Una altra carta de Plini el Jove a Tàcit, en que parla del dia de l'erupció del Vesuvi:
(...) Certament aquella nit va ser tot tan violent que es podia creure que tot no tremolava, sino que girava. La meva mare es va precipitar al meu dormitori, jo al meu torn ja m'estava aixecant amb la intenció de despertar-la si és que dormia. Ens varen asseure al pati de la casa, espai reduït que separava la mar dels edificis de la finca (...) demano un llibre de Titus Livi i em poso a llegir-lo com si no tingués res millor que fer (...). Veus aquí que arriba a casa un amic del meu oncle matern que havia vingut feia poc d'Hispània per veure'l i, quan ens veu a mi i la meva mare asseguts i a mi llegint un llibre, ens renya a tots dos, a mi per la meva indolència, i a ella per permetre-la. No per això estic menys absort per la lectura. Ja havia sortit el sol, però la llum era encara incerta i tènue. Els edificis propers amenaçaven caure, i encara que ens trobàvem en un espai gran, la por a un enderrocament era cert i gran. Tan sols en aquell moment ens va semblar oportú abandonar la ciutat; ens segueix una multitud atemoritzada que, preferint seguir el consell aliè que el propi (...), amb una densa columna presiona i empeny la nostra marxa. Un cop que deixem les nostres cases enrera, ens aturem. Llavors vam viure experiències extraordinàries. Doncs els vehicles que duiem amb nosaltres, per molt que el camp era pla, van començar a moure's cap a diferents costats, i ni tan sols calçant-los amb pedres, restaven quiets sobre un mateix lloc. A més, vèiem que el mar es retirava sobre si mateix i es replegava com empès per tremolors de la terra. Era evident que la costa havia avançat i una gran quantitat d'animals marins es trobaven encallats sobre la sorra seca. Per l'altre costat, un núvol negre i esgarrifós, esquinçat per vapors ardents, s'obria com a llengües de foc, semblants a llampecs, però més grossos. (...) poc deprés aquell núvol va baixar sobre la terra i va cobrir el mar. Llavors la meva mare va començar a pregar-me, suplicar-me i ordenar-me que fugís com fos (...). Jo li vaig respondre que no em salvaria si no fos amb ella. (...) Vaig girar-me: un negre i dens núvol s'apropava per la nostra esquena. "Sortim del camí", vaig dir, mentre ho poguem veure, per no ser tombats i trepitjats per la multitud. Tant aviat ens haviem assegut una mica per descansar, es va fer de nit, però no com una nit ennuvolada i sense lluna, sino com la d'una habitació tancada en la que s'haguessin apagat les làmpares. Podies sentir les lamentacions de les dones, els plors dels nens, els crits dels homes (...) Podria ventar-me de no haver deixat escapar ni un gemec, ni una veu més alta l'una que l'altra en mig d'uns perills tan grans, si no hagués cregut que moriria, i tots amb mi, consol miserable de la meva condició mortal. De sobte es va produir una tènue claror, que no ens va semblar l'arribada del dia, sino la vinguda d'un foc. Però les flames s'havien aturat més lluny; després tornaren les tenebres, les cendres tornaren a caure, abundants i denses (...) Finalment aquella foscor es va esvair i dispersar com un fum o un núvol; després es va veure la llum del sol, un dia de debò; el sol va brillar, malgrat tot, groguenc com en un eclipsi. Tornarem a Misenum i després d'haver recuperat les nostres forces com millor vam poder, varem passar la nit en tensió, suspesos entre el temor i l'esperança. Plini el Jove, Cartes, VI, 20.
El "núvol negre i esgarrifós" era l'anomenat flux piroclàstic, mescla de gasos volcànics i sòlids, que es mou molt ràpid a prop del sòl i assoleix elevades temperatures, i que va acabar sepultant Pompeia i Herculà. Però no va arribar a Plini el Jove, que va poder viure més anys i deixar-nos aquest valuós testimoni.
Podeu veure l'anterior entrada sobre el tema clicant aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada