La història antiga de Cabrera de Mar, explicada en imatges per Josep M. Rovira

Text i imatges: JOSEP MARIA ROVIRA I JUAN

Volem avui explicar una part singular de la historia de Cabrera de Mar a través d’imatges.

En els segles IV i III aC en ple període ibèric, el poblat ibèric de Burriac (Ilturo?) situat a la falda de Burriac exerceix com a capital política, administrativa i econòmica d’un extens territori, la Laietània, que abasta les actuals comarques del Maresme, Barcelonès, Vallès Oriental i Vallès Occidental i el Baix Llobregat. Tot i la seva importància, els coneixements que en tenim actualment són escassos perquè s’ha excavat solament un petit percentatge de la seva superfície. Fora les muralles del poblat, abunden també les restes ibèriques: petits establiments rurals, sitges per emmagatzemar cereals, tres necròpolis i una cova utilitzada com a santuari.

Si Cabrera ja ocupava un lloc de primer ordre dins l’arqueologia per les seves restes ibèriques, les darreres excavacions estan traient a la llum tota una ciutat romana d’època republicana que, juntament amb Empúries i Tarraco, serien les tres localitats clau des d’on es va iniciar la romanització del territori català. Aquesta romanització comportava també l’explotació dels recursos, centrada en el conreu de la vinya i la producció vinícola. Per això trobem a Cabrera les restes d’aquesta activitat en la terrisseria de Ca l’Arnau i la premsa de La Peirota.

També el jaciment de Can Modolell ha proporcionat excepcionals testimonis del culte al déu Mitra, així com les restes d’una sumptuosa vil·la (www.cabrerademarpatrimoni.cat)

IMATGE 01 INTERIOR CALDARIUM BANYS

Fig 1. Un dels edificis notables que trobem a la Cabrera són les termes de ca l’Arnau (les més antigues trobades fins al moment a Hispania), aquí podeu veure la recreació hipotètica del caldarium dels banys públics romano-republicans d’Ilturo amb figures humanes (romans).

És important remarcar que un cop dibuixades les reconstruccions arquitectòniques dels jaciments i obtingut l’edifici, l’artefacte o la instal·lació, hem optat en aquells casos que ens ha estat possible per integrar figures humanes i en altres casos animals. Amb la inserció de models 3D d’humans i d’animals als models arquitectònics, aconseguim, en primer lloc, donar més realisme a l’escena, passant potser de la fredor d’un edifici buit a un ambient més càlid. les figures humanes, inserides en el model arquitectònic 3D restituït en posicions de treball i ús de l’espai, milloren l’escena i la fan més comprensible a ulls de l’espectador, a la vegada, les figures humanes actuen com a escales gràfiques.

IMATGE 02 ELS JACIMENTS

Fig. 2. A la vall de Cabrera de Mar des del punt de vista de l’arqueologia identifiquem grosso modo quatre grans jaciments: el poblat ibèric de Burriac (Ilturo?), la ‘ciutat’ romano-republicana d’Ilturo (closos arqueològics de ca l’Arnau-can Mateu i can Rodon sobretot i altres jaciments), can Modolell i el castell medieval de Burriac o de Sant Vicenç. Cal destacar les tres úniques necròpolis ibèriques descobertes fins al moment a la Laietània i el santuari ibèric de la “cova de Les Encantades”, també coneguda com a cova de Les Bones Dones situada a la muntanya del Montcabrer. No podem obviar que en bona part del terme hi trobem força jaciments arqueològics disseminats, aquets no els hem comptabilitzat ja que els vinculem als quatre grans jaciments esmentats, podem considerar de forma general que són jaciments-satèl·lits dels primers. 

IMATGE 03 CIM BURRIAC

Fig. 3. Al cim de la muntanya de Burriac hi trobem actualment les restes del castell de Burriac o també dit de Sant Vicenç, fortalesa medieval que es construeix a partir del segle X.

