LES MURALLES D'ILTURO. Bloc d'història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme, escrit per Rosa Isabel Garí Lleixa, amb la col.laboració de Joan Francesc Clariana Roig.

dilluns, 5 d’abril de 2021

Conferència de Dolors Zamora sobre el poblat ibèric de Burriac

 
Imatge: excavació d'una cisterna al poblat ibèric de Burriac per membres de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró (5-8-1983). Foto: Rosa Isabel Gari Lleixa.

Una altra imatge de l'excavació de la cisterna. Foto: Rosa Isabel Gari Lleixa. 

Estan disponible a internet els audios d'una colla de conferències pronunciades a Terrassa els anys 2014-15, en el XIV Curs de Cultura i Llengüa ibera, entre elles, una de Dolors Zamora, doctora en arqueologia per la Universitat de Barcelona i membre del Centre d'Estudis d'Història i Arqueologia de Mataró: Taula d'arqueologia: Aspectes arqueològics ibers: l'oppidum de burriac, la capital dels ibers laietans (Dolors Zamora) També podreu accedir a la resta de conferències.

Es tracta d'una exposició molt interessant i amena que agradarà sens dubte als que estimen la cultura ibera o senten senzillament curiositat pel poblat ibèric de Burriac, que fou el centre de poder polític i econòmic dels laietans i assolí una dimensió aproximada de 10 Ha. (la resta de poblats laietans no arriben a les 2 Ha.) .
No és la nostra feina fer un resum de l'extensa intervenció d'una hora i mitja, de la doctora Zamora, sino que us hi adrecem. Aquí només resaltarem algunes de les afirmacions que ens han semblat més interessants:
- La cultura ibera ha estat la gran desconeguda fins fa poc; van ser arqueòlegs i historiadors francesos els que van iniciar el seu estudi (i que van comprar la Dama d'Elx, descoberta el 1897 per uns agricultors).
-El poblat ibèric de Burriac fou descobert l'any 1916 per l'arquitecte Lluis Bonet Garí i el seu germà en una excursió per la zona.
-El poblat no gaudeix de cap protecció real, es va incoar expedient de Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 1983, però ni s'ha resolt ni la sola incoació en garanteix la protecció.
-No s'ha dut a terme una excavació sistemàtica, sino una colla d'actuacions disperses en el temps i en diferents indrets per diversos arqueòlegs i el seus equips: Marià Ribas (1949);  Jaume Lladó (1954-55); Joan Maluquer (1964); Josep Barberà i Ricard Pascual (1969-72); Secció Arqueològica del Museu de Mataró (SAMM); Pla de l'Atur de la Generalitat (1984); Secció Arqueològica del Museu de Mataró (1984); Secció Arqueològica del Museu de Mataró (1991); Museu de Mataró i Albert Martín (2011)(1).
-La vida del poblat la podem dividir en tres etapes principals: ibèric antic, ibèric ple i ibèric tardà.
-De l'ibèric Antic (comença segle VI aC.) tenim alguns fons de cabanes i restes de llars de foc; ben aviat van evolucionar cap a les construccions en pedra.  
-Ibèric Ple (finals segle IV aC. - segle III aC.), en que es va bastir la muralla i una porta monumental; Burriac passa a ser un gran centre de poder no tan sols polític, sino comercial, com ho testimonien les restes de ceràmica i altres objectes provinents de tota la Mediterrània, sobretot en llocs d'abocament, com una fou en una gran cisterna o en sitges abandonades. El manteniment d'aquest ordre evidencia una societat jerarquitzada.
-Ibèric tardà (segle II-mitjan segle I aC.): amortització d'estructures anteriors; presència d'elements de construcció romans (tegulae i imbrices); una nova porta d'origen també romà. Canvis en la producció: de les sitges de cereals a la presència de dolia per emmagatzemar preferentment vi. El poblat resta abandonat vers la meitat del segle I aC.
-Per comprendre el poblat, no basta el poblat mateix: és necessari conèixer la seva zona periurbana: petits establiments, camps de sitges, dues necròpolis: Can Rodon de l'Hort i el Turó dels Dos Pins (i una zona d'enterraments, Cal Ros): zones de vigilància i control...tot estructures que pertanyen a una forta organització política, social i econòmica. Un altre element, aquest relacionat amb la religió, fou la ara anomenada "Cova de les Bones Dones" o de "les Encantades".
-Quan s'inicia la decadència del poblat ibèric i comença la romanització? Senyala Zamora que no tenim res del la primera meitat del segle II aC. Però explica que a finals del III aC. es basteix a la zona del Turó dels Dos Pins, una enorme torre de 60 metres quadrats de base, i fins 14 m. d'alçada, que va exigir un enorme treball en la roca, però que fou desmantellada aviat: tal vegada fou erigida per les necessitats de la II Guerra Púnica? Queda la incògnita.
-Cabrera de Mar va tenir possiblement un praesidium o campament estable romà, que llavors quedaria enmig dels d'Empúries i Tàrraco. Què tenim?: termes, una domus, carrers... 
El cas és que, a partir del segle II, la romanització va imposant un altre model econòmic i a la rapidesa amb que es va anar desenvolupant, no fou aliena la col.laboració de les elits iberes amb Roma, explica Dolors Zamora.

