El bimil.lenari de la mort d'August (1)

Imatge: August representat com a Pontifex maximus amb el cap cobert, o l'August de Via Labicana. Aquest fou un dels càrrecs que ostentava. Escultura en marbre de 2,07 m. d'alçada. Roma, Museo Nazionale Romano. Fotografia: Francesc Clariana Roig.

"Vaig fundar colònies militars a l'Àfrica, Sicília, Macedònia, a ambdues Hispànies, Acaia, Síria, la Gal.lia Narbonesa i a Pisídia. A Itàlia hi ha vint-i-vuit colònies fundades sota els meus auspicis i que, en el transcurs de la meva vida, s'han convertit en colònies molt poblades i conegudes." Res Gestae Divi Augusti.
 
Els dos mil anys de la mort de l'emperador August (23 de setembre del 63 aC.-14 d'agost del14 dC.)  ens serveix de punt de partida per que en aquests bloc li dediquem algunes entrades, tenint en compte la notable influència que va tenir el seu llarg govern sobre Roma, l'imperi i les seves províncies, particularment Hispània i per tant el territori de l'actual Catalunya.
Les darreries del segle II aC i el segle I aC., havien estat testimonis una llarga sèrie d'amenaces exteriors, de lluites civils i de dues dictadures de signe divers, les de Màrius i Sul.la. L'antiga república romana havia entrat en crisi en crisi en esdevenir un imperi universal.
Tres polítics romans, Juli Cèsar (100 aC.-44 aC.), Cneu Pompeu Magne i M. Licini Cras establiren un triumvirat que exercí el poder a Roma entre els anys 60 i 53 aC i intentà una etapa de treva entre les diverses faccions.
No obstant, després que Cèsar, que va donar proves de les seves extraordinàries capacitats com a militar, incorporés la Gal.lia a l'Imperi, Pompeu i el Senat intentaren marginar-lo, en ordenar-li llicenciar les seves legions, a la qual cosa es negà Cèsar, iniciant-se una nova guerra civil.
Juli Cèsar després de derrotar Pompeu i els seus partidaris a Farsàlia (48 aC.), instaurà una dictadura que pretenia donar estabilitat a l'estat, però morí assassinat per aquells que el consideraven un tirà amb aspiracions a la monarquia.
La mort de Cèsar obrí un nou període de lluites civils, i fou en aquells moments quan el nebot net i hereu de Juli Cèsar, Octavi, de només dinou anys, entrà en escena i disputà el poder a un dels comandants de Cèsar i cònsul en aquell moment, Marc Antoni, que l'exercia després de la mort del dictador, acordant-se finalment, l'any 40 aC., un segon triumvirat, el d'Octavi, Antoni un tercer personatge, Lèpid. Els triumvirs, com ho havien fet Màrius i Sul.la, establiren una llista de proscripcions per eliminar els enemics, i derrotaren els assassins de Cèsar a la batalla de Filipos (42 aC.).
Finalment, però, aquest repartiment del poder acabà l'any 31 aC. a la batalla d'Àctium, a les costes gregues, on M. Vipsani Agripa, a les ordres d'Octavi, acabà amb la flota d'Antoni, que comptava amb l'aliança de Cleòpatra, reina d'Egipte, fet que va permetre presentar aquella lluita com una guerra contra estrangers i annexionar Egipte a l'Imperi.
A partir d'aquell moment Octavi Cèsar gaudí d'un immens prestigi - a més d'un exèrcit i gran nombre de clients- que li va permetre anar acaparant títols i magistratures, com el consolat, exercint un poder monàrquic de fet, sense tenir-ne el nom. El Senat li atorgà el títol d'August. El seu nom oficial va esdevenir Imperator Caesar Divi Filius Augustus. "Imperator" equivalia a "general victoriós". Era també el prínceps, el primer.

