Exposició fotogràfica: El jardí dels somnis de Núria López García

El proper dilluns 23 de setembre, l'escriptora Núria López García inaugura al Favela-Cafè de Vilassar de Mar una exposició sobre les plantes i flors del Jardí Botànic de Barcelona, que ens mostraran el seu vessant més desconegut.
Núria López és fotògrafa afeccionada des de petita, fet que li ve de família, ja que és filla del fotògraf vilassarenc Fèlix López Teixidó. Ha exposat la seva obra en diverses ocasions: a la biblioteca Ernest Lluch, a Can Bisa o al Museu Monjo.
Inauguració:
Dia 23 d'octubre a les 7 del vespre; les fotografies es podran veure i comprar al Favela-Cafè, Pl. Àngel Guimerà, 6 a Vilassar de Mar.

La reconstrucció digital del patrimoni arqueològic: dues noves aportacions de Josep Mª Rovira

Imatge: Vista de les restes romanorepublicanes de Ca l'Arnau, a Cabrera de Mar (Barcelona).
Foto: Rosa Isabel Garí Lleixa

En una entrada anterior presentàvem un seguit de reconstruccions digitals en 3D del ric patrimoni arqueològic i arquitectònic de Cabrera de Mar, elaborades per Josep Mª Rovira Juan. En aquesta ocasió presentem dues noves aportacions:
Els banys romans d'Ilturo. Cabrera de Mar (Barcelona)
La construcció de voltes amb tubi fittili als banys romans d'Ilturo.
El primer és un recorregut per les restes d'aquestes termes de la Ilturo romana, les més antigues conegudes a Hispània(150-75 aC.)
La segona explica gràficament la tècnica de construcció de voltes amb tubs ceràmics, morter de calç i barnilles de ferro, emprada en les termes d'Ilturo.
Les reconstruccions virtuals del patrimoni de Cabrera de Mar, a càrrec de Josep M. Rovira
Cabrera de Mar. Arqueologia i patrimoni. Visita virtual. Web elaborada per Josep M. Rovira i Ferran Bayés.

Els càtars i la batalla de Muret (1213)

Imatge: Muralles de la ciutat occitana de Carcassona, restaurades al segle XIX per Viollet-le-Duc.
Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.
Entrada basada en un article de Joan Francesc Clariana Roig: "De l'expansió ultrapirinenca a la pèrdua de la terra dels càtars". Podeu llegir l'article sencer clicant aquí.

La casa comtal de Barcelona va mantenir des dels seus orígens llaços importants amb els territoris d'Occitània, siguin per matrimoni, herència, pacte, aliança o vassallatge; l'any 1112, el matrimoni del comte Ramon Berenguer III (1082-1131) amb Dolça de Provença, va afegir aquell comtat als dominis del casal de Barcelona, però també va capgirar la tradicional aliança amb els comtes de Tolosa, que es convertí en rivalitat. Ramon Berenguer III, a la seva mort, dividí les seves possessions entre els seus dos fills: Provença per Berenguer Ramon i els dominis catalans per Ramon Berenguer IV (1113-1162).
Ramon Berenguer IV de Barcelona desposà Peronella (1136-1173), hereva del rei d'Aragó Ramir II. El fill d'ambdós, Alfons (1157-1196), reuní així els títols de rei d'Aragó, i comte de Barcelona, entre d'altres dominis, alguns a Occitània, essent Alfons II d'Aragó i I de Barcelona, conegut com el Cast o el Trobador.
Les ciutats occitanes eren riques, pròsperes i cultes, i mantenien llaços comercials amb bona part d'Europa.
En aquest ambient sorgí la que després seria anomenada heretgia càtara. El catarisme era una secta de caràcter gnòstic (del grec gnosis, coneixement), per la qual no basta la fe, sino que s'ha d'arribar al coneixement de la divinitat, i que mantenia similituds amb altres sectes d'orient. Creia en un món dual, un món material, dominat pel mal, i un món espiritual on estava Déu.
L'origen del mot "càtar" és dubtós, per molt que, generalment, s'ha pensat que venia del grec kazarós, pur); també s'ha anomenat al càtars, albigesos, denominació que s'ha cregut prové de la ciutat d'Albi, però tampoc això és segur. La persecució dels càtars i la destrucció dels seus escrits fa que sapiguem ben poc d'ells. Els primers càtars dels que tinguem notícia a Occitània aparagueren entre 1012 i 1020, arribaren a assolir un bon nombre d'adeptes i gaudiren de la protecció de senyors feudals, com el duc Guillem d'Aquitània, o  el comte Raimon VI de Tolosa.

