Torre Llauder, un jaciment desafortunat, conferència de Joaquim Garcia (2)

 

Imatge: Torre Llauder el 23 de febrer de 1986.

Seguim ara el resum de la conferència que va donar el Dr. Joaquim Garcia sobre Torre Llauder, iniciat en l'entrada anterior.

Al segle XIX es va trobar a la zona una lápida incompleta amb una amb inscripció que contenia el currículum d'un propietari. Un tal Caius Marius Aemilianus, de la tribu Anniensis, de Bàrcino, inmune. Tres noms que indiquen un ciutadà romà. La paraula "inmune" significa que no paga tributs, ho paga en beneficis i edificis públics per a la ciutat. A Barcino trobem una inscripció amb el mateix personatge. No sabem si residia a Iluro o a Bàrcino. La incripció el descriu també com a "jutge de jutges". Tàrraco tenia cinc decuries amb un jutge a cada decúria, C. Marius Aemilianus mana sobre els cinc, un càrrec nomenat directament per l'emperador.

A Torre Llauder s'ha recuperat un bust que representa l'emperatriu Faustina Minor, esposa de Marc Aureli. Entrant en la zona de la interpretació i l'especulació: per tenir un retrat de l'emperador o l'emperatriu, s'havia de tenir permís. Potser hi havia també un bust de Marc Aureli. Tot això destaca la importància del propietari de Torre Llauder en aquell moment. 

Una altra peça és una figura de terracotta que sembla representar un arquer.

Trobem restes arqueològiques en una extensa zona al voltant de la vil·la. La zona estava aterrassada en tres nivells fins a l'actual pollancreda. Per què? per afavorir l'accés al mar. Sens dubte els vaixells rebien una gran impressió de la vil·la.

Arriba un moment en la història del jaciment en que la vil.la deixa la seva funció residencial i n'agafa d'altres. Una part noble d'aquesta , el triclini, té ara uns forats que sembla servien per emmagatzemar aliments. El tablini té ara un absis. Trobem una creu. A les acaballes de l'imperi ja hi havia un petit cementiri. Representa l'avenç del cristianisme? I ja en època carolígia, el que hem trobat és un fons de cabana. Desapareix l'ús del metall i la ceràmica a torn. Després ja no es troba res, fins el segle XVI, en que es construeix la ja esmentada masia.

A la part final de la seva explicació, el conferenciant lamenta les destruccions de patrimoni irrecuperable que ha patit Mataró, i n'esmenta les més conegudes, així com d'altres casos que han tingut una solució més afortunada. El mateix enderrocament de la masia de Torre Llauder n'és un trist exemple: una magnífica masia amb una torre de guaita.

Destaca negativament la destrucció de Can Xammar, les antigues termes d'Iluro i els seus mosaics, trossejats per les màquines i llençats a un abocador (on ara hi ha l'nstitut Satorras), on els membres de la Secció Arqueòlògica del Museu van recuperar el que van poder. Resten guardats sense que ningú n'hagi emprès la reconstrucció. Articles en premsa d'aquella època van publicar falsament que els mosaics eren del segle XVIII. 

Destrucció també d'una part de la muralla romana en bastir la nova seu de la Caixa Laietana.

Sort diversa van tenir altres restes, com les de l'entrada del cardus maximus  i clavagueres d'Iluro a Can Fullarachs, entre la plaça Xica i el carrer Pujol.  Aquí es va decidir comprar. Can Cruzate a la plaça Gran, una domus amb un atri, que s'ha tapat. Ja als anys 2000, algunes restes consolidades al jaciment de Cals Caputxins, a un antic cementiri. Iluro mateixa ha estat declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. 

En algunes ocasions, podem trobar edificis on s'exhibeixin restes, sense explicacions.

Però si pensàvem que ara hi havia una mínima consciència, el recent cas de Ca la Madrona ens torna a temps anteriors. Un jaciment de 600 m2, que va del segle I fins el XIV, amb un cementiri impressionant. S'ha desmuntat per construir-hi un centre d'economia circular. S'ha previst desmuntar les restes i tornar-les a instal·lar 600 m. més enllà. Això no té cap sentit. Quan es construïa alguna cosa, era en funció del lloc on era. Un cementiri a prop de la via Augusta, de cara al mar i prop de la ciutat. (1)

La intervenció de Joaquim Garcia va estar aplaudida pels assistents, obrint-se un torn de preguntes.

Pregunta sobre el vi. Joaquim Garcia respon que era per beure, destinat als legionaris, i que segurament es picava en el llarg transport, això li va donar la fama de dolent. Tenim notícies que no era així el que arribava a Roma. 

Un dels assistents recorda que el Ministeri de Cultura va destinar 2.700.000 euros a dignificar Torre Llauder, diners als que l'ajuntament de Mataró va renunciar en no poder complir els terminis.

Imatge: un moment de la conferència.

Imatge: Torre Llauder el 16 de febrer de 1986.

Imatge: Torre Llauder el 16 de febrer de 1986.

Imatge: Torre Llauder el 16 d febrer de 1986.

(1) Creiem necessari recordar que, al llarg del temps, aquest jaciment s'ha anat destruïnt en diversos moments. Vegeu en aquesta entrada.

Recordem que està a punt de sortir publicat un llibre de Joan Francesc Clariana amb pròleg de  Marta Prevosti Monclús sobre els mosaics de Torre Llauder, que serà l'obra més completa sobre aquest jaciment.

Torre Llauder (Mataró), un jaciment desafortunat, conferència de Joaquim Garcia (1)

Imatge: descobriment dels mosaics de Torre Llauder als anys 60. Marià Ribas, d'esquena i catedràtic Lluis Pericat amb dos col.laboradors. Arxiu fotogràfic del Museu de Mataró.

El passat dimecres 8 d'abril, va tenir lloc al Foment Mataroní i per iniciativa de les Aules Senior, una conferència que amb el nom de "Torre Llauder, un jaciment desafortunat", va impartir el doctor el arqueologia Joaquim Garcia Rosselló, que ha estat arqueòleg municipal, ha dirigit diverses excavacions i ha publicat llibres i articles sobre el tema.

El nom de Torre Llauder prové de l'antiga masia amb torre, del segle XVI, enderrocada en el moment de projectar-se un polígon industrial.

Intentarem resumir els punts principals de la conferència del Dr. Garcia Rosselló.

Quatre són els blocs en que podem dividir la conferència: 1) La història del jaciment en el segle passat. 2) Descripció de la vil·la. 3) Destrucció de patrimoni mataroní. 4) Preguntes i respostes.

