És possible que aquest desconeixement hagi creat fins i tot molts tòpics sobre aquest moment, més basats en els nostres propis esquemes moderns que en la realitat d'aquell temps. Un exemple, citat en el treball que ara comentarem, seria pensar que la presència de ceràmica romanoitàlica indiqui la presència d'individus d'aquesta procedència, o que aquests no poguessin també posseir ceràmica de fabricació ibera (pàgina 105 de l'article).
Es tracta sens dubte d'un tema apassionant per aquells que s'interessen per la història. Maria Carme Belarte, Pau Olmos i Jordi Principal són autors d'un article publicat al Bolletino di arqueologia on line: "¿Los romanos "iberizados"? Aportaciones romanas y tradiciones indígenas en la Hispania Citerior mediterránea". Ja el títol desperta la nostra curiositat per quan, trencant els tòpics, parla de romans "iberitzats" en lloc d'ibers "romanitzats". Per què no hem de pensar que els ciutadans romanoitàlics fossin influïts d'alguna manera per la cultura del pobles a on havien immigrat?
Els autors agrupen les restes materials estudiades en aquests blocs: Ubicació i l'urbanisme dels poblats ibers; Els materials i les tècniques constructives; El mobiliari; ceràmica de taula, comuna i de cuina..
Els canvis foren molts lents. Expliquen els autors que entre el final de la II Guerra Púnica i els inicis del segle II aC., es va produir un abandonament total o parcial de molts poblats ibèrics, alguns presenten fins i tot nivells de destrucció. Aquest abandonament és, el alguns casos, definitiu, si bé en d'altres hi ha una reurbanització. Destaquen com a interessant els autors el cas del poblat Ibèric de Burriac (Cabrera de Mar), considerat un centre de control polític de la zona des del segle IV aC. Després de la seva fase de reestructuració, es construeix un nucli romà en la zona. Posteriorment el poblat iber, serà abandonat a mitjans del segle I aC.
Des de la segona meitat del segle II aC. es documenta la utilització de materials romans en la construcció ibèrica; un exemple són les tegulae i imbrices, per al cobriment d'edificis, però serà una introducció lenta i durant molt de temps es continuaran utilitzant els materials tradicionals: tova, fang, pedra. Aquesta continuïtat s'observa també en el plantejament urbanístic dels poblats, però observant alguns casos d'adaptació a les proporcions i mesures de la construcció romana.
Belarte, Olmos i Principal divideixen, per al seu estudi, la ceràmica en tres grups: de taula, comuna i de cuina. Pel que fa a la de taula, observen al seu torn, tres grups, segons la seva funcionalitat: vasos de servei, vasos destinats al consum de líquids i vasos per al consum d'aliments elaborats.
La ceràmica ibèrica perdurà fina al segle I aC. si bé a partir del segle II comença a adoptar algunes formes i models foranis.
La ceràmica de cuina ibera, "la bateria mediterranea no es la mayoritariamente utilizada, sino la tradicional que sumerge sus raíces en el Bronce Final-Primera Edad del Hierro" (pag. 107); alguns nuclis constaners importants, si que incorporarien alguns models mediterranis (pag. 107).
Així, doncs, si bé observem un lent procés de romanització en el món ibèric estudiat per Belarte, Olmos i Principal, i una llarga persistència de les formes materials iberes, "no obstante, la lectura crítica de algunos elementos formales típicamente ibéricos permite plantear que éstos no siempre habrían sido un reflejo de continuidad cultural sino que pueden ser el resultado de una reinterpretación en función de las necesidades marcadas por la adaptación al nuevo medio por parte de la población romanoitálica presente en la Península durante las fases iniciales de ocupación" (pag. 108).
Podeu llegir l'article sencer aquí.
Publicat a: Bolletino di archeologia in line. Volumen speciale. Roma 2008.
Imatge: Poblat ibèric d'Ullastret (Girona). Fotografia: Joan Francesc Clariana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada