Ossa tua bene quiescant (1)

Aprofitant l'exposició de Cabrera de Mar sobre l'estudi dels ossos en arqueologia, que no he pogut veure, de moment, perque me'n separa un bon tros de mar, m'agradaria comentar un interessant treball realitzat per Joaquín Baxarias, metge col.laborador del laboratori de paleopatologia del Museu Arqueològic de Catalunya, i publicat per editorial Pórtico l'any 2002.
Naturalment l'estudi dels ossos no és cosa d'ara, sino que ja fa temps que forma part molt important en els estudis prehistòrics i arqueològics; i quan dic ossos, no pensem solament en els humans -tenim una natural tendència a l'antropocentrisme- sino també els animals (no humans).
Així mateix, es tracta d'un tema ben suggestiu, per quan ens permet conèixer alguna cosa d'aquells que ens van precedir, i que tenien els mateixos dolors i alegries que nosaltres.
El doctor Baxarias va disposar d'un fons important d'ossos -si es pot dir aixir- per poder realitzar un estudi significatiu sobre com eren els antics romans, i les seves enfermetats. Va estudiar un total de 243 individus exhumats en un total de 220 tombes; tombes pertanyents a l'impressionant conjunt de l'anomenada necròpolis paleocristiana de Tarragona, situada a la riba del riu Francolí, avui englobada dins el nucli urbà.
Aquesta necròpolis, de 1500 metres quadrats, va ser descoberta en terrenys pertanyents a la companyia Tabacalera el 1923, iniciant-se els treballs d'excavació, dirigits per l'arqueòleg mossèn Serra Vilaró, el 1926, i treient a la llum més de 2000 inhumacions datades entre els segles III al V dC. Nous descobriments posteriors, fins als anys 80, permeteren delimitar l'extensió i topografia de la necròpolis, disposada al llarg de la via Augusta, en el tram que comunicava l'entrada a la ciutat amb el pont sobre el riu Francolí.
Dels 243 individus estudiats, fou possible determinar el sexe de 172: 74 homes i 98 dones. La resta no fou possible determinar-lo a causa del mal estat dels ossos, fragmentació, etc.
Com eren els romans del segle III i el baix imperi?
Por los datos obtenidos en el estudio sabemos que els ciudadano romano tenía uns estatura media de aproximadamente 157 cm. era de constitución robusta y su esperanza de vida era de 33 años. Debemos tener en cuenta que este último dato se debe a la mortalidad infantil, el 17,1% de las muertes se dan en niños menores de 10 años, mientras que solo un 5,5% de la población llegaba a superar los 60 años. Sorprende el hecho de que la mortalidad durante el primer año es reducida (1,5%) en relación a la del conjunto de los 10 primeros años. Baxarias (2002), pags. 225-226.
Quina devia ser la visió del món i de la vida d'una persona que podia esperar viure uns trenta o quaranta anys? Sens dubte, diferent a la nostra que n'esperem uns vuitanta. Què suposava pels pares i mares, saber que els seus fills tenien moltes probabilitats de morir abans dels deu anys?
En properes entrades seguireen publicant dades sobre l'estudi de Baxarias en aquesta extraordinària necròpolis de Tarragona, ciutat que m'estimo molt i on hi vaig residir i treballar cinc anys.
Bibliografia: Joaquín Baxarias, La enfermedad en la Hispania romana. Estudio de una necrópolis tarraconense. Libros Pórtico, 2002.

