L'escultura perduda de Can Sentromà (Tiana)

 

Hermes de Can Sentromà. Fotografia de Camps i Català (1977). Publicada a Felibrejada.

Joan Carles Alay (1) i Joan Francesc Clariana són autors d'un article publicat a la revista Felibrejada, article que du per títol "Nota sobre l'escultura "perduda" de Can Sentromà", i destinat segons expliquen, a la recuperació d'un bust en marbre d'Hermes descobert a la finca Can Sentromà (Tiana), l'any 1931 i venuda l'any 2005 per la propietat, ignorant-se actualment la seva localització i estat de conservació:

Aquest article inicia una tasca de recerca amb l'objectiu de localitzar la peça. Si es troba, sempre hi haurà temps per gestionar el seu retorn a Sentromà o -si més no- que les administracions competents tinguin controlada la seva ubicació, per garantir-ne la conservació (...) (Vegeu: Alay i Clariana, "Nota sobre l'escultura...pàg. 287). 

 

L'escultura es va trobar l'any 1931 amb motiu d'unes obres; tres anys més tard, un esllavissament de terres va posar al descobert un opus testaceu, pertanyent a una vil.la. Aquesta troballa va fer que el propietari de la finca Epifani de Fortuny i Salazar, Baró d'Esponellà, s'interessés per l'arqueologia, i va iniciar unes excavacions amb la col.laboració del professor Josep de C. Serra Ràfols.  Amb diversos directors i equips d'arqueòlegs, les excavacions a Can Setromà es perllongaren fins els anys 80.

Epifanio de Fortuny i Salazar (1898-1989), IV baró d'Esponellà, fou un autèntic Mecenes de l'arqueologia: comissari provincial d'excavacions entre 1947 i 1956; president del grup de col.laboradors dels Museu Arqueològic de Barcelona, embrió de la futura Societat Catalana d'Arqueologia; el 1960 inaugurà a la masia una biblioteca-museu amb més de deu mil volums especialitzats en literatura catalana, arqueologia, història i uns fons important sobre la darrera guerra civil. (Vegeu Alay i Clariana, "Nota sobre l'escultura..." pàgs. 287-288),  en aquest museu s'hi exposava l'Hermes.

 

L’any 1974 el professor Josep Guitart, que havia dirigit les excavacions de la vil·la entre 1967 i 1969, va publicar un estudi exhaustiu de l’escultura que ens ocupa (Guitart 1974). Donada la importància del conjunt, l’any 1975 es va declarar amb la màxima categoria de protecció patrimonial (Resolució del 9 de juliol, publicada en el BOE d’11 d’agost de 1975). (Vegeu Alay i Clariana "Nota sobre l'escultura...pàg. 289).

 

L'estudi de Josep Guitart, reiterat més tard per Marta Prevosti, descriu un bust barbat en marbre, de 19 cm. d'alçada, 14,50 d'ample i 7,50 de gruix, representant Hermes en la seva forma del déu Pan i  datada a principis del segle V. (Vegeu Alay i Clariana "Nota sobre le'escultura...) pàgs. 289-290).

Malhauradament, a la mort del baró, l'any 1989, es va iniciar un procés d'abandonament i de degradació del jaciment i es va tancar la biblioteca-museu. Aquesta degradació fou denunciada per l'Associació Amics de Sentromà i l'any 2011 es va elaborar un informe (Alay, 2011) sobre l'estat del jaciment. Lamentablement l'Associació Amics de Senromà es va dissoldre el 2016. (Vegeu: Alay i Clariana "Nota sobre l'escultura...", pàg. 289).

 

(1) J.C. Alay és membre de la Comissió de Patrimoni de la Societat Catalana d'Arqueologia i investigador del Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòrics.

(2) J.F. Clariana és membre del Grup de Història del Casal de Mataró i del Centre d'Arqueologia i Història de Mataró.

Joan Carles ALAY i RODRÍGUEZ; Joan FRANCESC CLARIANA I ROIG, "Nota sobre l'escultura "perduda" de Can Setromà (Tiana, Maresme)", Revista Felibrejada, núm 98, dedicat al 12è Col.loqui Història a Debat: Exilis i Dissidències. Grup de Història del Casal. Mataró, 2020.