A la zona on es troba el jaciment de la vil·la romana de Torre Llauder, als anys 60 es va projectar un polígon industrial. L'arqueòleg mataroní, Marià Ribas i Bertran, amb el seu equip de col·laboradors, va iniciar una colla de prospeccions a la zona. Ribas era una persona molt meticulosa, gràcies al qual s'han conservat moltes dades. En començar a unir sectors s'adonà de l'existència d'un possible jaciment arqueològic de gran abast. Casualment havia trobat la vi·la senyorial, pero ell sabia que una vil·la romana consta  d'una part residencial, urbana, i d'una pars rústica, agrària i productiva: tallers, magatzems, esclaus...tot això, s'ho van carregar.

La decisió per part de les autoritats en aquell moment fou que el que s'havia de conservar era la zona principal excavada per Marià Ribas, és a dir la residència. Va iniciar-se una acció popular per tancar aquesta part conservada, que va culminar e el clos avui existent. Finalment, tampoc es va construir el polígon industrial. Al llarg de molts anys, les restes, incloent els valiosos mosaics, han estat però a la intempèrie, actualment hi ha col·locada una carpa, una solució temporal, i a més ja hi ha restes localitzades fora del recinte.

Després de Marià Ribas, no es fa a Torre Llauder cap intervenció fins l'any 1980 amb la intervenció de la Universitat de Barcelona. A la tardor d'aquell any es decideix arrancar el mosaic de la sala principal per restaurar-lo, el que va estar a càrrec de Josep Pedro, restaurador del Museu Arqueològic de Barcelona. Al desembre s'aprofita per excavar-hi al dessota, el que va donar molta informació. La restauració durar fins el 1986 i va estar finançada per Museu de Mataró i un cop acabada, el 1988 es reinaugura el clos i els publica una guia.

Més tard s'excava la zona perifèrica, el que són els patis de la casa romana, els peristils. Uns forats indiquen la presència d'arbres, recuperant-se llavors que es portaran a analitzar. Les darreres  intervencions  van tenir lloc del 2006 al 2023: dos patis que donen una visió més àmplia d la casa romana. Torre Llauder esdevé els campus universitari de la Universitat Autònoma de Barcelona, un camp on van els estudiants d'arqueologia.

Coneixem que abans de l'època d'August, hi havia a la zona un centre vinícola, un de tants de la la Laitània que es va especialitzar en el conreu de la vinya i la producció del vi. Fonts antigues ens parlen que el vi laietà era abundant però no massa bo, en canvi si ho era el de Tarragona. Torre Llauder va esdevenir una vil·la marítima i els vaixells expotaven aquest vi a diferents llocs de l'Imperi. Els dietaris de Marià Ribas documenten un forn per construir àmfores, que s'utilitzaven precisament per envasar el vi. Eren àmfores de 40 kilos, que amb el contingut, podien arribar a 80. S'han documentat premses i un abocador d'àmfores defectuoses.

Després d'aquesta fase, entre el 10 i el 5 aC., no tenim cap notícia fins els anys 70, època dels emperadors Flavis, sabem que es construeix una casa, casa amb la mateixa planta que totes les cases romanes, siguin domus o villae. Es pavimenta amb mosaics i es decora amb pintures murals. Es tracta d'una vil·la suburbana, de la que s'han excavat 1000 metres quadrats. Constava d'un atri semiporxat, amb un impluvium on es recollia l'aigua de la pluja. A partir de l'atri es distribuïen la resta d'estances. Tenia un altar dedicat als deus Lars.

Explica el conferenciant con era una casa romana. Des de l'atri s'accedia al tablinium, el despatx del dominus, i on revien visites, es guardaven arxius. Desde l'atri també es passava al triclini, el menjador de la casa. De l'atri passem a l'espai reservat a la família. Dos patis, el primer dels quals tenia un jardí central, tancat per un porxo amb columnes. Del jardí s'han pogut recollir i analitzar llavors: cirerers, pomers, figueres. S'ha trobat una escultura dedicada al déu Silva, protector precisament dels boscos. El segon peristil no era tant ric, possiblement es tractava d'una zona de servei. Torre Llauder tenia també banys i latrines.

No és senzill trobar dos peristils a una casa romana, això ens parla de la importància d'aquesta i del propietari. Vil·la noble, suburbana, marítima, a una distància de la ciutat que ppermetria anar i tormar en un dia. A diferència de vil·les interiors, que exportaven sobretot cereals, Torre Llauder podia recórrer al transport marítim, el vi sortia per mar i podia després distribuir-se per via fluvial.

Seguirem en una propera entrada i aprofitem per recordar que està a punt de sortir publicat un llibre de Joan Francesc Clariana amb pròleg de  Marta Prevosti Monclús sobre els mosaics de Torre Llauder, que serà l'obra més completa sobre aquest jaciment.

Imatge de Torre Llauder el 23 de febrer de 1986.

Imatge de Torre Llauder el 16 de febrer de 1986.

Les incripcions dels glandes de Can Genissans (Mataró)

Bala de Can Genissans. Imatge procedent del llibre de Joaquin Garcia Rosselló Iluro. Una ciutat per descobrir. Patronat Municipal de Cultura, 1999.

Jaume Noguera Guillén, de la Universitat de Barcelona, Jordi López Vilar, de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica i Eduard Ble Gimeno, de la Universitat de Barcelona, són autors d'un interessant treball que vol donar a conèixer la troballa de 189 glandes o bales de fona de plom, exhumades en una cisterna romana de Can Genissans (Mataró). La importància de la troballa augmenta perque aquests projectils presenten 38 epígrafs i símbols: 29 amb la inscripció CAL, 8 amb un símbol que creuen els autors pot ésser un águila esquematitzada amb les ales exteses i un exemplar amb el símbol fulmen (llamp).

La ciutat romana d'Ilturo fou objecte de grans reformes en època d'August. Fou en aquest moment que es pot datar la cisterna de Can Genissans, un moment final en que es va utilitzar com a abocador, i on, entre d'altres objectes, s'hi deixaren els projectils esmentats.

Tres moments d'excavacions han tingut lloc a l'indret conegut com Can Genissans a Mataró (Barcelona). La primera per part d'un equip de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, al carrer Sant Francesc d'Assís núm 16. Posteriorment, el 2001, una nova intervenció durant les obres de rehabilitació d'un edifici en el núm. 15 del mateix carrer. El 2003 s'hi va realitzar una nova intervenció. El conjunt ha permèrs identificar la ja esmentada cisterna i les seves característiques. Possiblement fou construïda durant la fundació de la ciutat i es va començar a reomplir en els darrers decennis del segle I aC, condemnant-se entre els anys 15/10 aC i el canvi d'era. Presentaba unes dimensions de 35 x 13 x 2,60. 

