LES MURALLES D'ILTURO. Bloc d'història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme, escrit per Rosa Isabel Garí Lleixa, amb la col.laboració de Joan Francesc Clariana Roig.

divendres, 31 de desembre de 2010

Els enterraments de can Modolell

“Em vaig aturar al seu costat, sota aquell cel blau benigne; vaig contemplar les papallones que voletejaven entre el bruc i les campanetes; vaig escoltar el so suau del vent que respirava entre l’herba, i em vaig estranyar que algú pogués atorgar somnis inquiets a aquells que dormen en una terra tan tranquil.la.” Emili Brontë, Cims Borrascosos.
Aquestes belles frases m’han vingut a la memòria moltes vegades en pensar en els cabrerencs que descansen sota terra, la pols del quals s’ha acumulat durant tants i tants segles, i dels que no en sabem ni en sabrem mai res.
Que poc en sabem d’aquells que ens han precedit! El cristianisme considera el cos humà com a sagrat fins i tot després de la mort, i fa poc estava prohibida la incineració dels cossos.
Durant l’Edat Mitjana, i bona part de la moderna, els morts s’inhumaven al voltant de les esglésies; en imaginar-ho, venen a la nostra imaginació tranquils recons de pau; encara que la visió pot ser enganyosa: el passat no és tan tranquil com ens imaginem, i en realitat la vida era molt breu: la mateixa Emily Brontë, en el segle XIX, va morir a l’edat de trenta anys, durant els quals, confinada en un erm, va tenir no obstant temps de deixar-nos una obra mestra.
Com eren els cabrerencs de fa segles? El caràcter sagrat que ostenta la mort pel cristianisme i per la majoria de religions –no podia ser d’altra manera- no ha impedit la profanació, destrucció i desaparició de les tombes.
Avui vull parlar-vos dels ossos de tres cabrerencs de fa segles, miraculosament salvats per atzar.
Al jaciment romano-medieval de can Modolell, en les excavacions dutes a terme pels membres de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, es van recuperar tres sepulcres,  que per tant no havien estat objecte dels rebaixaments del terrenys per motius especialment agrícoles o constructius al llarg dels segles. Ells ens indiquen que allà hi havia hagut una capella, la de sant Joan.
L’anomenada tomba 1 (T-1), perfora una paret romana P-2, i alhora l’estrat IV, un gran farciment de terres i restes ceràmics i constructius efectuat en època baiximperial o altomedieval. Es tracta d’una fossa excavada i col.locat el cadàver directament en el sòl, amb un fragment de paviment opus signinum romà col.locat sobre el cap del difunt.
La tomba 2 (T-2), és una caixa de lloses de granit, així mateix excavada en l’estrat IV; el cap dels difunt està escapçat per l’obertura d’una fossa en època medieval posterior.
El tercer enterrament s’obre en un nivell superior, perforant l’estrat I, és per tant més moderna que les anteriors, es pot datar vers el segle XII. És tracta d’una sepultura de caixa de lloses, que conté les restes d’una dona de certa edat.
El fòssil director d’aquests estrats és la ceràmica de cuina anomenada “grisa medieval”, una sèrie d’olles globulars i altres recipients, de datació àmplia i imprecisa, ja que la seva funció utilitària feia que es seguís fabricant durant un llarg periode de temps, però el fet de no trobar-se ceràmica vidriada permet que s’atorgui als darrers estrats del conjunt una datació inequívocament medieval, com a màxim fins a finals del segle XIV.
Podem concloure, pel que fa als emterraments, que hi ha dues etapes, i que les dues primeres tombes –pertanyents possiblement a un conjunt més ampli- s’obriren en l’Alta Edat Mitjana, ja abandonades les estructures romanes, mentre que la tercera, més tardana, ens fa pensar en la persistència de la capella cristiana.
Publicat a: Escrits a Cabrera, dins els "Espais d'Albert Calls".

2 comentaris:

  1. Molt encertat el text que cites i, d'altra banda, quins records aquesta novel·la! Dóna què pensar tot plegat, qui eren aquestes persones? el fet de que després de tants anys ens puguin explicar coses...

    ResponElimina
  2. La veritat és que aquesta novel.la sempre commou, serà perque barreja tants sentiments humans profunds com l'amor, la mort, la solitud d'un paisatge feréstec, també ls caràcters dels personatges, tan forts...a més té algunes frases memorables; a més de la del final, la del principi, que més o menys parla d'aquelles terres com un "paradís de misàntrops"...
    Encara t'atreu més quan coneixes la vida de l'escriptora, l'ambient de solitud,les dificultats amb que es va trobar, la seva prematura mort, i penses en la personalitat que devia tenir; penso que en el fons, ella devia ser com els seus personatges.
    No recodo qui és que va dir: "en realitat, tots els personatges són l'autor".

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...