Els boscos en l'antiguitat

Del propio Pirene, la vertiente ibérica es rica en árboles de toda especie y en particular de hoja perenne, pero la céltica está toda desnuda, y en cuanto a la zona central, configura valles con buenas condiciones de habitabilidad. Los ocupan en su mayor parte los cerretanos, de raza ibérica, entre los cuales se preparan excelentes jamones que rivalizan con los de Cibira y proporcionan no pocos ingresos a sus gentes. Estrabón, Geografia, III, 11.
Aquesta descripció dels boscos de l'actual Cerdanya, feta pel geògraf Estrabó en el segle I aC., testimonia que eren rics en arbres de fulla perenne; suposadament abundarien les alzines, que donarien les aglans necessàries pel bestiar, que segons el geògraf, donaven no pocs ingressos.
Quin tipus de vegetació hi podriem trobar en l'antiguitat en els boscos del que avui és Catalunya? A banda de les fonts escrites, no massa abundants en descripcions d'aquest tipus, tenim els estudis i anàlisi de paleobotànica, gràcies a les restes de llavors, per exemple.
Els autors d'un estudi sobre la muntanya de Burriac (Cabrera de Mar), al parlar de l'època ibèrica ens diuen:
A Burriac i el seu entorn no existien alguns arbres que avui semblen de tota la vida. Així, les masses forestals de pi insigne, plàtans i carolines, foren una creació dels homes actuals, com també fou d'orígen humà la introducció de la robínia, l'ailant i l'eucaliptus. D'altres arbres, com el lledoner i la noguera, s'utilitzaren des de molt antic pels seus fruits i la seva fusta i ja aleshores es conrearen i naturalitzaren.
A les zones forestals es diferenciarien els alzinars dominant els vessants solells, i els alzinars amb roures a les obagues i fondalades humides. Als marges dels torrents i rieres que portaven aigua tot l'any o bé que els seu nivell d'aigües subterrànies era molt proper a la superfície, hi havia boscos de ribera amb verms, salzes, gatells...i a les rieres i torrents amb menor disponibilitat d'aigua hi havia alocars a les ribes assolellades i esbarzers a les ribes obagues. Als cims de les muntanyes i turons més desprotegits, on el sòl estava format per roca mare i les condicions climàtiques eren més extremes, dominava la vegetació de garriga i les brolles, com passa avui al turó de la Feu, al nord de Burriac.
Fruit dels incendis naturals, les plagues intenses i dels abandonaments de terres conreades, en aquest territori trobem diverses comunitats de transició, com els herbassars, les brolles i les garrigues. Farell et alii, Burriac, història i natura, pags. 65-66.
A aquesta rica descripció hi afegeixo jo la probable presència d'un arbre que creix exclusivament damunt sòls silícics, però avui gairebé desaparegut del Maresme sud, almenys en estat natural: l'alzina surera.
Amb tota probabilitat, l'ocupació romana canvià sensiblement el panorama d'aquestes contrades, i el tipus de vegetació i de bosc, s'adaptà a les necessitats econòmiques dels ocupants; així, per exemple, moltes zones boscoses devien desaparèixer en benefici del conreu de la vinya.
Podem concloure doncs, que un bosc, és a dir un ecosistema tancat on les espècies  s'interrelacionen entre si, és en bona mesura una creació humana, i les seves característiques varien al llarg del temps, o potser no totes les formacions vegetals poden ser anomenades "boscos".
Bibliografia:
David Farell, Oriol Bassa, Joan Pujol, Francesc Navarro, Albert Calls, Burriac. Història i Natura. Editat per Natura, entitat del medi ambient, col.lecció de llibres de natura del Maresme.Coordinador del llibre i autor del fragments publicats (capítol 4): David Farrell i Garrigós. Il.lustracions del llibre: Francesc Navarro i Àlex Valls. Publicat a Argentona, 1998.
Estrabón, Geografia, publicació en dos volums dins la col.lecció de clàssics de Grècia i Roma de la Biblioteca Gredos, núms 86 i 87.Publicat per RBA, 2008. La cita que apareix en aquesta entrada es pot trobar al volum I (86), pag.409.