Els materials ceràmics ja han estat objecte d'un estudi. Els autors se centren ara en els metàl.lics, a saber: Una punta de fletxa de bronze; el peu i el pont d'una fíbula, molt desgastada: dos peces circulars, identificades com a phalarae, ornaments de cavalleria; 9 monedes: una en el nivell superficial, de Carles I, i 8 més, encunyacions indígenes de seques iberes o de l'època de la república romana; 189 glandes o projectils de fona, de plom, fabricats en diversos motlles. 166 peces ho foren en un motlle univalve, presentant una cara plana, 21 peces són bivalves, tres de perfil fusiforme i finalment, hi ha dues peces deformades.

El conjunt de peces de plom pesa en total 11.449 g, el que fa pensar als autors que no els duia un únic soldat, tractant-se d'una càrrega excessiva. 

Un dels aspectes més interesants de l'estudi dels projectils són les inscripcions i símbols, com hem comentat al principi. Centrant-nos en l'epígraf CAL, els autors elaboren diverses hipòtesis sobre la seva significació. Per la cronologia, els sitúen en el segle I aC. Descartant el context de les guerres Sertorianes o les de Cèsar contra Pompeu per manca de parale.lelismes, consideren que els millors candidats són els conflictes contra els pobles ceretans, i després, els càntabres i asturs. Dins aquest possible context està el personatge de Cneu Domici Calví, procònsul d'Hispània entre els anys 39 i 37 Ac., que creuen els autors com a més probable.

Però també tenen esl autors una altra possible hipòtesi: CAL podria significar Cal(ca), imperatiu de la tercera persona del verb  calcare, és a dir, trepitjar, abatre, ferir a l'enemic. 

Com podeu llegir, un interessant estudi que ens permet conèixer un aspecte més de la història, i no només la d'Iluro, sino aspectes de la guerra a l'època romana.

Jaume NOGUERA GUILLÉN, Jordi LÓPEZ VILAR, Eduard BLE GIMENO, "Glandes inscriptae procedentes de la ciudad romana de Iluro (Mataró, Barcelona), a Gladius. Estudios sobre armas antiguas, arte militar y vida cultural en oriente y occidente, núm 44. Enero-Diciembre 2024.

Un article sobre la fundació d'Iluro (Mataró)

 

Làpida honorífica del duumvir d'Iluro Lucius Marcius. Foto: Joan Francesc Clariana Roig.

 

Les darreres dècades, dels anys 80 fins avui, han estat prolífiques en excavacions arqueològiques que han permès respondre part d'incògnites plantejades des de fa temps.

Joaquim Garcia Rosselló i Víctor Revilla Calvo, doctors en arqueologia i amb una extensa carrera en aquest camp, són autors d'un article, "La fundació de la ciutat romana d'Iluro", publicat per la Universitat de Girona. (1)

Quins foren els canvis que va comportar la romanització del territori laietà? Constaten Garcia i Revilla que, en la segona meitat del segle II aC., no hi ha despoblament de centres urbans ibers, com Burriac, sino una redistribució. A la plana del Maresme, s'han localitzat petites explotacions agràries que combinen formes tradicionals amb altres noves (per exemple l'emmagatzamatge de cereals en sitges i amb dòlies d'origen itàlic). (Garcia i Revilla, pàg. 73). El gran canvi però, es produeix a partir de la fundació de noves ciutats:

Al nostre entendre, fou durant la reorganització territorial que es produí a partir de la fundació de les ciutats, entre elles Iluro, quan s'implantaren els models romans d'explotació agrària que progressivament evolucionaren fins a l'època d'August (...) (Garcia i Revilla, pàg. 73).

 

Quins foren aquests canvis?: 

La nova organització territorial sembla suggerir importants canvis de caire econòmic tant pel que fa al sistema d'explotació i producció com a la introducció de nous productes, a l'adopció de nous costums de consum, a la recaptació de tributs i de rendes i segurament a una nova concepció de la propietat de la terra. (Garcia i Revilla, pàg. 73).

Segons les dades arqueològiques més fiables, expliquen els autors, el nou model econòmic es basa en la la vinya i la producció del vi, a partir del primer quart del segle I aC. 

Amb el temps el territori de l'antic país dels laietans esdevingué un indret especialitzat en el conreu de la vinya, l'elaboració del vi i la seva comercialització. (Garcia i Revilla, pàg. 74).

Els indicis més antics coneguts fins ara, es situen a la vall de Cabrera de Mar, en  excavacions com Can Pau Ferrer, Ca l'Arnau la Peirota, amb els forns de producció d'àmfores de producció local i altres indicis.

El nou sistema econòmic feia necessària la reorganització del territori, amb ciutats que fossin centres de gestió econòmica i administrativa. Així cal entendre la fundació d'Iluro i altres ciutats romanes d'aquell moment. (2)

El moment i les circumstàncies de la fundació d'Iluro ha estat sempre un dels centres d'interès de l'arqueologia mataronina. Marià Ribas, que havia localitzat un potent estrat iberoromà, opinava que la fundació havia estat a finals dels segle II aC. o principis del I aC. Joan Bonamusa entenia que Iluro es va fundar, per raons socioeconòmiques, durant el darrer quart del segle II aC. o principis de l'I aC. L'historiador Francesc Gusi, no obstant, opinava que Iluro va néixer en época d'August, amb motivacions econòmiques. (Garcia i Revilla, pàgs. 76 i 77).

Dins les noves generacions d'investigadors a partir del anys 80, Joan Francesc Clariana s'alineava amb les tesis que situaven l'origen d'iluro a finals dels segle II aC. o principis de l'I aC. Unes noves excavacions efectuades el 1984, situaven  Iluro en època d'August. Josep Guitart, enmarcava la fundació d'Iluro en un programa de defensa del territori arrel de la invasió de cimbris i teutons, i en la necessitat d'assentar els veterans de l'exèrcit de Màrius, entre finals del segle II i inicis de l'I aC. A  aquesta tesi s'oposava Oriol Olesti, que creia que Iluro i altres ciutats de la Hispània Citerior foren fundades per Pompeu Magne cap el 75 aC., després de les guerres sertorianes, i per assentar els llicenciats d'origen hispànic. Una tercera proposta, presentada per un grup d'investigadors del Museu de Mataró, dataven la fundació d'Iluro cap a mitjans del segle I aC. Les dades de 1997 obligaven a una datació àmplia, dins el segon quart del segle I aC. (Garcia i Revilla, pàg. 77).