Una altre article sobre Can Sentromà publicat en aquest bloc: Un informe de Joan Carles Alay evidencia el deficient estat de conservació de la vil.la romana de Sentromà (Tiana)

El Rocar d'en Lladó (Cabrera de Mar): restes arqueològiques, un article de Ramon Coll i Jordi Bagà

Imatges: al fons podem veure el Rocar d'En Lladó, en els boscos de Cabrera de Mar. Foto: Josep Mª Rovira Juan.

 

Ramon Coll i Jordí Bagà són autors d'un article presentat a la XXX Sessió d'Estudis Mataronins (novembre de 2013) i publicat el 2024 pel Museu Arxiu de Santa Maria: "Les restes arqueològiques del Rocar d'en Lladó (Cabrera de Mar. El Maresme)".

Aquesta zona del Parc de la Serralada Litoral, dominade per les muntanyes de Burriac (392 m. altitud) i Montcabrer és rica en restes arqueològiques, però més coneguda, així com la vall de Cabrera, per les d'època ibera i romana.

Marià Ribas i Bertran senyalava en diversos estudis, la presència de materials d'origen prehistòric en turons i altres llocs de la zona (Les restes...pàg. 7). A principis  de la dècada de 1950, el Grup Arqueològic de Vilassar, dirigit per Jaume Ventura, excavà l'anomenat Rocar d'en Lladó, localizant-se un petit abric que anomenaren Cova dèn Massiques, on es van exhumar dos fragments de ceràmica, una destraleta i tres d'un crani humà; els excavadors el varen considerar un possible lloc d'enterrament. (Les restes...pàg. 8). El 1999, la zona fou prospectada en el decurs d'un projecte arqueològic (1), obtenint-se nous testimonis datables entre l'edat del bronze i l'època ibèrica. (Les restes...pàg. 8).

Fou precisament en la zona del Rocar d'en Lladó on, l'estiu de 2013, es pogué  visualizar una estructura tipus sitja o rebost, que motivà un informe dels arqueòlegs adreçat al Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, a l'ajuntament de Cabrera de Mar i al Parc Serralada Litoral. (Les restes...pàg. 9).

El Rocar d'en Lladó és el nom més emprat en la toponímia local, però també és coneix com a Rocar d'en Vivó o les dels Banyadores. 

 

En el paisatge s'observen torres granítiques i algunes boles rocalloses, així com algunes balmes de mida petita. Les roques presenten sovint cassoltes. També és visible un ampli territotori més lluny que va del castell de Burriac fins el Montcabrer i més enllà. Des d'allà es domina la totalitat de la vall de Cabrera de Mar. La vegetació consisteix en pi pinyoner, roure, alzina i cirerer de bosc. També hi ha gran varietat de vegetació arbustiva, com ara ginebró, bruc, garric, estepa, etc. (Les restes...pàg. 9).

Ramon Coll i Jordi Bagà han fet un estudi del material dispers recollit anteriorment en la zona i zones properes, el resultat del qual publiquen en el seu article. Informen que degut a l'escassetat dels materials, és difícil treuren conclusions, adventint que els vestigis en aquella àrea, corren perill de desaparició:

 

Extreure un mínim de conclusions historicoarqueològiques amb els escassos i dispersos elements que hem pogut analitzar, pot semblar una mica agosarat per part nostra. (Les restes...pàg. 14).

L'àrea explorada amb evidències de restes arqueològiques és relativament extensa. Sembla pertànyer a un assentament -o assentaments- a l'aire lliure, del/s qual/s ho deconiexem pràcticament tot. Que l'assentament és a l'aire lliure, ho testimonien dos retalls referenciats més amunt, possibles "fons de cabana", amb presència d'algunes ceràmiques prehistòriques visibles temps enrera en el sediment. I, sobretot, en deixa constància el fragment de torchis utilitzat per impermeabilizar una cabana feta amb brancatge. (Les restes...pàg. 14).

Algunes restes estudiades, les situen els autors en l'edat del bronze o la primera edat del ferro. (Les restes...pàgs. 15 i 16).

Es tracta d'un treball, al nostre entendre molt intereresant que ens informa de la presència d'hàbitat prehistòric a la zona de Cabrera i de la fragilitat de les restes. Podeu llegir l'article publicat pel Museu Arxiu de Santa Maria, i també el trobareu a Racó Català, i està dispononible a Academia EDU.