Podeu escoltar la conferència de Dolors Zamora clicant aquí.
 
També podeu veure més del pobla en la web: Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni (apartat dedicat al poblat). En la mateixa web podreu veure informació sobre les necròpolis.

BIBLIOGRAFIA

Dolors ZAMORA MORENO, L'oppidum de Burriac. Centre del poder polític de la Laitània ibèrica. Revista Laietania núm. 17, 2006-2007. Museu de Mataró, Secció Arqueològica. Mataró, 2007.

Imatge: equip d'arqueòlegs del Museu de Mataró en l'excavació de la porta sud del poblat (1984). Foto: Rosa Isabel Gari Lleixa.

(1) Amb posterioritat al 2015, moment en que es va fer aquesta conferència, s'ha dut a terme una altra campanya el 2019, dirigida per Joan Sanmartí Grego, Joaquim Garcia Rosselló i Oriol Cuscó Badia.
 

dimecres, 31 de març de 2021

La cova de les Encantades de Montcabrer (Cabrera de Mar)

 
Imatge: el Montcabrer, a Cabrera de Mar, una massa granítica de 312 m. d'alçada sobre el nivell del mar que, com Burriac (al costat), domina la plana i la mar. Foto: Rosa Isabel Gari Lleixa (15 d'octubre de 2018).

Imatge: Cova de les Encantades o de les Bones Dones. Procedència: web Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni.

Ramon Coll Monteagudo, Fernando Cazorla Carrera i Ferran Bayés Colomer, són autors d'un força interessant article presentat a la IX Sessió d'Estudis Mataronins (en el ja llunyà 1993), amb el títol "Una cova-santuari ibèrica en el Maresme: la cova de les Encantades de Montcabrer (Cabrera de Mar). Consideracions preliminars", article inclós dins la publicació corresponent del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, i que actualment es pot trobar a Academia EDU.Interessant: si bé Cabrera de Mar sembla inesgotable en troballes del passat, aquesta cova presenta aspectes singulars. Com senyalen els autors, la presència mateixa de la cova és fet únic -que sapiguem- a la zona del Maresme, on predominen els caus o baumes (Pàg. 32).La cova-santuari estudiada, situada al vessant de la muntanya del Montcabrer, rep diversos noms: Cova de les Encantades, de les Bruixes, de les Bones Dones, de les Males Dones.

 "(...)no és més que un gran tafoni enmig d'un paisatge granìtic molt abrupte i de difícil accés. Presenta dues entrades que donen a sengles habitacions, comunicades entre si" (Una cova-santuari...pàg. 29).
 
