divendres, 31 de desembre del 2010
Els enterraments de can Modolell
dimarts, 28 de desembre del 2010
Fotos pel record: preparant les patates
dissabte, 25 de desembre del 2010
Les reconstruccions en arqueologia
dilluns, 20 de desembre del 2010
Un jardí romà a can Modolell (Cabrera de Mar)
De moment us deixem amb la notícia que avui dilluns publica el diari "El Punt", que podreu llegir clicant aquí.
Informació tramesa per David Farell, coordinador de la Fundació Burriac.
divendres, 17 de desembre del 2010
Fotos pel record: "Homenatge a la Vellesa", l'any 1965 i tres pel.lícules de l'Oest
Que hi veiem, en aquesta imatge?:
1) Abans es deia "Homenaje a la vejez", avui és la "Diada de la Gent Gran". Coses de la correcció política? Hem proscrit el mot "vellesa"? I consti que la definició "Gent Gran", m'agrada.
2) Ha canviat la imatge dels nostres ancians? En el cartell que hi darrera els oradors hi veiem uns vells amb un perfil molt angulós, molt d'"ancià"; avui és diferent, i el cas és que és cert: la gent major (com diuen a Mallorca) d'avui dia és veu més jove que fa unes dècades.
3) Cabrera de Mar encara es deia "Cabrera de Mataró", i hi havia la "Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros".
Després d'unes quantes investigacions he esbrinat:
4) Que aquest "IX homenaje a la vejez" va tenir lloc el 26 de setembre de 1965; el dia el podeu llegir en un cartell a la paret, l'any l'he obtingut comparant amb una fotografia anterior on es veia l'any 1964 i el "VIII Homenaje a la vejez".
5) Darrera hi ha tres cartells de cinema impagables (qui sap on paren), on es veuen anunciades tres pel.lícules de l'Oest americà, gènere molt en boga en aquell temps, són les següents: la primera: "La conquista del Oeste" (1962), tal com es pot llegir en el cartell més a l'esquerra, i on hi veiem, entre d'altres, a James Stewart i John Wayne com actors. La segona, encara que el títol està escapçat, pels actors que hi surten, Paul Newman, Lawrence Harvey, Claire Bloom i Edward G. Robinson, he esbrinat que es tracta de "The outrage" (1964), estrenat en llengua castellana amb el nom de "Cuatro confesiones", adaptació de la pel.lícula "Rashomon", del gran director japonès Akira Kurosawa. El tercer cartell, el de més a la dreta, tampoc mostra el títol, però es tracta de "Invitación a un pistolero" (1964), cosa que es pot saber pels actors Georges Segal i Pat Hingle (hi sortia també el famós Yul Brinner).
Com deia: les coses que ens pot dir una senzilla fotografia.
Com de costum, podeu ampliar la imatge clicant al damunt.
dijous, 16 de desembre del 2010
La Fundació Burriac planta un jardí romà a can Modolell
divendres, 10 de desembre del 2010
Ceràmiques d'importació singulars a Torre Llauder (Mataró). Un estudi de J.F. Clariana
Ha sortit publicat ja el llibre amb les comunicacions presentades en la XXVII Sessió d'Estudis Mataronins (2009), que organitza cada any el Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró.
Aquí comentarem l'article de Joan Francesc Clariana titulat: Ceràmiques d'importació singulars provinents de la vil.la romana de Torre Llauder (Mataró).
Ja he explicat en una altra entrada la dedicació de l'autor durant molts anys a l'estudi de la ceràmica romana, de la que n'és un expert. Un material a voltes menystingut, per la seva humilitat enfront elements com els marbres, les estàtues o els metalls, i no obstant, per la seva vida breu, però resistència i la durabilitat dels fragments, constueix el fòssil director per autonomasia de l'arqueologia (el que ens dóna la data).
Recorda Clariana que Torre Llauder fou la vil.la romana coneguda fins ara més sumptuosa del Maresme (ignorem, per exemple, l'extensió i abast de Can Modolell, malgrat la riquesa dels materials que s'hi han exhumat), i que possibllement estigué prop d'un port de mar, com ens indica la importància dels materials foranis.
Aquesta comunicació la dedica Clariana a un grup petit, però selecte, de fragments ceràmics de formes difícils de trobar en aquesta zona, i que són les següents:
1-Fons de ceràmica de vernís negre del taller de les petites estampilles.
2-Vora de Kylix o bol de la coneguda com a "ceràmica grisa Cnídia" (Grècia).
3-Fons de ceràmica de vernís negre amb inscripció llatina.
4-Fons de copa d'Eastern Sigillata (Sigil.lada Oriental) B-1 amb marca de terrissaire.
5-Fragment de ceràmica de parets fines amb decoració "antropoprosoma" (amb una cara humana)
6-Fragment de gerra lagynos, de sigil.lata africana A.
8-Bol de sigil.lata clara B.
El fragment de vernís negre (1) forma Morel 27883i-l, datable del 330 al s.60 aC., és per tant anterior a la construcció de la vil.la romana.
El fons de bol (3) amb peu de ceràmica campaniana C, forma Lamboglia 1, porta al dessota la inscripció FLORAE ANCILLAE, que es pot interpretar com "Flors, la serventa" o"de Flora, la serventa", i prova l'existència d'esclaus en el Maresme en època tardorepublicana, cosa per altra banda lògica en un sistema esclavista. A una peça, també campaniana, exhumada a la plaça del Ajuntament de Mataró podem llegir el nom d'un altre esclau "CERDO", datable ca. 100 aC, la de Torre Llauder es pot datar ca. 50 aC.
El fons de ceràmica eastern sigil.lata (4), és rara en aquests verals, no obstant s'ha exhumat també algun fragment a Cabrera. La de Torre Llauder porta una roseta de cinc pètals amb la inscripció en alfabet grec "Karis". Es fabricava a la mediterrània oriental, i té un característic vernís vermell corall.
El fragment amb una representació de rostre humà (5), és pot freqüent a les nostres contrades, i més aviat la trobem al nord-oest peninsular.
Les formes dels dos exemplars de ceràmica africana "A" (6 i 7), aporten la novetat que estan classificats encara per ningú.
Les peces estudiades provenen o bé de quan es va enderrocar la torre i la masia Llauder (1969), de les excavacions de Marià Ribas, de les de Prevosti-Clariana o les d'urgència efectuades l'any 1986.
Un món apassionant el de la ceràmica!
BIBLIOGRAFIA:
J.F. Clariana: “Ceràmiques d’importació singulars provinents de la vil·la romana de Torre Llauder (Mataró)”. XXVI Sessió d’Estudis Mataronins, 2009, pp. 25 – 42. Mataró (Museu Arxiu de Santa Maria) 2010.
dilluns, 6 de desembre del 2010
La marca de taller Lucius Herennius Optatus a can Modolell (Cabrera de Mar)
El passat 24 d'agost publicàvem una entrada sobre la marca del taller Lucius Herennius Optatus trobada sobre un fragment de tegula romana exhumada al jaciment de can Modolell (Cabrera de Mar). Es tracta d'una marca present en tota la zona de l'arc Mediterrani des d'Elx fins a Nàpols. Un treball de Luigi Gambaro a la Revista di Studi Liguri, actualitzant la difusió d'aquesta marca a l'extrem occident del Mediterrani, publica diverses variants de la marca del taller trobades a Espanya, entre les que figura una de Torre Llauder (Mataró).
Nosaltres volem deixar aquí constància d'aquest nou exemplar provinent de Cabrera, que no figura en la publicació de Gambaro.
