LES MURALLES D'ILTURO. Bloc d'història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme, escrit per Rosa Isabel Garí Lleixa, amb la col.laboració de Joan Francesc Clariana Roig.

dimarts, 18 de maig de 2010

El roure, arbre sagrat

Fotografia: Roure del parc de Can Jalpí (Arenys de Munt), descendent del cèl.lebre arbre de Guernica.. Autor: Francesc Garí i Lleixa

"La religión del roble parece haber sido compartida por todas las ramas del tronco ario en Europa. Lo mismo griegos que italos, asociaron al árbol con su dios máximo, Zeus o Júpiter, divinidad del cielo, de la lluvia i del trueno." J.G. Frazer, La rama dorada, cap. XV, pag. 196-197.
Així comença a parlar del culte al roure a Europa, l'antropòleg escocès sir James George Frazer (1854-1941), a la seva obra monumental "The Golden Bough", publicada per primer cop el 1890, on feia un estudi comparatiu de diversos mites i ritus en diferents zones del món.
Ens podem imaginar (imaginar, perque de cert no ho podem saber), una Europa coberta de boscos a l'Antiguitat. Com ara, boscos caducifolis de roures -en les seves diverses espècies- i de faigs al centre; al Mediterrani, el bosc perennifoli d'alzines i pins, si bé algunes espècies de roures marcescents, o d'altres que s'adapten a una cera sequera.
Juli Cèsar, en tornar de la seva campanya a Britània, ordenà tallar els boscos de roure dels morins, una tribu de gals rebels, que els utilitzaven per amagar-se i atacar:
"Finalment, en dies successius, Cèsar va decidir tallar el bosc, i a fi que els nostres soldats, desarmats i desprevinguts, no poguessin ésser atacats per sorpresa, tots els arbres tallats eren col.locats de cara a l'enemic, i se'ls amuntegava a ambdós costats a manera de valla". Juli Cèsar, La Guerra de les Gal.lies, III, 29.
L'escriptora Colleen McCullough, a la seva novel.la "Cèsar", quinta de les que dedica als darrers temps de la república romana, ens dóna una raó més psicològica d'aquest fet, i ens ve dir que Cèsar vol acabar amb l'arbre sagrat dels morins:
"Kilómetro tras kilómetro a través del bosque de robles, César y sus hombres fueron empujando a los morinos hacia atrás hasta sus pantanos; a medida que avanzaban talaban robles en una ringlera de trescientos metros de anchura, y amontonaban los troncos y las ramas podadas formando una gran muralla a cada flanco mientras elevaban la cuenta cada vez que un viejo árbol gemía para caer en tierra. Casi desquiciados de horror y de pena, los morinos no se atrevieron a pelear contra ellos. Se retiraron lamentándose hasta que fueron engullidos por los pantanos, donde se agruparon y lloraron desconsoladamente." C. McCullough, César, pag. 64.
Un paràsit del roure i altres arbres, és el vesc, que resta viu a l'hivern, fins i tot quan el roure perd les fulles; això va fer que també aquesta planta fos considerada sagrada.
Frazer considerava que el vesc era la branca daurada esmentada en L'Eneida, de Virgili, quan la Sibil.la de Cumas explica a Eneas, la manera d'entrar en els inferns:
"En el fullatge espès d'un arbre s'amaga una branca amb les seves fulles i la flexible tija, consagrada a la Juno del fons de la terra. Tot està protegit per un bosc, l'envolta l'obaga d'una vall tenebrosa. A ningú li està permès baixar a les profundes regions de les ombres, si abans no aconsegueix arrancar de l'arbre la branca d'oscil.lants fulles d'or" Virgili, Eneida, VI, 140.
"Según Virgilio, Eneas arrancó la rama dorada de una encina. Ahora bien, el roble era el árbol sagrado de Júpiter, el dios máximo de los latinos.". J.G. Frazer, La Rama dorada, cap. XVI, pag. 202.
Per què el vesc fou considerat la "branca de fulles d'or"?:
"Ya no nos queda más que preguntar por qué al muérdago se le llamó la Roma Dorada. El blanco amarillento de las bayas del muérdago, es escasa razón, pues Virgilio dice que la rama era por completo dorada, las ramillas como las hojas. Quizás el nombre pueda derivarse del hermoso amarillo que una rama de muérdago llega a adquirir cuando después de cortada, se guarda varios meses." J.G. Frazer, La rama dorada, cap. LXVIII, pag. 788
En la mitologia nòrdica, el déu Balder, prototipus de bellesa masculina, mor víctima d'una malifeta de Loki, que fa que Höor, germà cec del propi Balder, el mati sense voler, amb un arc i una fletxa fetes, precisament, de vesc, l'únic ésser que no havia promès respectar Balder.
Sílvia Tarragó recull el mite mil.lenari de l'arbre a "La veu del roure", novel.la ambientada en els boscos del seu poble de Cabrera de Mar; en aquest cas, es tracta de Gebre, un roure màgic proper al cim de Burriac:
"L'arbre va balancejar-se emetent un soroll suau. Francesca va creure que era la remor de les fulles. Ignorava que era la veu del roure, que continuaria parlant el seu llenguatge milenari a qui sabés escoltar." S. Tarragó, La veu del roure, pag. 127.
Bibliografia: Colleen McCullough, Cèsar, Planeta, 1998; J.G. Frazer, La rama dorada, fondo de cultura económica, 2003 (edició resumida). Sílvia Tarragó Castrillón, La veu del roure, Bròsquil, 2009.

2 comentaris:

  1. T'he descobert al blog de la Sílvia Tarragó.
    T'aniré visitant.
    Salutacions

    ResponElimina
  2. Hola Mireia, gràcies per la teva atenció; espero que t'agradi!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...