El déu Bes de Burriac

Per: Joan Francesc Clariana Roig

El déu Bes, d'origen egipci i adoptat més tard pels fenicis, sabem que era molt venerat en la zona d'influència fenopúnica, pel fet de tractar-se d'una divinitat protectora dels naixaments, de la maternitat i dels nadons. A Burriac (Cabrera de Mar), durant les actuacions de l'època de la postguerra, s'hi localitzà un petit fragment de testa d'una terracota representant aquesta divinitat.
La peça en qüestió, veiem que es tracta de la testa d'una figureta de terracota, feta a motlle, representant el déu Bes. Podem apreciar clarament els seus trets fisionòmics, amb els arcs ciliars molt marcats, la mirada molt penetrant amb els ulls sortints, treu la llengua ostensiblement vers el costat esquerre i s'aprecia molt precàriament la barba i l'arrencament del plomall que portaria damunt el cap. L'argila, veiem clarament, pel seu característic color beix i poca duresa o consistència de la mateixa, així com la presència de diminutes partícules brillants, que provindria d'Eivissa mateix. Havia estat trobada en les excavacions arqueològiques que els membres de la Secció Històrico-Arqueològica del Museu de Mataró feien a finals dels anys quaranta en el poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar), però es desconeix amb precisió el lloc, dins el poblat, on fou exhumada. La fotografia de la mateixa va ser publicada per Marià Ribas en l'obra "El poblament d'Ilduro", a l'any 1952. La peça s'havia conservat en la col.lecció privada de l'artista mataroní Jordi Arenas i, posteriorment, a la seva mort aquesta passà al Museu de Mataró (llegat Arenas 2003).
El fragment de la figureta del poblat ibèric que aquí divulguem es d'una gran importància pel fet que és la quarta representació, en terracota, trobada a Catalunya. Les altres que es coneixen, dues provenen del poblat ibèric d'Ullastret, a Girona i la tercera, del poblat ibèric de Gebut, a Soses (Segrià). També hi ha un escarabeu trobat a Roses amb una possible representació d'aquesta deïtat.
No sabem fins a quin punt s'hauria donat una assimilació o sincretització en la cultura ibèrica del culte vers el déu Bes. Donada la seva escassetat, Sanmartí i Asensio (2005), que han estudiat el tema, suggereixen que podrien haver estat objectes que pertanyien a comerciants o artesans d'orígen púnic. A la efecte indiquen que:
"llur nombre tan reduït, no es pot excloure que es tracti d'objectes pertanyents a comerciants o artesans púnics establerts a Ibèria o que visitaven el país de forma regular, la qual cosa sembla particularment versemblant en el cas d'Ullastret i de Burriac, nuclis costaners, o quasi, que probablement exercien de funcions de port de comerç" (Sanmartí i Asensio, 2005, p.100).

Bibliografia

CLARIANA, J.F.: D'Ilturo a Iluro: d'íbers a romans. Algunes consideracions". XVII Sessió d'Estudis Mataronins 2001. Mataró 2002.
CLARIANA, J.F.: "Nota sobre el culte i espais sacres a Cabrera de Mar (El Maresme)" Sessió d'Estudis mataronins 2007, pp. 19-38. Mataró 2008.
RIBAS, M.: El poblament d'Ilduro. Barcelona, 1952.
PITA, R.: "Una figurilla de Bes procedente del poblado ibérico de Gebut (Lérida)". Congreso Nacional de Arqueología, Sevilla-Málaga, 1963, vol. 8. Zaragoza 1964.
SANMARTÍ, J.; ASENSIO, D.: "Fenicis i púnics en el territori de Catalunya: cinc segles d'nteracció colonial". Fonaments, 89-105. Barcelona, 2005.
TORO, M.I.: "Nacimiento y protección en el Mediterráneo: el caso de Bes. llu". Revista de ciencias de las religiones. Anejos XV. Madrid 2006.
VELÁZQUEZ BRIEVA, F.: El dios Bes, de Egipto a Ibiza. Eivissa 2007.