"Els càtars i la seva esperitualitat, s'havien dotat d'una organització amb un clergat, els perfectes o perfets, una jerarquia i un sistema doctrinal. El poble va sentir atracció pel catarisme per l'anhel de perfecció recollit en la vivència càtara de l'oposició irreconciliable entre l'anima de l'home i el món material. L'enfrontament de dos principis: Perfecte i Imperfecte, l'Absolut i el Relatiu, l'Etern i el Temporal, el Bé i el Mal, l'Esperit i la Matèria. Aquesta oposició es dóna perque el món és el recinte on té lloc el combat dels dos déus el del Bé i el del Mal.El Déu bo és el que havia creat el món invisible, dels esperits perfectes, mentre que el déu dolent ha creat el món visible de la matèria a on resideix el pecat." (Clariana, 1998, pàg. 7).

Comptaven els càtars amb una organització i uns bisbes propis. Els "perfectes" o "perfets" eren aquells que, per convenciment i a partir d'una cerimònia, el consolamentum, renunciaven a la matèria: a la propietat, als béns terrenals, al matrimoni, a qualsevol acte carnal, a la carn i als derivats animals (tret del peix, que es creia naixia espontàniament de la mar). Com a conseqüència del seu rebuig al món material, tampoc creien en la real encarnació de Crist com a home; per ells era un esperit pur, immaterial, per tant la seva encarnació era aparent; tampoc creien en la presència de Jesús en el pa i el vi de la consagració. Creien en la reencarnació.
L'església catòlica condemnà ben prest el catarisme com a heretgia, i envià llegats a la zona per tal de d'intentar arrencar-la; les prèdiques de Bernat de Claravall, reformador del Císter, a mitjans del segle XII no van tenir massa èxit. Tampoc les varen tenir les disposicions d'alguns concilis.

"La seva vida, pel que sembla realment fraternal i caritativa, tenia un apreciable valor de testimoni davant el clergat catòlic, que portava una vida d'una certa disbauxa. Molts nobles occitans es convertiren a l'heretgia, com foren Raimon VI de Tolosa, Raimon Roger de Foix, els vescomtes de Bessiers, Carcassona i els Trencavell. Enacara que públicament no ho deien per tal d'evitar l'excomunió." (Clariana, 1998, pag. 7).