Però sabem que anteriorment en l’època clàssica en temps d’ibers i romans el paratge va ser ocupat, en la imatge podeu veure la recreació hipotètica d’un destacament militar romà de vigilància i control.

La proximitat d’Ilturo i la existència de ceràmiques, d’un paviment i d’una cisterna romana al cim així com el propi emplaçament (talaia natural) reforça la hipòtesi de la presència d’un destacament militar romà durant els segles II i I aC.

IMATGE 04 CIUTAT D’ILTURO

Fig. 4. Hipòtesi de planta de la ‘ciutat’ d’Ilturo. Fins al moment no s’ha trobat cap indici de muralla construïda, tampoc es pot descartar la possibilitat que el recinte fos protegit per una muralla feta de fusta, troncs o estacada a la manera documentada en altres jaciments coetanis del món romà (CLARIANA, 2001) i tampoc s’ha excavat en la seva totalitat.

Totes aquestes dades, orografia antiga i el conjunt de jaciments que conformen Ilturo permet plantejar com a primera hipòtesi aquest dibuix.

En la imatge podeu veure dibuixats (en blanc) dins el recinte del que podria haver estat aquesta ciutat romano-republicana d’Ilturo (en verd). El llistat de jaciments que han estat excavats en les darreres dues dècades; can Pau Ferrer, carrer Sant Vicenç, la Guardiola, can Masriera, can Rodon, el Mas Català, ca l’Arnau-can Mateu, ca l’Espanyó, can Benet i el carrer Vendrell.

IMATGE 05 ILTURO-ILURO

Fig. 5. En la il·lustració podeu veure de forma esquemàtica l’evolució de la població a la vall de Cabrera de Mar i el desplaçament a Mataró.

En una primera fase trobem el poblat ibèric de Burriac (Ilturo?) amb una llarga pervivència que va del segle VI al I aC, en una segona fase es construeix la ciutat romano-republicana d’Ilturo (segles II i I aC), aquest conjunt urbà sembla que té una pervivència curta ja que s’abandona, desplaçant-se en part la seva població a l’Iluro romana, l’actual Mataró, aquesta incipient ciutat romana de nova planta tindrà una pervivència llarga que es prolonga del segle I aC al segle VII dC (tercera fase). 

IMATGE 06 ROMANITZACIÓ

Fig. 6. Esquema de l’inici del procés de romanització. Sembla que els darrer estudis arqueològics i històrics constaten que la primera i més antiga fase del procés d’ocupació romana del territori (la romanització) es produiria quan uns vaixells carregats de legionaris i colons itàlic desembarcaren a Kesse (Tarragona), a Burriac-Ilturo? (Cabrera de Mar) i a Ampúries. No ens ha d’estranyar que iniciessin el procés d’ocupació del territori per aquests tres punts on ja hi havia establer-tes tres grans nuclis urbans o capitals ibèriques.

IMATGE 07 TUBBI FITILLI

Fig. 7. Un dels edificis més importants de la Ilturo romana són els seus banys públics o Termes, les seves cobertes varen ser construïdes amb una tècnica i materials força peculiars, mitjançant unes peces afusades d’argila que poden veure en aquesta fotografia.

Per tractar-se de material constructiu se n’ha trobat gran quantitat, però també es creu que se n’han perdut molts espoliats en temps pretèrits i presents, fet que s’afegeix a la problemàtica, ja de per si prou complexa, de la quantificació.

Es van trobar caiguts a la zona de l’alveus (piscina o banyera), del caldarium (sala de banys calents) i el tepidarium (sala de banys tebis).

És destacable un conjunt de 18 peces (tubi fittili) inserides les unes dins les altres amb cinc -claus de volta- que es varen trobar en posició original (veure fotografia), aquesta troballa ens permet formular una hipòtesi versemblant de la curvatura i gruixos de la volta, ja que es conserven els enguixats amb argamassa de la cara interior i exterior. Amb aquesta tècnica s’aconseguien unes cobertes lleugeres, resistents i aïllants. El sostre en forma de volta o cúpula feia que l’aigua que s’hi condensava regalimés cap als costats, on unes canalitzacions amb motllures evitaven que regalimés per les parets.

