El carlisme a Mallorca, l'any 1835

Com saben els que segueixen aquest bloc, de tant en tant m'agrada fer alguna incursió per la història o la historiografia de Mallorca, més encara si es tracta d'un tema tan interessant com aquest llibre que acaba de ser publicat, Un alçament carlí a Mallorca l'any 1835. Es tracta d'una reedició en català de l'obra de Gabriel Fuster (1901-1967), publicada l'any 1945 en castellà, amb el nom de Un alzamiento carlista en Mallorca en 1835, subtitulat Sa Llorensada, Es Rebumbori o Es Renou de Manacor 10 agosto 1835; obra editada, per raons de l'escassetat d'aquell temps, en paper tan dolent, que gairebé no quedava cap exemplar en bon estat. L'assaig havia estat publicat anteriorment al setmanari Voz y voto, el 10 d'agost de 1935. Tota una premonició que a punt d'una guerra civil, es rememorés la que hi havia hagut feia cent anys, i quan segons sembla, encara persistien els records d'aquell temps. L'autor, Gabriel Fuster, fou advocat, farmacèutic i autor de nombroses obres.
El llibre compta amb un pròleg d'Antoni Tugores, autor de dues obres fonamentals per conèixer la gènesi i condicions socials i humanes en que esclatà la Guerra Civil de 1936-39: El batle Antoni Amer "Garanya" (1882-1936). La història robada i Manacor. La guerra a casa. El llicenciat en història Albert Carvajal fa una reflexió final molt interessant a tall d'epíleg i Catalina Gelabert Bassa ha estat la traductora del llibre de Gabriel Fuster al català.
El llibre narra els fets esdevingunts a Manacor la nit del 10 a l'11 d'agost de 1835, coneguts com "Sa Llorençada" o "Es Rebombori", quan un grup de partidaris del pretendent Carles Maria Isidre, un grup per tant de carlins alliberà una colla dels seus que estaven empresonats sota l'acusació d'haver marcat ofensivament les cases dels liberals (o si voleu isabelins, cristins o "nacionals", segons es deia); fet això, acudiren a buscar els contraris a les seves cases, i els tancaren a la presó; es va encendre a prop del lloc o neren els presoners una foguera que assolí notable alçada; després d'un obscur incident, es va produir a més, una víctima mortal.
Aquella nit es proclamà un govern carlí a Manacor, i les multituds, potser enganyades amb la falsa notícia de la victòria del pretendent carlí, esclataren en eufòria; l'endemà, vingudes de Palma, entraren les tropes governamentals a Manacor a alliberar els presos i a reprendre el control de la població. La venjança, com es diu a voltes "fou terrible", i es dictaren nombroses penes de presó, exili, servei d'armes obligatori...i tres penes de mort, de les quals només se'n complí una; els altres dos possibles reus, escaparen, i fins i tot el que semblà el cap de tot, Francesc Mas, morí com a comandant de l'exèrcit de don Carles al setge de Morella, l'any 1838. Els dominics -a qui Fuster vol no obstant exonerar de qualsevol culpa- foren expulsats i el convent tancat, per la seva presumpta participació en els fets (bé es veritat que la desamortització de Mendizábal, el 1836, ordenà la dissolució de la majoria d'ordres religiosos, i el pas dels seus béns a l'estat, que els vendria en pública subhasta).
Com indica Antoni Carvajal a l'epíleg del llibre, l'assaig de Fuster, fa veure'ns la base popular, pagesa i artesana que nodria les files del carlisme.
Si en un primer temps, l'estudi del carlisme es limitava als grans esdeveniments i fets bèl.lic, posteriorment, la influència de la historiografia marxista el va fer veure com un fenòmen de resistència a una economia liberal i de lliure mercat, que en realitat perjudicà el petit pagès i artesà. Això és ben cert, però tampoc podem deixar de veure-hi altres components, la dels que veien en el carlisme la preservació dels antics furs, la convicció que tot canvi "podia ser perillós", i evidentment, la influència de l'Església catòlica, llavors hostil al liberalisme.
Com diu Fuster: Isabel? D. Carlos? Què té més; importa poc. Governar, dirigir, afany de manar; d'una nova positura, per part d'uns. Tradició, tranquil.litat, allò conegut, allò manipulat i manejat pels vells, l'absolutisme, sota el qual Mallorca havia estat important, amb sos propis reis patriarcals, el poder que se'n va, per part dels altres.
La religió: Tots! Uns atacant-la, altres defensant-la; tots acatant-la. Mallorca era religiosa -hi ho continua essent- en liberal o en carlí i en els partits que sobrevinguin. Quan algú aquí diu que no és catòlic se li pot dir que no és mallorquí.
Fuster, no amaga la seva simpatia per la causa carlina, la qual cosa no desmereix el rigor del seu assaig, basant en l'estudi de les fonts, i que té, -diu Tugores- "el ritme gairebé d'una novel.la de suspens" .
El llibre es completa amb un interessant material gràfic i un annex amb la reproducció d'algunes de les fonts emprades.
BIBLIOGRAFIA
Gabriel Fuster, Un alçament carlí a Mallorca l'any 1835. Editat per Lleonard Muntaner, Palma de Mallorca, 2010.

