Argentona al segle XV, un estudi d'Enric Subiñà i Coll

Enric Subiñà i Coll guanyà el premi Burriac 2008 amb aquest estudi titulat: "Argentona al segle XV. Terra de remences", que fou també la seva tesi doctoral, ditigida per la doctora en història medieval, Coral Cuadrada, que també prologa el llibre. Per dur-lo a terme ha consultat una nombrosíssima documentació, tan de caràcter públic com privat; es tracta, segons ens diu: "Una aproximació general i multitemàtica de la vila d'Argentona al segle XV, a partir de la documentació consultada i la bibliografia i els estudis existents, tot comparant aquestes dades amb el Maresme, i, en general, amb la Corona d'Aragó, per analitzar què ens aporta aquesta documentació en relació amb la historiografia local". (Introducció, pagina 17).
Una historiografia local, pensem nosaltres, que per a molts aportarà molta llum sobre aquest món medieval tan complexe.
Així l'autor ens presenta una visió sobre el que era la vida dels argentonins a finals de l'Edat Mitjana, tot emmarcat dins el que era la Catalunya d'aquell moment, amb la guerra civil, en la que participaren la Corona, la noblesa, els ciutadans i els pagesos, per situar-nos després, ja concretament, en la vila d'Argentona, com ell diu "una terra de remences", és a dir, aquells pagesos que estaven subjectes a la terra i no la podien abandonar sense permís del seu senyor. Així ens presenta el resultat de l'anàlisi d'una vasta documentació sobre el mercat de la terra; els drets dominicals -distingint entre el senyor jurisdiccional, que gaudia de poders públics com el d'impartir justícia, i el senyor territorial, que gaudia de la propietat de la terra i dels drets que això comportava-, el poblament, els monopolis senyorials, l'economia i la vida del pagés: família, matrimoni, testament i mort.
Però el protagonista és, sens dubte, el pagès de remença, no tal sols subjecte a la terra, sino als anomenats "mals usos", l'abolició dels quals demanaven els remences en les lluites d'aquell segle. La Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), de Ferran II el catòlic, que permetia al pagès redimir-se d'aquests mals usos, constituí la base de l'anomenat "cens emfitèutic", base de la futura estructura agrària catalana.
Tot i centrant-se en Argentona, no hi ha dubte que aquest llibre li descobrirà a  molta gent aspectes generals  del món medieval i senyorial a voltes poc coneguts, com ara, que el pagès podia acudir al crèdit; que no tots els pagesos, encara que fossin de remença, eren pobres, hi havia pagesos acabalats, els anomenats "pagesos grassos"; no tots els remences eren pagesos, hi que havia remences a les ciutats.
També la lectura dels llibre ens desmentirà la visió que tenim d'una sol senyor territorial dominant una gran i uniforme extensió del territori: en ralitat, el domini de la terra podia estar molt dividit. L'any 1378, Argentona tenia 76 focs, i estava dividida en nombroses senyories laiques i eclesiàstiques, sense comptar els pagesos aloers. El senyor jurisdiccional era el del castell de Sant Vicenç (Burriac).
Sabrem que abans dels segle X hi havia molts pagesos lliures, malgrat antigues teories que feien venir els feudalisme del baix Imperi Romà o de l'època visigòtica.
Enric Subiñà i Coll, Argentona al segle XV. Terra de remences. Editat per l'Ajuntament d'Argentona, 2011.

El Museu de Mataró reobre les seves portes

Després d'un any tancat per remodelació de les seves sales i forma d'exposició, el Museu de Mataró torna a obrir, de manera transitòria, en espera del seu trasllat definitiu a les naus de can Marfà. El museu estarà basat en tres àmbits: "Iluro, ciutat romana"; "Mataró, ciutat mediterrània" i "Mataró, capital del gènere de punt", que s'exhibirà directament a can Marfà. Pel volum de troballes l'espai més ampli està dedicat a l'època romana.  Podeu llegir la notícia al Cap Gros.

