LES MURALLES D'ILTURO. Bloc d'història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme, escrit per Rosa Isabel Garí Lleixa, amb la col.laboració de Joan Francesc Clariana Roig.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (1)


La troballa d'una ciutat romana del periode republicà a Cabrera de Mar, constitueix una singularitat; en desaparèixer aquesta sobtadament a principis del segle I aC., tenim restes d'un nucli urbà d'aquest periode, sense alteracions posteriors.
El cert és que la ciutat és una peça fonamental en la conquesta i estructuració de l'Imperi. En un principi, com és el cas de Cabrera, constituïa un nucli de poder i d'administració, però també d'atracció per als íbers de la zona; amb les seves termes i tots el serveis que pogués tenir (sabem que s'encunyava moneda, per exemple), sens dubte atreïa i alhora es feia necessària.
Amb el temps, cada una les nombroses ciutats de l'Imperi romà es convertien en centre administratiu, econòmic, polític, etc del territori que l'envoltava; moltes de les actuals ciutats de la Península tenen el seu orígen en aquest moment.
Les ciutats estaven unides per una xarxa de vies, que en principi tenien una finalitat estratègica i militar, però que va esdevenir font d'intercanvis o de desplaçament de persones d'una part a l'altra de l'Imperi.
No tan sols les ciutats: nombroses obres públiques -moltes les les quals han arribat d'una manera o altra als nostres dies: aqüeductes, ponts, vies, canals, túnels, etc.- desperten encara la nostra admiració, per la seva utilitat i bona construcció.
Els agrimensors romans, amb instruments relativament senzills, eren capaços de mesurar i quadricular milers de quilòmetres quadrats: ciutats tallades en angle recte, centuriacions al camp...
Els enginyers i arquitectes romans, a més de la pedra, disposaven sobretot de materials i mà d'obra abundants i barats.
La gran troballa de l'arquitectura romana fou la morterada de calç, amb sorra i restes de construcció, i fins i tot en alguns llocs, de pols de lava volcànica (aquesta era especialment resistent). El morter podia ser també de guix o fang, però la calç fou el material més emprat. El material que es mesclava amb el morter era anomenat opus caementicium.
Dins d'un encofrat (que feia de motllo), s'hi col.locava la morterada, que en assecar-se formava un cos sòlid i relativament lleuger, i quedava recobert de pedres o maons, o bé fins i tot podia quedar al descobert, o tapar-se amb una matèria tova. Aquesta tècnica permetia aixecar grans alçades, i també arcs, voltes o cúpules, elements escassos en l'arquitectura grega, per exemple.
Podem dir que els romans foren doncs els pares de l'arquitectura europea, les formes que desenvoluparen i els materials que empraren, van perdurar, amb variacions, fins al segle XIX, en que la descoberta de nous materials, com l'acer, el formigó armat, el vidre, i l'arribada d'invents com l'electricitat (i per tant la il.luminació i l'ascensor, a més de la seva utilització en la indústria), originaren una nova revolució.
A més dels materials, l'Imperi disposava de la mà d'obra d'esclaus en abundància, però també de l'exèrcit, durant les etapes de conquesta, en obres estratègiques o militars. No faltaven exemples de màquines.
Si bé les restes arqueològiques són abundants en tot el que fou el territori de l'imperi, coneixem l'arquitectura romana, especialment a través de dues fonts: la ciutat de Pompeia, soterrada en la seva plenitud, per l'erupció del volcà Vesuvi l'any 79, i els llibres d'arquitectura de Vitruvi, que visquè en el segle I aC.
Però de moment, ens quedem aquí i continuarem els nostres comentaris en propers articles.
Un llibre: Jean-Pierre Adam, La construcción romana. Materiales y técnicas. Editorial de los Oficios, Leon, 1996.
Dos DVDs: Roma. La construcción de un Imperio. Produït per Canal de Historia. Pompeya. El último día. Produït per la BBC i TVE.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...