A la mort d'Alfons el Cast, el succeí el seu fill Pere (1196-1213), que llavors comptava 18 o 19 anys i restava sota la tutela de la seva mare, Sança de de Castella. Poc després fou també elegit papa Innocenci III, que tindria un pes decissiu en aquesta història. Efectivament, el nou papa va decidir tallar d'arrel el catarisme; els intents d'aconseguir-ho per la persuassió fracassaren novament, i llavors va resoldre proclamar una croada en contra, segons la qual els que lluitessin en ella, tindrien dret a confiscar les terres dels càtars.
Pere II d'Aragó (després anomenat "el Catòlic") fou coronat l'any 1204 com a rei a Roma, pel papa, tal vegada per influència de la seva mare Sança, que volia assegurar el l tron del seu fill davant el conflicte.
Però el 1207, Innocenci III va renovar la predicació de la croada contra el catarisme i exhortà el rei de França, Felip II August i als nobles del regne a la lluita, prometent la possessió de les terres confiscades als heretges i el perdó dels pecats als que hi participessin. La riquesa de les ciutats occitanes va empènyer a molts, i esclatà la guerra entre occitans i francesos; entre aquests va destacar Simó de Montfort. La guerra i les seves conseqüències fou cantada per alguns trobadors.
Els nobles occitans demanaren ajut a Pere d'Aragó, que el 1210, va intentar intercedir en favor dels seus súbdits d'Occitània i també en favor del comte de Tolosa, Raimon VI (casat amb una germana de Pere), davant Simó de Montfort. Les condicions de pau, foren inacceptables pel de Tolosa, i la guerra va continuar. Raimon de Tolosa va refermar els seus lligans amb Pere celebrant el matrimoni del seu fill amb Sança, una altra germana de Pere d'Aragó.
Per la seva part, Pere estava casat amb Maria de Montpeller, de la casa imperial de Constantinoble, però les seves diferències posaven en perill el naixement d'un hereu. Finalment aquest va néixer el 1208, el futur Jaume I.
L'any 1212, Pere d'Aragó i de Barcelona, va tenir un paper molt important en la batalla de las Navas de Tolosa (a l'actual La Carolina, Jaen), on un exèrcit castellà-navarrès-aragonès-català havia obtingut una victòria decisiva contra els exèrcits musulmans.
Finalment, el 1213, Pere es va decidir a acudir en auxili dels seus súbdits i aliats occitans, creuant el Pirineus amb milers de cavallers, decidits a enfrontar-se a Simó de Montfort.
El 10 de setembre els cavallers assetjaven Muret, al dia següent, Simó de Montfort arribava a la plaça.
Sembla ser que el monarca català va cometre una colla d'irregularitats que finalment el durien a la derrota definitiva, com no voler esperar els reforços enviats per comte del Rosselló i Guillem de Montcada; tampoc va voler escoltar els consells del comte de Tolosa, que li recomanava assetjar la plaça i esperar; tampoc va escoltar les propostes de pau de Simó de Monfort; no va saber situar estratègicament el seu exèrcit; fins i tot es va col.locar ell davant, i a més, sembla que la seva forma física no era l'adient per quant havia passat la nit en disbauxa. (Vegeu Clariana, 1998, pag. 10).
El cert és que el dia 13 de setembre de 1213, ara fa 800 anys, Pere II rei d'Aragó i comte de Barcelona, fou derrotat amb les seves tropes a la batalla de Muret, i morí en ella, fet que marcaria la història de forma decissiva, posant fi progressivament a les aspiracions dels reis de la Corona d'Aragó sobre alguns dels seus dominis ultrapirinecs.
La guerra va continuar i Occitània restà arruïnada. El 1226 va tenir lloc una segona croada. No obstant, el catarisme no havia estat erradicat. La guerra va empènyer nombrosos occitans a emigrar a Catalunya.
El 1184 el papa Luci III havia creat la Inquisició per combatre l'heretgia, i si bé aquesta havia tingut al principi un caràcter més aviat de convèncer, ben prest va endurir els seus mètodes, i a cometre atrocitats; actuà pel nord d'Itàlia i el sud de França, i el 1249 es va implantar al regne d'Aragó.
No obstant, el catarisme va continuar resistint. El maig de 1243, la fortalesa de Montsegur, un dels darrers bastions del càtars, fou assetjada; el 1244 els assetjats es rendiren, sota algunes condicions, malgrat les quals, 200 càtars foren cremats vius en el que a partir de llavors s'anomenà el Pla dels Cremats.
El 1258 es va signar el tractat de pau de Corbeil, entre Jaume I i el rei Lluis IX de França, pel qual ambdós monarques renunciaven a qualsevol expansió en els dominis de l'altre, per bé que la renuncia del francès era nominal, abandonant uns drets teòrics que provenien de Carlemany; a més, l'esposa del rei francès, Margalida, obtenia els drets sobre el comtat de Provença. El gran beneficiat del conflicte, fou doncs, el regne de França.
Uns fets que, ara que fa 800 anys de la batalla de Muret i 770 de l'inici del setge de Montsegur, són interessants de recordar.

BIBLIOGRAFIA
La bibliografia sobre el tema és molt extensa. Donem aquí la referència de l'article citat:
Joan Francesc CLARIANA ROIG, "De l'expansió ultrapirinenca a la pèrdua de la terra dels càtars", a Felibrejada, juny-juliol de 1998, núm 42. Publicat pel grup d'Història del Casal, Mataró.

