La intervenció de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre, un estudi de Ramon Jàrrega

 

Imatges, de dalt a baix: restes de la ciutat romana de Colonia Victrix Iulia Celsa (Velilla de Ebro, Saragossa), fundada per Lèpid en època de Juli Cèsar.  Fotografia de Rosa Isabel Garí Lleixa.
Bust de Juli Cèsar a Arles (Provença, França). Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig.

Un dels misteris en que ens trobem quan volem estudiar la romanització a la península ibèrica és el destí i l'estatus que va córrer o prendre la població autòctona, de la qual ben poc ens diuen les fonts clàssiques.
Alguna cosa més ens diu l'arqueologia, en constatar l'abandonament de poblats ibers al llarg del segle I aC. Consta els trasllat de poblacions indígenes, però no sabem quin estatus van tenir en endavant ni si es beneficiaren del repartiment de terres. (Vegeu: Clariana, 2009, pàgs.15 a 19).
En aquest sentit, sempre és important un estudi que doni almenys alguna llum ni que sigui en una determinada zona, com és el cas de l'article de Ramon Járrega Domínguez, La intervenció de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre, publicat l'any 2000 a la XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos de Morella.
L'autor es centra a una determinada zona, principalment la que ocupava la tribu ibera dels ilergavons, que habitava aproximadament les actuals comarques catalanes de l'Ebre, essent l'actual Tortosa (en aquell moment Municipium Hibera Iulia Ilercavonia) el seu nucli principal.
És un fet ben conegut que una part de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu es desenvolupà a la península Ibèrica. La batalla d'Ilerda, fou una important victòria de Cèsar contra els llegats de Pompeu, Afrani i Petreu, que s'havien fortificat a la població, victòria que culminaria després a Munda, prop de Còrdova.
El propi Cèsar narra aquests fets a De Bello Civili, així com el premi que concedeix a les tribus que l'havien ajudat. Sabem també del càstig -no coneixem la seva naturalesa- que s'inflingeix a les que havien donat suport a Pompeu. El premi dels que havien recolzat Cèsar fou la promoció jurídica al dret llatí o al romà (de tota la població? només de les elits?).
Un fet que a voltes s'oblida és que les victòries romanes, sovint depenien de l'ajut -de bon grat o per la força- de les poblacions autòctones, ajut en homes i en aliments.
Explica Jàrrega que Juli Cèsar inicia la promoció jurídica,  l'atorgament de la ciutadania, llatina o romana, a diverses poblacions peninsulars; així mateix atorgà terres a un nombres important de veterans. Són polítiques continuades abastament per August. Plini el Vell, que havia estat procurador de la Hispània Citerior, ens ofereix en la seva Historia Naturalis una llarga i inestimable llista de poblacions de la Tarraconensis, amb el seu estatus jurídic. (Jàrrega, 2000, pàgs. 71-72).
Centrant-nos ja en els habitans de la zona de l'Ebre, Plini indica que els dertosani (a partir de Tiberi s'afegeix Dertosa al nom de la ciutat), gaudien ja del dret romà, igual que els birsgargitani, mentre que els teari tenien el dret llatí. (Járrega, 2000, pàg. 72). Convé precisar que no s'ha trobat la localització exacte d'aquestes dues darreres poblacions. (Jàrrega, 2000, pàgs. 76 i 77).
Hibera Iulia Ilercavonia estava situada en un lloc estratègic, prop de la desembocadura de l'Ebre, llavors navegable, i a peu de la Via Hercúlea (després Augusta) que corria paral.lela al Mediterrani. Si bé s'ha conservat poc de la ciutat romana, sabem que encunyà moneda amb el nom de la ciutat. (Jàrrega, 2000, pàg. 74).
Tema també interessant és l'establiment i repartiment de terres entre veterans, però coneixem pocs detalls. Sembla que podria haver existit un nucli a la futura Dertosa. Jàrrega estableix també la hipòtesi que hi podria haver hagut un establiment de veterans de Cèsar a Iluro (Mataró) (Jàrrega, 2000, pàgs. 73  i 74), com n'hi va haver un a Emporiae (Empúries).
Dins els límits d'aquest breu comentari, no volem oblidar una ciutat, Ebre amunt, en terres aragoneses, a Velilla de Ebro (Saragossa): la Colonia Victrix Iulia Lepida, que en caure Lèpid en desgràcia va canviar el nom de Lepida per Celsa, per l'antic poblat iber. Unes emissions de monedes fetes pels pompeians ens indiques que possiblement Celsa fou castigada. El nom de Lepida, prové de Marc Emili Lèpid, designat procònsul de la Hispània Citerior en el 48 aC, i que després formà part del segon triumvirat, ell fou l'encarregat de continuar la labor romanitzadora de Cèsar. ( Jàrrega, 2000, pàgs. 77 i 78).