El misteriós Flavius Moschus de Can Modolell

Avui comentarem una inscripció sobre una tabula ansata de bronze, trobada a l'establiment arqueològic de can Modolell (Cabrera de Mar), i datada a mitjan del segle I dC. a l'igual que una bessona seva, aquesta dedicada a alguna altra divinitat, per un tal Aphus, llibert d'un procurador de l'emperador Vespasià.
Diu així: M(arcvs) · FLAVIVS · MOSCHVS/NEP(T)VNO · V(otvm) · S(olvit) · L(ibens) · M(erito).
La inscripció ens fa saber que Marcus Flavius Moschus, va complir lliurement de i de bon grat el seu vot a Neptú.
Neptú -el Posidó grec- era déu del mar, però també dels rius i de les aigües en general; es tracta doncs, d'una de les divinitats que han deixat la seva petja a través del temps, a can Modolell.
El primer que crida l'atenció és el nomen Flavius. Això no vol dir que es tracti necessàriament de la casa imperial Flàvia, però ho podria ser, amb més raó quan en l'altre tabula ansata apareix Vespasià.
Podria ser M. Flavius Moschus un llibert de la casa imperial Flàvia? Els lliberts prenien el nomen del seu antic amo, i com a cognomen, el seu antic nom d'esclau.
Moschus no és un nom romà. George Fabre, Marc Mayer i Isabel Rodà opinen que podia tractar-se d'un personatge d'orígen jueu (G. Fabre, M. Mayer, I. Rodà, Inscriptions romanes en Catalogne, V. Suppleménts aux volumes I-IV (París, 2002). Pag. 43.
La fi de la revolta jueva contra Roma, sufocada militarment per Titus, ocasionà gran nombre d'esclaus jueus, molts dels quals devien passar a la casa imperial, i podia passar perfectament que alguns acabessin per ser després lliberts. Flavi Josep, jueu esclau i després llibert de Titus, narra aquesta sagnant revolta contra el poder de Roma a "Les guerres dels jueus". Aclarim que la condició jueva de Moschus és només una probabilitat.
El més curiós és que només s'ha documentat un altre Moschus a Hispània, i aquest es trobava a Tarragona, es deia Fulvius Moschus; sembla ser que era llibert per testament, d'una tal Fulvia Celera, i que li dedica, juntament amb un altre llibert, un monument commemoratiu a Gai Vibi Latro, potser el seu patró, que va ostentar diversos càrrecs d'importància. Diu així, aquesta inscripció de Tarragona: C(aio) V(ibio) C(ai) F(ilio) Latroni/ Q(uestori) IIvir(o) Quinq(uennali) Col(oniae) TARRAC(onensium)/ FLAM(ini) P(rovinciae) H(ispania) C(iterioris) ex/ testament(o) FVLVIAE/ CELERAE HEREDES/ FVLVIVS MVSAEVS/ ET FVLVIVS MOSCHVS. Vegeu CIL II 4253 (p 973) = RIT 312.
No és l'únic cas de coincidència onomástica entre can Modolell i Tarragona; en una inscripció mitraica de Cabrera, hi consta el nom d'un esclau, Successus, que trobarem també a la capital de la Tarraconense; és ver però, que es tractava aquí d'un nom més freqüent, no tan excepcional com Moschus. Aquesta inscripció podrà ser objecte d'una futur article en aquest blog.
Com a cloenda: qui era Flavius Moschus? No ho podem saber de cert, hem fet només hipòtesis. Destaca el fet que solament hi hagin a Hispània dos inscripcions que citin un Moschus. El nom de la casa imperial Flavia -amb les degudes reserves- podria reafirmar la tesi, apuntada per altres indicis, que can Modolell romà podria haver estat propietat imperial o d'algun personatge important.