Diana

Diana o Artemis, en la mitologia grecoromana, era deessa de la natura salvatge, els boscos, la cacera. Filla de Júpiter i Leto i bessona d'Apolo; ambdós germans eren assimilats al Sol i la Lluna. Diana era una deesa verge que corria pels boscos amb una túnica curta, un arc i unes flextes i un seguici de nimfes. Era una deessa venjativa contra aquells que l'ofenien, com Orió i Acteó. En realitat, Diana representa el caràcter intangible de la divinitat.
Els seus santuaris acostumaven a estar en boscos i llocs feréstecs, com famós bosc de Nemi, al Laci, on fins i tot en l'època dels Julis i la dels Antonins, perdurava un arcaic costum: el santuari de la deessa estava guardat per un rei-sacerdot, que ocupava el seu càrrec fins que venia un altre i el matava, prenent el seu lloc i esperant ser eliminat al seu torn per un proper aspirant; així ho explica Frazer en l'inici de la seva obra monumental "La branca daurada". Però Diana tenia també temples en algunes ciutats, el més conegut dels quals era el d' Efes, a l'Anatòlia. Recordem la revolta, dels argenters contra la predicació de sant Pau, al crit de "Gran és l'Artemis dels efesis! narrada en els Fets dels Apòstols (Ac. 19, 23-41).
Diana protegia també l'adolescència, com món feréstec entre la infantesa i l'edat adulta, i les noies li oferien les seves joguines quan es casaven. Malgrat pugui semblar paradoxal, per la seva condició de verge, protegia la fecunditat i els parts; no ha d'estranyar, ja que els conceptes natura i fecunditat anaven units.
El tema de la dona lliure, intangible, que habita en la natura, és una constant en la literatura. Al Quixot, Cervantes crea l'extraordinari personatge de la pastora Marcela, per qui tots sospiren en va, ja que ella guarda gelosament la seva llibertat. El discurs de la pastora envers aquells que la critiquen per haver "provocat" el suïcidi de Grisóstomo amb la seva indiferència, és de les pàgines més conegudes de Cervantes:
"Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos: los àrboles destas montañas son mi compañía; las claras aguas destos arroyos mis espejos; con los àrboles y con las aguas comunico mis pensamientos y hermosura. Fuego soy apartado y espada puesta lejos. A los que se han enamorado con la vista he desengañado con las palabras."Fragment del discurs de la pastora Marcela, El Quijote, cap. XIV.
Silvia Tarragó, en el seu llibre "La veu del roure", recrea al meu entendre aquest mite literari, si bé en aquest cas es tracta d'una dona madura, Beatriu, que ha viscut la seva vida, i abandona la companyia dels mortals a causa d'un gran dolor, refugiant-se en una natura màgica, enmig dels boscos de Cabrera, tan propicis a la llegenda.
El feminisme modern ha intentat resaltar el caràcter de "dona lliure i independent" de la mitològica Diana, però això és analitzar el passat amb ulls moderns; Diana no és una dona mortal, és una deessa, i com a tal, n' s'hi pot accedir.
Can Modolell conserva les restes d'una inscripció dedicada a una divinitat que acaba en NA. Podria tractar-se de Diana, però també d'altres, com Fortuna, Luna...però és temptador desitjar que anés dedicada a la deessa dels boscos

L'èpica de l'esport

Prenc aquesta definició d'un amic, que diu els esportistes són els herois d'avui dia; no és cap broma: és una cosa molt seriosa. Qui pensi que el futbol és només un joc on vint-i-dos homes van darrera una pilota, és que no ha entès el ritual, allò de l' homo ludens, de Huizinga, o la necessitat humana d'èpica. Fins i tot existeix una església de Maradona, igual que existeix una esglesia jedi.
Els futbolistes vesteixen de diversos colors, que recorden els dels cavallers medievals (hi ha una colla de tractats sobre la significació profunda dels colors), i en el fons, el partit, com diu un altre amic "no és més que un combat ritualitzat", com ho eren les justes medievals.
Els sociòlegs han analitzat el tema comparant els rituals esportius amb els de la religió, i és que l'ésser humà necessita sentir-se membre d'una "communitas" (d'acord amb els estadis socials de Victor Turner).
La competició esportiva segueix un calendari cíclic (un etern retorn), i segueix amb els rituals de la concentració, el combat i la festa. No falta la liturgia: els emblemes que llueixen els seguidors, les fotografies dels jugadors penjades a l'habitació, els records o reliquies...i sobretot la copa, símbol de la victòria.
La preparació, que a voltes implica sacrifici, l'esforç, com els rituals iniciàtics: tot configura un ritual d'iniciació que anirà seguit del combat, propiament dit i quan arrriba la victòria, hi haurà la celebració, que sovint ens recorda l'alegria del carnaval.
Bibliografia: Martine Segalen, Ritos y rituales contemporáneos, Alianza editorial. Antropologia, 2005; Johan Huizinga, Homo ludens, Alianza Editorial, 1972; Guillem Mesquida Melis, Els rituals de l'esport, l'èpica contemporània, Revista Flor de Card, (Sant Llorenç des Cardassar) febrer, març, abril de 2010.

