El safareig de Cabrera de Mar (3)

Un amable lector, en Josep Vinyals, que des de fa anys ha participat en activitats arqueològiques a Cabrera, ens aclareix que és l'autor d'una de les fotografies, que haviem qualificat d'anònima, del safareig abandonat de Cabrera, la tercera després de les que va fer Fèlix López quan aquest indret encara era viu; la d'en Josep Vinyals fou presa a finals dels anys 70. Actualitzem la informació, reproduint l'entrada anterior:

Ja fa temps publicàrem en el bloc dues entrades sobre el safareig públic de Cabrera de Mar, gràcies a la donació que va fer l'escriptora Núria López Garcia de dues fotografies fetes pel seu pare, Fèlix López Teixidó, i d'una tercera d''en Josep Viñals. Pel seu interès les tornem a publicar acompanyades del text que va escriure Josep M. Modolell en el seu llibre "Pel camí del Mig", que també trobareu a la Segona Guia d'Escriptors de Cabrera, acompanyades del lloc on era l'avui desaparegut safareig, al torrent sant Feliu.

Al poble –llavors Cabrera de Mataró- no arribaven pas una dotzena de diaris. Les ràdios es podien comptar amb els dits d’una mà i la cantraleta de telèfons era per deu abonats i sobraven.

Les notícies dels diaris, per importants que fossin, eren poc comentades i per això ningú no tenia masa interès a llegir-los. El que més interessava era saber era el que pensava fer la veïna i amb qui, quina en portaven de cap els pagesos del davant i si en la sessió d’aquell vespre hi haurien o no patacades.

Un dels llocs on es prepagaven més depressa les noves era al safareig comú, on es reunien les dones del poble per rentar les robes de llurs cases i per encàrrec d’altres. Quedaven tant absortes escoltant el que deia la de davant, que fins la feien malbé a cops de picador. De més de dos-centa metres a la rodona se sentia el picament i la xerramenta.

Era molt coreent que hi haguessin  esbastusses; podia ser per no donar lloc a una dona que a ningú agradava tenir vora seu, per haver-se una ficat en una processó on no tenia ciri, o com aquell que no diu res, dir a una altra que sospitava del seu home, que havia vist una mossa que li agradava saltar prop de la vinya on el seu home arreglava la barraca. Els crits removien mig poble. Josep Miquel Modolell i Ros. Pel camí del Mig: de Cabrera a Mataró. Pàgs. 146-47; Oikos-Tau, Vilassar de Mar, 1989.
Anteriors entrades:
El safareig de Cabrera de Mar (1) 
El safareig de Cabrera de Mar (2)