Bibliografia: Luigi Gambaro, "Aggiornamento sulla diffusione nell'estremo Ponente ligure di tegole bollate dall'officina de L. Herennius Optatus", a Revista di Studi Liguri, anni LXXII-LXXIII, gennaio-dicembre 2006-2007, Instituto Internazionale di Studi Liguri, Museo Bicknell, Bordighera, 2009.
Bibliografia: Garí Lleixa, R. I., "Troballa d'un fragment de tegula amb la marca Lucius Herennius Optatus" a Estudis sobre el jaciment arqueològic de can Modolell, núm. 4 de la col.lecció. Edició a cura de Josep Miquel Modolell, Cabrera de Mar, 2008.
divendres, 3 de desembre del 2010
Conferència de Joan F. Clariana sobre la Terra Sigil.lata provinent del sud de la Gàl.lia
Poques persones trobareu que hagin estudiat la ceràmica romana, durant tants anys i amb tant d'interès com Joan Francesc Clariana, doctor en dret i preparant el doctorat d'arqueologia, codirector de les excavacions de la vil.la romana de Torre Llauder (Mataró).
Doncs bé, Joan Francesc Clariana parlarà el proper dia 14 de desembre sobre la presència de Terra Sigil.lata provinent del sud de la Gàl.lia a Torre Llauder, tema sobre el que va redactar també un article per a la XXVI Sessió d'Estudis Mataronins (2009), que sortirà publicat en breu.
La conferència tindrà lloc al Racó del Casal Nova Aliança, carrer Bonaire 25, 2on pis, a Mataró.
dimecres, 1 de desembre del 2010
Fotos pel record: equip de bàsquet
dimecres, 24 de novembre del 2010
Burriac com a possible Bé Cultural d'Interès Nacional
dissabte, 20 de novembre del 2010
V Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme
Els propers dies 11, 12 i 13 de febrer de 2011, se celebraran a Argentona les V Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, organitzades pel Grup d'Història del Casal de Mataró, amb l'aixopluc del Centre d'Estudis Argentonins Jaume Clavell. El tema escollit en aquesta ocasió, serà la historiografia sobre el patrimoni arqueològic medieval del Maresme. Aquest esdeveniment coinncideix amb els vint-i-cinc anys del Grup d'Història del Casal, que tants esforços ha dedicat a l'estudi del nostre passat.
Es poden presentar treballs en català, espanyol o anglès sobre qualsevol aspecte de la història, l'arqueologia, l'art, estudis de fonts documentals, segons els següents blocs:
-Àmbit 1, l'arqueologia i la historiografia del patrimoni medieval de Catalunya i el Maresme.
-Àmbit 2, tema lliure que tracti de l'Edat Mitjana o la Moderna.
Els treballs podran tenir una extensió màxima de 20 fulls A-4 a una sola cara i un màxim de tres il.lustracions. Caldrà lliurar un resum previ, d'una extensió màxima de tres fulls, fins el 20 de gener. Resum i comunicació s'hauran de lliurar en suport informàtic en format d'arxiu per a Microsoft Word. Les il.lustracions es lliuraran separadament del text de la comunicació. Els treballs es podran dur a la secretaria del grup d'Història del casal, carrer Bonaire, 25 tercer pis, Mataró-08301, per correu o personalment els dijous de 19,30 a 20,30 del vespre. També poden fer-se arribar per correu electrònic a l'adreça: info@ghcmataro.org.
Totes les comunicacions presentades que compleixin les condicions seran publicades en un volum.
Per informar-vos sobre els detalls i les condicions de matrícula, podeu descarregar la convocatòria en la pàgina web del Grup d'Història del Casal:
www.ghcmataro.org
dimecres, 17 de novembre del 2010
Memòria de l'excavació de tres sitges ibèriques
Està disponible a la base de dades de la Generalitat, la memòria de l'excavació d'urgència duta a terme l'any 1995 en tres sitges ibèriques que van aparèixer durant les obres en un xalet propietat dels Srs. Chiva i Márquez, el quals varen donar totes les facilitat per la realització d'aquesta operació, així com l'Ajuntament de Cabrera i altres persones que varen col.laborar desinteressadament (pag. 1 de la memòria).
Aquesta memòria d'excavació va signada pels arqueòlegs, Mariana Pérez-Sala i Rodés i Josep Maria Rovira i Juan.
Les sitges excavades al sòl era el mètode habitual d'emmagatzametge del gra per part dels ibers de la vall de Cabrera; els autors pensen que, per la seva proximitat a les del grup de can Bartomeu, formarien part del mateix conjunt, el qual s'inclou dins el gran l'hàbitat ibèric de la vall de Cabrera.
Ens expliquen els autors que, durant el periode ibèric ple, els assentaments rurals se situaven en les zones de pendent, per no ocupar les planeres, on s'hi situarien les sitges, mentre que en el periode ibèric final, pel contrari, els assentaments rurals s'ubicarien a les zones planeres, i els antics camps de sitges s'abandonen, en entrar en un periode diferent d'explotació agrícola, sota control romà (pag. 8 de la memòria).
La data d'amortització de la sitja número 1, s'ha fixat durant la primera meitat del segle I, fet que ens ajuda a establir la numismàtica, amb dos asos ibèrics d'Ilturo, i de Kesse, emesos en el 104 aC, i un possible sesterci romà republicà, que aporta una cronologia encara més moderna, el 90 aC.
Pero la data precisa l'estableix la presència de ceràmica local que imita en gris la campaniana B, tot i que senyalen els autors "no ha aparegut cap exemple dels tipus emporitans B-oïdes i que hi ha una presència massiva de Campaniana A tardana davant la campaniana B." (pag. 59 de la memòria).
La data d' amortització de la sitja número 2, la dóna la presència de ceràmica de parets fines itàlica (forma republicana Mayet II) i sobretot, la de vernís negre B-oïde, que si no és la més abundant, si que és la més moderna. La seva cronologia és del 75-50 aC.
Finalment, la sitja número 3, és la més antiga, i es va amortitzar vers mitjans del segle II aC. S'hi han exhumat fragments d' àmfores cartagineses, i sabem que el comerç cartaginès va ser substituït per romà a la Mediterrània Occidental, després de la II Guerra Púnica, però el que ens dóna la possible cronologia d'aquesta sitja és la itàlica Campaniana A, amb absència de les seves formes més tardanes. La Campaniana A, imposada pel comerç romà, es documenta a partir d'aquest moment en els jaciments catalans (pàg.61 de la memòria).
Conclouen M. Pérez-Sala i J.M. Rovira que les tres sitges s'utilitzaren com a abocador de deixalles un cop havien perdut la utilitat per la que havien estat construïdes, és a dir la de graner. Malhauradament poca cosa més es pot dir, ni quan es construïren i quant de temps va estar en ús, possiblement les sitges 1 i 2 foren utilitzades durant el mateix temps que l'assentament veí de can Bartomeu, i s'utilitzarien possiblement per al rebost domèstic (pag. 62 de la memòria).
Una memòria que enriqueix els nostres coneixements sobre l'hàbitat i la cultura ibèrica a la vall de Cabrera de Mar.
Podeu consultar la memòria de Marina Pérez-Sala i J.M. Rovira punxant aquí.
