La intervenció de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre, un estudi de Ramon Jàrrega

 

Imatges, de dalt a baix: restes de la ciutat romana de Colonia Victrix Iulia Celsa (Velilla de Ebro, Saragossa), fundada per Lèpid en època de Juli Cèsar.  Fotografia de Rosa Isabel Garí Lleixa.
Bust de Juli Cèsar a Arles (Provença, França). Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig.

Un dels misteris en que ens trobem quan volem estudiar la romanització a la península ibèrica és el destí i l'estatus que va córrer o prendre la població autòctona, de la qual ben poc ens diuen les fonts clàssiques.
Alguna cosa més ens diu l'arqueologia, en constatar l'abandonament de poblats ibers al llarg del segle I aC. Consta els trasllat de poblacions indígenes, però no sabem quin estatus van tenir en endavant ni si es beneficiaren del repartiment de terres. (Vegeu: Clariana, 2009, pàgs.15 a 19).
En aquest sentit, sempre és important un estudi que doni almenys alguna llum ni que sigui en una determinada zona, com és el cas de l'article de Ramon Járrega Domínguez, La intervenció de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre, publicat l'any 2000 a la XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos de Morella.
L'autor es centra a una determinada zona, principalment la que ocupava la tribu ibera dels ilergavons, que habitava aproximadament les actuals comarques catalanes de l'Ebre, essent l'actual Tortosa (en aquell moment Municipium Hibera Iulia Ilercavonia) el seu nucli principal.
És un fet ben conegut que una part de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu es desenvolupà a la península Ibèrica. La batalla d'Ilerda, fou una important victòria de Cèsar contra els llegats de Pompeu, Afrani i Petreu, que s'havien fortificat a la població, victòria que culminaria després a Munda, prop de Còrdova.
El propi Cèsar narra aquests fets a De Bello Civili, així com el premi que concedeix a les tribus que l'havien ajudat. Sabem també del càstig -no coneixem la seva naturalesa- que s'inflingeix a les que havien donat suport a Pompeu. El premi dels que havien recolzat Cèsar fou la promoció jurídica al dret llatí o al romà (de tota la població? només de les elits?).
Un fet que a voltes s'oblida és que les victòries romanes, sovint depenien de l'ajut -de bon grat o per la força- de les poblacions autòctones, ajut en homes i en aliments.
Explica Jàrrega que Juli Cèsar inicia la promoció jurídica,  l'atorgament de la ciutadania, llatina o romana, a diverses poblacions peninsulars; així mateix atorgà terres a un nombres important de veterans. Són polítiques continuades abastament per August. Plini el Vell, que havia estat procurador de la Hispània Citerior, ens ofereix en la seva Historia Naturalis una llarga i inestimable llista de poblacions de la Tarraconensis, amb el seu estatus jurídic. (Jàrrega, 2000, pàgs. 71-72).
Centrant-nos ja en els habitans de la zona de l'Ebre, Plini indica que els dertosani (a partir de Tiberi s'afegeix Dertosa al nom de la ciutat), gaudien ja del dret romà, igual que els birsgargitani, mentre que els teari tenien el dret llatí. (Járrega, 2000, pàg. 72). Convé precisar que no s'ha trobat la localització exacte d'aquestes dues darreres poblacions. (Jàrrega, 2000, pàgs. 76 i 77).
Hibera Iulia Ilercavonia estava situada en un lloc estratègic, prop de la desembocadura de l'Ebre, llavors navegable, i a peu de la Via Hercúlea (després Augusta) que corria paral.lela al Mediterrani. Si bé s'ha conservat poc de la ciutat romana, sabem que encunyà moneda amb el nom de la ciutat. (Jàrrega, 2000, pàg. 74).
Tema també interessant és l'establiment i repartiment de terres entre veterans, però coneixem pocs detalls. Sembla que podria haver existit un nucli a la futura Dertosa. Jàrrega estableix també la hipòtesi que hi podria haver hagut un establiment de veterans de Cèsar a Iluro (Mataró) (Jàrrega, 2000, pàgs. 73  i 74), com n'hi va haver un a Emporiae (Empúries).
Dins els límits d'aquest breu comentari, no volem oblidar una ciutat, Ebre amunt, en terres aragoneses, a Velilla de Ebro (Saragossa): la Colonia Victrix Iulia Lepida, que en caure Lèpid en desgràcia va canviar el nom de Lepida per Celsa, per l'antic poblat iber. Unes emissions de monedes fetes pels pompeians ens indiques que possiblement Celsa fou castigada. El nom de Lepida, prové de Marc Emili Lèpid, designat procònsul de la Hispània Citerior en el 48 aC, i que després formà part del segon triumvirat, ell fou l'encarregat de continuar la labor romanitzadora de Cèsar. ( Jàrrega, 2000, pàgs. 77 i 78).

