El passat dia 18 de juny, varem tenir l'ocasió d'escoltar a Ràdio Mataró, i dins l'espai de tertúlies d'història que organitza el Grup d'Història del Casal de Mataró, una entrevista a Maria Majó i Clavell, mestra i activista social i cultural, a qui s'ha atorgat enguany el V premi Consol Nogueras i Seda.
Una vida llarga i plena, explicada per la mateixa protagonista, que segueix activa al seu barri de Rocafonda, intentant com sempre, fer de Mataró una ciutat millor. Intentarem aquí fer un resum de l'entrevista.
Presenten: Maria Teresa Diví, Joan Francesc Clariana, Melanie Pérez i Jaume Vellvehí.
Què es el premi Consol Nogueras i Seda?: instituit per Esquerra Republicana de Mataró, per posar en valor la tasca de dones de la ciutat que destaquen per la defensa de la igualtat i els valors republicans, rendint homenatge a Consol Nogueras i Seda (primera dona regidora de l'Ajuntament de Mataró, mestra i activista).
Jaume Vellvehí fa una breu semblança de Maria Majó i Clavell, nascuda el 1946 a Mataró, que va estudiar per ser mestra, i que es va casar el 1967 amb l'advocat Josep (Pep) Manté i Spa, també un activista compromès amb la ciutat.
Melanie Pérez pregunta a l'entrevistada què va representar per a ella el premi que ha rebut.
Maria Majó: "Una gran sorpresa, una gran alegria i una gran responsabilitat". És un premi que només s'atorga a dones. Consol fou una republicana exiliada i enterrada a França. Afirma que s'esforçarà en fer-se responsable del seu llegat.
Maria Teresa Diví: "Una idea excel·lent que t'hagin atorgat aquest reconeixement". Explica que el 1964, als 19 anys Maria Majó era mestra i directora d'escola al barri de Cirera.
Maria Majó recorda que l'escola estava situada prop d'una riera on baixava aigua. Es va comprar una mobilette per poder anar-hi. Tenia 18 anys quan la van nomenar, a prop dels 19. No era ni major d'edat, que en aquell temps era als 21. Ho recorda com una cosa molt bonica. es tractava d'un centre protegit pel bisbat de Barcelona. Hi havia classes diurnes i també nocturnes per més grans, les taules es podien adaptar. L'edifici estava inacabat i tothom va col·laborar en acabar-lo els fins de setmana: mestres, pares i joves. Venien infants que no havien tingut cap escola i van iniciar la renovació pedagògica, mètode Montessori. Marta Mata venia a veure-ho cada quinze dies.
Joan Francesc Clariana comenta que, segons recorda l'espòs de Maria, Pep Manté, en un llibre que va escriure Margalida Colomer (1), la parella va decidir no batejar els seus fills, la qual cosa, en el Mataró d'aquella època, va causar un gran rebombori.
Maria Majo justifica que en aquell temps veien una església molt lligada al franquisme, poc preocupada pels pobres i del que Crist havia dit. Quan va néixer en Pau, van decidir no batejar. Van sortir fins i tot als fulls dominicals i a les homilies a les trones. Tampoc van batejar el segon i tercer fill, però ja ningú es va escandalitzar.
Jaume Vellvehí pregunta si la reacció tan recalcitrant va ser perque eren ells dos i el seu activisme.
Maria Majó respon que es tractava de dues famílies antigues de Mataró que trencaven una de les coses més tradicionals com era el bateig. Malgrat tot, mai no es varen trencar els lligams familiars. Reivindicaren la capacitat d'exercir la seva responsabilitat.
Jaume Vellvehí: Recorda que el 1969 es va crear al barri de Cerdanyola l'escola Bons Amics, amb caràcter cooperatiu, pares i mestres, on també hi va fer feina Maria Majó.
Maria Majó relata que per a ella va ser una experiència meravellosa, eren uns temps en que la iniciativa de pares i mestres sustituïa una inexistent escola pública en barris de nova creació. A Cerdanyola acudia "gent de tot l'estat", que a voltes fugien de situacions d'opresió, del señorito, no trobaven treball pel fet de venir de familia republicana. Per Maria, es tractava d'una emigració política i econòmica. Com a cooperativa que era, mestres i pares tenien dret a votar. Els mestres cobraven de les aportacions dels pares, la quota es baremava en funció dels ingressos i número de fills. Allà va continuar amb la renovació pedagògica, en lloc del que es feia a les escoles religioses on, segons Maria hi havia una pedagogia molt rígida i memorística. Era una escola més gran que l'anterior de Cirera. Bons Amics va plegar quan es va crear l'escola pública Tomàs Viñas. Aquesta era la intenció, plegar quan ja hi havia un bon centre públic.
Melanie Pérez recorda que a principis dels anys 70, Cerdanyola no tenia moviment veinal, però si que tenia un problema de falta d'aigua.