BIBLIOGRAFIA

Ramon JÀRREGA DOMÍNGUEZ, "La intervenció política de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre- XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Morella, vol. I, pàgs. 69-80. Castelló
Joan Francesc CLARIANA ROIG, "D'Ilturo a Iluro. D'ibers a romans. Algunes consideracions". Dins D'Ilturo a Iluro. De Cabrera de Mar a Mataró. Dades sobre el naixament i el desplaçament d'una ciutat romana. Edició a cura de Josep M. Modolell. Núm 5 de la col.lecció. Cabrera de Mar, 2009.

Un espai sagrat

Oh Ulisses, ric en enginy, Laertiada, plançó de Zeus! cap proesa major, temerari, podràs concebir en la teva ment! Com has gosat baixar fins l'Hades, casal dels morts, on habiten les ombres del difunts, ja sense alè? Homer, Odissea, XI, 470-475.
Imatges, de dalt a baix: necròpolis de Son Real (Mallorca); una de les tombes de Son Real. Fotografies: Rosa Isabel Garí Lleixa.

L'antiga i vasta possessió de Son Real, a Mallorca, que fou una de les més grans de Mallorca, és avui un espai protegit de 395 Ha. d'extensió, de caràcter públic (adquirit pel govern balear l'any 2004), que conserva en el seu sí antics edificis, boscos i monuments arqueològics.
Impressiona la necròpolis de Son Real, tocant a mar, un conjunt de sepulcres d'inhumació, de forma quadrada, circular o de naveta, bastits en pedra de marès, formant petites torres, i  que va del segle VII al II aC. Possiblement una part ha desaparegut per la pujada del nivell de la mar. Encara que la zona és coneguda com a "Punta dels Fenicis", en realitat l'establiment és autòcton.
Explica Carlos Garrido a Guia de Son Real, que aquest conjunt era una petita ciutat dels morts, on s'hi enterraven possiblement membres d'una casta aristocràtica, amb el seu escàs aixovar funerari: armes, joies; els cossos estaven enterrats en posició encongida i fermats (potser per evitar que fugissin), un home estava enterrat amb un ca, un altre amb un cavall; un altre, de més de cinquanta anys (una edat molt avançada en aquell temps), havia mort d'un tall al coll. Els sepulcres masculins constitueixen el 44 per cent, els femenins el 37 per cent, infants, un 2 per cent. (Garrido, pags. 103 a 109). Això confirmaria el que deien els autors antics, sobre la manca de dones a les Balears. L'historiador grec Diodor de Sicília, recollint un escrit d'una altre autor, Timeu, ens diu que a les Gimnèsies, el valor d'una esclava equivalia al de 3 o 4 esclaus varons. (Diodor, V, 17-18).
Garrido ens recorda que els inicis de la necròpolis poden coincidir en el temps amb la Iliada i l'Odissea, i que pels guerrers homèrics era molt important un sepulcre que perpetués la seva fama i pogués passar les portes de l'Hades, si no ell, la seva ombra. (Garrido, pàgs. 98 a 101).
Un espai sagrat, que encara avui ens va percebre alguna cosa d'aquell caràcter.

Bibliografia:
Carlos GARRIDO, Guia de Son Real, 2008.

Internet:
Web de la finca pública de Son Real.