Darrerament, a partir de l'avanç de la recerca arqueològica al jaciment, s'ha pogut concretar aquesta datació vers el 80-70 aC. (Garcia i Revilla, pag. 77).

Esmenten els autors les fonts clàssiques que parlen d'Iluro, en realitat molt escasses, i entre les que està la ben coneguda de Plini el Vell, que descriu Iluro com oppida civium romanorum. Així mateix, dediquen un apartat a l'epigrafia conservada amb el nom d'Iluro.

La visió des de la línia de la costa és d'un petit turó que s'alça enmig d'una zona plana. (Garcia i Revilla, pàg. 80).

L'arqueologia documenta Iluro  com un nucli urbà extens amb un urbanisme planificat, amb cardines i decumani. Coneixem restes de les muralles,de la  xarxa del clavegueram, de cases senzilles, de domus, de les termes, les d'un edifici que pot ser interpretat com un macellum, és a dir, un mercat de notables dimensions, una gran cisterna que podria emmagatzemar 12.000.000 litres d'aigua (Garcia i Revilla, pàg. 83).

Tenia port Iluro? no hi ha cap constància, si bé no descarten els arqueòlegs l'existència d'una zona portuaria amb activitat intensa, tal com es documenta en altres periodes. (Garcia i Revilla, pàg. 93)

Quina era la procedència dels habitants d'Iluro? Suposen els autors que es tractaria d'una societat heterogènia, uns pobladors de diverses procedències geogràfiques, que s'afegí a la autòctona, molts dels que vingueren devein ser itàlics (Garcia i Revilla, pàg. 89).

 

La implantació al territori del sistema de les villae, a les darreries del segle I aC o poc després del canvi d'era, modificà substancialment les estratègies econòmiques que havien funcionat fins llavors, i s'iniciaren nous models que caracteritzaries l'etapa alt-imperial (Garcia i Revilla, pàg. 94).  

Un detallat estudi de la ceràmica d'Iluro, les seves formes i procedència, permet als autors de l'article establir una cronologia. 

L'estudi es complementa amb un valuós material gràfic: mapes, plànols i fotos.

 

(1) Joaquim GARCIA ROSSELLÓ i Víctor GARCIA CALVO, "La fundació de la ciutat romana d'Iluro", dins El gran canvi. La fundació de les primeres ciutats romanes al nord-est de la Hispania Citerior. Pàgs. 71 a 102. Documenta Universitaria. Girona 2023. Disponible a Academia EDU.

(2) L'Emporiae romana (Empúries), Baetulo (Badalona) i Gerunda (Girona), sembl que foren fundades dins el mateix periode que Iluro.

Marques de terrissaire en la TS Itàlica de la plaça de l'ajuntament

Imatges: fragments de TS Itàlica amb marques de terrissaire, procedents de la plaça de l'ajuntament de Mataró. Fotos: Joan Francesc Clariana Roig. 

De dalt a baix: AVILI MANI; L·IEG/IDIVS; AVIBI/FICVL;(...)/EX/NN; (...)ERENNI.

 

Una de les actuacions del "Programa de Recuperació de Jaciments Arqueològics del Pla de Solidaritat amb l'Atur", l'any 1984, va tenir lloc a la plaça de l'ajuntament de Mataró, un ampli espai en el que es va poder constatar la seqüència cronològica de la Iluro romana, des del segle I Ac. fins a l'antiguitat tardana.

Joan Francesc Clariana és autor d'un article dedicat a la terra sigil.lata exhumada en el transcurs d'aquelles excavacions, especialment en l'anomenat "sector 5, que corresponía a un conjunt d'abocadors de diferents èpoques, situats en l'exterior immediat de la ciutat romana, pròxim a la porta d'accés des de la via Augusta ("Marcas de alfarero...", pàg. 285). En la resta de sectors, només s'han documentat dues marques de sigil·lata itàlica.

Descriu l'autor com la meitat nord del sector estava ocupat per un abocador de l'època d'August i Tiberi, amb gran quantitat de fragments d'àmfora, materials de construcció, ceràmica comuna, de parets fines itàlica, lucernae, restes de fauna i sigillata itàlica, amb les marques de tarrissaire que Clariana ha presentat en l'article esmentat ("Marcas de alfarero...", pàg. 285).

Crida l'atenció la quantitat i varietat de les marques estudiades, la major part ben documentades ("Marcas de alfarero...", pàg. 286). Ha elaborat un catàleg exhaustiu d'aquests fragments. Conclou que les troballes són fonamentals per entendre les relacions comercials existentens en aquell moment, que pensa fou l'època de major esplendor econòmic d'Iluro. Estaven en aquell moment actives tres domus pertanyents a les èlits, dues d'elles en el traçat del documanus màxim: les conegudes com "dels Dofins" i la de "Can Cruzate", una tercera al carrer de la Palma ("Marcas de alfarero...", pàg. 291).

Explica Clariana que l'exportació de vins laietans va significar la prosperitat econòmica de la ciutat, i un reflex en serien els abocadors. Com a contrapartida a l'exportació de vins, hi hauria un fluix d'exportacions, de la que els materials comentats en serien una bona mostra ("Marcas de alfarero..." pàgs. 291-292).

Podeu llegir l'article sencer en aquest enllaç

 

Joan Francesc CLARIANA ROIG, "Marcas de alfarero en Terra Sigillata itálica procedentes de la excavación de la plaça de l'Ajuntament (Mataró). Actas del V Congreso Internacional de la SECAH. Alcalá de Henares, 2019.

 

 

Peces excepcionals de sigil.lada africana D a IIuro-Alarona

Imatges provinents de l'article. Autor: Joan Francesc Clariana. 

Joan Francesc Clariana, expert en ceràmica romana, és autor d'un treball presentat a la XXXVI Sessió d'Estudis Mataronins (2019) que organitza el Museu Arxiu de Santa Maria , treball publicat el passat 2020. Analitza Clariana tres fragments de ceràmica Africana D amb decoració estampillada, en les que podem veure respresentada la figura humana, així com la creu:

 La troballa de ceràmiques de sigillata africana “D” a la ciutat romana d’Iluro/Alarona sol ésser quelcom freqüent en nivells d’època baix imperial romana, però és quelcom excepcional que es trobin fragments o peces ceràmiques amb decoració estampada representant la figura humana, en canvi si que s’han trobat motius estampats amb forma de creu. (Peces inèdites...pàg.1).

Dos dels exemplars foren recuperats en una excavació al carrer de Sant Simó de Mataró, mentre que l'altre fou al Carreró, aquesta darrera en un estrat residual d'època moderna. En els dos primers fragments, hi ha representats, respectivament, una creu i en l'altre el déu Bacus amb una gerra i una pantera (1). En el fragment del Carreró hi ha representats un sant i una creu.