El cel i la terra

"Los tres niveles cósmicos -Tierra, cielo, regiones infernales- se ponen en comunicación. Como acabamos de ver, la imagen se expresa a veces con la imagen de una columna universal, el axis mundi".
a) "Las ciudades santas y los santuarios se encuentran en el Centro del mundo; b) Los templos son réplicas de la montaña cósmica y constituyen por consiguiente, el vínculo por excelencia entre la Tierra y el cielo; c) Los cimientos de los templos se hunden profundamente en las regiones inferiores." Mircea Eliade Lo Sagrado y lo profano.
Tal y com ens recorda Ramon Bassas en el seu blog, avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, en la religió, la muntanya compleix el paper de vincle entre la terra i el cel.
Maria compleix en el cristianisme el paper de la "Gran Mare", la gran deesa de les religions antigues.
Com va senyalar Eliade, els santuaris i també les "muntanyes" creades pels humans, com la piràmide o el zigurat babilònic, són també muntayes còsmiques. En el cim del zigurat habitava el déu, mentre que la piràmide constituïa la manera d'enviar al faraó a les estrelles on continuava vetllant per Egipte.
Complia aquest mateix paper l'anomenda "Cova de les Encantades", situada al la vessant de la muntanya de Montcabrer, a Cabrera de Mar? Està demostrat que es tractava d'un centre important de culte ibèric, on s'han exhumat exvots i imatges de Demèter, o d'una deessa assimilable a la divinitat grega de l'agricultura (de fet, la Gran Mare Terra). Una cova situada en un cim, el lloc ideal on s'uneixen el cel i la terra.
Així ho pensa Ramon Coll: "La cavitat, en moltes religions de caràcter fecundant, és simbòlicament l'entrada a la Tellus Mater, d'on prové tot allò que viu. Segons la nostra opinió, la muntanya del Montcabrer ha de ser contemplada com un "centre del món", en el sentit clàssic del terme, és a dir, un lloc d'unió entre el cel, la terra i el món infernal: un axis mundi. De fet, des d'un punt de vista simbòlic, la cova representa un "món subterrani", mentre que la muntanya és un "món celeste", i ambdós es troben comunicats, ja que pertanyen a una única realitat indestriable. " Ramon Coll, El santuari ibèric de la cova de les Encantades.
A més l'arqueòleg opina que Montcabrer seria l'anomenat Promontorium lunarium, citat pel geògraf Ptolemeu, que es trobava situat entre Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró).
La Lluna, una altra divinitat sincrètica a la feminitat de la "Gran Mare", en aquest cas la deessa intangible, Diana.
Bibliografia: Mircea Eliade, El mito del eterno retorno, Alianza editorial, filosofía, 2004.; Mircea Eliade, Lo sagrado y lo profano, Paidós, 2003; Ramon Coll Monteagudo, El santuari ibèric de la cova de les Encantades, Quaderns per la memòria. Fundació Salvador Alsina i Arenas.

El mite i la raó

Un dels meus treballs preferits, pel que arqueologia del Maresme es refereix és "Espais sacres a Cabrera de Mar", de J.F. Clariana. Sempre m'ha interessat especialment l'espiritualitat humana, cosa que fa un temps, en que estava en tot el seu apogeu el "materialisme històric" a les nostres universitats, s'havia de dur un poc d'amagat. L'article de Clariana (vegeu d'Ilturo a Iluro, núm 5 dels llibres editats per J. M. Modolell, 2009), posa de manifets la gran varietat d'espais dedicats al culte religiós, tan en l'àmbit públic om privat, que trobem a l'antiga Cabrera de Mar. Per a l'home antic, religió i vida privada o pública, no estan separats. Conformen un tot. Les celebracions rituals al llarg de l'any commevoraven el cicle agrari, l'etern començament de les coses, l'etern retorn del que ens parla Mircea Eliade el gran estudiós de les religions antigues. Alguns experts diferencien entre pobles de "discurs mític", en que la religió està present en tot , i pobles de "discurs lògic", que comencen a separar la religió d'altres àmbits, com la ciència. No cal dir que els pares dels racionalisme són els grecs. Els grecs -alguns grecs- introdueixen la separació religió-mon real. No ens enganyem, però: tenir un "discurs mític" no està renyit amb un elevat desenvolupament tècnic i científic, i aquest és el cas dels egipcis, poble que no deixa de meravellar-nos cada dia per l'elevat grau de cultura que van assolir. Per als pobles antics, la manifestació de les coses sagrades era diversa, i estava present en totes les coses, d'aquí el seu politeïsme, que a nosaltres se'ns fa a voltes difícil de comprendre. Però precisament, tractar d'entendre aquesta visió de l'home antic sobre les religions, tan diferent a la nostra, és imprescindible per evitar la temptació d'analitzar la religió antiga només en funció de criteris econòmics o polítics.