L'arqueòleg mataroní Marià Ribas i Bertran visità la cova ja en el anys 20 del segle passat, i disposava d'una extensa documentació que va posar a disposició dels autors de l'article. No hi havia cap nivell arqueològic, sino que el material que s'ha anat recuperant des de llavors ho ha estat a nivell superficial que se sàpiga, o fora de context.
Malhauradament, i com expliquen els autors: 

"Els materials que nosaltres presentem foren exhumats per un conegut excavador clandestí de la comarca mitjançant l'ajut d'un detector de metalls. Afortunadament, avui es troben dipositades en el Museu d'Estampació Tèxtil de Premià de Mar. (...) D'altra banda, creiem necessari deixar constància que l'esmentat furtiu conserva algunes peces en el seu poder, no permetent fins avui que siguin estudiades. Sortosament en una ocasió tingurem l'oportunitat de veure-les (...)." (Una cova-santuari, pàg. 30).

El nombre de fragments estudiats s'acosta als 35.000 fragments, i permeten deduir que la vida dels santuari abasta poc més de 300 anys, des de finals dels segle IV a l'I aC. S'hi troba ceràmica ibèrica i romana (vernís negre i TS. itàlica), àmfora, dolia, tegulae, imbrices i restes de paviment. Creuen els autors que això podria indicar alguna construcció relacionada amb el culte. (Una cova-santuari... pàgs. 30 i 31).
 
Pel que fa a les troballes relacionades amb un culte religiós, s'han trobar fragments de terracota dels anomenats de Demèter i fragments de banyes de toro. (Una cova-santuari...pàg. 32)

"Segons el nostre parer, es tracta d'una Magna Mater o Tellus Mater, amb tota probabilitat indígena, que més endavant serà assimilada d'alguna manera a Demèter/Koré-Persèfone. Seria, doncs, una divinitat femenina de la fecunditat, de la qual no podem excloure una relació amb el món infernal dels difunts." (Una cova-santuari...pàg. 32).
 
El fet que el santuari fos una cova reforça aquesta identificació amb la mare terra. Per altra banda, les banyes de toro, es relacionen amb la virilitat i el culte a aquest animal, present a moltes cultures mediterrànies. (Una cova-santuari...pàg.32).
Fan els autors un seguit de consideracions sobre el desplaçament del culte des de la muntanya a la plana de Cabrera (santuari de Can Modolell), així com de la possibilitat que Montcabrer fos el Promontorium Lunarium esmentat pel geògraf alexandrí Claudi Ptolomeu (Una cova-santuari...pàgs. 32 i 33), i sobre la relació d'aquest culte protohistòric amb les llegendes de bruixes o de dones bones o males a les muntanyes cabrerenques.De fet, Montcabrer fou cristianitzat el 1707 plantant una creu al seu cim (Una cova-santuari...pàg. 36) que, encara que ha estat substituïda, encara és allà.

Ramon COLL I MONTEAGUDO, Fernando CAZORLA CARRERA, Ferran BAYÉS I COLOMER, "Una cova-santuari ibèrica en el Maresme: la cova de les Encantades de Montcabrer (Cabrera de Mar). Consideracions preliminars". IX Sessió d'Estudis Mataronins. Pàgs. 29-38. Museu-Arxiu de Santa Maria de Mataró, 1994.
Disponible a Academia EDU. 
 
Podeu trobar informació i imatges d'aquesta cova a la web Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni. El santuari (apartat els ibers).
 
Imatge: Planta de la Cova de les Bones Dones. Dibuix de Marià Ribas i Bertran. Procedència: web Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni.
 
 
Imatge: Montcabrer. Procedència: web Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni.

diumenge, 14 de març de 2021

El vidre català del museu de Mataró

 
Imatge:  Algunes de les peces de vidre conservades al museu de Mataró; d'esquerra a dreta: càntir de bateig masculí /segles XVIII-XIX); càntir de bateig femení (segle XVIII); almorratxa (segle XVIII); gerra (segle XVIII). Foto: Joan Francesc Clariana.
 
La indústria del vidre va representar un dels motors de l'economia local en els segles àlgids de la producció, el nom de Mataró sovint s'associa al vidre de qualitat.
(Clariana: "Sobre algunes peces de vidre..." pàg. 330).