El grup escultòric del Sant Enterrament, de Damià Campeny

Damià Campeny i Estrany (1771-1855) fou un escultor nascut a Mataró que va viure en una època de grans canvis en tots els aspectes. Pel seu estil i època està considerat com a neoclàssic.
Començà la seva formació a l'escola de la Llotja de Barcelona, i després va treballar en els tallers de Salvador Gurri i els de Nicolau Travé; finalment obrí el seu propi taller.  Després de guanyar una pensió que li va atorgar el 1797 la Junta de Comerç de Barcelona, va viure 18 anys a Roma, treballà al taller vaticà i va conèixer l'escultor Antonio Canova.
En tornar a Barcelona, formà part de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Ferran VII li concedí el títol d'escultor de cambra.
La influència clàssica és ben palesa a la seva obra, en escultures com la coneguda Lucrècia, o també Diana en el bany, Deianira i el centaure Nesos, La clemència i la pau, Aquil.les arrancant-se la sageta, La mort de Cleòpatra, La font de Neptú d'Igualada, Neptú, La fe conjugal, etc.
Volem avui mostrar-vos imatges d'una obra singular d'aquest escultor mataroní, un grup escultòric per a un pas processional de Setmana Santa, el Sant Enterrament, i diem singular pel fet que Barcelona no té tanta tradició en la confecció de passos processionals com la que poden tenir altres ciutats, com Sevilla.
El grup fou encarregat pel gremi de revenedors de Barcelona l'any 1816, el mateix en que tornà d'Itàlia. Consta de cinc figures al voltant del sarcòfag de Crist damunt una roca. Les figures són: la Verge Maria, Sant Joan, Josep d'Arimatea, Nicodem i Maria Magdalena, figures tradicionalment representades en la iconografia del tema, inspirada en els evangelis.
Fusta i el suro, pintats a l'oli o daurats són el materials emprats en l'obra. Explica Carlos Cid a la seva obra La vida y la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany, que només el cap, els peus i les mans dels personatges de l' Enterrament són de fusta masissa. La resta del cos, a fi de restar pes i economitzar, està constituïda per una carcassa coberta per les teles tractades amb cola per donar-los consistència, l'anomenada tècnica dels endrapats, una tècnica potser no la més idònea per grans imatges.  (Cid, pags. 280-281). Predomini de colors ocres suaus, amb constrats de blaus clars. El conjunt mesura 353 x 160,5 x 238,5 cm.
El conjunt se situa sobre un basament, els costats del qual estan decorat amb plafons que presenten relleus relatius a temes de la Passió: Sopar d'Emaús, Crucifixió, la Pietat, el trasllat del cos de Crist que alternen amb altres amb vuit figures femenines escrivint, acompanyades amb trompetes i filacteris. Les imatges  tenen un modelat  clàssic. En un dels costats hi ha una placa amb la indulgència que concedia el bisbe Pau Sichar.
En l'inici del basament trobem dos frisos decoratius, el superior format per cercles enllaçats, i l'inferior per una garlanda vegetal i figures.
Es conserven dibuixos i escultures preparatòries del conjunt. El grup, originariament a l'església de santa Maria del Pi, ha estat fins fa poc al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona, que l'ha retornat al seu emplaçament original.
Fotografies d'aquesta entrada: Joan Francesc Clariana Roig.

BIBLIOGRAFIA
Carlos CID,  la vida i la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany. Ana Maria RIERA I MORA, Els dibuixos de Damià Campeny i Estrany. Biblioteca de Catalunya. Editat per Caixa Laietana, Barcelona, 1998.

Josep d'Arimatea, Joan, Maria i Maria Magdalena

Nicodem

Josep d'Arimatea, Joan i Maria

Maria, Maria Magdalena i Nicodem

Un dels relleus amb una figura femenina

Imatge del basament (1)

Imatge del basament (2)

Imatge del basament (3)

Placa del bisbe Pablo Sichar concedint indulgència

II Festival Vilazari 978

El proper diumenge dia 30 de juny, a les 18, 30 h., està prevista al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt la inauguració del II Festival Vilazari, en la que podrem gaudir de diverses activitats.
A les 19, hi haurà una conferència sobre el tema "La cacera de bruixes a Catalunya", a càrrec d'Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya.
A les 20 s'inaugurarà l'exposició "Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya".
De l'1 al 7 de juliol hi haurà visites guiades al castell de Vilassar, per assistir a les qual és necessari inscriure's. Per conèixer condicions, horaris, preu, itineraris, etc., podeu consultar la web www.maresmeturisme.com.
Inscripció i reserves: reserves@maresmeturisme.com
Per veure el programa d'activitats del festival Vilazari cliqueu aquí.