Maria Majó recorda que al barri de Rocafonda es van començar a fer pisos de 5 plantes d'alçada sense ascensor, sense aparcaments, carrers estrets. Caixa Laietana havia comprat terrenys i havia començat a fer blocs, sense tenir en compte moltes de les necessitats dels veïns. Hi havia gent que necessitava pisos i gent que volia guanyar diners venent pisos. Ells no varen entrar en aquest joc: varen organitzar una cooperativa sota el paraïgua de l'Església, mirant el benestar de la gent que hi vivia. Però el barri anava creixent de manera desordenada. No hi havia tampoc aigüa i varem fer una manifestació amb galledes d'alumini, que va causar molta impressió.
Joan Francesc Clariana recorda el cas de Can Noè.
Maria Majó explica com varen defensar Can Noè. A Rocafonda amb prou feines hi havia serveis. El CAP eren tres infermeres. Van organitzar una manifestació quan van venir les màquines a enderrocar l'edifici, es tornàvem per aturar-les, fins i tot venien a dormir al solar. Joan Majó, que després va ser el primer alcalde elegit democràticament en aquella època, va prometre que si era elegit, l'Ajuntament compraria Can Noè, el que va complir. Encara avui, ens hem concentrat i hem aturat el desnonament de Regina (2). A Can Noé hi va haver l'escola Xumet, una escola bressol cooperativa i l'escola Patufet. Mentre s'obrien escoles públiques, "nosaltres anavem tancant i vam passar a ser mestres de la pública, primer com a interins, després amb oposicions". (3) Per Maria Majó, és inacceptable que avui no hi hagi cap escola d'adults en tot el llevant de Mataró.
Jaume Vellvehí: "vau anar tancant i obrint"
Maria Majó: "la societat civil no només pidola, va endavant". Es fan entitats i associacions. L'escola pública Rocafonda va ser un projecte pedagògic fantàstic. Tenien la llista dels que no els donaven escola. "Quitxalla sense feina i mestres sense feina". Moguda a l'ajuntament i els van prometre que farien una escola a Rocafonda. Per fer-la, varen llogar una colla de tallers i locals comercials, els van arreglar i escombrar. Tenien un inspector que ens va ajudar molt, lloava el "fer de mestre en aquestes condicions". Les famílies estaven molt unides, els pares estaven agraïts, fer de mestre era arriscat. Ara és una escola ben maca.
Melanie Pérez demana per Joaquim Arenas Sampere, cap del Servei d'Ensenyament del Català a la Generalitat entre 1983 i 2003.
Maria Majó: "Maria, hem de fer més coses pel català", li va dir Joaquim Arenas. Diu que era un home imaginatiu, que es guanyava tothom. Pel "Pla de Normalització Lingüística del Maresme", ella anava per les escoles a veure que es podia fer pel català. Va haver de plegar i es va tancar el programa perque hi va haver una denúncia: "esta señora está metiendo las narices". Amb 41 anys fent de mestre, he après molt. Aprendre d'aquestes cultures que venien.
Maria Teresa Diví: Recorda que el marit de Maria, en Josep Manté, era molt sensible als valors patrimonials: "mai més hem de tolerar que s'esborri el passat". L'any 2022, l'arqueòleg Joaquim Garcia va parlar del valor del jaciment de Ca la Madrona i el perill de la seva destrucció. Manté va ser un dels impulsors de l'Associació en Defensa del Patrimoni Cultural de Mataró i el Maresme"
Maria Majó evoca que Pep era "un enamoradíssim de la ciutat de Mataró", va plorar quan la destrucció del Clavé. Les destruccions del patrimoni li feien molt de mal. Ca la Madrona (4), un gran fracàs de l'Ajuntament i nostre, ja no queda res. L'Ajuntament ha estat "cec, garrepa i inculte". Hi ha uns sacs de runes allà, no existirà cap nova excavació, no té ni cap ni peus. S'hauria d'haver fet una modificació del pla, compartir. Aquesta zona del llevant té molt per ensenyar. Una gran jaciment, "només puc plorar", no sabem cuidar el que tenim.
Melanie Pérez recorda que Maria Majó va ser professora de l'institut de secundària Thos i Codina, un centre compromès on els alumnes s'integraven en la cura de la biblioteca. Pregunta com va ser el projecte.
Maria Majó recorda que va ser fantàstic, un canvi metodològic, alumnes de 14 a 16 anys. Diu que era molt maco, un equip, varen obrir la mentalitat dels altres professors, de batxillerat i Formació Professional. Tenia unes tutories molt personalitzades.
Maria Teresa Diví comenta que als anys 90 es facilitava la integració lingüística i la integració per corregir les desigualtats socials.
Maria Majó opina que "la construcció de Catalunya ve de les aportacions de tothom", només acollint podem construïr Catalunya".
Per finalitzar, Jaume Vellvehí diu que ha estat molt interessant i dóna les gràcies.
Enllaç amb l'entrevista: Maria Majó i Clavell: una vida dedicada a l'activisme.
(1) Margalida Colomer Cooperativisme i moviment obrer. (1986)
(2) "Rocafonda se alza unida contra el deshaucio de Regina". Revista Cap Gros 14-6-2026.
(3) Vegeu: Can Noè.
(4) Salvar la necròpolis de Ca la Madrona. Hi ha altres entrades dedicades a aquest jaciment en el bloc.