El capitell bizantí de Santa Maria de Mataró i la IV Croada, un treball de J. C. Alay i J. F. Clariana

En les meves classes d’història de l’art, quan s’arriba a les famoses “característiques generals” que s’atribueixen a tot estil, en concret ara referint-me a l’arquitectura bizantina, surt l’anomenat “capitell imposta”, que tothom es veu obligat a preguntar què és.

El seu orígen bizantí no impedeix que a Catalunya hi hagi diversos exemples.

Exemples molt bells i de gran qualitat, com podeu veure en la comunicació presentada per Joan Carles Alay i Francesc Clariana a les IV Jornades d’Arquelogia i Història del Maresme, que organitza el grup d’Història del Casal, i de les que s’han publicat fa poc les actes.

Els autors, acompanyats d’un extraordinari material gràfic, de gran qualitat, i d’una llarga i documentada explicació històrica sobre els factors que van dur a que Europa occidental tingui ara nombroses relíquies i obres artístiques provinents de l’imperi bizantí, descriuen una peça de gran qualitat, recuperada de la paret de l’església de santa Maria de Mataró l’any 1945, i que l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va catalogar com pertanyent a l’antic temple paleocristià d’Iluro, i en va fer una reconstruccíó, col.locant al dessota una columna i un capitell corinti.

Es tracta d’un capitell jònic amb imposta bizantina fet en marbre de l’illa de Màrmara, Turquia; consisteix en una gran prisma troncopiramidal invertit, el qual, sols en una de les seves cares presenta un relleu consistent en una creu de tipus grega que s’eixampla en els extrems. La base presenta una decoració inspirada en els capitells d’ordre corinti; veiem, en els frontals, les volutes molt esquematitzades i, entre elles, un òvul central i els senyals insinuants d’un òvul a cada costat a semblança de la decoració clàssica de la kyma, mentre els altres dos costats laterals, o pulvinus, l’un presenta una decoració inspirada en un relleu vegetal molt esquemàtic, i l’altre, dos semicercles amb una separació de dos filets verticals que recorda,vagament, el balteus. A semblança de l’àbac, en la cara frontal, presenta una línea horitzontal. La part alta del capitell en la cara frontal, o de la creu, presenta un bisellat horitzontal de 7 cm d’alçada. La cronologia, la podem situar des de la meitat del segle VI a principis del VII. (Pag. 168).

L’alçada total de la peça ,es de 43, 5 cm.

Esmenten els autors tres capitells del mateix tipus:  el de l’esglesia de sant Miquel de Barcelona, el de l’esglesia de sant Just i Pastor, també de Barcelona, i el del Museu Diocesà de Palma.

A  tall d’hipòtesi, els autors exposen tres possibles explicacions de que aquestes peces es trobin on es troban ara:

-Que fos fruit dels saqueig de Constantinoble durant la IV Croada (1198-1204).

-Que procedís de les anomenades “pedres sicilianes” vingudes a Catalunya després de la mort de Pere el Gran (1285),les més conegudes de les quals es conserven al museu de Santes Creus.

-Que procedís del saqueig dut a terme pels almogàvers, amb l’anomenada “Venjança catalana”, després de la mort de Roger de Flor (1305).

Alay i Clariana exposen al principi del seu treball una interessant consideració sobre el que significaren les croades en general, i en especial la quarta, exposició que val la pena tenir  en compte.