Mariana Pérez-Sala i Rodés i Josep Maria Rovira i Juan, Memòria de l'excavació d'urgència realitzada el el camí de can Segarra-Can Bartomeu (Cabrera de Mar). Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Àrea de Coneixement i Recerca. Centre d'Informació i Documentació del Patrimoni Cultural.
dilluns, 15 de novembre del 2010
Fotos pel record: La nevada de Nadal de 1962 (2)
diumenge, 14 de novembre del 2010
Fotos pel record: La nevada de Nadal de 1962 (1)
Un tema clàssic de la fotografia retrospectiva: la nevada del 25 de desembre de 1962. Mai ha tornat a nevar com aquella vegada en aquestes coordenades. Aquesta fotografia de Cabrera totalment coberta per la neu la devem al meu pare, i està publicada també a la seva web.
divendres, 12 de novembre del 2010
La Fundació Burriac i els pagesos ibers
dimecres, 10 de novembre del 2010
Obres de reforma als accessos del poblat ibèric de Badalona
dijous, 4 de novembre del 2010
Tanit
El sol se hundía en el mar; sus rayos llegaban como largas flechas al corazón ensangrentado. A medida que el sol desparecía, las palpitaciones de la entraña disminuían, y con una última palpitación, desapareció el globo de fuego. (...)
Salambó se levantó, como su esposo, con una copa en la mano, para beber también. Peró cayó, con la cabeza hacia atrás, por encima del dosel de su trono, pálida, rígida, con los labios abiertos y su cabello destrenzado colgando hasta el suelo.
Así murió la hija de Amílcar por haber tocado el velo de Tanit. G. Flaubert, Salambó.
Així finalitza l'extraordinària novel.la de Gustave Flaubert, Salambó, documentada obra del gran autor francès, ambientada a la rebel.lió dels mercenaris contra Cartago, i on la possessió del vel de Tanit adquireix gran importància per assolir la victòria. L'historiador Polibi narra aquesta rebel.lió en la seva Història, I, 66-70. Flaubert introdueix com a protagonista, un personatge imaginari, Salambó, princesa de Cartago i filla d'Amílcar Barca.
Tanit era la deessa principal i protectora de Cartago. A Eivissa, territori púnic, es va trobar una escultura anomenada "La Dama d'Eivissa", que es conserva al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i està considerada una representació d'aquesta divinitat.
Al poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar, Barcelona), es va exhumar un penjoll que s'ha comparat amb la Dama d'Eivissa (vegeu pàg 11 del PDF), pel que podriem tenir una representació de la deessa, que s'uniria doncs al també púnic déu Bes. Aquest penjoll va ser descobert durant les excavacións de Barberà i Pascual a l'edifici públic del poblat, (Vegeu, Clariana, 2007, pags.81-82) i es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona.
Una possible mostra, amb totes les precaucions, de les relacions entre aquest poblat ibèric i el púnics d'Eivissa.
Bibliografia:
Gustave Flaubert, Salambó, Históricas Edhasa, Barcelona, 1996.
Polibio, Historias, Biblioteca Gredos, Madrid, 2007.
Joan Francesc Clariana Roig, "Espais sacres a Cabrera de Mar", dins D'Ilturo a Iluro, Edició a cura de Josep Miquel Modolell, Cabrera de Mar, 2009. Publicat també a la web.
dimecres, 3 de novembre del 2010
El castell de Burriac a començaments del segle XX
dimarts, 2 de novembre del 2010
Un estudi sobre les monedes de Can Rodon de l'Hort
dissabte, 30 d’octubre del 2010
Fotos pel record: la fàbrica Ordeig
Ja hem publicat anteriorment fotografies i un comentari sobre la fàbrica Ordeig de Cabrera, en els seus darrers temps Spitzen Union, però en aquesta mirada nostàlgica al passat de Cabrera, no podem deixar de recordar aquest edifici emblemàtic on tants cabrerencs hi van treballar. Estava situada a prop de l'ajuntament, a l'altre costat del carrer, va ser enderrocada i avui és un aparcament. La fotografia és de 1984.
divendres, 29 d’octubre del 2010
Joan Bonamusa, accèssit premi Iluro
L'estudi històric "De la civitas d'Iluro a Alarona. Mataró, Barcelona, entre la Tetrarquia i els carolingis", del doctor Joan Bonamusa Roure, ha estar guardonat aquesta nit amb l'accèssit del premi Iluro 2010 de monografia històrica, amb el que la Caixa Laietana premia els millors treballs històrics presentats sobre temes del Maresme; el jurat, no obstant, ha deixat desert el premi, atorgant en canvi aquest accèssit, que està previst surti publicat el dia de sant Jordi.
Novament li enviem les nostres felicitacions als doctor Bonamusa, que ha publicat també nombrosos treballs sobre el jaciment de can Modolell (Cabrera de Mar), de les excavacions del qual en va ser codirector.
Informació tramesa per Joan Francesc Clariana.
dissabte, 23 d’octubre del 2010
Fotos per record: Avinguda del Pare Jaume Català
Com ha canviat Cabrera de Mar! En aquesta fotografia dels anys 80 veiem el tram final de l'Avinguda Pare Jaume Català, la via principal del nucli urbà; el mur, la porta de Mas Català i els arbres, avui ja no existeixen; en el seu lloc hi trobarem habitatges i diversos establiments, com la farmàcia.
Temps era temps...
dimarts, 19 d’octubre del 2010
L'anell d'or de can Modolell
Autors: Rosa Isabel Garí i Joan Francesc Clariana
Foto: Ramon Manent
Fou en la primavera de 1974, en que la troballa casual d'una àrula votiva, dedicada al déu Mitra per Lucius Petreius Víctor, permeté donar a conèixer les restes del jaciment de can Modolell (Cabrera de Mar), situat a uns trenta quilòmetres de Barcelona. Ningú no podia preveure que les excavacions s'estendrien al llarg de tres dècades, i que encara més pel que fa els estudis.
Les restes arquitectòniques s'han atribuit a una vil.la rural amb santuari, una part del qual fou dedicat al déu indopersa Mitra.
Situat l'establiment al peu de la muntanya de Burriac, a un quilòmetre aproximadament del seu poblat ibèric, que abans del la vinguda dels romans fou possiblement el centre del poder laietà, prop també de la ciutat romana republicana, s'ha teoritzat amb la possibilitat que can Modolell fou un fundus de propietat imperial.
Les excavacions dutes a terme en aquell ja llunyà inici, donaren a conèixer part d'una estança, en la que, sota el paviment d'argila va aparèixer un interessant conjunt de ceràmiques, gairebé senceres, que possiblement formarien part d'un ritual fundacional. D'altres materials trobats en aquest indret hem d'esmentar, per la seva importància, un anell d'or decorat amb una testa romana gravada i vista de perfil, en la que es pot reconèixer una dona amb un pentinat típic de l'època de la dinastia imperial Júlia-Clàudia, recordant de fet, amb totes les precaucions, el pentinat en algunes monedes, de Lívia Drusil.la (59 aC-29 dC), esposa d'August, amb un monyo al clatell i un tupé damunt el front, si bé el perfil és diferent.
No volem deixar d'esmentar aquí un altre anell d'or exhumat a Baetulo, on hi ha gravada un àliga amb les ales esteses.
Els anells d'or en època romana estaven reservats a les classes més elevades, si bé és de suposar que aquesta limitació es devia anar infringint cada vegada més. No obstant, els símbols dels poder quedarien exclusivament pels seus detentadors. Aquests anells gravats s'empraven també com a segell i firma.
Foto: publicada a "Iluro, una ciutat per descobrir".
Bibliografia:
Joan Bonamusa, Rosa Isabel Garí i Joan Francesc Clariana, "Notícia sobre el descobriment de can Modolell i l'àrula de Lucius Petreius Victor" a Trenta anys d'excavacions arqueològiques a can Modolell: del déu Mitra a sant Joan. Edició a cura de Josep Miquel Modolell; Cabrera de mar, 2004. (Pàgs. 17-18)
Catàlegs de les exposicions: "Baetulo ciutat romana" (Museu de Badalona) i "Iluro, una ciutat per descobrir" (Museu de Mataró).
Internegrafia:
Notícia sobre el descobriment de can Modolell i l'àrula de Lucius Petreius Víctor. Vegeu pàgines 7 i 8 del PDF.
diumenge, 17 d’octubre del 2010
Fotos pel record: el carrer de Sant Joan
Avui us volem mostrar com era el carrer de Sant Joan a Cabrera de Mar, l'any 1984, en la zona on ara s'accedeix a l'ambulatori. Per estrany que sembli, anys abans, la porta de la dreta, donava accés a la centraleta telefònica del poble. Més amunt veiem l'hort de can Fontanals, hort que ja no existeix.
També podem veure el tradicional sis-cents de tantes fotos!
dijous, 14 d’octubre del 2010
La guerra de Successió viscuda des d' Arenys de Munt
Trobo a la Biblioteca un llibre editat ara fa gairebé trenta anys (1981), que pel seu interès val la pena dedicar-li encara que sigui un breu comentari.
Es tracta d'una part de les memòries escrites pel doctor en medecina i hereu del mas Bellsolell d'Arenys de Munt, Francisco Bellsolell de la Torre, que fou espectador i va participar directament en la Guerra de Successió al tron espanyol (1702-1714) entre Carles d'Àustria i Felip d'Anjou, o Felip V, durant el regnat del qual es va dur a terme la supressió de les institucions i furs de la corona d'Aragó (Aragó, Catalunya, València, Mallorca) per mitjà dels Decrets de Nova Planta, posant fi al que fins aquell moment, ni que sigui de manera conflictiva, havia estat una confederació de regnes sota un únic monarca.
El llibret porta per títol: La Guerra de Successió viscuda des d'Arenys de Munt. Testimoni dels anys 1713 i 1714. Memòries de Francisco Bellsolell de la Torre. Devem la transcripció i publicació a Roser Díaz i Pérez i a Francesc Forn Salvà, del que ja hem publicat un comentari del seu llibre Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva.
Reconstruir de veres el passat, no és que sigui difícil, és impossible. Impossible conèixer els detalls, l'ambient, la mentalitat, tots els fets i factors que confluieixen en un moment determinat de la història, impossible no aplicar-hi la nostre mentalitat i esquemes d'éssers humans del segle XXI.
Per aquest motiu precisament, unes memòries redactades per un contemporani que va viure, veure i participar en els fets, tenen un valor incalculable; més si pensem que, en tractar-se d'un text personal, és més fàcil creure en la seva sinceritat i veracitat.
Roser Díaz i Francesc Forn no publiquen els textos íntegres del doctor Bellsolell de la Torre, sino els fragments referits als esdeveniments de la guerra a tot Catalunya, singularment als voltants d'Arenys de Mar. Curiosament, ens expliquen "L'estil del text original és força planer, però no té pauses importants, no hi ha en tota la relació ni un sol punt."(pag. 7); per tant, són ells mateixos, Díaz i Forn qui han col.locat punts i punts i a part, per fer la lectura més amena.
El text transcrit comença amb la marxa de Carles d'Àustria de Catalunya, en considerar els seus aliats, com Anglaterra, que l'arxiduc, proclamat emperador d'Àustria després de la sobtada mort del seu germà, assoliria massa poder si reunia les corones dels imperis austriac i espanyol:
"Poso per la memòria com l'any 1713 vingueren les tropes de Phelip Quint a assitir a Barcelona, quan Carles Tercer se'n fou anat de l'Imperi per la mort de son germà Josep, per la mort del qual s'elegí emperador al dit Carlos Tercer; lo qual se n'anà de Barcelona en lo mes de Setembre de 1712. La Reina, muller de dit Carlos Tercer, s'embarcà lo dia de Sant Josep de l'any 1713, i se'n passà a Itàlia, i d'allí a Viena. (...) Per la mort de dit emperador, havent-se elegit per emperador al dit Carlos Tercer, se desfeu la lliga dels aliats, perque consideraren que, si Carlos Tercer era rei d'Espanya i emperador, seria massa poderós." (pag. 11).
Així, doncs, aquells que continuaven oposant-se al regnat de Felip V, queden abandonats a la seva sort. Dubtant entre l'acceptació del monarca i la resistència, Barcelona opta per la darrera:
"Quant luego, la ciutat de Barcelona resolgué lo defensar-se, havent per això convocats los síndics de les ciutats que se trobaven lliures, com Vic, Manresa, Solsona i Mataró, i de les demés viles grans, on convocats a la Casa de la Diputació, votaren o la subjecció de Phelip Quint o prendre les armes. Prevalgué lo vot de prendre les armes, per quant lo rei no volia concedir los privilegis de Catalunya." (pag. 12).
La ciutat de Barcelona serà objecte d'un assetjament per part de les tropes de Felip, assetjament que acabarà amb la caiguda de la ciutat d'11 de setembre de 1714.
Els estralls de la guerra i dels pas de les tropes reials, amb tot el seguit de destrucció, son descrits per Francisco Bellsolell; però tampoc estalvia crítiques a l'actuació dels soldats o voluntaris de la Generalitat.
La ciutat de Mataró és la primera en rendir-se:
"Luego, la ciutat de Mataró los donà l'obediència, encara que fou que lo general dels alemanys últims (els alemanys són les tropes de Carles d'Àustria), que s'embarcaren a Blanes se trobava acampat a Mataró, los donà la mà per introduïr la guarnició en Mataró, i quan dita guarnició entrava per una part, los alemanys eixien per l'altre.
Se'n vingueren a parar camp en Arenys de Vall i assí en Arenys de Munt, a on pararen camp 5 o 600 cavalls al camp d'en Regàs prop la Riera, més avall de la vila, i al Camp d'en Pons ab ses tendes posades, i això era als últims de Juliol. Al dit Pons li feren molt mal tallant-li los pins i les alzines que tenia sobre lo camp; i a nosaltres també nos tallaren moltes alzines. (Pag. 13)
Aquell dia se n'anaren a Mataró, i l'endemà passaren dret a Vilassar, a on cremaren més de vint cases, i algunes de Premià, perquè los de Vilassar mai havien volgut portar l'obediència en Mataró, ni aleshores donar-la al destacament." (Pàg. 19).
L'intent del general Nebot, nomenat per la Generalitat, d'aixecar la terra, fracassa; les ciutats són castigades per ambdós exèrcits:
"La demés gent en seguiment del Diputat i Nebot, començant per aquelles muntanyes sobre Vic, i dret a la Cerdanya, i dret a la Seu d'Urgell, Cardona, Manresa, on cremaren bona partida de ciutats per voler fer resistencia ab les tropes de Nebot, per son dir i persuassió, contra les tropes del destacament. Després dret a Terrassa, a on també cremaren part de la vila, pel mateix en Manresa, i després dret a Caldes, Palau, Montseny, Viladrau, Arbúcies, a on també cremaren cases.
