Les termes romanes

L'aigua tenia molta importància en la vida i cultura de l'Imperi romà. Les ciutats acostumaven a estar ben assortides d'aigua gràcies a les diverses canalitzacions, aqüeductes i cisternes, que arribaven als ciutadans en forma de fonts públiques, termes (thermae) o banys (balneae); els més acabalats tenien sistemes de subministrament privats, a partir de la xarxa pública.
No hi ha dubte que l'abundància d'aigua, de banys públics i privats, així com l'existència d'un clavagueram, va evitar en bona mesura, les devastadores epidèmies d'èpoques posteriors, en ciutats emmurallades i superpoblades.
En el cens de l'any 33 aC., dut a terme per Agripa, es constata a Roma l'existència de 170 petits banys; a principis del segle V, n'hi havia 856, a més d'11 grans termes imperials (Connolly i Dodge, 1999, pag.238). Amb la caiguda de l'Imperi, el manteniment dels aqüeductes i dels banys a Roma, va anar minvant fins a desaparèixer.
L'aigua de la pluja era també recollida i guardada: recordeu el compluvium i l'impluvium de les cases romanes; naturalment aquesta recollida devia ser habitual en totes les cultures antigues.
Com a mostra de l'abundor d'aigua, recordem que es varen dur a terme "batalles navals" en miniatura a l'Amfiteatre Flavi o Colosseu, o que Neró tenia un impressionant estany a la seva Domus aurea.
A totes les ciutats de l'Imperi hi havia banys públics, sovint finançats per governants o el patrons de les ciutats; aquesta, i d'altres obres públiques, a més de la seva funció específica, complien la de ser símbol de poder i status, de la ciutat i de l'Imperi, i eren llocs de relació i esbarjo.
La ciutat romana i els seus edificis compliren en els primers temps de la conquesta d'un territori, el paper de demostrar el poder de Roma i assimilar els pobles indígenes.
Tres són els principals centres de poder romà coneguts en el territori de Catalunya des del desembarcament a Empúries l'any 218, durant la Segona Guerra Púnica, fins al final del periode republicà: Empúries, Tarragona i Cabrera de Mar. D'aquest darrer centre romà se'n tenien fins fa poc escasses notícies, malgrat ser conegut pel seu poblat ibèric, però les darreres descobertes l'han convertit en un centre de romanització de primer ordre; coneixem l'existència d'un nucli urbà romà a finals del segle I aC., inclosa la residència d'un alt càrrec (jaciment de can Benet).
Però atenent al títol d'aquesta entrada, volem cridar l'atenció sobre un conjunt termal, el més antic conegut d'Hispània, el de ca l'Arnau-can Mateu, damunt el que posteriorment es construí un centre vinícola. Aquest conjunt fou excavat sota la direcció de l'arqueòleg Albert Martín, i podeu veure'n les imatges actuals i la reconstrucció, fetes -entre d'altres reconstruccions- per Josep Maria Rovira i Ferran Bayés en la seva web sobre arqueologia i patrimoni de Cabrera, puntxant aquí.
El jaciment més antic -d'època tardorepublicana- i més espectacular fa uns 7.000 metres quadrats, tots i que excavacions recents suggereixen una extensió molt superior, i hi inclouen la troballa de les termes públiques fins ara les més antigues de la Península, en funcionament entre els segles II i I aC.
Constitueixen uns banys de caràcter monumental, d'uns 450 metres quadrats de superfície construïda, que disposaven de vestidor (apodyterium), sala d'aigües tèbies (tepidarium), sala d'aigües calentes (caldarium) i una sauna seca (laconicum) de forma circular. Un sistema de calefacció que partia dels forns i un sistema de cisternes es canalitzaven i distribuïen per sota del paviment (hipocaustum). Encara són visibles els pòdiums que soportaven les piques per refrescar-se (labri). Escura, X. (2007), pags. 48.
Les parets del conjunt estaven estucades en bona part, i els terres pavimentats amb opus signinum (morter i terrissa amb incrustacions de marbre); pel que fa al sostre:
El sostre és un dels elements més rellevants del conjunt. El formava un complicat sistema de voltes i cúpules amb petites peces, tubs o recipients de ceràmica, dissenyats per aquesta funció, que encaixaven i s'acoblaven entre elles alhora que es relligaven amb varetes de ferro. Tota l'estructura quedava revestida de morter de calç i sorra, per dins (3 cm de gruix) i per fora (5 cm. de gruix), amb un encalcinament blanc final que donava al sostre un gruic total de no més de 22 cm. A l'interior encara es pot apreciar una varietat de motllures clàssiques que decoraven sostres i parets. Escura (2007), pag. 49.
En resum, no tan sols un lloc de neteja, gaudi i esbarjo pels romans que allà habitaven, sino un símbol del seu poder i estatus dirigit als íbers del veí poblat de Burriac.
Bibliografia: Escura, X., Cabrera de Mar. Imatge i memòria. Ajuntament de Cabrera de Mar, 2007; Connoly, P. i Dodge, H., La ciudad antigua. La vida en la Atenas y la Roma clásicas, Acento editorial, 1999.
Internetgrafia: http://www.cabrerademarpatrimoni.cat/rt_01.html Web elaborada per Josep Maria Rovira i Ferran Bayés.