Les Illes Balears a l'Antiguitat (2)

En lloc del nom "Gimnèsies", amb el que els grecs designaven Mallorca i Menorca, els cartaginesos i els romans preferiren el de Balears, que avui designa tot l'arxipelag, si bé Eivissa i Formentera continuen essent les Pitiüses. El nom "Balears"sembla provenir de la llengua púnica, i significaria, aproximadament, "mestres en l'art de llençar pedres", és a dir, foners.
Vull avui reproduïr un text de l'historiador romà Titus Livi (59 aC-17 dC.), que incideix de nou en aquesta habilitat dels illencs. L'acció es desenvolupa durant la Segona Guerra Púnica (218-201), que enfrontà cartaginesos i romans pel domini del Mediterrani occidental, guerra coneguda per les gestes d'Anníbal i els seus elefants, i que involucrà tots els pobles de la zona. El text diu així:
Hay dos islas Baleares, una de ellas más grande y más dotada de armas y hombres; tiene además un puerto en el que pensaba pasar tranquilamente el invierno (és refereix a Magó, general cartaginès, germà d'Aníbal), pues el otoño tocaba a su fin. Pero el recibimiento a la flota fue tan hostil como si la isla estuviera habitada por romanos. Su arma más común en la actualidad, la honda, era la única que entonces utilizaban, y no hay nadie de ningún otro pueblo que destaque en su manejo como los baleares. Por eso, cuando la flota se acercaba a tierra, cayó sobre ella tal cantidad de piedras, como nutridísimo pedrusco, que no se atrevieron a entrar en el puerto, y viraron hacia alta mar con sus naves. De allí cruzaron a la menor de las islas Baleares, de fértil suelo, pero menos poblada y peor armada. Desembarcaron, pues, y emplazaron el campamento en una posición bien defendida por encima del puerto; se apoderaron de la ciudad y su territorio sin librar combate, y después de enrolar dos mil soldados auxiliares y enviarlos a Cartago, sacaron las naves a tierra para pasar el invierno. Tito Livio, Historia de Roma, XXVIII, 37. Volum V, Editorial Gredos, 2008. pag. 269.
Hi ha qui diu fins i tot que la ciutat menorquina de Maó pren el nom del general cartaginès Magó.
Sigui el que sigui, els cartaginesos perderen la Segona Guerra Púnica, i entre d'altres conseqüències, Roma, que havia desembarcat a Emporion (Empúries) l'any 218 aC, començà el domini d'Hispània.
Pel que fa a les Balears, l'any 123 aC., el cònsul Quint Cecili Metel ocupà les illes en nom de Roma, i afegí al seus patricis cognomina, el de Balearicus.

Imatge: Establiment talaiòtic de S'Hospitalet Vell (Mallorca). Foto: Rosa Isabel Garí.

Les Illes Balears a l'Antiguitat (1)