D'eixa manera seguiren la meitat de Catalunya los uns tras dels altres, lo que fou en grandíssim dany i detriment per la terra." (pag. 20)
"Després los voluntaris anaren divagant per diferents parts de Catalunya, que foren causa de cremar molts pobles com Manresa, Terrassa, Castellterçol, i altres molts que és un abisme. Los voluntaris arribaren a fer grans atrocitats, que era una llàstima, i les paraules que eixien de la sua boca fien i causaven grandíssim horror als qui les sentien." (Pag. 33)
Una batalla té lloc a prop d'Arenys de Munt el dia de la Candelera. (pags. 27-28)
El territori en mans del rei Felip V, és sotmès a tota mena de contribucions i pagaments, entre els que sobresortirà el Cadastre, personal i reial (és a dir, pel treball personal i pel patrimoni):
"Després de l'any 1716, feren altre arreglament de pagaments que fou per catastre, fet pagar tant per Personal i tant per Reial, ço és Personal fora los jornalers que viuen del jornal, quaranta cinc rals cada un de 14 anys en amunt acceptant los cavallers i altres gaudis de privilegi militar. Los jornalers que viuen dels jornal 25 rals. Lo real per les terres, ço és tant per quartera de sembradura, tant per jornal de vinya, tant per horts, tant per boscos, tant per herms, etc." (Pag. 41)
El mateix autor és obligat, com tant d'altres, a pagaments per a manteniment de les tropes.
"Quan estiguí ab perfecte salut als últims de setembre, me'n torni a ma casa. Als últims d'Octubre tinguerem una ordre del senyor D. Josep Patinyo, Intendent General, de pagar fins lo dia 15 de desembre mil dos-centes peces de buit." (Pag. 38).
Unes memòries doncs, les de Francisco Bellsolell de la Torre, intenses i apassionants, que recomanem a qui les pugui trobar, ja que evidentment es tracta d'una edició de fa trenta anys. Molta sort!
La Guerra de Successió viscuda des d'Arenys de Munt). (Testimoni dels anys 1713 i 1714). Memòries de Francisco Bellsolell de la Torre. Trascripció i notes de Roser Díaz i Pérez i Francesc Forn Salvà. Editat per la Conselleria de Cultura de l'Ajuntament d'Arenys de Munt, 1981.
dilluns, 11 d’octubre del 2010
La lauda sepulcral de Balèria
Dedicat als meus alumnes.
En el post anterior parlàvem de la lauda sepulcral, en forma de mosaic, de Balèria, dona de Mallorca, morta vers la meitat del segle IV, i a qui algú va dedicar un bell mosaic; aquest mosaic, procedent de la basílica paleocristiana de Son Peretó, es conserva avui dia a la Torre dels Enagistes de Manacor (Museu d'Història).
El mosaic (opus tessellatum), es divideix en tres parts, segons el model comú al Nord d'Àfrica i a la Península Ibèrica.
A la part superior hi ha representada una corona amb dos ocells a cada banda; en la banda central del mosaic hi ha l'epitafi, i a l'inferior, una cràtera i dos cors. Es tracta d'una simbologia cristiana molt emprada en la decoració funerària. Tot el conjunt està emmarcat per una sanefa de rombs i cercles.
L'epitafi, en llatí ens diu: BALERIA/ FIDELIS IN/ PACE VIXIT/ANNIS X TRS/ DE HAC VITA/SD II/KAL OCTO (vegeu els intineraris historics dels Diario de Mallorca, en l'apartat corresponent al Museu d'Història de Manacor).
La traducció, aproximadament, ens diria que Balèria, fidel, va viure en pau anys 26 (?), i va sortir d'aquesta vida el dia segon de les calendes d'Octubre.
Aquesta sepultura, es trobava als peus del temple, cobrint al mateix temps, la d'un infant.
Bibliografia:
Rosario Navarro Sáez, "Necrópolis y formas de enterramiento de la época cristiana en las Baleares. El mundo funerario", dins Les illes Balears en temps cristians fins als àrabs. Textos del primer curs Joan Ramis i Ramis, organitzat per trobades científiques de la Mediterrània, i dirigit per professor Dr. Pere de Palol.
Internegrafia:
Diario de Mallorca. Itinerarios históricos.
Wiktionary (imatge i transcripció de la inscripció)
Wikimedia (imatge, transcripció i traducció de la inscripció)
dissabte, 9 d’octubre del 2010
La basílica de Son Peretó (Mallorca)
Dedicat als meus alumnes.
Les Illes Balears són riques en restes paleocristianes; el cristianisme estava ben arrelat en el segle V, i no tan sols el cristianisme: tenim notícies de l'existència d'una sinagoga a Magona (Maó). Després de les dificultats imposades pel regne vàndal (dominà les Balears entre el 427 i el 457) -els vàndals eren arrians- el catolicisme tornà a desenvolupar-se lliurement amb l'arribada dels bizantins.
Una de les basíliques més conegudes és la de Son Peretó (Manacor, Mallorca), descoberta el 1912 per Mossèn Aguiló Piña, que cercava els orígens dels cristianisme balear. Mossèn Aguiló va adquirir el terreny on es trobava la basílica al seu propietari, Joan Galmés.
Son Peretó ha estat objecte de diverses campanyes d'excavació al llarg dels anys, conservant-se les troballes a la Torre dels Enagistes de Manacor. Entre els arqueòlegs que han dirigit les campanyes es troben Pere de Palol i Guillem Rosselló Bordoy.
Son Peretó era una basílica de planta rectangular, de tres naus, separades per columnes a cada banda; va ser objecte de diverses remodelacions. En un primer moment, que Pere de Palol situa abans de la meitat del segle VI, l'absis de la nau central, sobresortia de l'edifici, però s'afegiren dues cambres a cada extrem de les naus laterals. El presbiteri o cor estava més elevat que la resta de les naus, de les que el separaven dos graons. Hi ha indicis de cancells.
Es conserva la mensa de l'altar, una pedra que hauria estat sostinguda per columnes, amb un clot per guardar-hi les relíquies. És una tipus de reliquiari propi del cristianisme nord-africà.
En l'altre extrem de la nau, hi havia en contracor, els angles del qual amb la nau, ocupen el lloc de les terceres columnes, que no existeixen. Hi ha quatre cercles a terra que indiquen el suport d'una escala d'accés al contracor.
S'han identificat les restes de dos tipus de pavimentació; un, més antic, d' opus signinum, i un altre, posterior, d' opus tessellatum. Aquests mosaics de tesel.les són algunes de les peces més conegudes del conjunt de Son Peretó, juntament amb les piles baptismals i la lauda o mosaic sepulcral de Balèria, representaven aus, cenefes i cercles.
El baptisteri fou una sala de planta rectangular, que segueix l'eix de la basílica. Es conserven dues piscines baptismals, una per immersió i l'altre per infusió. Duval designa el baptisteri com a "atri", definició que no accepta Palol; l'atri d'una basílica era un pati porticat que precedia a l'entrada i al nàrtex; en el cas que ens ocupa, la pila baptismal devia estar en en centre del pati. L'atri no era habitual en les basíliques de tipus nord-africà, com s'ha considerat aquesta.
No acaba aquí el conjunt de Son Peretó; ha estat excavada també una part important de cambres d'ús profà als peus de la basílica, i un grup de recintes funeraris al SO del temple; sabem que, encara en el segle VII, s'hi enterrava gent a l'interior del temple.
Tot fa pensar, doncs, en un conjunt rural habitat, del que la basílica era l'element més important.
Bibliografia:
Pere de Palol, "Les excavacions del conjunt de Son Peretó (Manacor, Mallorca)", dins "L'arqueologia cristiana hispànica després del 1982". Actes III reunió d'arqueologia cristiana hispànica. Barcelona, 1994.
Pere de Palol et alii, Les illes Balears en temps cristians fins als àrabs, Textos del primer curs Joan Ramis i Ramis, organitzat per Trobades científiques de la Mediterrània, i dirigits pel professor Dr. Pere de Palol. Editat per Institut d' Estudis Menorquins, Maó, 1984.
Noël Duval, "Les places des églises de Baléares dans l'archeologie chrétienne de la Mediterranée occidentale". Actes III reunió d'arqueologia cristiana hispànica. Barcelona, 1994.
Rafel Massanet Ferrer, Basílica de Son Peretó, Manacor, 1982.
Cels Calviño et alii, Història de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2003.
Javier Aramburu et alii, Guía Arqueológica de Mallorca, Palma de Mallorca, 1995.
Internetgrafia:
Diario de Mallorca. Itinerarios históricos
dijous, 7 d’octubre del 2010
Fotos pel record: homenatge a la vellesa
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (5)
Sens dubte els espectacles de l'amfiteatre romà és una de les coses que més ens sorprèn d'aquell moment històric, i se'ns fa difícil conciliar la crueldat amb el nivell de vida i que li suposem, però la crueldat no era patrimoni exclusiu de Roma, si bé tenia més mitjans per practicar-la.
Coneixem, perque n'hem sentit a parlar sovint, o ho hem vist en la literatura i el cinema, l'afecció dels habitants de l'Imperi per tota mena d'espectacles, i és cert que les restes dels diversos edificis a ells destinats, es poden trobar a a moltes ciutats (i si no s'hi troben, és que possiblement han desaparegut); patrons, homes influents, i per descomptat el mateix emperador els patrocinaven.
Descriurem breument els tres edificis romans per espectacles: l'amfiteatre, el circ i el teatre.
L'amfiteatre més famós és el Flavi, més conegut com a Colosseu, a Roma, inaugurat per Titus, l'any 80. Com ja sabem, estava destinat a espectacles com la lluita de gladiadors, de feres i fins i tot en una època s'hi escenificaven batalles navals, tot això enmig d'imponents decorats teatrals. El Colosseu tenia capacitat per cinquanta-mil espectadors i estava pensat per omplir-se i desallotjar-se en un breu espai de temps. L'imponent façana constava d'una superposició dels ordres toscà, jònic i corinti; l'interior tenia una grada i una arena, sota la qual hi havien galeries. Es podia estendre un tendal els dies de massa sol. Està clar que no tots els amfiteatres de l'imperi eren tan impressionants.
El circ, edifici de planta rectangular, tret d'un costat semicircular, amb una spina central es destinava a les curses de carros i cavalls, o bé a commemoracions i festes. Els diversos equips despertaven passions entre els seus partidaris.
El teatre, a diferència del grec, no sempre aprofitava el vessant d'una muntanya, sino que es bastia tot ell d'obra, constava d'una grada, una orquesta semicircular i un front escènic; s'hi representaven tragèdies i comèdies gregues i romanes.
Els espectacles impactants, i sovint sagnants, constituïen sens dubte per molts, una manera d'escapar a la duresa de la vida quotidiana.
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (4)
L'habitatge rural a l'imperi Romà, la vil.la (villa), és potser l'edifici més fascinant d'aquest periode, pel molt que ens revela sobre la mentalitat, els costums, els gustos i interessos dels romans.
La vil.la pot ser tant una modesta construcció pertenyent a un petit propietari o arrendatari, com la
residència rural d'una rica família de terratinents; en aquest casos, constava de dues parts: pars rustica, dedicada a tot el que era necessari pel treball del camp, i pars urbana, on el propietaris reproduïen, i fins i tot ampliaven, els serveis, les comoditats o el luxe de que podien disposar en la seva domus urbana. La pars rustica, agrupava les vivendes dels esclaus que hi treballaven, les eines i el bestiar.
Les vil.les són nombroses en tot el territori de l'Imperi; són especialment conegudes les que es varen desenterrar a la badia de Nàpols, sepultades per l'erupció del Vesubi l'any 79, juntament amb les ciutat de Pompeia i Herculà, i que ens permeten conèixer l'esplendor i el gust del propietaris tal com eren.
Una vil.la del periode republicà a Catalunya és la del Pla de l'Horta, prop de Girona, amb ben conservats mosaics.
Al Maresme, les vil.les de l'area de Mataró, van ser estudiades per Marta Prevosti a Cronologia i poblament de l'àrea rural d'Iluro, premi Iluro 1980.
La vil.la més coneguda a Cabrera de Mar (prop de Barcelona), població rica en descobriments arqueològics, és sens dubte la de can Modolell, bona part de la qual ha desaparegut al llarg del temps, i que va esdevenir, en l'edat mitjana, un centre de culte cristià; el material exhumat, molt fragmentat, ha revel.lat una gran riquesa en marbres i algunes inscripcions amb referències a la casa imperial Flàvia, han fet especular amb la possibilitat que es tractes d'una propietat imperial, o almenys, pertanyent a un important personatge (vegeu el pròleg de M. Mayer a J. Pons, 1994, i també J. F. Clariana, 2009.
Bibliografia referenciada:
Jordi Pons, Territori i societat romana a Catalunya. Dels inicis al Baix Imperi. Pròleg de Marc Mayer, Edicions 62, Barcelona, 1994.
Joan F. Clariana Roig, "D'Ilturo a Iluro: d'íbers a romans. Algunes consideracions" a D'Ilturo a Iluro. De Cabrera de Mar a Mataró. Editat per Josep M. Modolell, Cabrera de Mar, 2009.
Marta Prevosti Monclús, Cronologia i Poblament de l'àrea rural d'Iluro, Premi Iluro 1980, editat per Caixa Laietana,Mataró, 1981.
dijous, 23 de setembre del 2010
Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (3)
La sèrie televisiva "Roma", potser no era massa fidel als personatges històrics, però em va agradar per la gran interpretació dels actors i actrius i per la posta en escena, l'ambientació d'uns carrers bruts, amb les parets plenes de grafits, les insulae on s'agrupaven els més pobres, tavernes, petits o gran negocis, bandes armades, bregues; en resum, una ciutat creïble, lluny de la que moltes vegades ens ha trasmès el cinema. Juli Cèsar va promulgar un decret segons el qual, els veïns s'havien de fer càrrec de la neteja de la zona propera als seus habitatges. August va ordenar que els pisos de Roma no havien de tenir més de divuit metres d'alçada, però aquesta ordre es va incomplir. Està clar que existí també la Roma grandiosa, i tothom podia gaudir d'edificis públics com les termes, o contemplar els espectacles públics , sovint sagnants, però la vida qüotidiana de la població no devia ser fàcil, i podem imaginar que els carrers no eren massa segurs, sobretot de nit.
La gent més modesta vivia en el lloc on feia feina, o s'agrupava en insulae, blocs de vivendes habitualment de lloger, i no massa ben conservades; coneixem que no acostumaven a tenir aigüa ni latrina a partir del primer pis, per la qual cosa devien acudir als serveis i fonts públiques, o senzillament, llençar les aigues brutes per la finestra. Sortosament, les ciutats romanes tenien aigua, fonts i latrines i banys públics.
Més agradable era la vida en una domus, o casa unifamiliar, tancada cap a l'interior, amb poques finestres, però agradable i espaiosa; la vida es feia al voltant de l'atri (atrium), espai amb columnes al centre del qual hi havia una cisterna per recollir l'aigua de la pluja, l' impluvium. En l'atri, l'amo de la casa rebia els seus clients, homes lliures que li devien fidelitat a canvi de protecció, s'hi guardaven les imatges dels avantpassats de les famílies il.lustres, s'hi col.locava l'altar familiar, i s'hi duien a termes feines domèstiques com teixir.