Peces importants doncs, per la seva raresa.

 

(1) Vegeu Ramon Jàrrega Domínguez:  També en africana D es coneix un paral.lel próxim, estampat amb la imatge del déu Bacus trobat a Bàrcino a:"Terra sigil·lada africana D amb decoració estampada figurada de Bàrcino" volum"Del romà al romànic", a Catalunya romànica, pàg. 357.

Podeu llegir l'article de J.F. Clariana clicant aquí.

Joan Francesc CLARIANA ROIG, "Peces inèdites de sigillata africana "D" trobades a Iluro/Alarona" a XXXVI Sessió d'Estudis Mataronins (2019). Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró 2020.

La terra sigil.lata de la tercera fase de Can Xammar (Mataró)

Gorgona de la peça signada per M PERENNIVS.
Foto: Joan Francesc Clariana Roig.

L'any 1970, des del Museu Arqueològic de Barcelona, es va dur a terme una excavació d'emergència a les restes romanes de Can Xammar (Mataró), originada en part per la destrucció d'aquests vestigis per les màquines excavadores. Aquesta intervenció va estar dirigida per Ricard Batista i executada per Francesc Gusi. 
El que havia sobreviscut al llarg dels segles d'unes fastuoses termes romanes pavimentades amb mosaics opus tesellatum, havia estat arrassat. El arqueòlegs varen dur a terme diversos tempteigs en el sector que no havia estat destruït, i els treballs varen posar al descobert una estança subterrània amortitzada amb terres que contenien gran quantitat de deixalles domèstiques, sobretot ceràmica de parets fines, comunes i àmfores. Es tractava  possiblement d'un magatzem subterrani, amortitzat per dos gran estrats. Més endavant s'hi van dur a terme dues noves excavacions: Una l'any 1987 dirigida per l'arqueòleg Joaquim Pera, i l'altra el 2002, a càrrec de Pou i Travesset.
Joan Francesc Clariana, expert en ceràmica romana, ha publicat ara un article referit a la ceràmica exhumada en la tercera excavació, la de 2002.Es tracta d'un dels conjunts de terra sigillata més importants de Mataró, en qualitat i quantitat, només comparable excavat darrera l'ajuntament. 
De la qualitat de la ceràmica recuperada dóna idea l'article de Clariana, que tracta de la terra sigillata itàlica i de la de parets fines. Datada en els regnats d'August i Tiberi, i que correspondria a l'època de major esplendor de la Iluro romana.
Podeu llegirlo aquí.

Joan Francesc CLARIANA ROIG, "Ceràmica sigillata provinent de la tercera fase d'excavació de l'estança soterrània romana de Can Xammar (Mataró)". XXXV Sessió d'Estudis Mataronins. Museu Arxiu de Santa Maria, 2018.

Llànties sicilianes de l'antiguitat tardana a Iluro

Una de les llànties. Foto: Joan Francesc Clariana

Joan Francesc Clariana Roig és autor d'un article que va presentar a XXXV Sessió d'Estudis Mataronins,i a on analitza la presència de dues llànties -una d'elles sencera- sicilianes de les anomenades "de rosari" per la distribució de les perletes, i que es poden datar entre finals del segle VII i començaments del VIII.
El material d'aquest periode és escàs a Iluro/Alarona. A més de les dues llànties, se n'han trobat fragments d'altres de preocedència nord-africana amb motius cristians, com peixos o el crismó.
Aquestes troballes poden desmostrar que el comerç no s'havia interromput del tot, malgrat les dificultats i canvis socials i econòmica respecte a èpoques anteriors.
Podeu llegir l'article clicant aquí:

Joan Francesc CLARIANA: "Troballa de llànties sicilianes a rosario a la civitas d'Iluro/Alarona". A XXXV Sessió d'Estudis Mataronins (2018). Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró.
 

Una aproximació a la forma urbis d'Iluro (Mataró), article de Joan F. Clariana

Planta d'Iluro amb les troballes arqueològiques.
Dibuix: Xavier Cela, Joaquim Garcia i Joaquim Pera

La XI Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, que va tenir lloc a Vilassar de Mar el 6 de maig del passat 2017, tenia com a lema "El desenvolupament urbanístic dels pobles del Maresme".
Joan Francesc Clariana és autor de una de les ponències presentades, amb el títol "Aproximació a la forma urbis d'Iluro". Es un treball força interessant que ve a resumir les troballes arqueològiques que, especialment els darrers anys han donat forma a la romana Iluro (Mataró). Redactat amb claredat i ben documentat, pot ser útil tan a l'expert com al profà en arqueologia que tingui interès en conèixer els orígens de la ciutat.
Tal com l'autor diu a l'inici del seu treball:
La ciutat romana d'Iluro va quedar plenament identificada a partir del moment en què es va descobrir a Mataró, davant de l'antiga impremta Abadal, situada enfront de l'actual ajuntament, la prou coneguda inscripció que esmenta a Lucius Marcius com a primer duumvir quinquenal d'Iluro.
Aquesta ciutat molt possiblment es va fundar entre els anys 100 i 80 a.C., tal com ho acrediten els indicis materials trobats en el subsòl de la mateixa. En tant que fundació romana ex-novo, construïda de nova planta, tindria un traçat urbà de forma ortogonal tancat per una muralla. Les insulae o illes de cases, mesurarien aproximadament uns 35x35 metres. De totes formes, no sabem si aquest esquema ortogonal seria totalment uniforme o tindria variacions en funció de les vies d'entrada i el traçat topogràfic.  (Clariana, pàg. 29).

Làpida amb la inscripció de Lucius Marcius
Foto: Joan Francesc Clariana Roig. 