Joan Francesc Clariana és autor d'un article publicat a la revista Felibrejada: "Sobre algunes peces de vidre català conservades al Museu de Mataró", on fa un estudi-inventari de les més extraordiàries peces guardades en aquest Museu. Són peces d'una gran qualitat, datades entre els segles XVI i principis del XX, de les que podem veure una mostra en la fotografia que encapçala aquesta entrada. Tal era la qualitat del vidre mataroní que en ocasions es comparava abm el venecià de Murano, anomenant-se "a la façon de Venise".
No és la primera vegada que l'autor publica estudis sobre aquesta indústria mataronina, malhauradament desapareguda a principis d'aquest segle, amb el tancament de la cooperativa obrera del  Forn del Vidre, que va operar ente 1919 i 2008, periode en que fou un referent internacional.
Fem un resum del tipus de peces estudiades per Clariana: dues tasses, una setrillera, dos càntirs de bateigs, quatre porrons, dues almorratxes, una llàntia, una pipa, quatre copes, una carabasseta, una sotacopa, una beneitera, un saler. Una de les pipes és holandesa i la llàntia, d'escola francesa. El treball de Clariana acompanya cada peça d'una acurada explicació i a voltes, comparació amb d'altres exemplars de diferents museus.
Les peces procedeixen, en part d'excavacions i en una altra, de la donació que va fer la cooperativa del Forn del Vidre.
 
 Imatge: porró de barret (museu de Mataró). El porró ha estat una peça exitosa que ha arribat als nostres dies. Foto en blac i negre de Joan Francesc Clariana.
 

Joan Francesc CLARIANA ROIG, "Sobre algunes peces de vidre català conservades al museu de Mataró" a Felibrejada, número dedicat a 12è col.loqui d'exilis i disidències. Grup d'Història del Casal de Mataró, 2020.

Altres entrades relaciones amb el tema del vidre mataroní del segle XVI a l'actualitat:


divendres, 5 de març de 2021

Les peces desaparegudes de Can Rodon de l'Hort (Cabrera de Mar)

 

Imatge: Dibuixos de la publicació de Rubio de la Serna, amb dibuixos del seu germà D. F. de A. Rubio, i on es veuen el lècit (a la part inferior esquerra) i el Rhyton (a la part inferior dreta). Al centre part superior, àmfora ibèrica. Procedència: Felibrejada.
 
De nou Joan Francesc Clariana i Joan Carles Alay són autors d'un article reivindicant peces desaparegudes del nostre patrimoni arqueològic, article publicat pel Grup d'Història del Casal de Mataró, amb el títol "Les peces desaparegudes de Can Rodon de l'Hort (Cabrera de Mar, Maresme)".
A la segona meitat del segle passat, l'arqueòleg Josep Barberà va estudiar els materials de la col.lecció Rubio de la Serna, procedents de Can Rodon de l'Hort (Cabrera de Mar), i no va poder trobar-ne alguns documentats en anteriors estudis.
 
En concret es tractava d’un lècit, un rhyton, un lagynos i un plat de peix. També es va trobar que de les aproximadament dotze àmfores ibèriques que hi havia d’haver, només en localitzà una.(Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàg. 273).
 
Fou en el ya llunyà any 1881 on en el transcurs d'unes tasques sobre el terreny de Can Rodon de l'Hort que es descobriren alguns recipients de formes i dimensions variades. (Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàg. 273). El propietari del terrenys era Juan Rubio de la Serna (1834-1917), jutge de Barcelona, propietari de diverses finques i una casa a Sant Andreu de Llavaneres. Adonant-se de la importància de les troballes, Rubio de la Serna es va presentar al terreny i va ser l'inici una sèrie d'excavacions, que ben aviat van despertar l'interès dels estudiosos.
L'any 1884, el butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana va incorporar un escrit de Rubio de la Serna, il.lustrat amb alguns dibuixos de la col.lecció: aquí és on trobem per primera vegada dibuixats el lècit i el rhyton, que tenia forma de peu.
El 1888 es va publicar la primera memòria, en ella:

Es descriuen en detall tres de les peces interessades: el lècit, el rhyton i el plat de peix. També es publiquen un seguit de làmines fetes pel seu germà (D.F. de A. Rubio), on apareixen dibuixades.
(Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàg. 276).
 
