L'èpica de l'esport

Prenc aquesta definició d'un amic, que diu els esportistes són els herois d'avui dia; no és cap broma: és una cosa molt seriosa. Qui pensi que el futbol és només un joc on vint-i-dos homes van darrera una pilota, és que no ha entès el ritual, allò de l' homo ludens, de Huizinga, o la necessitat humana d'èpica. Fins i tot existeix una església de Maradona, igual que existeix una esglesia jedi.
Els futbolistes vesteixen de diversos colors, que recorden els dels cavallers medievals (hi ha una colla de tractats sobre la significació profunda dels colors), i en el fons, el partit, com diu un altre amic "no és més que un combat ritualitzat", com ho eren les justes medievals.
Els sociòlegs han analitzat el tema comparant els rituals esportius amb els de la religió, i és que l'ésser humà necessita sentir-se membre d'una "communitas" (d'acord amb els estadis socials de Victor Turner).
La competició esportiva segueix un calendari cíclic (un etern retorn), i segueix amb els rituals de la concentració, el combat i la festa. No falta la liturgia: els emblemes que llueixen els seguidors, les fotografies dels jugadors penjades a l'habitació, els records o reliquies...i sobretot la copa, símbol de la victòria.
La preparació, que a voltes implica sacrifici, l'esforç, com els rituals iniciàtics: tot configura un ritual d'iniciació que anirà seguit del combat, propiament dit i quan arrriba la victòria, hi haurà la celebració, que sovint ens recorda l'alegria del carnaval.
Bibliografia: Martine Segalen, Ritos y rituales contemporáneos, Alianza editorial. Antropologia, 2005; Johan Huizinga, Homo ludens, Alianza Editorial, 1972; Guillem Mesquida Melis, Els rituals de l'esport, l'èpica contemporània, Revista Flor de Card, (Sant Llorenç des Cardassar) febrer, març, abril de 2010.