Foren en realitat un conjunt d’expedicions militars destinades a recuperar els llocs on va viure i morir Jesús,  llocs en l’edat Mitjana, islamitzats, (si bé molts pobladors conservaren les seves creences jueves o cristianes); es desenvoluparen entre finals ldel segle XI i finals dels XIII.

Si bé es parla habitualment de nou croades, en realitat hi va haver més expedicions. Fins i tot hi va haver un intent per part de Jaume I.

Dirigides per nobles o reis, tenien un caràcter eminentment religiós, els croats eren creients, però no s’escapen altres factors  militars, polítics o econòmics

La IV Croada (1198-1204) fou iniciada per un grup de nobles del regne de França, amb el recolzament dels venecians, que hi veien possibilitats comercials; el cas és que, fora ja del seu proposit inicial, els croats van decidir acudir en auxili d’Aleix de Bizanci, aspirant al tron imperial. Els croats acamparen a les afores de Constantinoble i Aleix fou proclamat emperador,  però les promeses de recompensa no es varen complir; un incident entre croats i bizantins provocà un incendi terrible que va durar tres dies. Finalment el “protegit” Aleix IV va ser assassinat, i llavors l’exèrcit croat,  es va fer amb la capital i en “venjança” s’iiniciaren una colla se saquejos, violacions i assassinats, de tal envergadura, que fins fa poc  (2001) el papa Joan Pau II es va creure obligat a demanar perdó.

BIBLIOGRAFIA

Joan Carles Alay Rodríguez i Joan Francesc Clariana Roig, “El capitell bizantí de Santa Maria de Mataró (Maresme) i la IV Croada”, dins Actes de les IV jornades d’Arqueologia i Història del Maresme. Novembre del 2007, publicades pel Grup d’Història del Casal (Mataró), 2011.

Fotos pel record: Miting de Raimon Obiols a Cabrera de Mar

Aquesta imatge correspon a un miting de Raimon Obiols (PSC) a Cabrera de Mar, el 29 de maig de 1987, amb motiu de les eleccions municipals; potser la imatge no és clara, però de dreta a esquerra i podem veure al cap de llista,  Ramon Fontseca (EPD), que va ser regidor, Raimon Obiols, Joan Collado i Francesc Montoro, oradors que es dirigeixen al públic. La sala és la de l'antic cinema de la Cooperativa, i podem veure cartells cridant a votar amb la imatge del cap de llista; la foto és també un homenatge a l'enyorat Ramon Fontseca, desaparegut prematurament, i que va ajudar a un canvi a l'alcaldia de Cabrera i va promoure diverses activitats culturals.

Comunicacions presentades a les V Jornades d'història i arqueologia

Podeu llegir el resum de les comunicacions presentades a les V Jornades d'història i arqueologia del Maresme que han tingut lloc a Argentona els dies 11, 12 i 13 de febrer, i expressar les vostres opinions a través d' aquest enllaç amb el blog que Grup d'Història del Casal, de Mataró, ha creat per aquest esdeveniment.