Iluro disposava també d'un seguit d'edificis i espais públics: el forum, el macellum, les termes, i altres dels que no en tenim notícies. Hi hauria també almenys un barri de cases benestants i també construccions més modestes, així com tavernes o espais de treball, etc. (Clariana, pàg. 30). La necròpolis alt imperial estava a l'exterior de la ciutat, tal com prescribien les lleis, mentre que la necròpolis paleocristiana s'estenia al voltant de l'actual església de Santa Maria. (Clariana, pàg. 30).
A on estaven o com eren aquests diversos elements?
Traçat dels carrers: de planta ortogonal, és a dir, amb els carrers tallats en angle recte, encara que amb possibles variacions par adaptar-se al terreny. Com tota ciutat romana, tenia dos eixos principals: el decumanus maximus (que anava d'est a oest) i que entrava a Iluro per l'actual carrer Sant Josep; l'altre eix és el cardo maximus (de nord a sud), i al seu voltant es desenvoluparien la resta de carrers. Gràcies als vestigis de la xarxa del clavagueram, s'han pogut esbrinar el traçat d'aquests carrers. (Clariana, pag. 30).
Les insulae o illes de cases de la ciutat romana, eren de planta quadrada, feien trenta--cinc metres de costat i ocupaven espais d'una superfície de mil dos-cents metres quadrats cada una (Clariana, pag. 30).
Un fet interssant és la troballa d'una font monumental situada enmig del cardo maximus. Aquesta font fou destruïda l'any 1982. Sens dubte, a més d'aquesta, hi havia més fonts públiques.
Muralles: se'n te constància documental, però poca constància física (Clariana, pàg. 31). Plini el Vell l'inclou dins la categoria oppidum civium romanorum.
Pel que fa a les restes materials, el vestigi més evident fou la base d'un gran fonament de carreus de granit, que va acabar destruït l'any 1979 en construïr-se l'edifici de la seu de Caixa Laietana (Clariana, pàg. 32).
Un altre element interessant pel coneixement de les muralles és un fragment de canelobre exhumat a les excavacions de Can Palauet:
(...) apareix grafitada la porta monumental d'una ciutat amb dues torres i, davant seu , transcorre una processó de personatges, tals com: un sacerdot (amb palma, una gerra a la ma dreta i el cap coronat amb llorer), un personatge disfressat de Príap, una figura fragmentada potser d'un cavall i un tercer personatge del qual tan sols es copsa una cama. És molt possible que l'artista s'inspirés en la porta monumental d'una ciutat romana que coneixia i que molt bé podria ser la d'Iluro. (Clariana, pàg. 33).

Fragment de canelobre i grafit del mateix.
Foto: Joan Francesc Clariana. Dibuix: Joaquim Garcia

Forum: Estava situat al centre neuràlgic de la ciutat, en la zona del temple de Santa Maria (Clariana, pag. 33).
Macellum o mercat: les seves restes s'han trobat al subsòl de l'actual plaça Gran.
Termes: banys públics que estaven situats al que ara es coneix com a plaça de Can Xammar. La major part de les seves restes es van destruïr per fer-hi un fallit mercat municipal. (Clariana, pag. 35).
Domus o cases benestants: S'han exhumat les restes de tres: una a la plaça Gran, l'altra al carrer de La Palma i tercera a l'illa de Can Cruzate. (Clariana, pàg. 37).
Necròpolis: S'han trobat restes d'enterraments -la majoria en tegulae- a la zona del carrer Sant Josep i la Riera. Durant el Baix Imperi, la zona d'enterraments estava al voltant de l'església actual de Santa Maria, reconvertit al culte cristà. (Clariana, pàg. 41).

Podeu llegir l'article sencer clicant aquí.
També podeu trobar un comentari sobre la làpida de Lucius Marcius aquí.

BIBLIOGRAFIA

Joan Francesc CLARIANA ROIG, "Aproximació a la forma d'urbis d'Iluro (Mataró), dins El desenvolupament urbanístic dels pobles del Maresme". XI Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme (2017). Vilassar de Mar, 2018.

Viatge a Iluro, una interessant pàgina web

Heus aquí una pàgina web molt interessant que, malhauradament, ja no està activa. Es tracta de "Viatge a Iluro, a càrrec de Joan Francesc Clariana, doctor en arqueologia i un expert en el món romà d'Iluro (Mataró), i Enric Juhé Corbalán, un estudiós de l'arquitectura domèstica romana.
A fi de subsanar -només una mica- el fet que ja no estigui activa a la xarxa, us n'oferim aquí el contingut en format d'arxiu PDF.
Podreu fer un viatge a l'antiga Iluro, i assabentar-vos d'una colla de dades sobre els seus principals monuments, restes i troballes arqueològiques, i també conèixer els pioners en la preservació i estudi de les troballes, com fou Marià Ribas. Tot això acompanyat dels corresponents plànols, fotografies, dibuixos, i les valuoses reconstruccions d'Enric Juhé.
Cal afegir quee el Grup d'Història del Casal de Mataró, ha considerat incorporar-la dins la darrera edició, en CD, de la revista Felibrejada dedicada als 30 anys de l'associació.
Podeu trobar els arxius clicant:
Viatge a Iluro 1
Viatge a Iluro 2


 

L'excavació del subsòl de l'aula principal de Torre Llauder

Imatge: mosaic restaurat de Torre Llauder. Foto: Joan Francesc Clariana Roig
Joan Francesc Clariana Roig i Marta Prevosti Monclús, que foren directors de l'excavació, són els autors d'un interessant article sobre l'excavació del subsol de l'anomenada aula principal de la vil.la romana de Torre Llauder (Mataró). Clariana va presentar aquest article en els debats commemoratius del 30 aniversari del Grup d'Història del Casal de Mataró.
Aquesta excavació es va plantejar a partir de la inauguració del mur de tamcament del jaciment l'any 1980.
L'excavació d'aquesta estança havia estat iniciada per Marià Ribas, el qual l'anomenà "triclini", el seu terra està decorat amb un conjunt de mosaics, dels quals es va plantejar -i es va dur a terme- la restauració.
En realitat, aquesta estança -de la pars urbana del jaciment- és la més destacada d'un conjunt de sales nobles que, segons els autors,  formen un apartament de rebre; les sales estan agrupades al voltant d'un pati interior adornat amb un brollador, que Ribas va anomenar atri, encara que no ho és pròpiament.
Abans de procedir a la nova excavació, es va documentar les restes d'un fragment d'estuc pintat en el mur oest. A la part superior dels murs que encerclaven l'estança es trobà un fragment d'àmfora amb la marca I.C.GALL, i es copsà que les restes de la petita arcada de volta de canó dels murs nord, estava feta amb fragments de tegualae reaprofitades.
Extret el mosaic per ser restaurat, va apàreixer al dessota el llit de calç, amb nombroses falles provocades per diferents intrusions al llarg dels segles. Dessota de la capa de calç es trobava la capa anivelladora per tal de crear una superficie horitzontal.
Es tractava d'un estrat de farciment de terres de 40-50 cm de potencia. Entre els materials exhumats en aquest estrat hi havia fragments de plaques de marbre, possiblement pertanyents a una instal.lació de balneum.
Retirat aquest estrat anivellador, observaren els arqueòlegs abundants restes de calç que podrien correspondre a la preparació del morter per a les reformes, i fins i tot senyals de que hi podrien haver estat emmagatzemats dolia, aquests i altres indicis fan pensar que, abans de les reformes, podría haver-hi hagut una estança rústica.
La cronología d'aquest estrat de rebliment ve fixada, bàsicament per la presencia, entre d'altres, per la presencia de cerámica sigil.lata africana A-2 i de lucernae forma Dressel 28-A, datades entre finals del segle II i principis del III, en época dels Severs.
Sota aquest estrat previ a la reforma severiana, es va procedir a netejar el primitiu paviment, localitzant-se,m entre d'altres elements, una capa de cendres a la part sud, restes dels murs, amb una decoració estucada, i en les trinxeres de fonamentació de l'antiuc mur, fragments d'àmfora Pascual 1. Crida l'atenció també les restes de quatre grans contraforts adossats als murs; potser ajudaven a sostenir les voltes d'un hipocaust que no es va arribar a materialitzar?
Per acabar aquest resum, podem dir que són especialmente interessants els contextos ceràmics, per una part, la de la sala on es va preparar en mosaic, en época severiana, i per l'altre, els de les trinxeres de fonamentació, d'epoca augústea.