IMATGE: Castell de Montsegur. Fotografia procedent de Wikimedia Commons

Fotos pel record: el carrer sant Joan de Cabrera de Mar

 Avui us portem dues fotografies del carrer sant Joan de Cabrera de Mar, preses amb 28 anys de diferència, perque observeu els canvis. La foto més antiga va ser objecte d'una curiosa manipulació televisiva! Autora de les imatges: Rosa Isabel Garí Lleixa.

La intervenció de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre, un estudi de Ramon Jàrrega

 

Imatges, de dalt a baix: restes de la ciutat romana de Colonia Victrix Iulia Celsa (Velilla de Ebro, Saragossa), fundada per Lèpid en època de Juli Cèsar.  Fotografia de Rosa Isabel Garí Lleixa.
Bust de Juli Cèsar a Arles (Provença, França). Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig.

Un dels misteris en que ens trobem quan volem estudiar la romanització a la península ibèrica és el destí i l'estatus que va córrer o prendre la població autòctona, de la qual ben poc ens diuen les fonts clàssiques.
Alguna cosa més ens diu l'arqueologia, en constatar l'abandonament de poblats ibers al llarg del segle I aC. Consta els trasllat de poblacions indígenes, però no sabem quin estatus van tenir en endavant ni si es beneficiaren del repartiment de terres. (Vegeu: Clariana, 2009, pàgs.15 a 19).
En aquest sentit, sempre és important un estudi que doni almenys alguna llum ni que sigui en una determinada zona, com és el cas de l'article de Ramon Járrega Domínguez, La intervenció de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre, publicat l'any 2000 a la XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos de Morella.
L'autor es centra a una determinada zona, principalment la que ocupava la tribu ibera dels ilergavons, que habitava aproximadament les actuals comarques catalanes de l'Ebre, essent l'actual Tortosa (en aquell moment Municipium Hibera Iulia Ilercavonia) el seu nucli principal.
És un fet ben conegut que una part de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu es desenvolupà a la península Ibèrica. La batalla d'Ilerda, fou una important victòria de Cèsar contra els llegats de Pompeu, Afrani i Petreu, que s'havien fortificat a la població, victòria que culminaria després a Munda, prop de Còrdova.
El propi Cèsar narra aquests fets a De Bello Civili, així com el premi que concedeix a les tribus que l'havien ajudat. Sabem també del càstig -no coneixem la seva naturalesa- que s'inflingeix a les que havien donat suport a Pompeu. El premi dels que havien recolzat Cèsar fou la promoció jurídica al dret llatí o al romà (de tota la població? només de les elits?).
Un fet que a voltes s'oblida és que les victòries romanes, sovint depenien de l'ajut -de bon grat o per la força- de les poblacions autòctones, ajut en homes i en aliments.
Explica Jàrrega que Juli Cèsar inicia la promoció jurídica,  l'atorgament de la ciutadania, llatina o romana, a diverses poblacions peninsulars; així mateix atorgà terres a un nombres important de veterans. Són polítiques continuades abastament per August. Plini el Vell, que havia estat procurador de la Hispània Citerior, ens ofereix en la seva Historia Naturalis una llarga i inestimable llista de poblacions de la Tarraconensis, amb el seu estatus jurídic. (Jàrrega, 2000, pàgs. 71-72).
Centrant-nos ja en els habitans de la zona de l'Ebre, Plini indica que els dertosani (a partir de Tiberi s'afegeix Dertosa al nom de la ciutat), gaudien ja del dret romà, igual que els birsgargitani, mentre que els teari tenien el dret llatí. (Járrega, 2000, pàg. 72). Convé precisar que no s'ha trobat la localització exacte d'aquestes dues darreres poblacions. (Jàrrega, 2000, pàgs. 76 i 77).
Hibera Iulia Ilercavonia estava situada en un lloc estratègic, prop de la desembocadura de l'Ebre, llavors navegable, i a peu de la Via Hercúlea (després Augusta) que corria paral.lela al Mediterrani. Si bé s'ha conservat poc de la ciutat romana, sabem que encunyà moneda amb el nom de la ciutat. (Jàrrega, 2000, pàg. 74).
Tema també interessant és l'establiment i repartiment de terres entre veterans, però coneixem pocs detalls. Sembla que podria haver existit un nucli a la futura Dertosa. Jàrrega estableix també la hipòtesi que hi podria haver hagut un establiment de veterans de Cèsar a Iluro (Mataró) (Jàrrega, 2000, pàgs. 73  i 74), com n'hi va haver un a Emporiae (Empúries).
Dins els límits d'aquest breu comentari, no volem oblidar una ciutat, Ebre amunt, en terres aragoneses, a Velilla de Ebro (Saragossa): la Colonia Victrix Iulia Lepida, que en caure Lèpid en desgràcia va canviar el nom de Lepida per Celsa, per l'antic poblat iber. Unes emissions de monedes fetes pels pompeians ens indiques que possiblement Celsa fou castigada. El nom de Lepida, prové de Marc Emili Lèpid, designat procònsul de la Hispània Citerior en el 48 aC, i que després formà part del segon triumvirat, ell fou l'encarregat de continuar la labor romanitzadora de Cèsar. ( Jàrrega, 2000, pàgs. 77 i 78).