BIBLIOGRAFIA

Ramon JÀRREGA DOMÍNGUEZ, "La intervenció política de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre- XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Morella, vol. I, pàgs. 69-80. Castelló
Joan Francesc CLARIANA ROIG, "D'Ilturo a Iluro. D'ibers a romans. Algunes consideracions". Dins D'Ilturo a Iluro. De Cabrera de Mar a Mataró. Dades sobre el naixament i el desplaçament d'una ciutat romana. Edició a cura de Josep M. Modolell. Núm 5 de la col.lecció. Cabrera de Mar, 2009.

Un espai sagrat

Oh Ulisses, ric en enginy, Laertiada, plançó de Zeus! cap proesa major, temerari, podràs concebir en la teva ment! Com has gosat baixar fins l'Hades, casal dels morts, on habiten les ombres del difunts, ja sense alè? Homer, Odissea, XI, 470-475.
Imatges, de dalt a baix: necròpolis de Son Real (Mallorca); una de les tombes de Son Real. Fotografies: Rosa Isabel Garí Lleixa.

L'antiga i vasta possessió de Son Real, a Mallorca, que fou una de les més grans de Mallorca, és avui un espai protegit de 395 Ha. d'extensió, de caràcter públic (adquirit pel govern balear l'any 2004), que conserva en el seu sí antics edificis, boscos i monuments arqueològics.
Impressiona la necròpolis de Son Real, tocant a mar, un conjunt de sepulcres d'inhumació, de forma quadrada, circular o de naveta, bastits en pedra de marès, formant petites torres, i  que va del segle VII al II aC. Possiblement una part ha desaparegut per la pujada del nivell de la mar. Encara que la zona és coneguda com a "Punta dels Fenicis", en realitat l'establiment és autòcton.
Explica Carlos Garrido a Guia de Son Real, que aquest conjunt era una petita ciutat dels morts, on s'hi enterraven possiblement membres d'una casta aristocràtica, amb el seu escàs aixovar funerari: armes, joies; els cossos estaven enterrats en posició encongida i fermats (potser per evitar que fugissin), un home estava enterrat amb un ca, un altre amb un cavall; un altre, de més de cinquanta anys (una edat molt avançada en aquell temps), havia mort d'un tall al coll. Els sepulcres masculins constitueixen el 44 per cent, els femenins el 37 per cent, infants, un 2 per cent. (Garrido, pags. 103 a 109). Això confirmaria el que deien els autors antics, sobre la manca de dones a les Balears. L'historiador grec Diodor de Sicília, recollint un escrit d'una altre autor, Timeu, ens diu que a les Gimnèsies, el valor d'una esclava equivalia al de 3 o 4 esclaus varons. (Diodor, V, 17-18).
Garrido ens recorda que els inicis de la necròpolis poden coincidir en el temps amb la Iliada i l'Odissea, i que pels guerrers homèrics era molt important un sepulcre que perpetués la seva fama i pogués passar les portes de l'Hades, si no ell, la seva ombra. (Garrido, pàgs. 98 a 101).
Un espai sagrat, que encara avui ens va percebre alguna cosa d'aquell caràcter.

Bibliografia:
Carlos GARRIDO, Guia de Son Real, 2008.

Internet:
Web de la finca pública de Son Real.