Joan Francesc CLARIANA ROIG i Marta PREVOSTI MONCLÚS,  "La represa de les excavacions arqueològiques a Torre Llauder després de la inauguració del mur. Resum de l'actuació a l'aula principal. Dins 10é. Col.loqui Història a Debat. Grup d'Història del Casal. Mataró, Octubre de 2016.

La història antiga de Cabrera de Mar, explicada en imatges per Josep M. Rovira

Text i imatges: JOSEP MARIA ROVIRA I JUAN

Volem avui explicar una part singular de la historia de Cabrera de Mar a través d’imatges.

En els segles IV i III aC en ple període ibèric, el poblat ibèric de Burriac (Ilturo?) situat a la falda de Burriac exerceix com a capital política, administrativa i econòmica d’un extens territori, la Laietània, que abasta les actuals comarques del Maresme, Barcelonès, Vallès Oriental i Vallès Occidental i el Baix Llobregat. Tot i la seva importància, els coneixements que en tenim actualment són escassos perquè s’ha excavat solament un petit percentatge de la seva superfície. Fora les muralles del poblat, abunden també les restes ibèriques: petits establiments rurals, sitges per emmagatzemar cereals, tres necròpolis i una cova utilitzada com a santuari.

Si Cabrera ja ocupava un lloc de primer ordre dins l’arqueologia per les seves restes ibèriques, les darreres excavacions estan traient a la llum tota una ciutat romana d’època republicana que, juntament amb Empúries i Tarraco, serien les tres localitats clau des d’on es va iniciar la romanització del territori català. Aquesta romanització comportava també l’explotació dels recursos, centrada en el conreu de la vinya i la producció vinícola. Per això trobem a Cabrera les restes d’aquesta activitat en la terrisseria de Ca l’Arnau i la premsa de La Peirota.

També el jaciment de Can Modolell ha proporcionat excepcionals testimonis del culte al déu Mitra, així com les restes d’una sumptuosa vil·la (www.cabrerademarpatrimoni.cat)

IMATGE 01 INTERIOR CALDARIUM BANYS

Fig 1. Un dels edificis notables que trobem a la Cabrera són les termes de ca l’Arnau (les més antigues trobades fins al moment a Hispania), aquí podeu veure la recreació hipotètica del caldarium dels banys públics romano-republicans d’Ilturo amb figures humanes (romans).

És important remarcar que un cop dibuixades les reconstruccions arquitectòniques dels jaciments i obtingut l’edifici, l’artefacte o la instal·lació, hem optat en aquells casos que ens ha estat possible per integrar figures humanes i en altres casos animals. Amb la inserció de models 3D d’humans i d’animals als models arquitectònics, aconseguim, en primer lloc, donar més realisme a l’escena, passant potser de la fredor d’un edifici buit a un ambient més càlid. les figures humanes, inserides en el model arquitectònic 3D restituït en posicions de treball i ús de l’espai, milloren l’escena i la fan més comprensible a ulls de l’espectador, a la vegada, les figures humanes actuen com a escales gràfiques.

IMATGE 02 ELS JACIMENTS

Fig. 2. A la vall de Cabrera de Mar des del punt de vista de l’arqueologia identifiquem grosso modo quatre grans jaciments: el poblat ibèric de Burriac (Ilturo?), la ‘ciutat’ romano-republicana d’Ilturo (closos arqueològics de ca l’Arnau-can Mateu i can Rodon sobretot i altres jaciments), can Modolell i el castell medieval de Burriac o de Sant Vicenç. Cal destacar les tres úniques necròpolis ibèriques descobertes fins al moment a la Laietània i el santuari ibèric de la “cova de Les Encantades”, també coneguda com a cova de Les Bones Dones situada a la muntanya del Montcabrer. No podem obviar que en bona part del terme hi trobem força jaciments arqueològics disseminats, aquets no els hem comptabilitzat ja que els vinculem als quatre grans jaciments esmentats, podem considerar de forma general que són jaciments-satèl·lits dels primers. 

IMATGE 03 CIM BURRIAC

Fig. 3. Al cim de la muntanya de Burriac hi trobem actualment les restes del castell de Burriac o també dit de Sant Vicenç, fortalesa medieval que es construeix a partir del segle X.

Però sabem que anteriorment en l’època clàssica en temps d’ibers i romans el paratge va ser ocupat, en la imatge podeu veure la recreació hipotètica d’un destacament militar romà de vigilància i control.

La proximitat d’Ilturo i la existència de ceràmiques, d’un paviment i d’una cisterna romana al cim així com el propi emplaçament (talaia natural) reforça la hipòtesi de la presència d’un destacament militar romà durant els segles II i I aC.

IMATGE 04 CIUTAT D’ILTURO

Fig. 4. Hipòtesi de planta de la ‘ciutat’ d’Ilturo. Fins al moment no s’ha trobat cap indici de muralla construïda, tampoc es pot descartar la possibilitat que el recinte fos protegit per una muralla feta de fusta, troncs o estacada a la manera documentada en altres jaciments coetanis del món romà (CLARIANA, 2001) i tampoc s’ha excavat en la seva totalitat.

Totes aquestes dades, orografia antiga i el conjunt de jaciments que conformen Ilturo permet plantejar com a primera hipòtesi aquest dibuix.

En la imatge podeu veure dibuixats (en blanc) dins el recinte del que podria haver estat aquesta ciutat romano-republicana d’Ilturo (en verd). El llistat de jaciments que han estat excavats en les darreres dues dècades; can Pau Ferrer, carrer Sant Vicenç, la Guardiola, can Masriera, can Rodon, el Mas Català, ca l’Arnau-can Mateu, ca l’Espanyó, can Benet i el carrer Vendrell.