BIBLIOGRAFIA

Ramon JÀRREGA DOMÍNGUEZ, "La intervenció política de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre- XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Morella, vol. I, pàgs. 69-80. Castelló
Joan Francesc CLARIANA ROIG, "D'Ilturo a Iluro. D'ibers a romans. Algunes consideracions". Dins D'Ilturo a Iluro. De Cabrera de Mar a Mataró. Dades sobre el naixament i el desplaçament d'una ciutat romana. Edició a cura de Josep M. Modolell. Núm 5 de la col.lecció. Cabrera de Mar, 2009.

Un espai sagrat

Oh Ulisses, ric en enginy, Laertiada, plançó de Zeus! cap proesa major, temerari, podràs concebir en la teva ment! Com has gosat baixar fins l'Hades, casal dels morts, on habiten les ombres del difunts, ja sense alè? Homer, Odissea, XI, 470-475.
Imatges, de dalt a baix: necròpolis de Son Real (Mallorca); una de les tombes de Son Real. Fotografies: Rosa Isabel Garí Lleixa.

L'antiga i vasta possessió de Son Real, a Mallorca, que fou una de les més grans de Mallorca, és avui un espai protegit de 395 Ha. d'extensió, de caràcter públic (adquirit pel govern balear l'any 2004), que conserva en el seu sí antics edificis, boscos i monuments arqueològics.
Impressiona la necròpolis de Son Real, tocant a mar, un conjunt de sepulcres d'inhumació, de forma quadrada, circular o de naveta, bastits en pedra de marès, formant petites torres, i  que va del segle VII al II aC. Possiblement una part ha desaparegut per la pujada del nivell de la mar. Encara que la zona és coneguda com a "Punta dels Fenicis", en realitat l'establiment és autòcton.
Explica Carlos Garrido a Guia de Son Real, que aquest conjunt era una petita ciutat dels morts, on s'hi enterraven possiblement membres d'una casta aristocràtica, amb el seu escàs aixovar funerari: armes, joies; els cossos estaven enterrats en posició encongida i fermats (potser per evitar que fugissin), un home estava enterrat amb un ca, un altre amb un cavall; un altre, de més de cinquanta anys (una edat molt avançada en aquell temps), havia mort d'un tall al coll. Els sepulcres masculins constitueixen el 44 per cent, els femenins el 37 per cent, infants, un 2 per cent. (Garrido, pags. 103 a 109). Això confirmaria el que deien els autors antics, sobre la manca de dones a les Balears. L'historiador grec Diodor de Sicília, recollint un escrit d'una altre autor, Timeu, ens diu que a les Gimnèsies, el valor d'una esclava equivalia al de 3 o 4 esclaus varons. (Diodor, V, 17-18).
Garrido ens recorda que els inicis de la necròpolis poden coincidir en el temps amb la Iliada i l'Odissea, i que pels guerrers homèrics era molt important un sepulcre que perpetués la seva fama i pogués passar les portes de l'Hades, si no ell, la seva ombra. (Garrido, pàgs. 98 a 101).
Un espai sagrat, que encara avui ens va percebre alguna cosa d'aquell caràcter.