Imatge: Talaiot de S'Hospitalet Vell (Mallorca).
Foto: Rosa Isabel Garí

Poques notícies se'ns han conservat sobre els habitants de les Illes Balears abans de l'ocupació romana (123 aC); sabem que eren extraordinaris foners, que serviren en exèrcits estrangers, perque així ens ho diuen les fonts clàssiques, i resten alguns dels impressionants monuments d'arquitectura ciclòpea: talaiots, taules i navetes, que donen nom a la cultura precisament anomenada talaiòtica, corresponent als periodes del bronze final i del ferro.
En l'Antiguitat es distingia entre les Gimnèsies (Mallorca i Menorca) i les Pitiüses (Eivissa i Formentera), aquestes darreres, habitades per fenicis des del segle VII aC., i després per cartaginesos.
Malgrat l'escassetat de fonts escrites, han arribat fins a nosaltres algunes de ben curioses, i que ens donen informació interessant, però en la qual no s'han de descartar tampoc algunes reelaboracions fetes per l'autor, o autors. Es tracta d'un text de l'historiador grec Diodor de Sicília (s. I aC), que recull una informació d'un autor anterior, Timeu de Taòrmina (c. 356 i 260 aC.). Parla de les Gimnèsies, i diu així:
Ambdues illes tenen una bona terra productiva i un nombre d'habitants superior als trenta mil. Dels productes de la terra per a l'alimentació no produeixen gens de vi. Per això també són tots ells en desmesura enclins al vi, pel fet que a casa seva escasseja. I perque van ben escassos d'oli el treuen del llentiscle i mesclant-lo amb saïm de porc, s'hi unten els cossos. Perque són més amants de les dones que tots els altres, les valoren tant que quan algunes dones són capturades pels pirates que ataquen per mar, les rescaten donant tres o quatre homes a canvi d'una dona. Viuen baix roques excavades i foradant als llocs escarpats i fent moltes mines completament subterrànies, hi viuen i n'obtenen al mateix temps, un refugi i una seguretat. Mai no utilitzen cap tipus de moneda d'argent ni d'or i en general, impedeixen que n'entrin a l'illa. Addueixen aquest motiu, que antigament Hèracles féu una expedició contra Gerió que era fill de Crisaor i que havia aconseguit moltíssim argent i or. Per tenir doncs, la fortuna no cobdiciada, allunyaren d'ells la riquesa d'argent i també la d'or. Per això, d'acord amb aquesta opinió, a les campanyes bèl.liques amb els cartaginesos, que realitzaren temps enrera, no duien la soldada a les seves pàtries, sinó que, comprant-se dones i vi, la malgastaven tota en això.
Entre ells es dóna un estrany costum, pel que fa a les noces. A les festes de noces, el primer dels familiars i dels amics segons l'edat i el segon i els restants se colguen amb la núvia i el nuvi és el darrer en aconseguir aquest honor. Tenen també un particular costum i enterament diferent en relació a l'enterrament dels morts: després de trencar els membres del cos amb fustes, els col.loquen dins un recipient i damunt hi posen moltes pedres. El seu armament són tres fones, una d'elles la porten entorn del cap, una altra entorn del cos, i la tercera, a les mans. I en les accions bel.liques llencen pedres molt més grosses que els altres, tan enèrgicament que sembla que el tir és disparat des d'una catapulta. Per això també en els assalts a una ciutat emmurallada, colpejant els qui estan col.locats als baluards els omplen de ferides i a les batalles campals rompen els escuts i els cascos i tota arma defensiva. Són tan exactes en punteria que sovint no fallen l'objectiu posat davant. Causes d'això són les contínues pràctiques que fan des de nins, d'acord amb les quals, quan encara són infants, són obligats per llurs mares a tirar amb certesa amb la fona. Col.locat com a objectiu un tros de pa fermat a una soca, no es dóna de menjar al qui s'exercita fins que, havent encertat el pa, aconsegueix de la seva mare el consentiment de menjar-lo. (Diodor, V, 17-18=Timeu) Publicat a la "Història de les Illes Balears, volum I, edicions 62.

XV fira iberoromana de Cabrera de Mar

Demà, dia 23 de maig, s'inaugura a Cabrera de Mar la XV Fira iberoromana, que ja s'ha convertit en un clàssic. A més de ser una bona promoció per a un poble amb tanta tradició arqueològica, la fira vol donar una visió lúdica, i alhora pedagógica de la història. Hi trobareu de les tradicionals parades de productes artesanals i d'alimentació; tastets, basats en la cuina clàssica, una exposició sobre l'arqueologia dels ossos, projecció d'audiovisuals, una visita guiada i teatralitzada al jaciment de can Modolell, tallers de ceràmica i mosaic, i una impressionant desfilada dels armats de Mataró. Per disfrutar-ho en aquest dia assolellat de maig!

El roure, arbre sagrat

Fotografia: Roure del parc de Can Jalpí (Arenys de Munt), descendent del cèl.lebre arbre de Guernica.. Autor: Francesc Garí i Lleixa