IMATGE 05 ILTURO-ILURO

Fig. 5. En la il·lustració podeu veure de forma esquemàtica l’evolució de la població a la vall de Cabrera de Mar i el desplaçament a Mataró.

En una primera fase trobem el poblat ibèric de Burriac (Ilturo?) amb una llarga pervivència que va del segle VI al I aC, en una segona fase es construeix la ciutat romano-republicana d’Ilturo (segles II i I aC), aquest conjunt urbà sembla que té una pervivència curta ja que s’abandona, desplaçant-se en part la seva població a l’Iluro romana, l’actual Mataró, aquesta incipient ciutat romana de nova planta tindrà una pervivència llarga que es prolonga del segle I aC al segle VII dC (tercera fase). 

IMATGE 06 ROMANITZACIÓ

Fig. 6. Esquema de l’inici del procés de romanització. Sembla que els darrer estudis arqueològics i històrics constaten que la primera i més antiga fase del procés d’ocupació romana del territori (la romanització) es produiria quan uns vaixells carregats de legionaris i colons itàlic desembarcaren a Kesse (Tarragona), a Burriac-Ilturo? (Cabrera de Mar) i a Ampúries. No ens ha d’estranyar que iniciessin el procés d’ocupació del territori per aquests tres punts on ja hi havia establer-tes tres grans nuclis urbans o capitals ibèriques.

IMATGE 07 TUBBI FITILLI

Fig. 7. Un dels edificis més importants de la Ilturo romana són els seus banys públics o Termes, les seves cobertes varen ser construïdes amb una tècnica i materials força peculiars, mitjançant unes peces afusades d’argila que poden veure en aquesta fotografia.

Per tractar-se de material constructiu se n’ha trobat gran quantitat, però també es creu que se n’han perdut molts espoliats en temps pretèrits i presents, fet que s’afegeix a la problemàtica, ja de per si prou complexa, de la quantificació.

Es van trobar caiguts a la zona de l’alveus (piscina o banyera), del caldarium (sala de banys calents) i el tepidarium (sala de banys tebis).

És destacable un conjunt de 18 peces (tubi fittili) inserides les unes dins les altres amb cinc -claus de volta- que es varen trobar en posició original (veure fotografia), aquesta troballa ens permet formular una hipòtesi versemblant de la curvatura i gruixos de la volta, ja que es conserven els enguixats amb argamassa de la cara interior i exterior. Amb aquesta tècnica s’aconseguien unes cobertes lleugeres, resistents i aïllants. El sostre en forma de volta o cúpula feia que l’aigua que s’hi condensava regalimés cap als costats, on unes canalitzacions amb motllures evitaven que regalimés per les parets.

 IMATGE 08 SECCIÓ CALDARIUM

Fig. 8. Reconstrucció hipotètica en paràmetres arquitectònics clàssics. Podem veure en la imatge la coberta amb volta de canó seccionada del caldàrium dels banys de ca l’Arnau.

És interessants fer proves de reconstrucció amb rèpliques d’aquets materials , tubi fittili (veure Fig. 7) per a entendre-ho millor en la línia de l’arqueologia experimental. Hi ha exemples que han donat molt bon resultats, de moment podem visualitzar i estudiar el procés de construcció amb els models 3D que presentem a mode d’arqueologia experimental virtual.

 IMATGE 09 DETALL CONSTRUCTIU

Fig. 9. Detall constructiu de les cobertes de l’’apodyterium’ (vestidor), del ’caldarium’ (sala de banys calents) i del ‘tepidarium’ (sala de banys tebis) dels banys romans públics d’Ilturo o termes de ca l’Arnau.

En la il·lustració superior podem veure el procés de construcció d’una volta de canó amb cintres o xindris mòbils.

Les cobertes del caldarium i el tepidarium són uns elements singulars. Estaven construïdes amb una tècnica basada en la utilització d’uns tubs ceràmics (tubi fittili) que s’introduïen els uns dins els altres i es reforçaven amb una armadura de barnilles de ferro, tot lligat amb morter, tal com podeu veure en la il·lustració. D’aquesta manera es va cobrir, mitjançant una cúpula, el tepidarium, i amb una combinació de voltes de canó i mitges cúpules, el caldarium.

El vestidor (apodyterium) estava cobert amb teulada romana, amb teules planes (tegulae) i teules corbades (imbrices), suportada per una encavallada de fusta. Per sota hi havia un cel ras construït amb morter que se sostenia gràcies a un gruixut encanyissat. (www.cabrerademarpatrimoni.cat)

 IMATGE 10 L’AIGUA ALS BANYS 1

Fig. 10. Els romans eren molt curosos amb els seus banys públics. Sèneca ens diu que: “... era també un dels oficis d’aquells nobilíssims edils d’entrar en aquells llocs freqüentats pel poble, a imposar-hi la netedat i una temperatura convenient i saludable...” (Lletres a Lucili 86, 10). Mantenir l’aigua de l’alveus a la temperatura adequada i constant durant totes les hores en que funcionaven els banys requeria unes complexes instal·lacions de forns, calderes, dipòsits, canonades i vàlvules, disposades en una sala anomenada praefurnium, que estava a càrrec del fornacator. El poeta Marcial criticava amb ironia a un tal Cecilià perquè tenia les seves termes massa fredes: “Preguntes on pots conservar el peix durant l’estiu? Conserva’l a les teves termes, Cecilià” (Epigrames 2,78)

En la il·lustración podem veure un gran dipòsit elevat sobre uns pilars que garantia el subministrament d’aigua. D’aquí, l’aigua passava a una primera caldera on era pre-escalfada i, després, a una segona caldera on adquiria la temperatura adequada per omplir l’alveus (banyera o piscina). Les calderes solien ser de plom, amb la part baixa de bronze per aguantar millor el foc, i anaven revestides d’una capa de mamposteria aïllant. Estaven suportades per unes bigues de ferro, els encaixos de les quals encara són visibles (www.cabrerademarpatrimoni.cat).

 IMATGE 11 L’AIGUA ALS BANYS 2

Fig. 11. Per impedir que l’aigua de l’alveus s’anés refredant, la seva part baixa estava en comunicació amb un semicilindre de bronze (testudo) situat a sobre el forn. L’aigua freda, com que té major densitat que la calenta, té tendència a baixar i, per tant, a entrar en el testudo. Un cop calenta l’aigua s’eleva, i es crea així una circulació que manté l’alveus a una temperatura constant (www.cabrerademarpatrimoni.cat).