Bibliografia:
Carlos GARRIDO, Guia de Son Real, 2008.

Internet:
Web de la finca pública de Son Real.

El grup escultòric del Sant Enterrament, de Damià Campeny

Damià Campeny i Estrany (1771-1855) fou un escultor nascut a Mataró que va viure en una època de grans canvis en tots els aspectes. Pel seu estil i època està considerat com a neoclàssic.
Començà la seva formació a l'escola de la Llotja de Barcelona, i després va treballar en els tallers de Salvador Gurri i els de Nicolau Travé; finalment obrí el seu propi taller.  Després de guanyar una pensió que li va atorgar el 1797 la Junta de Comerç de Barcelona, va viure 18 anys a Roma, treballà al taller vaticà i va conèixer l'escultor Antonio Canova.
En tornar a Barcelona, formà part de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Ferran VII li concedí el títol d'escultor de cambra.
La influència clàssica és ben palesa a la seva obra, en escultures com la coneguda Lucrècia, o també Diana en el bany, Deianira i el centaure Nesos, La clemència i la pau, Aquil.les arrancant-se la sageta, La mort de Cleòpatra, La font de Neptú d'Igualada, Neptú, La fe conjugal, etc.
Volem avui mostrar-vos imatges d'una obra singular d'aquest escultor mataroní, un grup escultòric per a un pas processional de Setmana Santa, el Sant Enterrament, i diem singular pel fet que Barcelona no té tanta tradició en la confecció de passos processionals com la que poden tenir altres ciutats, com Sevilla.
El grup fou encarregat pel gremi de revenedors de Barcelona l'any 1816, el mateix en que tornà d'Itàlia. Consta de cinc figures al voltant del sarcòfag de Crist damunt una roca. Les figures són: la Verge Maria, Sant Joan, Josep d'Arimatea, Nicodem i Maria Magdalena, figures tradicionalment representades en la iconografia del tema, inspirada en els evangelis.
Fusta i el suro, pintats a l'oli o daurats són el materials emprats en l'obra. Explica Carlos Cid a la seva obra La vida y la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany, que només el cap, els peus i les mans dels personatges de l' Enterrament són de fusta masissa. La resta del cos, a fi de restar pes i economitzar, està constituïda per una carcassa coberta per les teles tractades amb cola per donar-los consistència, l'anomenada tècnica dels endrapats, una tècnica potser no la més idònea per grans imatges.  (Cid, pags. 280-281). Predomini de colors ocres suaus, amb constrats de blaus clars. El conjunt mesura 353 x 160,5 x 238,5 cm.
El conjunt se situa sobre un basament, els costats del qual estan decorat amb plafons que presenten relleus relatius a temes de la Passió: Sopar d'Emaús, Crucifixió, la Pietat, el trasllat del cos de Crist que alternen amb altres amb vuit figures femenines escrivint, acompanyades amb trompetes i filacteris. Les imatges  tenen un modelat  clàssic. En un dels costats hi ha una placa amb la indulgència que concedia el bisbe Pau Sichar.
En l'inici del basament trobem dos frisos decoratius, el superior format per cercles enllaçats, i l'inferior per una garlanda vegetal i figures.
Es conserven dibuixos i escultures preparatòries del conjunt. El grup, originariament a l'església de santa Maria del Pi, ha estat fins fa poc al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona, que l'ha retornat al seu emplaçament original.
Fotografies d'aquesta entrada: Joan Francesc Clariana Roig.

BIBLIOGRAFIA
Carlos CID,  la vida i la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany. Ana Maria RIERA I MORA, Els dibuixos de Damià Campeny i Estrany. Biblioteca de Catalunya. Editat per Caixa Laietana, Barcelona, 1998.

Josep d'Arimatea, Joan, Maria i Maria Magdalena

Nicodem

Josep d'Arimatea, Joan i Maria

Maria, Maria Magdalena i Nicodem

Un dels relleus amb una figura femenina

Imatge del basament (1)

Imatge del basament (2)

Imatge del basament (3)

Placa del bisbe Pablo Sichar concedint indulgència