Rubió de la Serna morí el 1917, un any després de la descoberta del poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar). La seva vídua va llegar els materials de Can Rodon al Museu Arqueològic de Barcelona, reservant-se la família algunes peces. El 1926, Josep de C. Serra Ràfols publicà a la Gaseta de les Arts la notícia de la donació i per primer cop van aparèixer publicades fotografies de les peces.
(Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàg. 273).
El 1932, el Museu d'Arqueologia es va traslladr al peu de la muntanya de Montjuïc, a l'anomenat Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició Internacional de 1929.
En esclatar la Guerra Civil, el director del museu, Pere Bosch i Gimpera ordenà retirar les peces exposades, per temor als saqueigs i als bombardeigs. Després de diverses vicisituds,  foren traslladades a l'Alt Empordà i posteriorment a Ginebra. El 1939 es varen retornar a Barcelona via Madrid. (Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàgs. 273-274).
Les publicacions posteriors a aquesta etapa, varen emprar sempre els dibuixos i footografies anteriors, sense fer-ne de nous.
Els anys 1968 i 1869, es varen reprendre les excavacions a Can Rodon de l'Hort, sota la direcció de Josep Barberà i Ricard Pascual, la finalitat d'aquesta campanya era localitzar tombes que es poguessin posar en relació amb els materials. Es descobriren un total de quatre tombes iberes d'incineració, datades entre els segles IV i III aC.;participaren també excavadors del grup de Marià Ribas, de Matarói de Cabrera. Fou l'estudi de Josep Barberà el que posà en evidència que havien desparegut les esmentades peces, a saber: un lècit aribalístic, un rhyton, un legynos (publicat per primera vegada en les fotografies de Serra Ràfols de 1926), un plat de peix. El mateix Serra, en informar de la donació, havia fet esment de 12 àmfores ibèriques, de les que Barberà només en va localitzar una, al Museu de Vilafranca de Penedès. (Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàg. 278-279).
I ara ve el misteri: què va passar amb les peces? Pregunten els autors. "Desaparegudes, perdudes o espoliades?". 
 
 D’acord amb els fets exposats, des de l’ingrés en el Museu d’Arqueologia l’any 1926 –quan van ser fotografiades- fins l’estudi de Josep Barberà –a la segona meitat dels anys seixanta del segle passatno hi ha cap evidència que confirmi que les peces interessades estiguessin al Museu. Tot i aparèixer en diferents estudis i publicacions, sempre són fonamentades en les primeres descripcions i il·lustrades amb les fotografies de l’any 1926. (Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàgs. 280-281).
 
Imatge: dibuix on consten el lagynos, le rhyton i el lècit (Barberà, 1968). Procedència: Felibrejada. 
 
Podeu llegir un altre article sobre la col.leció Rubio de la Serna de Can Rodon en aquesta entrada del bloc.
 
 J.C. Alay és membre de la Comissió de Patrimoni de la Societat Catalana d'Arqueologia i investigador del Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòrics.
 
 J.F. Clariana és membre del Grup de Història del Casal de Mataró i del Centre d'Arqueologia i Història de Mataró.
 
Joan Carles ALAY i RODRÍGUEZ; Joan Francesc CLARIANA i ROIG, "Les peces desaparegudes de Can Rodon de l'Hort (Cabrera de Mar, Maresme).
 

diumenge, 28 de febrer de 2021

L'escultura perduda de Can Sentromà (Tiana)

 

Hermes de Can Sentromà. Fotografia de Camps i Català (1977). Publicada a Felibrejada.

Joan Carles Alay (1) i Joan Francesc Clariana són autors d'un article publicat a la revista Felibrejada, article que du per títol "Nota sobre l'escultura "perduda" de Can Sentromà", i destinat segons expliquen, a la recuperació d'un bust en marbre d'Hermes descobert a la finca Can Sentromà (Tiana), l'any 1931 i venuda l'any 2005 per la propietat, ignorant-se actualment la seva localització i estat de conservació:

Aquest article inicia una tasca de recerca amb l'objectiu de localitzar la peça. Si es troba, sempre hi haurà temps per gestionar el seu retorn a Sentromà o -si més no- que les administracions competents tinguin controlada la seva ubicació, per garantir-ne la conservació (...) (Vegeu: Alay i Clariana, "Nota sobre l'escultura...pàg. 287). 
 