"Després de la victòria, vaig concedir el perdó als ciutadans que ho van demanar. Pel que fa als pobles estrangers, vaig preferir conservar i no destruir a tots aquells que podien ésser perdonats sense perill. Uns cinc-cents mil ciutadans romans prestaren sagrat jurament de fidelitat a la meva persona. D'entre aquests, més de tres-cents mil, havent acabat el seu servei militar, foren assentats per mi a colònies de nova fundació o reenviats als seus municipis d'origen. A tots ells els vaig assignar terres o diners per a recompensar el seu servei d'armes." Res Gestae Divi Augusti

Malgrat la pèrdua de les llibertats que significava l'estabilment d'un poder personal, el cert és que això no significava massa per una bona part de la població lliure, ja que estava de fet exclosa del poder, en canvi significava un període d'estabilitat despés d'un segle de lluites, i a més per a molts militars llicenciats va significar la obtenció de terres o diners. Els membres de l'ordre senatorial no van poder tampoc oposar-se.
August va obrir un períde de remodelació i embelliment de la ciutat de Roma, i d'altres ciutats de l'Imperi, com la mateixa Tarragona (Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco), on va romandre entre els anys 27 i 25 aC., o Barcelona (Colonia Faventia Iulia Augusta Paterna Barcino).
Així mateix, va establir una nova divisió d'Hispània, creant tres províncies: Bètica, Lusitània i Tarraconensis. La primera va quedar sota el comandament del Senat, les altres dues, sota el del propi Cèsar.
Però seguirem amb aquest tema en una propera entrada.

Imatges:

Còpia del Clipeus Virtutis Augusti, d'Arles que conté una dedicació del Senat a l'emperador, amb el següent text: SENATVUS/POPVLVSQUE ROMANUS/IMP(eratori) CAESARI DIVI F(ilio) AVGVSTO/CO(s)S(uli) VIII DEDIT CLVPEVM/VIRTUTIS CLEMENTIAE/IVSTITIAE PIETATIS/ERGA/DEOS PATRIAMQUE.
Que es por traduir per: El Senat i el poble de Roma a l'Emperador Cèsar August, fill del diví (Juli), cònsul per vuitena vegada, han ofert aquest clípeus en homenatge a la seva força, a la seva clemència, a la seva justícia, a la seva pietat envers els déus i la pàtria. Data vers el 26 aC.
Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

August representat en una estàtua a Arles. Marbre, 3 m. d'alçada. Les representacions de figures nues o seminues, així com la seva gran alçada, indiquen el seu caràcter heroic o diví. La divinització de monarques o personatges notables no era desconeguda en el món grecoromà. Fotografia de Francesc Clariana Roig.

Altar d'Apol.lo a Arles, en marbre, procedent del seu teatre i datat a finals del segle I aC. Al centre, la figura del déu, protector de les arts, a ambdós costats, branques de llorer el seu arbre sagrat. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

A cada costat de l'altar d'Apol.lo a Arles hi havia dos altars més petits amb corones de fulles de roure que indiquen la seva dedicació a August. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

Bust en marbre de Marc Vipsani Agripa, militar que va tenir un paper destacat en el regnat d'August, arribant a ser el seu gendre. Museu Centrale Montemartini (Roma). Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig.

BIBLIOGRAFIA:
La bibliografia sobre aquest personatge - fins i tot la filmografia- són molt extenses. Citarem només algunes fonts de l'època, com Tàcit o Suetoni o el propi August, o algun llibre especialitzat.
Res Gestae Divi Augusti. On l'emperador explica els fets dels seu govern. Estaven gravades al seu Mausoleu. Publicat a: "Res Gestae Divi Augusti". Cuadernos de Historia (vol. 16, núm 252. Traducció al castellà i notes de Guillermo Fatás. Madrid, 1985.
SUETONI,  Vida dels dotze Cèsars. El diví August.
TÀCIT,  Annals. Tiberi.
CASSI DIÓ, Història romana.
Adrian GOLDSWORTHY, Augusto. De revolucionario a emperador. La Esfera de los libros. Madrid, 2014.
Pierre GRIMAL, El siglo de Augusto. Ed. Crítica, Barcelona, 2011. Traducció de Manuel Pereira. Edició original: 1955
Actualització 15-9-2019: Josiah OSGOOD,  Roma. La creación del estado mundo. Desperta Ferro ediciones. Madrid, 2019.
Ronald SYME,  La revolución romana. Ed. Crítica, Barcelona, 2011. Traducció d'Antonio Blanco
John WILLIAMS, August. Edicions 62, Barcelona, 2013. Traducció d'Albert Torrescasana. Edició original: 1972. Es tracta d'una interessant biografia novel.lada.
Freijeiro. Edició original: 1939.
Paul ZANKER, Augusto y el poder de la imágenes. Alianza Forma, Madrid, 2002. Traducció de Pablo Diener Ojeda. Edició original: 1987.