Les habitacions de la casa eren la coquina, cuina (on també hi havia l'excusat, per compartir el desguàs), el menjador, anomenat triclinium, pels tres llits on s'hi menjava, el tablinum, una mena de despatx, i els cubicula, o habitacions. Com més gran era els nivells econòmic dels propietaris, més es podia complicar i ampliar la casa amb tota mena d'habitacions i més luxós era el mobiliari. Un segon pati, porticat i ajardinat era el perystilum.Les finestres eren del tipus "gelosia", de fusta, ferro o argila, amb porticons de fusta per tancar-la. sabem que a Pompeia ja es coneixia el vidre per a les finestres entre alguns més acabalats, però era una raresa.Molts coneguda és la pintura mural romana, que cobria moltes parets, ornamentant i obrint perspectives, i els seus, a voltes discutits, quatre estils pompeians.
Un llibre: Peter Connolly i Hazel Dodge, La ciudad Antigua. La vida en la Atenas y Roma clásicas. Acento editorial, Madrid, 1998.
diumenge, 12 de setembre del 2010
Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (2)
Les ciutats romanes de nova construcció, colònies o municipis habitats per ciutadans romans, en bona part veterans llicenciats de l'exèrcit a les províncies, eren traçades acuradament, en carrers tallats en angle recte, amb dues grans vies principals: el cardus maximus, que dividia en dos la ciutat, de nord a sud, i el decumanus maximus, que ho feia d'est a oest; al lloc on es tallaven s'alçava el forum (plaça) principal de la ciutat, amb els seus edificis públics, temples i mercats.
L'edificació d'una nova ciutat comportava un complicat ritual, en el qual, després d'oferir sacrificis i cercar presagis per al futur, es traçava, amb una parella de bous, mascle i famella, el perímetre de la ciutat, on s'alçarien les muralles, tret de l'espai destinat a les portes.
La forma de la ciutat sembla que deriva de la del campament romà, per bé que la trama ortogonal ja era emprada pels grecs, atribuïnt-se el seu invent al l'arquitecte Hipòdam de Milet, que visqué en el segle V aC, i l'aplicà a la seva pròpia ciutat, destruïda durant les guerres mèdiques. De tota manera, la forma original ordenada de la ciutat romana, sembla correspondre's perfectament amb un caràcter previsor, una mentalitat d'estratega.
Un exemple perticularment ben consevat que ens mostra el traçat urbà d'una colònia romana el trobem a Timgaud, a Algèria; però encara avui trobem traces en alguns centres de ciutat com el de Barcelona, al voltant de la plaça de sant Jaume, on a prop estaria el forum principal, o a Tarragona, la capital de l'extensa província Tarraconense.
Com ja hem dit en l'extrada anterior, podeu visitar Pompeia, la ciutat soterrada, amb molts dels seus habitants, per l'erupció del volcà Vesubi, i que ha guardat per a nosaltres no tan sols la forma externa, sino la vida qüotidiana dels pompeians. Allà, us podreu passejar pels seus carrers i visitar les seves cases i els seus temples.
Una ciutat romana era el centre administratiu i econòmic del territori circumdant, i en ella hi podriem trobar tota mena de serveis que feien la vida més agradable: mercats, termes, tabernes i hostals, edificis per espectacles (circs, amfiteatres, teatres), temples, fonts, carrers pavimentats. Hi havia també una xarxa de clavagueres.
Les diferències socials marcaven també el tipus d'habitatge; els més pobres, s'agrupaven en cases de pisos (insulae), normalment de lloguer i sovint en no massa bon estat; no és estrany que molts cerquessin una vida més agradable al carrer, a les termes o a una taberna.
Els ciutadans amb més recursos podien disposar d'una casa unifamiliar, una domus, que ja comentarem més extensament en un proper post, però bàsicament constava d'una colla d'habitacions al voltant d'un pati central, atrium, que constava d'una galeria al voltant d'una cisterna, impluvium, que recollia l'aigua de la pluja a través de la teulada, compluvium; hem de pensar que la major part de la vida casolana es feia en aquest pati o al peristyllum, pati porticat amb jardí, així s'aprofitava la llum del sol.
A la part de davant hi podia haver un espai dedicat a negocis, que els propietaris podien utilitzar per a ells, per vendre verdures per exemple, o llogar per a un negoci; al darrera de la casa hi acostumava a haver-hi un hort.
La casa es podia complicar extraordinàriament segons la riquesa del propietari, i tenir més d'un pis, i no diguem si es tractava de la residència d'un gran personatge, o fins i tot de l'emperador. Els més rics fugien del renou urbà en luxoses vil.les rurals; però d'això en parlarem un altre dia.
Un llibre:Peter Connoly y Hazel Dodge, La ciudad Antigua. La vida en la Atenas y Roma clásicas. Acento editorial, 1998. Edició original: The Ancient City, d' Orford University Press, 1998.
dimarts, 7 de setembre del 2010
Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (1)
La troballa d'una ciutat romana del periode republicà a Cabrera de Mar, constitueix una singularitat; en desaparèixer aquesta sobtadament a principis del segle I aC., tenim restes d'un nucli urbà d'aquest periode, sense alteracions posteriors.
El cert és que la ciutat és una peça fonamental en la conquesta i estructuració de l'Imperi. En un principi, com és el cas de Cabrera, constituïa un nucli de poder i d'administració, però també d'atracció per als íbers de la zona; amb les seves termes i tots el serveis que pogués tenir (sabem que s'encunyava moneda, per exemple), sens dubte atreïa i alhora es feia necessària.
Amb el temps, cada una les nombroses ciutats de l'Imperi romà es convertien en centre administratiu, econòmic, polític, etc del territori que l'envoltava; moltes de les actuals ciutats de la Península tenen el seu orígen en aquest moment.
Les ciutats estaven unides per una xarxa de vies, que en principi tenien una finalitat estratègica i militar, però que va esdevenir font d'intercanvis o de desplaçament de persones d'una part a l'altra de l'Imperi.
No tan sols les ciutats: nombroses obres públiques -moltes les les quals han arribat d'una manera o altra als nostres dies: aqüeductes, ponts, vies, canals, túnels, etc.- desperten encara la nostra admiració, per la seva utilitat i bona construcció.
Els agrimensors romans, amb instruments relativament senzills, eren capaços de mesurar i quadricular milers de quilòmetres quadrats: ciutats tallades en angle recte, centuriacions al camp...
Els enginyers i arquitectes romans, a més de la pedra, disposaven sobretot de materials i mà d'obra abundants i barats.
La gran troballa de l'arquitectura romana fou la morterada de calç, amb sorra i restes de construcció, i fins i tot en alguns llocs, de pols de lava volcànica (aquesta era especialment resistent). El morter podia ser també de guix o fang, però la calç fou el material més emprat. El material que es mesclava amb el morter era anomenat opus caementicium.
Dins d'un encofrat (que feia de motllo), s'hi col.locava la morterada, que en assecar-se formava un cos sòlid i relativament lleuger, i quedava recobert de pedres o maons, o bé fins i tot podia quedar al descobert, o tapar-se amb una matèria tova. Aquesta tècnica permetia aixecar grans alçades, i també arcs, voltes o cúpules, elements escassos en l'arquitectura grega, per exemple.
Podem dir que els romans foren doncs els pares de l'arquitectura europea, les formes que desenvoluparen i els materials que empraren, van perdurar, amb variacions, fins al segle XIX, en que la descoberta de nous materials, com l'acer, el formigó armat, el vidre, i l'arribada d'invents com l'electricitat (i per tant la il.luminació i l'ascensor, a més de la seva utilització en la indústria), originaren una nova revolució.