L'escultura es va trobar l'any 1931 amb motiu d'unes obres; tres anys més tard, un esllavissament de terres va posar al descobert un opus testaceu, pertanyent a una vil.la. Aquesta troballa va fer que el propietari de la finca Epifani de Fortuny i Salazar, Baró d'Esponellà, s'interessés per l'arqueologia, i va iniciar unes excavacions amb la col.laboració del professor Josep de C. Serra Ràfols.  Amb diversos directors i equips d'arqueòlegs, les excavacions a Can Setromà es perllongaren fins els anys 80.
Epifanio de Fortuny i Salazar (1898-1989), IV baró d'Esponellà, fou un autèntic Mecenes de l'arqueologia: comissari provincial d'excavacions entre 1947 i 1956; president del grup de col.laboradors dels Museu Arqueològic de Barcelona, embrió de la futura Societat Catalana d'Arqueologia; el 1960 inaugurà a la masia una biblioteca-museu amb més de deu mil volums especialitzats en literatura catalana, arqueologia, història i uns fons important sobre la darrera guerra civil. (Vegeu Alay i Clariana, "Nota sobre l'escultura..." pàgs. 287-288),  en aquest museu s'hi exposava l'Hermes.
 
L’any 1974 el professor Josep Guitart, que havia dirigit les excavacions de la vil·la entre 1967 i 1969, va publicar un estudi exhaustiu de l’escultura que ens ocupa (Guitart 1974). Donada la importància del conjunt, l’any 1975 es va declarar amb la màxima categoria de protecció patrimonial (Resolució del 9 de juliol, publicada en el BOE d’11 d’agost de 1975). (Vegeu Alay i Clariana "Nota sobre l'escultura...pàg. 289).
 
L'estudi de Josep Guitart, reiterat més tard per Marta Prevosti, descriu un bust barbat en marbre, de 19 cm. d'alçada, 14,50 d'ample i 7,50 de gruix, representant Hermes en la seva forma del déu Pan i  datada a principis del segle V. (Vegeu Alay i Clariana "Nota sobre le'escultura...) pàgs. 289-290).
Malhauradament, a la mort del baró, l'any 1989, es va iniciar un procés d'abandonament i de degradació del jaciment i es va tancar la biblioteca-museu. Aquesta degradació fou denunciada per l'Associació Amics de Sentromà i l'any 2011 es va elaborar un informe (Alay, 2011) sobre l'estat del jaciment. Lamentablement l'Associació Amics de Senromà es va dissoldre el 2016. (Vegeu: Alay i Clariana "Nota sobre l'escultura...", pàg. 289).
 
(1) J.C. Alay és membre de la Comissió de Patrimoni de la Societat Catalana d'Arqueologia i investigador del Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòrics.

(2) J.F. Clariana és membre del Grup de Història del Casal de Mataró i del Centre d'Arqueologia i Història de Mataró.

Joan Carles ALAY i RODRÍGUEZ; Joan FRANCESC CLARIANA I ROIG, "Nota sobre l'escultura "perduda" de Can Setromà (Tiana, Maresme)", Revista Felibrejada, núm 98, dedicat al 12è Col.loqui Història a Debat: Exilis i Dissidències. Grup de Història del Casal. Mataró, 2020.

Una altre article sobre Can Sentromà publicat en aquest bloc: Un informe de Joan Carles Alay evidencia el deficient estat de conservació de la vil.la romana de Sentromà (Tiana)


dimecres, 3 de febrer de 2021

El Rocar d'en Lladó (Cabrera de Mar): restes arqueològiques, un article de Ramon Coll i Jordi Bagà


Imatges: al fons podem veure el Rocar d'En Lladó, en els boscos de Cabrera de Mar. Foto: Josep Mª Rovira Juan.
 