INTERNEGRAFIA
Blog Augusto el amanecer de un imperio
Un article sobre el personatge en el blog de Miguel Salgado Chinarro 

Marques de sigil.lada aretina provinents de Torre Llauder

Ivnivs. Foto: Joan Francesc Clariana Roig

Ateivs. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig

M. Perennivs (?). Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig

Joan Francesc Clariana Roig afegeix un nou estudi al seu ja extens currículum sobre les diverses formes de ceràmica -i altres restes- provinents de la vil.la de Torre Llauder (Mataró), en aquesta ocasió sobre les marques de terrissaire sobre ceràmica aretina, estudi que va presentar com a comunicació a la XXIX Sessió d'Estudis Mataronins, celebrada el 24 de novembre de 2012, amb el títol "Marques de terrissaire en Terra Sigillata itàlica/aretina provinents de Torre Llauder".
En el resum publicat enguany pel Museu Arxiu de Santa Maria, organitzador de les ja veteranes sessions, podem llegir:
"Enguany, aprofitant també l'avinantesa del moment d'actualitat que viu la nostra ciutat amb motiu de l'exposició que, sobre la vil.la romana de Torre Llauder, ha realitzat el Museu de Mataró, creiem oportú presentar una altra comunicació sobre marques de terrissaire trobades en aquesta vil.la, en aquest cas són les produccions itàliques/aretines. Bona part d'aquestes marques, sabem que, cronològicament, vindrien a coincidir amb la fase final de la figlina o taller d'àmfores i la posterior construcció dels fonaments de la vil.la, les restes de la qual encara veiem. Bàsicament provenen de l'excavació de Marià Ribas, concretament de les dues campanyes que va efectuar entre els anys 1961 i 1969. També hi ha materials trobats en les neteges de l'any 1980, i en les excavacions que s'efectuaren amb motiu de la restauració dels mosaics, així fins a l'actualitat en que s'han anat succeint les diferents campanyes atqueològiques." Clariana, 2013, pàg. 57
Continua l'autor el seu treball amb un exhaustiu inventari de les vint-i-set peces trobades, fabricades majoritàriament de l'època dels emperadors Augusr i Tiberi, inventari seguit d'un seleccionat material gràfic. Podeu llegir l'article sencer clicant aquí.

Bibliografia:
Joan Francesc CLARIANA ROIG, "Marques de terrissaire en Terra Sigil.lata itàlica/aretina provinents de Torre Llauder." a la XXIX Sessió d'Estudis Mataronins. 24 de novembre de 2012. Resum de les comunicacions presentades. Museu Arxiu de Santa Maria. Direcció de Cultura de l'Ajuntament de Mataró. Mataró, 2013.

Joaquim Garcia exposa la seva tesi doctoral sobre la Iluro republicana

L'arqueòleg mataroní Joaquim Garcia Rosselló és autor d'una tesi doctoral titolada: "Gènesi, fundació i periode republicà de la ciutat romana d'Iluro (Hispania Tarraconensis)", dirigida pel Dr. Joan Sanmartí Grego, i que exposarà a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona el proper dia 14 de gener a les 10,30 de matí.  Un tema sens dubte interessant que durant molt de temps ha estat objecte de controvèrsia entre els experts.
Imatges: Planta de l'antiga Iluro; fotografia de la muralla romana abans de la seva destrucció a finals de 1979; ceràmiques de vernís negre. Procedència: Viatge a Iluro, web del grup d'Història del Casal.

Un informe qüestiona obres efectuades a l'ermita de Sant Mateu de Premià de Dalt (Barcelona)

Un grup d'experts qüestionen en un informe determinades actuacions efectuades en el primer semestre de 2013 en l'ermita de Sant Mateu de Premià de Dalt.
Aquest edifici, construït en el segle XII i reparat en el XVI -la façana no és romànica- , és un dels llocs emblematics i identitaris del terme i de la comarca.
Es tracta d'una construcció de planta rectangular, d'una sola nau, de mides 6,5 x 5,25 m., amb un absis semicircular, i coronat per un campanar de cadireta. Està adosada a un edifici per la part sur, que havia estat residència dels ermitans. (Informe, pag. 2)
Una ermita de Sant Mateu és esmentada ja en un document del 30 de setembre de l'any 993 (informe, pàg. 3).
Actualment gaudeix de la protecció jurídica que li atorga el seu caràcter de "Bé Cultural d'Interès Local", fet que condiciona el tipu d'actuacions arquitectòniques o reparacions de les que pot ser objecte, obligant també a la seva conservació. En trobar-se dins del Parc de la Serralada Litoral, està també subjecte a la normativa del Pla especial de protecció del patrimoni natural de la Conreria de Sant Mateu-Céllecs, declarat Espai d'Interès Natural, i com a tal gaudeix també a les mesures de protecció establertes per aquestst espais. (Informe, pàgs. 5 i 6).
Opinen els autors de l'informe que les obres dutes a terme a l'ermita de Sant Mateu, podrien vulnerar la normativa vigent. Aquestes obres han afectat l'nterior, la façana principal i l'enllosat, i han consistit en:
Pintar la paret interior de blanc, fins i tot la pica d'aigua beneïda, feta de pedra granítica. (Informe, pag. 6).
Reomplir amb ciment les juntures de les pedres de la façana principal, i enlluir la superfície amb el mateix material. (Informe, pag. 9).
Reomplir amb sauló l'enllosat de l'atri, actuació la qual podria haver suposat l'aixecament de les pedres. (Informe, pag. 9).
Per llegir l'informe sencer podeu clicar aquí.

BIBLIOGRAFIA
Informe: Ermita de Sant Mateu (Premià de Dalt, el Maresme).
 
Imatges: Fotografies de la façana de l'ermita de Sant Mateu els anys 2008, 2009 i en l'actualitat. Procedeix de l'informe citat.

Any 2008. Fotografia: http://carlesdanon.blogspot.com

Any 2009. Fotografia de Joaquim Graupera

Any 2013

Materials d'època tardo-republicana trobats en el poblat ibèric de Burriac

Imatge: Restes de murs al poblat ibèric de Burriac (Ilturo), a Cabrera de Mar. Fotografia: Rosa Isabel Garí Lleixa.

"El poblat ibèric de Burriac és el més extens de Catalunya, però des de fa molts anys també és un dels més oblidats per l'administració, tot i que té incoat expedient de Bé Cultural d'Interès Nacional". (Clariana, 2005, pàg. 12).
Amb aquestes paraules, que constitueixen tota una declaració -trenta anys fa que el poblat ibèric de Burriac (Ilturo), a Cabrera de Mar, espera la seva declaració com a bé a protegir- comença Joan Francesc Clariana el seu article "Materials d'època tardo-republicana trobats en el poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar).
Es tracta d'una colla de materials superficials recuperats l'any 1976 amb motiu d'un rebaix de terres l'anomenat "bosc de can Vieta", quan la companyia d'electricitat instal.là uns postes d'alta tensió damunt la zona de la muralla del costat est, eixamplant i retallant el camí que talla en zig-zag el poblat
(Clariana, 2005, pàg. 12).
Com ens explica l'autor:
"Recordem que, pocs anys abans, en el 1972, s'havia produït la destrucció de vàries habitacions en la part baixa del poblat, fet que posà al descobert l'existència de les habitacions 36 i 37 en part documentades per la Secció Arqueològica del Museu de Mataró (Bonamusa 1972, pp. 43-49)." (Clariana, 2005, pag. 12).
Els rebaixos de terres van posar al descobert un gran nombre de fragments de ceràmica, de tegulae i materials de construcció.
Són aquests materials els que estudia Clariana en el seu article, destacant els d'àmfora dèpoca republicana (Dressel 1A i 1B); campaniana B  i C (Lamboglia 5, 2 i 7); un fragment de safata o atuell Vegas 14; una moneda ibèrica de bronze.
Unes troballes en un context estratigràficament poc clar, que abasten un període cronològic massa ample i que no permeten, malhauradament, treure'n grans conclusions, (Clariana, 2005, pàg. 13), si bé:
"Aquest moment històric al que pertanyen els materials és particularment important a Cabrera de Mar, ja que ve a coincidir quan hi ha una possible una possible presència de romans, els quals estarien ocupant l'espai just al començament de la plana de la petita vall; ens estem referint al prou conegut jaciment de Ca l'Arnau-Can Matheu, que compta amb les termes més antigues de la Península Ibèrica. També és en aquest moment que Cabrera de Mar registraria el seu índex demogràfic més alt (...) "(Clariana, 2005, pag. 13).
Conclou doncs l'autor que. amb els rebaixos realitzats:
"No tan sols es malmeteren, una vegada més les prou maltractades ruïnes del poblat ibèric més important de Catalunya, sino que es perdé l'oportunitat de conèixer el context arqueològic de la zona destruïda que, evidentment, hauria pogut aportar dades significatives per conèixer la dinàmica evolutiva i històrica d'aquest gran i desconegut poblat ibèric." (Clariana, 2005, pag. 13).
Podeu llegir l'article sencer clicant aquí.

BIBLIOGRAFIA:
Joan Francesc CLARIANA ROIG, "Materials d'època tardo-republicana trobats en el poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar)", a la revista Felibrejada, núm 75, editada pel Grup d'Història del Casal, Mataró, 2005.

Les troballes iberes de Can Ricard (Cabrera de Mar), un article de Josep Vinyals Cortés

Imatge: Vista del conjunt del jaciment ibèric de Can Ricard (al costat d'unes escales modernes). Fotografia de Josep López Viñals.

Josep Vinyals i Cortés és autor d'una comunicació presentada enguany a la XXX Sessió d'Estudis Mataronins, que organitza el Museu Arxiu de Santa Maria. La comunicació porta per títol: Actuació de salvament d'unes restes ibèriques a Can Ricard (Cabrera de Mar).
Josep Vinyals va formar part del grup de col.laboradors del Museu Arqueològic de Barcelona de Cabrera de Mar, en el que també estava integrat Josep López Viñals. El grup va dur a terme una meritòria tasca de recuperació i documentació de restes arqueològics que en moltes ocasions s'haurien perdut per sempre, en un moment en que no hi havien els medis ni el grau de protecció dels que gaudeix avui el nostre patrimoni.
Com diu l'autor: 
"Així a primers de novembre de l'any 1973, ara fa quaranta anys! forem avisats que sortien unes restes de murs de pedra en sec, o amb fang com element d'unió, responent al que es coneix com de factura ibèrica, en el talús del camí que porta vers la finca en qüestió."(Vinyals, pàg. 1)
"El jaciment de Can Ricard està ubicat a les rodalies immediates del poblat ibèric de Burriac i, per tant, fora de l'abast defensiu de les muralles de l'oppidum. Es coneixen a l'entorn de Burriac altres jaciments de similars característiques, com són: el del Turó dels Dos Pins, el de Can Borràs, el situat tocant al camp de sitges de Can Bartomeu, el del camí de Can Segarra, les restes de murs a prop de Cal Albages, i les restes prop de la Barceloneta i les del camí de la Font Picant. (Vinyals, pàg. 1)
En aquest sentit, els modestos vestigis de Can Ricard, vindrien a sumar el coneixement que es té d'aquests petits indrets. (Vinyals, pag. 1).
"Les estructures exhumades varen consistir en diferents murs a partir de la visió dels quals es podien intuir un mínim de tres estances. Veiem com a partir d'una paret de capçalera, en la qual s'adossaven perperdincularment altres dos murs, es dibuixen unes habitacions de mides més aviat reduïdes." (Vinyals, pàg. 2).
S'exhumaren les restes de 6 murs de pedra. El mur 1, de capçalera i de contenció, estava excavat a la roca mare de granit, amb una alçada mitjana de 1,50 m. i se'n conservava fins a una longitud de 4 m. 60 cm. El mur 2, perpendicular a l'anterior, conservava una alçada mitjana d'un metre i una longitud d' 1 m. 25 cm.,  perllongant-se vers el camí. El mur 3, també perpendicular a l'1, arribava fins a l'alçada d'uns quaranta o cinquanta cm. i una longitud d'1 m. i 80 cm. Els murs 4, 5 i 6 eren restes d'una alçada d'1 m. i mig i construcció posterior als altres. L'amplada dels murs 2 i 3 feia suposar que disposaven d'una coberta de vigues. Corresponent a la fase final del jaciment es van documentar les restes d'el paviment d'una llar. (Vinyals, pàgs. 2 i 3.)
L'autor fa esment al fet que en un dels petits clots circulars excavats a la roca mare s'hi va trobar una fusaiola, això ens recorda als rituals fundacionals que, fa poc temps, s'han documentat al jaciment tardo-republicà de Can tacó/ Turó d'en Roine al Valles (vegeu entrevista a la doctora Esther Rodrigo  el juliol de 2013 a la web de l'ICAC: "Hem trobat restes de possibles rituals als fonaments de Can Tacó"), fet que ens indica que es tractaria d'un costum estès al món laietà.
Els materials recuperats eren de factura ibèrica, bàsicament ceràmica d'un comú cuita, de cuina i de taula i gris de la costa catalana, i algun de campaniana A. (Vinyals, pags. 3, 4, 5 i 6).
Conclou l'autor que, malgrat el poc material disponible, el jaciment hauria tinguts dues fases diferenciades:
"A la primera, fundacional o més antiga, li poden suposar una datació de cap al segle II-III aC, per la presència de la ceràmica de vernís negre, Campaniana A. A aquests moments correspondrien els murs 1, 2 i 3. La segona fase, ja coincident amb la darrera època dels poblat ibèric, es pot datar entre finals del segle II aC. i fins la meitat del segle I aC., i possiblement el seu moment final que l'abandonament del poblat ibèric. Tot això ens dóna a entendre la estreta vinculació que tindrien els petits establiments aixecats a l'àrea periurbana del poblat. També la conseqüència del seu final, tot i que encara no es disposi encara de gaires evidències, creiem que seria a causa de la ciutat romana republicaba que hi havia a l'àrea on és actualment el centre de Cabrera de Mar (jaciments de Can Benet, Ca l'Arnau-Can Mateu i Can Rodon). En donar-se un suposat trasllat de població, tant de l'autòctona com de la romana nouvinguda, els antics nuclis haurien quedat en desús."  (Vinyals, pags. 6 i 7).