A més dels materials, l'Imperi disposava de la mà d'obra d'esclaus en abundància, però també de l'exèrcit, durant les etapes de conquesta, en obres estratègiques o militars. No faltaven exemples de màquines.
Si bé les restes arqueològiques són abundants en tot el que fou el territori de l'imperi, coneixem l'arquitectura romana, especialment a través de dues fonts: la ciutat de Pompeia, soterrada en la seva plenitud, per l'erupció del volcà Vesuvi l'any 79, i els llibres d'arquitectura de Vitruvi, que visquè en el segle I aC.
Però de moment, ens quedem aquí i continuarem els nostres comentaris en propers articles.
Un llibre: Jean-Pierre Adam, La construcción romana. Materiales y técnicas. Editorial de los Oficios, Leon, 1996.
Dos DVDs: Roma. La construcción de un Imperio. Produït per Canal de Historia. Pompeya. El último día. Produït per la BBC i TVE.
diumenge, 5 de setembre del 2010
Miquel Biada i el primer ferrocarril de la península
Arriba a les meves mans, des de les estanteries de la llibreria Robafaves de Mataró, un llibre publicat fa tres anys (2007), amb el títol de "Miquel Biada i Bunyol (1789-1848). L'home, l'indià i el promotor del tren Barcelona-Mataró (1848)", escrit per Manuel Cusachs i Corredor. Es tracta d'una acurada edició, amb la biografia del mataroní que va impulsar la primera línea de ferrocarril a la Península Ibèrica, entre Barcelona i Mataró.
No deixa de ser significatiu que la vida de Biada comencés el mateix any de la Revolució Francesa i s'extinguís el de la inauguració de la línea de ferrocarril pel qual ell tant va lluitar. Els obstacles que va trobar als seus projectes, com diu Cusachs, i el neguit que va passar, varen poder agreujar la seva ja delicada salut. Biada va viure un temps de grans canvis.
La vida de Biada presenta algunes llacunes, per mancar algunes fonts documentals; tot i això, Cusachs ha pogut oferir una biografia prou significativa i interessant, que ens mostra un home molt actiu, emprenedor, que emigrà del seu Mataró natal a Veneçuela i creà empreses; havent-les perdut després de la independència veneçolana de la corona espanyola, emigrà a Cuba, on aixecà de nou un pròsper conglomerat de negocis, amb l'ajut de membres de la seva família.
Les empreses de Miquel Biada comerciaven des de Cuba a la Península, als Estats Units, Gran Bretanya i el continet europeu, i disposava de la seva pròpia companyia de navegació. Comerciava principalment amb tabac, cafè, sucre, cotó, avellanes, barrils de wiskhy, cacau, olives, tambors de figues, lloses de marbre, naips, rajoles, teles, caixes de fideus, paper per a cigarretes, aiguardent de canya, sabates, mantega, farina, mel...(Cusachs, 2007, pag. 38). Biada fou també propietari d'esclaus; l'esclavitud era legal a Cuba en aquell moment.
En tornar a Mataró, el 1840, va viure entre Mataró i Barcelona, i expandí els seus negocis.
La locomotora a vapor, inventada per Marc Seguin i George Stephenson (amb notables precedents), i la primera línea de ferrocarril, que començà a funcionar el 1830 entre Liverpool i Manchester, va revolucionar la vida de les persones i el concepte de distàncies, i fou una peça clau en la industrialització.
En aquell moment, Espanya estava en els inicis del regnat d'Isabel II (n. el 1830), sortia de la Primera Guerra Carlina i anava cap a una societat liberal, en el sentit que aquest terme tenia al segle XIX.
Miquel Biada fou un dels principals impulsor de l'anomenada "Compañía del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró", destinada com el seu nom indica, a crear aquesta línea, i de la qual actuà com a tresorer; la companyia estava finançada amb capital privat per mitjà d'accions.
Ben aviat es va trobar amb obstacles de tot tipus, des de les dificultats per obtenir capital suficient, fins a l'oposició dels mateixos pobles per on estava previst circulés el ferrocarril. L'obra va tenir dues fites tècniques: el pont del Besòs i el túnel de Montgat, que en aquell moment constituïen dues obres monumentals.
El ferrocarril Barcelona-Mataró va ser inaugurat el 28 d'octubre de 1848, però Miquel Biada, que tant havia lluitat per portar-ho a terme, ho ha poder veure, havia mort sis mesos abans.
Cusachs planteja en la seva apassionant biografia, dues incògnites:
1) Va ser el ferrocarril Barcelona-Mataró realment el primer d'Espanya, com tantes vegades s'ha dit? El 1837 s'havia inaugurat una línea a Cuba, entre l'Havana i Bejucal, pensat especialment per al transport de sucre; Cuba pertanyia a la corona espanyola, per tant, es podia dir que aquest va ser el primer, si bé com senyala Cusachs, Cuba tenia la consideració de territori colonial, i era tratada com a terra conquerida. Ho deixem potser, com un problema de definició.
L'altra enigma: fou realment Miquel Biada el primer impulsor del ferrocarril Barcelona-Mataró? pot resultar estrany que posem en dubte un tema tan assumit, però el cert és que existí un comerciant de Gràcia resident a Londres, anomenat Josep M. Roca, que inicià gestions al mateix temps, i aconseguí aportacions de capital per part d'accionistes britànics, fonamentals per tirar endavant el projecte. Podem concloure, de la lectura de Cusachs, que ambdós tenien suficients mèrits; realment era un projecte fruit de molts esforços. Malgrat tot, la posteritat sempre ha reconegut en primer lloc el treball de Miquel Biada.
Per acabar aquest breu comentari, he de dir que s'agraeix el valuós material gràfic que aporta Cusachs, amb documentació i fotografies de l'època.
Manuel Cusachs i Corredor, Miquel Biada i Bunyol (1789-1848). L'home, l'indià i el promotor del tren de Barcelona a Mataró. Edició de l'autor, Mataró 2007.
dilluns, 30 d’agost del 2010
Un altar romà a ca l'Arnau de Cabrera
Molts recordareu, del programa "Sota Terra", dedicat a Cabrera de Mar, un altar romà exhumat -no d'ara, sino de fa un temps- al jaciment de ca l'Arnau, un dels que componen la ciutat romana; es tracta d'un peu d'altar de terracota, de producció local, i alguns fragments; en el peu hi havia una cara esculpida. Albert Martín el datava vers el 90 aC. Damunt el peu hi havia sens dubte una petita mesa, perduda, sobre la que s'oferien sacrificis, d'animals o plantes.
La religió tenia una importància cabdal en la vida quotidiana a l'Antiguitat, i no es limitava als temples, que per altra banda no tenien la funció d'acollir públic, sino que eren el santuari de la divinitat.
També les cases tenien el seus altars privats, amb les imatges dels déus venerats, especialment els Lars i els Penats, protectors de la llar, la família i el rebost.
Oferim un muntatge fotogràfic de la troballa del peu d'altar cabrerenc, basat en imatges del programa.
Muntatge fotogràfic de J.F. Clariana.
dimarts, 24 d’agost del 2010
La marca de Lucius Herennius Optatus
Bibliografia: Garí Lleixa, R. I., "Troballa d'un fragment de tegula amb la marca Lucius Herennius Optatus" a Estudis sobre el jaciment arqueològic de can Modolell, núm. 4 de la col.lecció. Edició a cura de Josep Miquel Modolell, Cabrera de Mar, 2008.