Un amulet fenici-egipci trobat a Iluro

Imatge: Ull udjat.Fotografia: Museu de Mataró

Text: Joan Francesc Clariana Roig

Conservat en el Museu de Mataró i exposat en les seves vitrines, veiem un curiós amulet de pasta de vidre opac de color verd clar, de forma quasi quadrangular, que fa poc més d’un centímetre de costat per gairebé 4 mm de gruix. Fou trobat en les excavacions que es realitzaren en el carrer Na Pau a l’any 1997 i prové d’un context estratigràfic datable del segle I aC (Cela et alii 2003, p. 36). Estava foradat pels costats, per adaptar-ho com a penjoll o element giratori (potser d’un anell).

La importància d'aquesta peça rau en el fet que es tracta del primer objecte de tipus egipci trobat a Mataró. Veiem el clar paral·lelisme que presenta amb els característics amulets d’Hathor i l’ull "udjat".

En l’anvers, veiem el que sembla un òvid vers l’esquerra i que no es altra cosa que la representació de la deessa egípcia Hathor, equivalent a l’Afrodita greco-romana (una de les formes usuals en les seves imatges era la figura d’una vaca amb el disc solar, “uraeus”, entre les  banyes). En aquest cas copsem que, al seu damunt, hi ha una mitja lluna de cap per avall i un punt o cercle, representació que, així mateix, podríem associar amb la deessa púnica Tànit (coincident amb la que veiem en una estela de Cabrera de Mar, conservada a la Fundació Burriac). Davant la figura de l'òvid veiem el que sembla una petita figura zoomorfa, potser una au (?). 

En el revers, hi ha una imatge que, inicialment, fou identificada com un vaixell i que podem comparar amb els amulets en forma d’ull o “udjat”. L’ull del déu falcó s'identifica amb el déu Horus (espós d'Hathor), seria l'equivalent al déu Apol·lo de la mitologia greco-romana i déu de la creació segons la mitologia egípcia. La llegenda explica com Horus, lluitant contra Seth, que anava disfressat de porc (adversari del déu Osiris), va ferir-lo, perdent l’ull i fou guarit pel déu Thot (déu de l’escriptura).

Era un tipus d’amulet molt estès a l’antiguitat, per a la protecció contra el mal d’ull i pel desig de  tenir bona vista (salut i agudesa visual). L’exemplar de Mataró, es tracta d’un model cronològicament evolucionat per la qual cosa costa identificar els seus elements. Al Museu arqueològic d’Eivissa podem veure diversos exemplars més antics, però de tipologia similar: http://www.egipte.org/wordpress

BIBLIOGRAFIA

CELA, X.; GARCIA, J.; PERA, J.: Fem arqueologia, descobrim la ciutat. Mataró 2003.

CELA, X.; SUBIRATS, I.: Memòria de la intervenció arqueològica d’urgència realitzada al carrer na Pau (Mataró, El Maresme). Mataró, gener-febrer 1997.

PADRÓ, J.: Historia del Egipto faraónico. Madrid (RBA) 2009.

SHAW, I. (ed.): Historia del antiguo Egipto. Madrid 2010.

El viatge a la Lluna de Llucià de Samosata

Imatge: retrat imaginari de Llucià de Samosata . Autor: William Faithorne (1627-1691). Procedència: Wikimedia Commons

Ja saben els nostres lectors que de tant en tant ens agrada treure a "Les muralles d'Ilturo" algun clàssic, especialment si és poc conegut entre el públic o fins i tot fora del que és més comú.
Avui parlarem de Llucià, escriptor en llengua grega, nascut a Samosata (Síria, imperi romà) i que va viure entre els anys 125 i 181. Un home escèptic i que sovint ironitza sobre les creences de la seva època en obres com Diaàlegs dels morts o Diàlegs dels déus.
Doncs bé, Llucià de Samosata és el primer autor conegut que explica un viatge a la Lluna, naturalment disparatat, i del que irònicament ens avisa que tot és fals, però tant fals com els coses que escrivien altres que pretenien fer-les passar per certes:

"Llegint aquests autors, les seves mentires no m'indignen massa, ja que me n'he adonat que es tracta d'una pràctica habitual fins i tot en aquells que han fet de la filosofia la seva professió. (...) Ara bé, la meva manera de mentir és molt més honrada que la seva, doncs almenys, en un punt diré la veritat, i és que sóc un mentider." Llucià de Samosata, Història vertadera, I.