Bibliografia:
Josep VINYALS I CORTÉS, "Actuació de salvament d'unes restes ibèriques a Can Ricard (Cabrera de Mar). Podeu llegir l'article clicant aquí.

 Imatges: Diferents moments de la troballa i excavació de Can Ricard; fotografies de Josep López Viñals. Plànol de situació, planta, estratigrafia i ceràmica de can Ricard; dibuixos de Josep Vinyals i Cortés.

Situació del jaciment de Can Ricard a Cabrera de Mar

Vista del talús abans de l'excavació

Treballs d'excavació en curs

Vista del conjunt de les restes trobades, des de l'extrem est

Vista de la secció estratigràfica

Detall de la llar o paviment de fragments ceràmics

Planta de les restes trobades

Secció estratigràfica (entre quadres 2 i 3, costat est)

Ceràmiques trobades

Ceràmiques trobades

Ceràmiques trobades

Ceràmiques trobades

XXX anys de la incoació de l'expedient de declaració del poblat ibèric de Burriac com a monument històrico-artístic, sense que s'hagi resolt

Imatge: habitacions del poblat ibèric de Burriac (Ilturo), durant el pla de l'atur de 1984.  Fotografia de Rosa Isabel Garí
El 23 de novembre de 1983, en núm 383 del Diari Oficial de la Generalitat de Cataluya s'incoava expedient de declaració del poblat ibèric de Burriac -la Ilturo ibèrica- com a monument històrico-artístic, posteriorment Bé Nacional d'Interès Cultural. Aquest poblat, d'unes 8 Ha. d'extensió, era un dels més grans de Catalunya i possiblement el centre del país dels laietans. Doncs bé, avui fa 30 anys i encara no hi ha notícies que s'hagi resolt l'expedient. En una entrada anterior donàvem ja notícia d'aquest tema.
Un grup de ciutadans, preocupats pel tema, ha manifestat la seva inquietud a través d'una carta que reproduïm aquí.