Petit homenatge al cinema de Cabrera, i als que el feren possible

Sens dubte ja és un tòpic, en el cinema i en la literatura, el tema d'aquelles velles sales de cinema de poble o de barri que, en les dècades centrals del segle XX, en un moment en que no hi havia l'abundància de diversions i facilitats de transport que hi ha en l'actualitat, permeteren a generacions de joves evadir-se d'una realitat sovint monòtona, somiar en les estrelles del cinema, en emocionants aventures i en ambients molt allunyats de la seva vida quotidiana.
Volem avui rendir un petit homenatge al vell cinema de Cabrera, situat en la plaça de la Cooperativa, i que ja fa temps va tancar, i també aquells que d'una manera gairebé artesanal permetien el seu funcionament.
Enric Pujol, operador; Joan Salicrú, a la guixeta ; Pau Pujol Martorell i Antonio Moya, acomodadors;  Ramon Parra, encarregat d'anar amb la vespa a Argentona a cercar les perl.lícules, foren alguns dels noms dels homes responsables de fer funcionar el cinema, vendre entrades o anar a buscar les pel.lícules diumenge rere diumenge.
La sessions eren dobles, ja que es projectaven dues pel.lícules, precedides del Nodo, que el cinema de Cabrera compartia amb el d'Argentona.
Poc a poc, les discoteques, els nous cinemes a Mataró o a Barcelona, la difusió dels mitjans privats de transports... varen fer anar fent decaure els vells cinemes de poble o de barri, entre ells també, el de Cabrera, el qual encara va tenir alguns anys utilitat com a lloc de mitings o reunions.
Molt agrairem si algú ens pot ampliar aquesta informació i ens pogués concretar en quines dates exactes va començar a funcionar el cinema de Cabrera i quan va deixar definitivament de projectar pel.lícules (1977?).
Imatges, de dalt a baix:
Un racó del cinema en una jornada d'homenatge a la vellesa a l'any 1965; podeu veure als darrera uns cartells de cinema que han estat comentats en una entrada anterior. Fotografia de Josep Garí i Pons.
Actuació del grup musical els Múrex dalt de l'escenari del cinema, l'any 1965. Fotografia de Josep Garí i  Pons.
Un miting socialista l'any 1986 dins al cinema, que en aquell moment ja presentava un aspecte atrotinat. Fotografia de Rosa I. Garí Lleixa.

IV Jornades d'Història al monestir de les Avellanes

Els propers dies 4 i 5 de juliol tindrà lloc al monestir de les Avellanes (Os de Balaguer) les IV Jornades d'Història, enguany amb el tema: "Els monestirs i el món a l'Europa medieval". Aquestes jornades estan organitzades pels amics del Monestir de les Avellanes i la Universitat de Lleida.
Inscripcions: 973 70 31 52 - medieval@historia.udl.cat
Ofertes d'allotjament- Hostatgeria del monestir (973 43 80 06 - avellanes@maristes.org)
Programa: cliqueu aquí.
Web de les Jornades: cliqueu aquí.
Vídeo divulgatiu: cliqueu aquí.

Jaume Lladó i Font compleix 90 anys

Des d'aquest bloc volem fer arribar avui la nostra més sincera felicitació a l'historiador i arqueòleg Jaume Lladó i Font, nascut a Argentona l'any 1923, i que el 15 de juny complí 90 anys, la major part d'ells dedicats a salvaguardar i estudiar el patrimoni del país, i molt especialment de la comarca del Maresme. Junt amb Marià Ribas i Bertran, i una colla d'entusiastes (Jesús Illa i Paris, Lluis Ferrer i Clariana, Jordi Arenas i Clavell, etc.), varen ser els pioners impulsors de l'arqueologia i la història locals. Fou conservador del Museu de Mataró i, a principis dels anys cinquanta, a causa de la manca de llibertats que vivia el país per la dictadura franquista (entre altres, la famosa prohibició de la revista del Museu de Mataró, pel fet d'estar escrita en català), s'hagué d'exiliar a França, on desenvolupà una important tasca com a director del Museu de Perpinyà, ciutat en la que resideix en l'actualitat.
Imatges, d'esquerra a dreta: Jaume Lladó i Font en els anys 50 a Burriac, amb el castell i la torre del Ponent de fons. Fotografia procedent del llibre de Marià Ribas i Beltran El poblament d'Ilduro. Fotografia de Jaume Lladó procedent de la web de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.