"La religión del roble parece haber sido compartida por todas las ramas del tronco ario en Europa. Lo mismo griegos que italos, asociaron al árbol con su dios máximo, Zeus o Júpiter, divinidad del cielo, de la lluvia i del trueno." J.G. Frazer, La rama dorada, cap. XV, pag. 196-197.
Així comença a parlar del culte al roure a Europa, l'antropòleg escocès sir James George Frazer (1854-1941), a la seva obra monumental "The Golden Bough", publicada per primer cop el 1890, on feia un estudi comparatiu de diversos mites i ritus en diferents zones del món.
Ens podem imaginar (imaginar, perque de cert no ho podem saber), una Europa coberta de boscos a l'Antiguitat. Com ara, boscos caducifolis de roures -en les seves diverses espècies- i de faigs al centre; al Mediterrani, el bosc perennifoli d'alzines i pins, si bé algunes espècies de roures marcescents, o d'altres que s'adapten a una cera sequera.
Juli Cèsar, en tornar de la seva campanya a Britània, ordenà tallar els boscos de roure dels morins, una tribu de gals rebels, que els utilitzaven per amagar-se i atacar:
"Finalment, en dies successius, Cèsar va decidir tallar el bosc, i a fi que els nostres soldats, desarmats i desprevinguts, no poguessin ésser atacats per sorpresa, tots els arbres tallats eren col.locats de cara a l'enemic, i se'ls amuntegava a ambdós costats a manera de valla". Juli Cèsar, La Guerra de les Gal.lies, III, 29.
L'escriptora Colleen McCullough, a la seva novel.la "Cèsar", quinta de les que dedica als darrers temps de la república romana, ens dóna una raó més psicològica d'aquest fet, i ens ve dir que Cèsar vol acabar amb l'arbre sagrat dels morins:
"Kilómetro tras kilómetro a través del bosque de robles, César y sus hombres fueron empujando a los morinos hacia atrás hasta sus pantanos; a medida que avanzaban talaban robles en una ringlera de trescientos metros de anchura, y amontonaban los troncos y las ramas podadas formando una gran muralla a cada flanco mientras elevaban la cuenta cada vez que un viejo árbol gemía para caer en tierra. Casi desquiciados de horror y de pena, los morinos no se atrevieron a pelear contra ellos. Se retiraron lamentándose hasta que fueron engullidos por los pantanos, donde se agruparon y lloraron desconsoladamente." C. McCullough, César, pag. 64.
Un paràsit del roure i altres arbres, és el vesc, que resta viu a l'hivern, fins i tot quan el roure perd les fulles; això va fer que també aquesta planta fos considerada sagrada.
Frazer considerava que el vesc era la branca daurada esmentada en L'Eneida, de Virgili, quan la Sibil.la de Cumas explica a Eneas, la manera d'entrar en els inferns:
"En el fullatge espès d'un arbre s'amaga una branca amb les seves fulles i la flexible tija, consagrada a la Juno del fons de la terra. Tot està protegit per un bosc, l'envolta l'obaga d'una vall tenebrosa. A ningú li està permès baixar a les profundes regions de les ombres, si abans no aconsegueix arrancar de l'arbre la branca d'oscil.lants fulles d'or" Virgili, Eneida, VI, 140.
"Según Virgilio, Eneas arrancó la rama dorada de una encina. Ahora bien, el roble era el árbol sagrado de Júpiter, el dios máximo de los latinos.". J.G. Frazer, La Rama dorada, cap. XVI, pag. 202.
Per què el vesc fou considerat la "branca de fulles d'or"?:
"Ya no nos queda más que preguntar por qué al muérdago se le llamó la Roma Dorada. El blanco amarillento de las bayas del muérdago, es escasa razón, pues Virgilio dice que la rama era por completo dorada, las ramillas como las hojas. Quizás el nombre pueda derivarse del hermoso amarillo que una rama de muérdago llega a adquirir cuando después de cortada, se guarda varios meses." J.G. Frazer, La rama dorada, cap. LXVIII, pag. 788
En la mitologia nòrdica, el déu Balder, prototipus de bellesa masculina, mor víctima d'una malifeta de Loki, que fa que Höor, germà cec del propi Balder, el mati sense voler, amb un arc i una fletxa fetes, precisament, de vesc, l'únic ésser que no havia promès respectar Balder.
Sílvia Tarragó recull el mite mil.lenari de l'arbre a "La veu del roure", novel.la ambientada en els boscos del seu poble de Cabrera de Mar; en aquest cas, es tracta de Gebre, un roure màgic proper al cim de Burriac:
"L'arbre va balancejar-se emetent un soroll suau. Francesca va creure que era la remor de les fulles. Ignorava que era la veu del roure, que continuaria parlant el seu llenguatge milenari a qui sabés escoltar." S. Tarragó, La veu del roure, pag. 127.
Bibliografia: Colleen McCullough, Cèsar, Planeta, 1998; J.G. Frazer, La rama dorada, fondo de cultura económica, 2003 (edició resumida). Sílvia Tarragó Castrillón, La veu del roure, Bròsquil, 2009.