Julià, anomenat l'Apòstata

" Y Jesús, que convenció vuestra peor parte, tiene renombre desde hace poco más de trescientos años, aunque durante el tiempo que vivió no hizo nada digno de famoa, a no ser que alguien crea que curó a los lisiados y ciegos, y expulsar mediante exorcismos a los poseídos por el demonio en las aldeas de Betsaida y Betania sea propio de grandes obras". Juliano, Contra los galileos, 201 E-206 a. Editorial Gredos.
Parlàvem ahir de la pèrdua, destrucció o censura de llibres, doncs bé, aquí en teniu un exemple: el llibre "Contra el galileus" (galileus per cristians), que va escriure l'emperador romà Julià (332-363), anomenat després "l'Apòstata", pel seu inutil intent de restaurar el paganisme, enfront el cristianisme, en el que ell havia estat educat, enfront de l'antiga religió grecoromana.
Per què situem el llibre de Julià entre les obres perdudes i en canvi en citem un fragment? Perquè l'obra s'ha conservat en part, i gràcies a un enemic seu, Ciril.li d'Alexandria que el va refutar, citant-ne fragments a: "En defensa de la santa religió cristiana contra els llibres de l'impius Julià", escrit entre els anys 433 i 441.
Julià, a més d'emperador, era un home culte, que escrivia en grec; entre les seves obres destaca l' "Elogi de l'emperatriu Eusèbia".
A "Contra els galileus", Julià intenta demostrar la superioritat de la religió i la filosofia clàssica enfront el cristianisme. Considera els seus dogmes absurds i presenta els cristians com un grup d' intolerants.
Però l'enemistat de Julià contra el cristianisme no es limitava escriure, per alguna cosa era el emperador: els prohibí d'exercir càrrecs públics i intentà reduir les seves activitats. Per a Julià, el cristianisme era una desviació del judaïsme.
La tradició vol que Julià, en morir a l'edat de 33 anys, per la ferida d'una llança en guerra contra els perses, va exclamar: "Has vençut, galileu!" Però possiblement no passi de ser una llegenda.
La figura de Julià és coneguda avui sobretot pel llibre de Gore Vidal: Julià l'Apòstata.

Els llibres del passat

"Després, la ciutat de Tàrraco i la seu amena dels rics habitants de Bàrcilo, car un port obre allí els seus braços segurs i la terra és sempre xopa d'aigües dolces.
A continuació, s'estenen els indigetes, gent tosca, nació, aquesta dura, poble ferotge en la caça, i habitant de cavernes. Tot seguit, el cap Celebàndic (Begur? Tossa?) allargassa les seves esquenes fins a l'interior de l'onada salada de Tetis.
És ja només un rumor que aquí s'alça la ciutat de Cípsela, puix que l'aspre sòl no conserva cap vestigi de la ciutat antiga. Allí, un port s'obre en un golf immens (la badia de Roses) i la mar penetra amplament en la terra apetxinada." Ruf Fest Aviè, Ora maritima, 520-530. Edició de la fundació Bernat Metge.
Així descriu Aviè, que va viure en el segle IV dC., les nostres costes. Avui que es commemora el dia del llibre, jo vull aquí retre homenatge a aquells llibres "que ja no hi són", és a dir, lamentar l'escassetat de fonts escrites que han arribat de l'Antiguitat fins als nostres dies, que han desaparegut víctimes de l'oblit, la censura, la destrucció...Què poc sabem en realitat sobre aquells que eren com nosaltres i ens han precedit.
En el cas de Cabrera, no és estrany que d'un poblat íber tan important i extens les fonts escrites no en diguin res? Per què va ser tan sobtadament abandonat?
Són qüestions, de moment, sense resposta; sortosament, en el cas de Cabrera, el seu immens patrimoni arqueològic, en permet omplir algunes llacunes.
Feliç dia del llibre i la rosa.

Publicació d'un nou llibre

Pel proper dia de sant Jordi està previst surti publicat un nou llibre, el sisè de la sèrie que edita Josep Miquel Modolell, dedicada a l'arqueologia i la història de Cabrera de Mar. Aquest nou volum portarà el títol de "Una pàgina de les colacions de Joan Cassià i materials arqueològics del jaciment de can Modolell (Cabrera de Mar)".
Després de molts anys d'escriure sobre aquest establiment romano-medieval, publiquem ara dos articles, l'un sobre els bronzes i l'altre sobre els objectes d'ós treballats exhumats a can Modolell i datats en època romana. Els articles han estat escrits per Rosa I. Garí i Joan F. Clariana.
Malgrat tractar-se d'una col.lecció petita, és molt interessant, i ens dona una valuosa informació sobre la vida qüotidiana a l'establiment.
Entre els bronzes, hi trobem les tradicionals tabulae ansatae amb inscripcions dedicades als déus; exvots, aplics de moble, o objectes referents als vestuari, com fíbules.
Treballats en ós es conserven diversos fragments de recipients o una interessant col.lecció d'agulles.
La col.lecció de llibres que edita J.M. Modolell, amb articles de diversos autors, ha permès que els darrers anys puguin veure la llum aspectes interessants del passat de Cabrera.