 

(1) Prospecció arqueològica sistemàtica en el Montcabrer. Poblament antic i ocupació del territori entre la riera de Cabrera i la riera de Cabrils (El Maresme).

Ramon COLL MONTEAGUDO i Jordi BAGÀ PASCUAL, "Les restes arqueològiques d'el Rocar d'en Lladó (Cabrera de Mar. El Maresme). XXX Sessió d'Estudis Mataronins (novembre de 2013). Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, 2014.

Entrada anterior relacionada amb el mateix tema i autors: La prehistòria de Burriac.

 

La prehistòria de Burriac, un article de Ramon Coll i Jordi Bagà

 

Imatge: Al fons, el Rocar d'en Lladó (Cabrera de Mar). Foto: Josep Mª Rovira Juan

Els arqueòlegs Ramon Coll i Jordi Bagà són autors d'un article presentat a la XXXI Sessió d'Estudis Mataronins l'any 2014 i publicat el 2015 pel Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, on de manera resumida i amb el sobri i entenedor nom de "Prehistòria de Burriac" fan recopilació de les troballes prehistòriques de la muntanya de Burriac (Cabrera de Mar, el Maresme).

Tasca difícil, com reconeixen els mateixos autors, perque els materials s'han trobat fora de context, amb motiu de l'obertura o eixamplament de camins i/o de manera superficial.

Burriac és conegut especialment pel seu oppidum ibèric, un dels més grans de Catalunya, i el seu castell roquer medieval, tot situat en una zona especialment rica en troballes arqueològiques, però malhauradament el poblat ibèric en si, està mancat d'estudis sistemàtics. Tampoc l'expedient de declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional, iniciat l'any 1983, ha estat resolt (després de 38 anys!!) (Vegeu Prehistòria de Burriac, pàg. 325).

Si mancat d'atenció està el poblat ibèric, no diem ja els estudis prehistòrics, sovint eclipsats pels d'època ibèrica i romana. Com diuen els autors:"La ignorància és total" (Prehistòria, pàg. 325).

Coll i Bagà divideixen les troballes prehistòriques de Burriac en dos grups: 

-Troballes pròpiament preibèriques, sense relació amb el futur poblat.

-Troballes immediatament anteriors a l'oppidum ibèric. (Prehistòria...pàgs. 325-326).

Aquestes troballes han estat ja resumides per Immaculada Bassols en una comunicació presentada a les Primeres Jornades d'Arqueologia de Cabrera de Mar, i per uns pocs treballs posteriors. 

Com ja s'ha dit abans, la majoria de materials estan descontextualitzats, en alguns casos barrejats amb altres d'època posterior. Els autors citen 10 zones de localització, de les que, només 3 tenen la possibilitat de ser llocs d'habitació estacional o permanent preibèrics. (Prehistòria...pàg. 339). Com és normal, predominen els fragments ceràmics, pero també s'han exhumats fragments tallats de sílex. El material prehistòric es pot datar en el calcolític, edat del bronze i primera edat del ferro. Troballes de l'edat del Bronze si que constitueixen una novetat pel que fa a Burriac. En un dels llocs estudiats, expliquen els autors:

"Cronològicament, els plats-tapadora bisellats, així com les evidències de ceràmica pentinada, podrien portar-nos a un moment indeterminat situable entre el bonze final i la primera edat del ferro" (Prehistòria...pàg. 330).

Un article interessant, que ens ve a recordar que encara queda molt per conèixer (1). Publicat pel Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró i també disponible a Academia Edu .

Vegeu també en aquest bloc, una entrada sobre la prehistòria de Sant Mateu, un  article dels mateixos autors.

(1) Amb posterioritat a aquest article, unes excavacions en el nucli de Cabrera de Mar, donaren a la llum noves i sorprenents troballes d'època prehistòria. L'arqueòleg Oriol Cuscó les va donar a conèixer en una conferència a Cabrera: ho podeu veure en aquesta entrada.

Ramon COLL MONTEAGUDO, Jordi BAGÀ PASCUAL, "Prehistòria de Burriac", XXXI Sessió d'Estudis Mataronins (2014). Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, 2015.

BASSOLS, I., "Burriac: restes arqueològogiques prèvies al poblat ibèric". Primeres Jornades d'Arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme. Homenatge a Rafael Esteban i Salvador. Ilturo 1, pàg. 11-16. Ajuntament de cabrera de Mar, 1998.