El "procés gros" a Cabrera al segle XVI

En una entrada anterior, parlàvem de Miquel Ferrer (mort el 1517) i del castell de Burriac i de la casa de Cabrera que, junt amb tots els seus bens, el noble deixà, suposadament en el seu testament, a l'Església, a fi que li fos aixecada l'excomunió que pesava damunt d'ell.
Dèiem que la transmisió d'aquests béns no fou tant senzilla, i és lògic, ja que el difunt tenia presumptes hereus, creditors i persones que alegaven poseir censos posessions, o altres drets sobre diverses terres de la senyoria.
Així va tenir lloc un procés que va començar així que Miquel Ferrer va tancar els ulls, fins l'any 1931, en que la Universitat (Ajuntament) de Cabrera va comprar en pública subhasta els béns litigats. Cabrera s'havia deslliurat el 1481 dels vincles feudals amb Pere Joan Ferrer, el gran baró i germà de Miquel i revertit a la Corona i al Comtat com a carrer de Barcelona, juntament amb Argentona, Vilassar i Premià; Mataró ja ho era des de 1424. Fa uns anys, en commemora-se l'aniversari, es parlà "d'alliberament dels vincles feudals", però no és així, en realitat aquests pobles varen passar als de la Corona, sens dubte també, més benignes.
Ala arxius municipals es conserva un llibre amb una cadena que presumptament l'unia a una caixa amb documents. El llibre du a la primera pàgina "Catalogo dels actes y demes papers que se han trobat a la Caixa Arxiu del Terme de Cabrera en lo any de 1729. Primo: Un procés molt gran en quan conte 2.249 fulls actuat en la vegueria de Barcelona y a mes en la Reial Audiència desde lo any 1518 (...)".
La caixa i  papers que contenien han desaparegut, però en podem tenir un resum gràcies a aquest índex que va elaborar algú en el segle XVIII.
Josep Miquel Modolell fa un resum del procés en el seu llibre "Cabrera de Mar. Castell de Burriac o de Sant Vicenç. Síntesi històrica" . Hi ha un article meu publicat anteriorment a la revista Laietània, amb el nom de "Dos importants documents trobats a Cabrera de Mar" (l'altre document era el testament de Miquel Ferrer).
Sabem que Joana Blanes, primera muller de Miquel Ferrer, havia venut diverses terres, que són comprades majoritàriament per parents, com els Mayol, els els Castanyeda i els Lladó.
Aquestes vendes són impugnades pels creditors dels Ferrer, i altres persones que deien poseir drets sobre diverses terres, si bé els compradors, finalment en podran demostrar documentalment la seva legítima propietat.
El castell de Burriac i la casa de Cabrera són venuts a l'encant públic el 21 de juny de 1531, i comprats per Bartomeu Puig,  pagès i batlle de Cabrera, en nom del municipi; intervenen els jurats i prohoms de la parròquia Joan Sala, Esteve Fornells, Jaume Soler, Pere Canal, Joan Ferrer i Esteve Sabater. Els béns són comprats al preu de 950 lliures i 10 sous.
Però com que continuen reclamant, els jurats de Cabrera, Carles Marot, Bartomeu Agell i Pere Canals han de presentar una súplica conforme ja han dipositat els diners de la compra a la Taula de la ciutat de Barcelona;  no per això deixan de ser molestats.
Amb el temps, la Universitat de Cabrera es quedarà diverses terres i en vendrà d'altres, mentre que el castell de Burriac, l'any 1533, tornarà a la família Desbosch, els seus antics senyors, i la casa de Cabrera (ubicada a on ara hi ha cal Conde) serà propietat de la família Ros.
I és que realment, el món feudal, aquest que en el segle XIX serà anomenat "Antic Règim", és ben complexe!
BIBLIOGRAFIA
Rosa I. Garí, “Dos importants documents trobats a Cabrera de Mar”, a la revista Laietània. Estudis d’història i arqueologia de Mataró i del Maresme. Núm 1, pag. 227-230. Mataró, 1981.

Josep Miquel Modolell, Cabrera de Mar. Castell de sant Vicenç o de Burriac. Síntesi històrica. Pàgs. 159 a 161 i 268 a 270.

Joan Bonamusa: Mataró, entre la Tetrarquia i els carolingis

Joan Bonamusa és autor d'una tesi doctoral anomenada: "Mataró. Barcelona. Entre la Tetrarquia i els carolingis", amb ella guanyà l'accèssit del Premi Iluro 2010, que està previst surti publicat el proper mes d'abril; és tracta d'una època apassionant i fins ara poc documentada que va, aproximadament, des del moment en que Dioclecià estableix la Tetrarquia (284) a l'Imperi romà, fins als carolingis, amb la conquesta de Barcelona per Carlemany (801). En aquesta entrada us oferim un enllaç on l'autor exposa un resum de la història del Mataró premedieval.
Fotografia: Joan Bonamusa el dia que va rebre l'accèsit del Premi Iluro 2010.

La casa de Cabrera i Cal Conde

Sigui cosa manifesta com jo, Miquel Ferrer, senyor del castell de Burriac i de la casa de Cabrera de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera, bisbat de Barcelona, detingut de molt gran malaltia de la qual temo morir, trobant-me per ma ventura excomunicat, emperò amb tot el meu bon seny i bona memòria i ferma paraula i perquè em pugui alegrar dels sagraments de la Santa Mare Església i finir com a catòlic i cristià, poso tots els meus béns en poder de la Santa Mare Església, els quals jo vull que siguin obligats en tot quant de justícia jo era obligat (…). Transcripció d’un document conservat a l’Arxiu Parroquial de Cabrera. Publicat per J. M. Modolell (1993),  També per R.I. Garí (1981).