Mitra (2)

Una mesa d'altar en marbre, exhumat al jaciment de can Modolell (Cabrera de Mar) presenta uns relleus d'iconografia mitraica, en la que destaca un toro, un lleó i una roda solar en un costat i dos bustos en un altre.
Els dos bustos són, amb molta probabilitat, Cautes i Cautopates, dos germans que acompanyen Mitra, mentre que el brau i el lleó són dos animals freqüents en les representacions dels déu.
La forma més habitual de representar Mitra, en escultura o pintura, és en l'anomenada tauroctonia, el moment de matar amb una daga, el toro primigeni, del que brollarà la vida; acompanyen l'escena diversos animals, de significat misteriós: un gos, un escorpí, un corb, una serp i un lleó; al voltant de l'escena trobem els dotze signes del Zodiac, presidits pel Sol i la Lluna, els planetes, els vents i els dos joves germans, Cautes i Cautopates.
Moltes representacions de l'Antiguitat, tenen un significat incomprensible per nosaltres. que viivim en un món totalment diferent.
Una interpretació força acceptada, és que la tauroctonia pot representar, ni més ni menys que un mapa astral: la mort del toro, i per tant de la constel.lació de Taure, significa la fi de l'hivern, que deixa pas al sol de l'estiu, la constel.lació de Leo. El gos és la l'estrella del Ca Major (que presideix la canícula), és a dir Sírius; la serp, l'anomenada constel.lació de l'Hidra; els dos germans, Gèmini; l'escorpí, la constel.lació d'Escorpio; el corb, la constel.lació del Corb.
De la sang del brau brolla la vida, en forma dels fruits de la terra, l'espiga i la vinya; així mateix la cua del toro és una espiga. Precisament el mapa celestial podria indicar el moment de la sega, a l'estiu.
A les representacions s'hi afegeix sovint una cràtera, que pot representar l'agua, font de vida, però també la san g o el semen del toro sacrificat.
La identificació del toro i el lleó com a les respectives constel.lacions zodiacals, és gairebé acceptada per tothom: com tantes altres representacions antigues, significa el pas del temps i el canvi d'estació, i perduraran al llarg dels segles.

Mitra (1)

Imatge: ara votiva de Lucius Petreius. Foto: Joan Francesc Clariana Roig.

