat romana del periode republicà a Cabrera de Mar, constitueix una singularitat; en desaparèixer aquesta sobtadament a principis del segle I aC., tenim restes d'un nucli urbà d'aquest periode, sense alteracions posteriors.
El cert és que la ciutat és una peça fonamental en la conquesta i estructuració de l'Imperi. En un principi, com és el cas de Cabrera, constituïa un nucli de poder i d'administració, però també d'atracció per als íbers de la zona; amb les seves termes i tots el serveis que pogués tenir (sabem que s'encunyava moneda, per exemple), sens dubte atreïa i alhora es feia necessària.
Amb el temps, cada una les nombroses ciutats de l'Imperi romà es convertien en centre administratiu, econòmic, polític, etc del territori que l'envoltava; moltes de les actuals ciutats de la Península tenen el seu orígen en aquest moment.
Les ciutats estaven unides per una xarxa de vies, que en principi tenien una finalitat estratègica i militar, però que va esdevenir font d'intercanvis o de desplaçament de persones d'una part a l'altra de l'Imperi.
No tan sols les ciutats: nombroses obres públiques -moltes les les quals han arribat d'una manera o altra als nostres dies: aqüeductes, ponts, vies, canals, túnels, etc.- desperten encara la nostra admiració, per la seva utilitat i bona construcció.
Els agrimensors romans, amb instruments relativament senzills, eren capaços de mesurar i quadricular milers de quilòmetres quadrats: ciutats tallades en angle recte, centuriacions al camp...
Els enginyers i arquitectes romans, a més de la pedra, disposaven sobretot de materials i mà d'obra abundants i barats.
La gran troballa de l'arquitectura romana fou la morterada de calç, amb sorra i restes de construcció, i fins i tot en alguns llocs, de pols de lava volcànica (aquesta era especialment resistent). El morter podia ser també de guix o fang, però la calç fou el material més emprat. El material que es mesclava amb el morter era anomenat opus caementicium.
Dins d'un encofrat (que feia de motllo), s'hi col.locava la morterada, que en assecar-se formava un cos sòlid i relativament lleuger, i quedava recobert de pedres o maons, o bé fins i tot podia quedar al descobert, o tapar-se amb una matèria tova. Aquesta tècnica permetia aixecar grans alçades, i també arcs, voltes o cúpules, elements escassos en l'arquitectura grega, per exemple.
Podem dir que els romans foren doncs els pares de l'arquitectura europea, les formes que desenvoluparen i els materials que empraren, van perdurar, amb variacions, fins al segle XIX, en que la descoberta de nous materials, com l'acer, el formigó armat, el vidre, i l'arribada d'invents com l'electricitat (i per tant la il.luminació i l'ascensor, a més de la seva utilització en la indústria), originaren una nova revolució.
A més dels materials, l'Imperi disposava de la mà d'obra d'esclaus en abundància, però també de l'exèrcit, durant les etapes de conquesta, en obres estratègiques o militars. No faltaven exemples de màquines.
Si bé les restes arqueològiques són abundants en tot el que fou el territori de l'imperi, coneixem l'arquitectura romana, especialment a través de dues fonts: la ciutat de Pompeia, soterrada en la seva plenitud, per l'erupció del volcà Vesuvi l'any 79, i els llibres d'arquitectura de Vitruvi, que visquè en el segle I aC.
Però de moment, ens quedem aquí i continuarem els nostres comentaris en propers articles.
Un llibre: Jean-Pierre Adam, La construcción romana. Materiales y técnicas. Editorial de los Oficios, Leon, 1996.
Dos DVDs: Roma. La construcción de un Imperio. Produït per Canal de Historia. Pompeya. El último día. Produït per la BBC i TVE.

Miquel Biada i el primer ferrocarril de la península

Arriba a les meves mans, des de les estanteries de la llibreria Robafaves de Mataró, un llibre publicat fa tres anys (2007), amb el títol de "Miquel Biada i Bunyol (1789-1848). L'home, l'indià i el promotor del tren Barcelona-Mataró (1848)", escrit per Manuel Cusachs i Corredor. Es tracta d'una acurada edició, amb la biografia del mataroní que va impulsar la primera línea de ferrocarril a la Península Ibèrica, entre Barcelona i Mataró.
