Sobre els orígens de la Guerra Civil Espanyola (1936-39)

Fotografia: Robert Capa: mort d'un milicià, 1936.

El dia 18 de juliol d’enguany es compleixen setanta-cinc anys de l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i encara no estan les ferides tancades, ni tampoc tothom ha pogut recuperar els seus morts. Com passa amb tot esdeveniment històric, hi ha el perill, conforme més passa el temps i van desapareixent aquells que visqueren els fets, que aquests mateixos fets s’acabin distorsionant, es neguin o es reinterpretin per raons polítiques o d’altres tipus; així hem sentit fins i tot veus justificant la Dictadura de Franco, o atribuint les causes de la Guerra a una suposada actitud revolucionària de l’esquerra abans del cop d’estat.

Aquesta mena de reinterpretacions poden impressionar a qui doni una mirada superficial a l’època.

Per això, i cenyint-me a les causes de la Guerra, m’agradaria comentar la visió del cèlebre historiador i hispanista britànic Paul Preston, un dels majors coneixedors del segle XX espanyol.

Preston, autor de diversos llibres sobre la Guerra Civil, la Dictadura i la Transició, a A Concise History of The Spanish Civil War (Londres,1996), fa retrocedir els orígens del conflicte al segle XIX, en el moment de pas de la societat de l’Antic Règim a una societat liberal, i recordem que això ja va provocar una guerra civil: la Primera Guerra Carlina (1833-39).

A diferència d’altres països europeus, a Espanya no hi va haver una redistribució de la propietat agrària, ni tampoc una industrialització generalitzada. Les desamortitzacions varen portar, en general, a una nova concentració de la propietat en poques mans; fins i tot la burgesia va preferir invertir en terres, imitant així a la noblesa. Això va originar una gran massa de jornalers amb feina precària o desocupats la major part de l’any, i situacions d’autèntica fam. Desaparegut el cert paternalisme de l’Antic Règim, els més desafavorits van perdre també l’oportunitat de gaudir dels pocs beneficis que podien oferir-los les terres comunals, que també varen ser privatitzades.

La industrialització, localitzada a Catalunya i el País Basc, oferia un panorama també dur per a la classe obrera, amb salaris a nivell de subsistència i llargues jornades de treball.

La introducció del sufragi universal, a finals del segle XIX, no va suposar cap canvi efectiu, per quant aquest estava manipulat i dirigit pels cacics locals,  en mans dels quals estava el donar feina o concedir favors.

Poca cosa podien fer en aquest context els sindicats, dividits entre l’anarquisme (CNT) o el socialisme (UGT).

El segle XX no va aportar massa diferències en aquesta situació; i així veiem casos com el de la Setmana Tràgica, la lluita del poble de Barcelona contra l’enviament dels seus treballadors a la guerra del Marroc, la crisi de 1917, o l’època del pistolerisme a Barcelona. La dictadura de Primo de Rivera va constituir el darrer esforç per evitar una autèntica democratització del país abans de la II República. Aquesta  fou proclamada el 14 d’abril de 1931, després d’unes eleccion municipals i de l’abandonament del rei, Alfons XIII. Es va proclamar un govern provisional, que convocà eleccions, guanyades per una coalició republicanosocialista. Niceto Alcalà-Zamora –un home conservador--fou proclamat president de la República, i Manuel Azaña, fou encarregat de dirigir el govern.

Durant el primer bienni (1931-33), i malgrat algunes errades, el govern intentarà una autèntica democratització i modernització del país, tot això en un context ben advers: la crisi econòmica mundial, que tallarà les exportacions agràries, empobrint encara més el camperolat; l’ascens del nazisme i el feixisme, que fins i  tot concitaven nombrosos admiradors; l’oposició secular de les classes altes a qualsevol tipus de reforma…

Les reformes s’encaminaren a redactar una nova Constitució, solucionar el problema agrari, obligant a conrear o arribant a l’expropiació, limitar la influència de l’Església i secularitzar la vida pública, acabar amb la intervenció de l’exèrcit en la vida política, implantar l’eduacació laica i gratuïta, millorar les condicions laborals…tot allò que ja gaudien els països de tradició verament democràtica.

El fracàs de les reformes obrí el camí a la radicalització de part de la classe obrera, que va començar a desconfiar d’un govern en que tantes esperances havia depositat, obrí el camí al bienni conservador (1934-36), que feu marxa enrera en tota la legislació reformista. Així arribà la revolució d’Astúries (1934), la victòria del Front Popular (1936), i finalment un cop d’estat inspirat per aquells que havien deixat de conspirar, i una devastadora guerra civil, i els avisos del qual foren ignorats pel govern

BIBLIOGRAFIA

Paul Preston, La Guerra Civil Española, Debate, Barcelona, 2000.

Preston ha escrit també un llibre dedicat a la repressió, durant i després de la Guerra i que ha estat recentment publicat en castellà i català, anomenat, significativament, The Spanish Holocaust and Extermination in the Civil War and After (L’holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després, Barcelona, 2010).