Amb el seu viatge a la Lluna, Llucià es converteix en el precursor de la ciència ficció, titolant-se el seu llibre, per més ironia Història vertadera.
Després de travessar en un vaixell les Columnes d'Hèracles (estret de Gibraltar), navegant cap a l'oest, Llucià i els seus són arrossegats per una tempesta vers la Lluna, on troben una mena d'estranys habitrants que no tenen annus, tenen ulls de posar i treure i vesteixen de vidre i metall, neixen d'home i no de dona i són comandats per Endimió.

"Els rics es vesteixen amb robes fetes de vidre, els pobres amb coure teixit, doncs hi ha molt de coure allà, el mullen llegerament amb aigua i el treballen com si fos llana. Pel que toca als seus ulls, no sé com són, i dubto en fer-ho saber, doncs em prendran per trapella, ja que es tracta d'una cosa increïble. No obstant, ho explicaré. Tenen uns ulls que es poden treure; se'ls lleven quan volen i els guarden fins que tenen necessitat de veure. Llavors els tornen a col.ocar a les seves òrbites. Sovint, quan han perdut els seus, els demanen a un veí. N'hi ha molts, i fins i tot els rics en tenen de reserva. Les seves orelles són fulles de plàtan, excepte els homes nascuts d'aglans, que tan sols las tenen de fusta."
 Llucià de Samosata, Història vertadera, I.

No se li pot negar imaginació, a Llucià de Samosata!

Fotos pel record: en Jaume Tura Dalmau, "el Llarg"

Imatge: el Jaume Tura mostra una teula romana. Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig. Arxiu de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró.

En Jaume Tura i Dalmau (EPD), anomenat pels seus companys "el Llarg", degut a la seva alta i magre figura, fou una d'aquestes persones que, al llarg de la seva vida, calladament i desinteressadament, esmerçà moltes hores en l'arqueologia, contribuïnt a salvar per a tots nosaltres un patrimoni que, quan ell va començar, no estava tan protegit com ara, sino sovint amenaçat.
Va iniciar la seva tasca en el grup de l'arqueòleg mataroní Marià Ribas i Beltran, allà pels anys 60; una de les seves primeres intervencions fou a la vil.la romana de Torre Llauder (Mataró), però va estar també en molts altres indrets d'aquesta zona, dins el grup de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró: el poblat ibèric de Burriac, Iluro, Mata, Can Modolell...
El grup de Marià Ribas portava un pin dissenyat per Marià Ribes i fabricat per en Jaume en la joieria en la que llavors treballava.
Quan, amb el pas del temps, deixà d'excavar directament, fa continuar la seva feina com a restaurador -com en Josep Garrido, en "Pepe"- i col.laborant en diverses tasques de la Secció.
Com tantes altres persones, va formar part d'una generació enamorada de la cultura, i que ha contribuit de manera notable a salvar el patrimoni d'aquest país.
 

Imatge: Marià Ribas (al centre) restaurant els murs de Torre Llauder, amb en seu equip, en el que veiem Jaume Turà, Jaume Soler i Rafael Esteban. Fotografia d'autor desconegut. Arxiu de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró.

En memòria de Roser Fadó i Xifre

Avui, 2 de març han tingut lloc les exèquies de Roser Fadó i Xifre, membre de la Secció Arqueològica del Museu Municipal de Mataró, Secció en la que va entrar en els anys 70, amb una tasca intensa i desinteressada, dedicada especialment a l'estudi de la ceràmica romana i, dins l'equip del jaciment de Can Modolell (Cabrera de Mar), al treball d'excavació i d'estudi.
Roser Fadó i Xifre formava part d'una generació que de forma altruïsta i en un moment heroic de l'arqueologia -no tan protegida i professionalitzada com avui-, va dedicar hores i hores a treballar en aquest àmbit.
El companys de la Secció Arqueològica la tindran sempre present en la seva memòria. Descansi en pau.

BIBLIOGRAFIA

Roser FADÓ I XIFRÉ i Albert SOLER CASELLAS: "Estudi de les troballes de la plaça Pius XX  (Mataró). a Quaderns de Prehistòria i Arqueologia del Maresme. Mataró, 1979, pags. 199-206.

Imatge: Una part de l'equip de la Secció Arqueològica que va excavar a Can Modolell (Cabrera de Mar). D'esquerra a dreta: Isabel Serra, Roser Fadó, Joan Bonamusa (EPD), Josep Fernandez, Joaquim Pera (en l'actualitat catedràtic a l'UAB).