No deixa de ser significatiu que la vida de Biada comencés el mateix any de la Revolució Francesa i s'extinguís el de la inauguració de la línea de ferrocarril pel qual ell tant va lluitar. Els obstacles que va trobar als seus projectes, com diu Cusachs, i el neguit que va passar, varen poder agreujar la seva ja delicada salut. Biada va viure un temps de grans canvis.
La vida de Biada presenta algunes llacunes, per mancar algunes fonts documentals; tot i això, Cusachs ha pogut oferir una biografia prou significativa i interessant, que ens mostra un home molt actiu, emprenedor, que emigrà del seu Mataró natal a Veneçuela i creà empreses; havent-les perdut després de la independència veneçolana de la corona espanyola, emigrà a Cuba, on aixecà de nou un pròsper conglomerat de negocis, amb l'ajut de membres de la seva família.
Les empreses de Miquel Biada comerciaven des de Cuba a la Península, als Estats Units, Gran Bretanya i el continet europeu, i disposava de la seva pròpia companyia de navegació. Comerciava principalment amb tabac, cafè, sucre, cotó, avellanes, barrils de wiskhy, cacau, olives, tambors de figues, lloses de marbre, naips, rajoles, teles, caixes de fideus, paper per a cigarretes, aiguardent de canya, sabates, mantega, farina, mel...(Cusachs, 2007, pag. 38). Biada fou també propietari d'esclaus; l'esclavitud era legal a Cuba en aquell moment.
En tornar a Mataró, el 1840, va viure entre Mataró i Barcelona, i expandí els seus negocis.
La locomotora a vapor, inventada per Marc Seguin i George Stephenson (amb notables precedents), i la primera línea de ferrocarril, que començà a funcionar el 1830 entre Liverpool i Manchester, va revolucionar la vida de les persones i el concepte de distàncies, i fou una peça clau en la industrialització.
En aquell moment, Espanya estava en els inicis del regnat d'Isabel II (n. el 1830), sortia de la Primera Guerra Carlina i anava cap a una societat liberal, en el sentit que aquest terme tenia al segle XIX.
Miquel Biada fou un dels principals impulsor de l'anomenada "Compañía del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró", destinada com el seu nom indica, a crear aquesta línea, i de la qual actuà com a tresorer; la companyia estava finançada amb capital privat per mitjà d'accions.
Ben aviat es va trobar amb obstacles de tot tipus, des de les dificultats per obtenir capital suficient, fins a l'oposició dels mateixos pobles per on estava previst circulés el ferrocarril. L'obra va tenir dues fites tècniques: el pont del Besòs i el túnel de Montgat, que en aquell moment constituïen dues obres monumentals.
El ferrocarril Barcelona-Mataró va ser inaugurat el 28 d'octubre de 1848, però Miquel Biada, que tant havia lluitat per portar-ho a terme, ho ha poder veure, havia mort sis mesos abans.
Cusachs planteja en la seva apassionant biografia, dues incògnites:
1) Va ser el ferrocarril Barcelona-Mataró realment el primer d'Espanya, com tantes vegades s'ha dit? El 1837 s'havia inaugurat una línea a Cuba, entre l'Havana i Bejucal, pensat especialment per al transport de sucre; Cuba pertanyia a la corona espanyola, per tant, es podia dir que aquest va ser el primer, si bé com senyala Cusachs, Cuba tenia la consideració de territori colonial, i era tratada com a terra conquerida. Ho deixem potser, com un problema de definició.
L'altra enigma: fou realment Miquel Biada el primer impulsor del ferrocarril Barcelona-Mataró? pot resultar estrany que posem en dubte un tema tan assumit, però el cert és que existí un comerciant de Gràcia resident a Londres, anomenat Josep M. Roca, que inicià gestions al mateix temps, i aconseguí aportacions de capital per part d'accionistes britànics, fonamentals per tirar endavant el projecte. Podem concloure, de la lectura de Cusachs, que ambdós tenien suficients mèrits; realment era un projecte fruit de molts esforços. Malgrat tot, la posteritat sempre ha reconegut en primer lloc el treball de Miquel Biada.
Per acabar aquest breu comentari, he de dir que s'agraeix el valuós material gràfic que aporta Cusachs, amb documentació i fotografies de l'època.
Manuel Cusachs i Corredor, Miquel Biada i Bunyol (1789-1848). L'home, l'indià i el promotor del tren de Barcelona a Mataró. Edició de l'autor, Mataró 2007.