K(auti) · D(eo) / L(ucius) · PETRE / IVS · VIC / TOR · ALI /ARIVS · /D(eo) · K (auti) · M (ithrae) · / V(otum) · S(olvit) · L(ibens) · M(erito) .
Aquest text en llatí pertany a una petita ara votiva en marbre, del segle II, procedent del jaciment de can Modolell (Cabrera de Mar, el Maresme), i es tradueix com: "Al déu Kautes Mitra, Luci Petreu Víctor, aller (productor o comerciant en alls), complí en justícia i de bon grat, el seu vot. (G. Fabre, M. Mayer i I. Rodà: Inscripcions romanes de Mataró i la seva àrea, pàgs. 83 a 88.
Un conjunt d'inscripcions, exvots i altres objectes relacionats amb la litúrgia, ens permeten saber que l'establiment de can Modolell, hi va haver un santuari, un centre de culte a diversos déus, però especialment a Mitra, divinitat d'origen indopersa, el culte del qual es divulgà a l'Imperi romà.
La primera notícia sobre el culte a Mitra, dins l'àmbit de l' Imperi, la tenim al segle I aC., en la biografia que Plutarc (46-120 dC.) dedica a Pompeu, una de les tasques militars del qual, va ser netejar el Mediterrani de pirates:
"Más de mil eran las naves de los piratas, y cuatrocientas las ciudades tomadas por ellos. (...)Ofrecían sacrificios extranjeros en Olimpia y celebraban algunos cultos mistéricos como el de Mitra, que todavía hoy pervive y que ellos fueron los primeros en dar a conocer. Después de haber causado numerosas ofensas a los romanos, empezaron a penetrar en el interior, donde se dedicaban al pillaje por los caminos y devastaban las villas cercanas a la costa." Plutarco, Vida de Pompeyo, XXIV. Ed. Gredos.
La religió formava part inseparable de la vida romana, i les vivendes acostumaven a tenir un altar dedicat als déus familiars, els Lares, i a tots aquells que gaudissin de la devoció de la casa. Però el santuari de can Modolell sobrepassa en molt l'altar domèstic; per la riquesa de les troballes: exvots, dedicatòries, fragments relacionats amb el culte, en marbre o en bronze...alguns noms demostren la seva relació amb el poder, com el d' Aphnus, llibert de Saturní, procurador de l'emperador Vespasià, nom inscrit en una tabula ansata de bronze, una placa que devia estar col.locada en un altar o un exvot.
Hem publicat ja extensament sobre el santuari mitraic de Can Modolell; el mitraïsme és una de les religions anomenades "mistèriques", reservades als iniciats, que havien de passar una proves, uns rituals iniciàtics, tan secrets, que encara avui ens són desconeguts. Recordem que l'escriptor Luci Apuleu (123-180 dC.) es nega a desvetllar els misteris de la seva iniciació al culte a la deessa egipcia Isis, i ens insinua solament que:
"M'he apropat als límits de la mort; he trepitjat el llindar de Proserpina (deessa dels inferns), del que he tornat, dut per tots els elements; jo he vist, en plena nit, brillar el sol amb una llum esplendent; jo m'he apropat als déus d'avall i als déus d'amunt; jo els he vist cara a cara, i els he adorat de prop". L. Apuleu, L'ase d'or.
Les religions mistèriques es difongueren per l'Imperi al mateix temps que la religió tradicional i el propi imperi, entraven en crisi, prometien als seus fidels la salvació més enllà de la mort, i alguns pensen que, el ritual de la inhumació dels cadàvers , que va substituïnt progressivament la incineració, té alguna cosa a veure amb aquesta creença.
L'arqueòleg i filòleg belga, Franz Cumont, a principis del segle XX, fou el primel en començar a estudiar el mitraïsme, i les religions d'origen oriental dins l'Imperi romà.
Mitra fou una divinitat que té els seus orígens en l'ïndia i l'antiga Pèrsia; Fou un déu solar que nasqué d'una pedra, i amb gran heroïcitat, capturà el toro primigeni (La constel.lació de Taure?), i el portà fins a una cova, on el corb, missatger del Sol, li ordenà el sacrifiqués; de la sang del brau brollà el blat i la vinya. Com a déu solar, el sol Invicte, es commemorava el seu aniversari durant el solstici d'hivern, el vint-i-cinc de desembre (Dies Natalis Solis Invicti). Se'l representa amb un barret frigi i matant el brau. Els seus fidels celebraven banquets rituals -fet molt freqüent en les religions antigues- amb pa i una copa d'aigua.
No obstant el seu orígen oriental, l'Imperí atorgà a la religió mitraica el seu propi segell. Fou un déu popular entre els militars, als que devia agradar la seva advocació d'Invicte. S'ha dit que va competir amb el cristianisme, amb el que presenta certes semblances rituals, però també grans divergències: mentre que el mitraïsme estava reservat als homes i a més iniciats, la religió de Jesús estava oberta a tothom; es difícil doncs pensar en una competència.
Mitra estava acompanyat per dos alter ego, Cautes (o Kautes) i Cautopates (o Kautopates); l'un, Cautes, se'l representa amb una torxa cap amunt, mentre que l'altre, Cautopates, amb un torxa cap avall. A can Modolell és freqüent la referència a Cautes. S'ignora el significat exacte d'aquests dos acompanyants: tal vegada els solsticis, o la sortida i posta del Sol, no ho sabem.
El santuaris mitraics eren subterranis, evocant la cova del déu; als dos murs laterals a l'altar, i havia sengles bancs.
Hi havia set graus en l'escala de servidors de Mitra: Corax (Corb), Nymphus (Nuvi), Miles (Soldat), Leo (Lleó), Perses (Persa), Heliodromus (Corredor del Sol), i Pater (Pare), el grau suprem.

