LES MURALLES D'ILTURO. Bloc d'història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme, escrit per Rosa Isabel Garí Lleixa, amb la col.laboració de Joan Francesc Clariana Roig.

divendres, 30 de juliol de 2010

Viure i sobreviure en el segle XVI. Un estudi de Francesc Forn i Salvà


Al marge del llast econòmic que comportava la pressió senyorial, trobem una colla de factors que colpejaven amb duresa les fràgils comunitats humanes de l'Antic Règim: la fam, la pesta, el bandolerisme, la guerra amb França i el perill, sempre angoixant dels atacs dels pirates turcs i algerians. Una combinació de factors negatius que s'anaren entrellaçant inexorablement al llarg del segle i crearen una societat abatuda i fins a cert punt, desestructurada. F. Forn (2010), pag. 45.
Aquest és un fragment del llibre de Francesc Forn i Salvà, Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva, premiat amb l'accèssit del premi Iluro 2009, i publicat enguany.
L'autor, amb dues llicenciatures en història i catedràtic d'institut, porta al darrera seu una llarga trajectòria com a investigador, i ha publicat ja diversos estudis. La base del seu treball l'ha trobat en l'arxiu històric Fidel Fita d'Arenys de Mar, entre d'altres fonts documentals.
L'àmbit geogràfic d'aquest estudi el constitueix l'anomenada Marina de la Selva, que comprèn les poblacions situades entre el riu Tordera i els dos Arenys i que, en l'Antic Règim, pertanyia al vescomtat de Cabrera i de Bas, i estava dominada pels castells de Palafolls i Montpalau. L'àmbit cronològic ja l'hem dit, el segle XVI, relativament poc estudiat pel que fa a la nostra comarca.
El paisatge vegetal del Montnegre es mantingué força estable al llarg de l'edat Mitjana i Moderna. Va ser a partir dels segles XVII i XVIII que l'activitat humana el començà a modificar d'una manera clara i progressiva, amb la tala d'arbres destinats a les drassanes marítimes d'una banda, i amb l'expansió de la vinya d'un altre. Des de les èpoques històriques més reculades, la zona muntanyosa presentava una boscúria densa i ufanosa, atapeïda dels arbres que les autoritats baronials intentaven, d'una manera tan reiterada com inútil, prohibir-ne la tala: "alsines, suros, nogués, holms..." F. Forn (2010), pag. 16.
El segle XVI acostumem a veure'l com l'època de la conquesta d'Amèrica, l'art del Renaixament o la Reforma protestant, esdeveniments espectaculars i importants, però que amaguen la real duresa de la vida. Una societat "abatuda" ens descriu Francesc Forn, atemorida pels perills ja enumerats, i que en el llibre ens va explicant, amb rigor i amenitat.
Al revés del que a vegades es pensa, el règim senyorial no va desaparèixer ni minvar al començament de l'Edat Moderna; el pagès va continuar estant subjecte als pagaments i serveis al senyor, a l'Església o al rei, i els mals usos continuaren. Forn ens parla d'una societat, la del segle XVI, en recuperació demogràfica, després de la pesta del segle XIV, però una recuperació fràgil que qualsevol fam fa trontollar. La pobresa engendrava a la vegada fenòmens com el bandolerisme.
La mar era font de recursos, però també l'orígen del major perill que podia caure damunt les poblacions costaneres:
Laa pirateria procedent del nord d'Àfrica que afectà les costes catalanes fou endèmica al llarg de tota l'Edat Mitjana i Moderna. És en que Braudel ha anomenat "el perill africà". F. Forn (2010), pag. 63.
La gran base de la pirateria que afectava la costa mediterrània fou la ciutat d'Alger, reforçada pels turcs, en aquells moments en plena expansió i una amenaça real per Europa. Explia F. Forn que fou durant el segle XVI que naixeren moltes poblacions litorals, poblacions exposades a l'atac de les naus pirates, que s'apoderaven de vides, persones i béns. Les persones capturades eren esclavitzades o utilitzades per demanar un rescat; els atacs es produïen sobretot durant la primavera i l'estiu. No tan sols les poblacions estaven amenaçades pel desembarcament dels pirates; també barques i vaixells estaven en perill.
El fet que el Mediterrani esdevingués camp de batalla entre el món musulmà i el cristià comportà que tota la costa esdevingués una frontera fàctica que calia defensar i fortificar. Les escomeses dels pirates turcs i algerians a finals del segle XV i, sobretot del segle XVI, portaren a la fortificació del litoral mediterrani mitjançant la construcció d'elements defensius, baluards i torres de guaita. F. Forn (2010), pag. 81.
La defensa de les poblacions costaneres enfront els pirates, es manifestava doncs amb la construcció de torres de guaita i defensa, baluars i fortificacions; també, lògicament, amb la constitució de grups d'homes armats (amb espases, ballestes o armes de foc).
Per si tot això fallava, tal com ens explica Forn, hi havia tot un sistema de rescat de captius, que anava a càrrec de particulars, institucions o ordres religiosos. Però més valia no caure en mans dels pirates, sortir-ne no era gens senzill...
F. Forn i Salvà, Viure i sobreviure al segle XVI a la marina de la Selva (Castell de Montpalau i castell de Palafolls). La defensa, l'atac i el rescat davant les incursions dels corsaris turcs i algerians. Accéssit premi del Iluro 2009. Editat per Caixa Laietana, Mataró 2010.
Hi ha publicada una guia de torres de guaita i castells, que pot ajudar a completar el tema:
Torres de guaita i castells. Torres de vigía y castillos. Costa de Barcelona-Maresme. Editat pel Consorci de promoció turística de la costa del Maresme, 2010.

2 comentaris:

  1. Penso com tu, anònim, un bon llibre que a més ens fa conèixer aspectes fonamentals de la nostra història ignorats, o almenys poc coneguts.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...