Ramon Coll i Jordí Bagà són autors d'un article presentat a la XXX Sessió d'Estudis Mataronins (novembre de 2013) i publicat el 2024 pel Museu Arxiu de Santa Maria: "Les restes arqueològiques del Rocar d'en Lladó (Cabrera de Mar. El Maresme)".
Aquesta zona del Parc de la Serralada Litoral, dominade per les muntanyes de Burriac (392 m. altitud) i Montcabrer és rica en restes arqueològiques, però més coneguda, així com la vall de Cabrera, per les d'època ibera i romana.
Marià Ribas i Bertran senyalava en diversos estudis, la presència de materials d'origen prehistòric en turons i altres llocs de la zona (Les restes...pàg. 7). A principis  de la dècada de 1950, el Grup Arqueològic de Vilassar, dirigit per Jaume Ventura, excavà l'anomenat Rocar d'en Lladó, localizant-se un petit abric que anomenaren Cova dèn Massiques, on es van exhumar dos fragments de ceràmica, una destraleta i tres d'un crani humà; els excavadors el varen considerar un possible lloc d'enterrament. (Les restes...pàg. 8). El 1999, la zona fou prospectada en el decurs d'un projecte arqueològic (1), obtenint-se nous testimonis datables entre l'edat del bronze i l'època ibèrica. (Les restes...pàg. 8).
Fou precisament en la zona del Rocar d'en Lladó on, l'estiu de 2013, es pogué  visualizar una estructura tipus sitja o rebost, que motivà un informe dels arqueòlegs adreçat al Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, a l'ajuntament de Cabrera de Mar i al Parc Serralada Litoral. (Les restes...pàg. 9).
El Rocar d'en Lladó és el nom més emprat en la toponímia local, però també és coneix com a Rocar d'en Vivó o les dels Banyadores. 
 
En el paisatge s'observen torres granítiques i algunes boles rocalloses, així com algunes balmes de mida petita. Les roques presenten sovint cassoltes. També és visible un ampli territotori més lluny que va del castell de Burriac fins el Montcabrer i més enllà. Des d'allà es domina la totalitat de la vall de Cabrera de Mar. La vegetació consisteix en pi pinyoner, roure, alzina i cirerer de bosc. També hi ha gran varietat de vegetació arbustiva, com ara ginebró, bruc, garric, estepa, etc. (Les restes...pàg. 9).

Ramon Coll i Jordi Bagà han fet un estudi del material dispers recollit anteriorment en la zona i zones properes, el resultat del qual publiquen en el seu article. Informen que degut a l'escassetat dels materials, és difícil treuren conclusions, adventint que els vestigis en aquella àrea, corren perill de desaparició:
 
Extreure un mínim de conclusions historicoarqueològiques amb els escassos i dispersos elements que hem pogut analitzar, pot semblar una mica agosarat per part nostra. (Les restes...pàg. 14).

L'àrea explorada amb evidències de restes arqueològiques és relativament extensa. Sembla pertànyer a un assentament -o assentaments- a l'aire lliure, del/s qual/s ho deconiexem pràcticament tot. Que l'assentament és a l'aire lliure, ho testimonien dos retalls referenciats més amunt, possibles "fons de cabana", amb presència d'algunes ceràmiques prehistòriques visibles temps enrera en el sediment. I, sobretot, en deixa constància el fragment de torchis utilitzat per impermeabilizar una cabana feta amb brancatge. (Les restes...pàg. 14).

Algunes restes estudiades, les situen els autors en l'edat del bronze o la primera edat del ferro. (Les restes...pàgs. 15 i 16).
Es tracta d'un treball, al nostre entendre molt intereresant que ens informa de la presència d'hàbitat prehistòric a la zona de Cabrera i de la fragilitat de les restes. Podeu llegir l'article publicat pel Museu Arxiu de Santa Maria, i també el trobareu a Racó Català, i està dispononible a Academia EDU.
 
(1) Prospecció arqueològica sistemàtica en el Montcabrer. Poblament antic i ocupació del territori entre la riera de Cabrera i la riera de Cabrils (El Maresme).

Ramon COLL MONTEAGUDO i Jordi BAGÀ PASCUAL, "Les restes arqueològiques d'el Rocar d'en Lladó (Cabrera de Mar. El Maresme). XXX Sessió d'Estudis Mataronins (novembre de 2013). Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, 2014.