Bibliografia recent:
Robert Turcan, Los cultos orientales en el mundo romano. Biblioteca nueva, 2001.
Jaime Alvar, Los misterios. Religiones "orientales" en el imperio romano. Crítica, 2001.
Ignacio Gómez de Liaño, El círculo de la sabiduría. Diagramas de conocimiento en el mitraísmo, el gnosticismo, el cristianismo y el maniqueísmo. Siruela, 2005.

Actualització (9-VIII-2011): La tabula ansata d'Aphnus, que esmentem aquí pot tenir una interpretacio diferent, amb dos dedicants; Pablo Oscáriz opina que uns dels personatges, Saturninus, és un procurador llibert situat sota les ordres directes del procurador eqüestre; podeu consultar-ho aquí

Els contes que expliquen les pedres

M'ha agradat el llibre de Jaume Borràs Ferrer, "Ilturo, l'oppidum laietà, primer llibre publicat que intenta recrear la vida en el desparegut poblat ibèric d'Ilturo (Burriac). La narració es desenvolupa en el segle III aC., amb la Segona Guerra Púnica de marc de fons, i conta la història de dues famílies del poblat, una d'elles desfeta per una acusació injusta d'assassinat, i l'intent del protagonista, Likine, membre de l'altra família, per alliberar la seva noia, Ebaiki, injustament esclavitzada a Emporion.
El conte té un començament d'impacte, que fa que t'enganxis a la narració, si bé, en les pàgines successives potser es perd un poc en un excessiu detallisme; es nota l'interès de l'autor per introduir el detalls arqueològics en la trama; per altra banda, són detalls fonamentats. Però a partir de l'assassinat esmentat, i del viatge de Likine fins a Emporion i després fins a Untika, la trama repren la seva intriga.
Impagable la descripció d'herbes, bolets i altres remeis curatius que ens fa l'autor explicant les "farmàcia" d'un sanador iber.
En realitat, com constantment ens recorda l'autor, en aquell temps la vida era d'extrema duresa i malaltias incurables"; fet ben cert que ens fa recordar la nostra actual i propia fragilitat.
D'aquesta manera, Cabrera ja podem dir que té la seva pròpia "novel.la històrica", i no oblidem que és això, una novel.la: recrear el passat és impossible, i més quan han passat tants de segles; però si que ens permet d'imaginar-lo, si sabem fer-lo creïble, i pot despertar el nostre interès. El llibre de Jaume Borràs ens permet intuir com era la vida quotidiana, la religió, les relacions comercials entre íbers i grecs. Personatges tan llunyans en el temps com propers a nosaltres, en la seva qualitat d'éssers humans.
Jaume Borràs Ferrer, "Ilturo, l'oppidum laietà. Els contes que expliquen les pedres.