 IMATGE 08 SECCIÓ CALDARIUM

Fig. 8. Reconstrucció hipotètica en paràmetres arquitectònics clàssics. Podem veure en la imatge la coberta amb volta de canó seccionada del caldàrium dels banys de ca l’Arnau.

És interessants fer proves de reconstrucció amb rèpliques d’aquets materials , tubi fittili (veure Fig. 7) per a entendre-ho millor en la línia de l’arqueologia experimental. Hi ha exemples que han donat molt bon resultats, de moment podem visualitzar i estudiar el procés de construcció amb els models 3D que presentem a mode d’arqueologia experimental virtual.

 IMATGE 09 DETALL CONSTRUCTIU

Fig. 9. Detall constructiu de les cobertes de l’’apodyterium’ (vestidor), del ’caldarium’ (sala de banys calents) i del ‘tepidarium’ (sala de banys tebis) dels banys romans públics d’Ilturo o termes de ca l’Arnau.

En la il·lustració superior podem veure el procés de construcció d’una volta de canó amb cintres o xindris mòbils.

Les cobertes del caldarium i el tepidarium són uns elements singulars. Estaven construïdes amb una tècnica basada en la utilització d’uns tubs ceràmics (tubi fittili) que s’introduïen els uns dins els altres i es reforçaven amb una armadura de barnilles de ferro, tot lligat amb morter, tal com podeu veure en la il·lustració. D’aquesta manera es va cobrir, mitjançant una cúpula, el tepidarium, i amb una combinació de voltes de canó i mitges cúpules, el caldarium.

El vestidor (apodyterium) estava cobert amb teulada romana, amb teules planes (tegulae) i teules corbades (imbrices), suportada per una encavallada de fusta. Per sota hi havia un cel ras construït amb morter que se sostenia gràcies a un gruixut encanyissat. (www.cabrerademarpatrimoni.cat)

 IMATGE 10 L’AIGUA ALS BANYS 1

Fig. 10. Els romans eren molt curosos amb els seus banys públics. Sèneca ens diu que: “... era també un dels oficis d’aquells nobilíssims edils d’entrar en aquells llocs freqüentats pel poble, a imposar-hi la netedat i una temperatura convenient i saludable...” (Lletres a Lucili 86, 10). Mantenir l’aigua de l’alveus a la temperatura adequada i constant durant totes les hores en que funcionaven els banys requeria unes complexes instal·lacions de forns, calderes, dipòsits, canonades i vàlvules, disposades en una sala anomenada praefurnium, que estava a càrrec del fornacator. El poeta Marcial criticava amb ironia a un tal Cecilià perquè tenia les seves termes massa fredes: “Preguntes on pots conservar el peix durant l’estiu? Conserva’l a les teves termes, Cecilià” (Epigrames 2,78)

En la il·lustración podem veure un gran dipòsit elevat sobre uns pilars que garantia el subministrament d’aigua. D’aquí, l’aigua passava a una primera caldera on era pre-escalfada i, després, a una segona caldera on adquiria la temperatura adequada per omplir l’alveus (banyera o piscina). Les calderes solien ser de plom, amb la part baixa de bronze per aguantar millor el foc, i anaven revestides d’una capa de mamposteria aïllant. Estaven suportades per unes bigues de ferro, els encaixos de les quals encara són visibles (www.cabrerademarpatrimoni.cat).

 IMATGE 11 L’AIGUA ALS BANYS 2

Fig. 11. Per impedir que l’aigua de l’alveus s’anés refredant, la seva part baixa estava en comunicació amb un semicilindre de bronze (testudo) situat a sobre el forn. L’aigua freda, com que té major densitat que la calenta, té tendència a baixar i, per tant, a entrar en el testudo. Un cop calenta l’aigua s’eleva, i es crea així una circulació que manté l’alveus a una temperatura constant (www.cabrerademarpatrimoni.cat).