Aquest document, amb data del 3 de maig de 1517, ens fa saber que Miquel Ferrer, germà del conegut Pere Joan Ferrer, el gran baró del Maresme, trobant-se excomunicat i a punt de morir, deixa els seus béns a l’Església, sens dubte amb l’esperança de que se li aixequés l’excomunió. El document és d'aquella època, però ofereix alguns punts foscos, com la carència de signatura; podria tractar-se d'una còpia.

Naturalment, transmetre els béns dels germans Ferrer, no va ser tan senzill, i donà lloc a un llarguíssim plet, que ara no ve al cas, i que tinc previst comentar en una propera entrada.

Però el que ens ha de cridar l’atenció és el títol de “senyor del castell de Burriac i de la casa de Cabrera”; ignorem de quines posessions i drets gaudiria aquesta casa, suposem que depenia del senyor del castell.

Josep Miquel Modolell considera que el primer senyor de las casa de Cabrera”, fou Guadall de Sant Vicenç, al qual,  l’any 1025, el comte Berenguer Ramon I, la seva mare Ermessenda i la seva muller,  li venen una colla d’alous i feus situats a diversos pobles, entre ells, Cabrera. (J.M. Modolell, 1993, pag. 127 a 130.

No sabem en quin moment de l’Edat Mitjana, es va construir la primitiva domus o casa fortificada de Cabrera, però sembla ser que estaria ubicada allà on és ara “cal Conde” o “cal Vilardaga”. Modolell observa que “encara es nota que havia estat una domus” (pag. 163). Naturalment la casa primitiva va sofrir diverses reformes al llarg del temps.

L’edifici passà dels Sant Vicenç a diverses famílies,  i fins i tot va pertànyer a la universitat (municipi) de Cabrera; també en van ser propietària la família Ros i Dalmases, i el 1924 el va adquirir el comte de Vilardaga, sense cap relació amb els anteriors propietaris, que la va reformar; el 1973 l’heretà el senyor Escolà, i actualment ha passat a ser propietat del municipi de Cabrera.

És així com aquesta antiga casa rep els noms de “can Dalmases” “cal Conde” “cal Vilardaga” o “ca l’Escolà”. Ara que és propietat municipal: adquirirà més noms?

Arquitectònicament, ja he dit que la casa ha sofert nombroses remodelacions al llarg del temps, no sabem el que queda de l’edifici original. Josep Mª Rovira ens diu que a  la façana posterior apareix la data de 1676, i a la principal, la que té un rellotge de sol, la data de 1752; les fonts dels esplèndids safareigs duen la de 1763 en una rajola. (J.M Rovira, 2007, pag. 180)

Es tracta d’un edifici de pedra de granit, amb mescla d’elements arquitectònics, renaixentistes, barrocs, historicistes i modernistes (J.M. Rovira, 2007, pag. 180).

Tot un repte per a la seva conservació i restauració.
Fotografia procedent del blog: "Dones de Cabrera. Mar d'ones", de Pilar Ventura Py.

BIBLIOGRAFIA

Josep Miquel Modolell, Cabrera de Mar. Castell de sant Vicenç o de Burriac. Síntesi històrica. Capítol 3. “La casa de Cabrera”, pàgs. 127 a 163. Edicions l’Aixernador, Argentona, 1993.

Xavier Escura i Dalmau i Josep Maria Rovira i Juan (coautor, redactor del capítol 3 del bloc III), Cabrera de Mar. Imatge i memòria. Cabrera de Mar, 2007.

Rosa I. Garí, “Dos importants documents trobats a Cabrera de Mar”, a la revista Laietània. Estudis d’història i arqueologia de Mataró i del Maresme. Núm 1, pag. 227-230. Mataró, 1981.

Fotos pel record: inici de les excavacions de Torre Llauder (2)

En aquesta foto de l'inici de les excavacions a la vil.la romana de Torre Llauder (Mataró), veiem, a més dels primers mosaics exhumats, un entorn rural a l'entrada de la ciutat de Mataró que contrasta amb el d'avui, fortament urbanitzat, com deiem en comentari a l'anterior fotografia sobre el tema. Tot un món desaparegut.
Fotografia d'autor desconegut, tramesa per Joan Francesc Clariana.