Entrada anterior relacionada amb el mateix tema i autors: La prehistòria de Burriac.
 

dilluns, 1 de febrer de 2021

La prehistòria de Burriac, un article de Ramon Coll i Jordi Bagà

 

Imatge: Al fons, el Rocar d'en Lladó (Cabrera de Mar). Foto: Josep Mª Rovira Juan

Els arqueòlegs Ramon Coll i Jordi Bagà són autors d'un article presentat a la XXXI Sessió d'Estudis Mataronins l'any 2014 i publicat el 2015 pel Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, on de manera resumida i amb el sobri i entenedor nom de "Prehistòria de Burriac" fan recopilació de les troballes prehistòriques de la muntanya de Burriac (Cabrera de Mar, el Maresme).
Tasca difícil, com reconeixen els mateixos autors, perque els materials s'han trobat fora de context, amb motiu de l'obertura o eixamplament de camins i/o de manera superficial.
Burriac és conegut especialment pel seu oppidum ibèric, un dels més grans de Catalunya, i el seu castell roquer medieval, tot situat en una zona especialment rica en troballes arqueològiques, però malhauradament el poblat ibèric en si, està mancat d'estudis sistemàtics. Tampoc l'expedient de declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional, iniciat l'any 1983, ha estat resolt (després de 38 anys!!) (Vegeu Prehistòria de Burriac, pàg. 325).
Si mancat d'atenció està el poblat ibèric, no diem ja els estudis prehistòrics, sovint eclipsats pels d'època ibèrica i romana. Com diuen els autors:"La ignorància és total" (Prehistòria, pàg. 325).
Coll i Bagà divideixen les troballes prehistòriques de Burriac en dos grups: 
-Troballes pròpiament preibèriques, sense relació amb el futur poblat.
-Troballes immediatament anteriors a l'oppidum ibèric. (Prehistòria...pàgs. 325-326).
Aquestes troballes han estat ja resumides per Immaculada Bassols en una comunicació presentada a les Primeres Jornades d'Arqueologia de Cabrera de Mar, i per uns pocs treballs posteriors. 
Com ja s'ha dit abans, la majoria de materials estan descontextualitzats, en alguns casos barrejats amb altres d'època posterior. Els autors citen 10 zones de localització, de les que, només 3 tenen la possibilitat de ser llocs d'habitació estacional o permanent preibèrics. (Prehistòria...pàg. 339). Com és normal, predominen els fragments ceràmics, pero també s'han exhumats fragments tallats de sílex. El material prehistòric es pot datar en el calcolític, edat del bronze i primera edat del ferro. Troballes de l'edat del Bronze si que constitueixen una novetat pel que fa a Burriac. En un dels llocs estudiats, expliquen els autors:

"Cronològicament, els plats-tapadora bisellats, així com les evidències de ceràmica pentinada, podrien portar-nos a un moment indeterminat situable entre el bonze final i la primera edat del ferro" (Prehistòria...pàg. 330).

Un article interessant, que ens ve a recordar que encara queda molt per conèixer (1). Publicat pel Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró i també disponible a Academia Edu .
Vegeu també en aquest bloc, una entrada sobre la prehistòria de Sant Mateu, un  article dels mateixos autors.

(1) Amb posterioritat a aquest article, unes excavacions en el nucli de Cabrera de Mar, donaren a la llum noves i sorprenents troballes d'època prehistòria. L'arqueòleg Oriol Cuscó les va donar a conèixer en una conferència a Cabrera: ho podeu veure en aquesta entrada.

Ramon COLL MONTEAGUDO, Jordi BAGÀ PASCUAL, "Prehistòria de Burriac", XXXI Sessió d'Estudis Mataronins (2014). Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, 2015.

BASSOLS, I., "Burriac: restes arqueològogiques prèvies al poblat ibèric". Primeres Jornades d'Arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme. Homenatge a Rafael Esteban i Salvador. Ilturo 1, pàg. 11-16. Ajuntament de cabrera de Mar, 1998.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...