Una batalla a Ilerda

"Va tenir lloc una tempesta com mai s'havia vist per aquells llocs, amb tant gran quantitat d'aigua. A més, llavors es va fondre la neu de totes les muntanyes, i el riu es va desbordar i va tallar en un mateix dia els ponts que havia fet C. Fabi. Aquest accident va ocasionar grans dificultats a l'exèrcit de Cèsar. Doncs com ja s'ha dit, el campament estava entre els rius Sícoris (Segre) i Cinga (Cinca), que estaven l' un de l'altre a una distància de trenta milles; cap dels dos rius podia atravesar-se i totes les tropes estaven tancades a la força en aquest espai tan estret. Les ciutats que havien fet amistat amb Cèsar, no podien transportar el gra, ni els que s'havien allunyat per dur-lo, podien tornar."Cèsar, De Bello Civili, I, 48.
Aquest fragment de la "Guerra Civil" que va escriure Juli Cèsar, que ens permet saber el temps que fa fer a Lleida l'any 49 aC., correspon a la batalla d'Ilerda, que va sostenir el futur dictador contra els partidaris de Pompeu a prop d'aquella ciutat, concretament contra les legions dels llegats Afrani i Petreu.
Malgrat les dificultats, a guerra va acabar amb victòria de Cèsar. (si algú es demana si Cèsar va perdre alguna batalla, doncs si, encara que poques; de tota manera sempre va guanyar la guerra, però no va saber evitar el seu assassinat quan ja ho tenia tot guanyat).
"Cèsar ordena als soldats que fabriquin naus del tipus que l'experiència a Britània li havia ensenyat en anys anteriors. La quilla i l'armadura eren de fusta lleugera; la resta de la carcassa, feta de vímet trenat, es cobria amb pells. Una cop acabades, les condueix durant la nit en carros units, a vint-i-dos mil passos del campament; en aquestes naus transporta a l'altre costat del riu els soldats, i ocupa per sorpresa un turó al costat de la riba. El fortifica ràpidament abans que ho descobreixi l'enemic. Després condueix allà una legió, i acaba en dos dies un pont començat des dels dos costats."Cèsar, De Bello Civili, I, 54.
Ambdós exèrcits, de bon grat o per la força, -ho ignorem- havien establert pactes amb les tribus íberes, de manera que els fos assegurat el subministrament de gra, i també, el reclutament de tropes auxiliars.
"Mentre, els oscencs i els calagurritans, que eren tributaris dels oscencs, envien llegats a Cèsar i li prometen obediència. fan el mateix els tarraconenses, jacetans i ausetans i, pocs dies després, els ilercavons que habiten prop de l'Ebre. Demana a tots, que l'ajudin al blat." De bello Civili, I, 60.
La victòria de Cèsar, sens dubte va comportar canvis importants a Hispània.
Pel que fa als laietans, poc esmentats en les fonts, centrant-nos en el poblat d'Ilturo (Burriac, Cabrera de Mar), sabem que es abandonat a la meitat del segle I aC., coincidint amb l'època dels fets bèl.lics esmentats.
Sigui amb motiu d'aquests, o d'altres que desconeixem, es va produir un important canvi en la vida dels ibers de la zona.
Clariana planteja una suggestiva hipòtesi -a tall de possibilitat, ja que no en tenim proves- segons la qual, Burriac, com a lloc estratègic, fou convertit en propietat de l'estat romà, i els seus habitants obligats a baixar al pla, on ingorem quin status tindrien a partir de llavors; aquesta idea està expressada per Clariana a D'Ilturo a Iluro. Per la seva part Járrega, al seu article "La fundació de la ciutat romana d'Iluro. Consideracions sobre algunes hipòtesis", apunta la possibilitat que a la veïna ciutat romana d'Iluro (Mataró), s'hi assentés un contingent de veterans de Cèsar.
BIBLIOGRAFIA
J.F. Clariana i Roig, "D'Ilturo a Iluro. d' ibers a romans. Algunes consideracions", dins el llibre D'Ilturo a Iluro, núm 5 de la col.lecció a cura de Josep Miquel Modolell. Cabrera de Mar, 2009. Pags.13 a 53.
R. Járrega i Domínguez, "La fundació de la ciutat romana d'Iluro. Consideracions sobre algunes hipòtesis", a la XII Sessió d'Estudis Mataronins. Mataró, 1996. Pàgs.55 a 77.

Salvem can Puig i Cadafalch

El casal modernista del gran arquitecte Josep Puig i Cadalfach, a Argentona (Maresme, Barcelona), catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional, s'està degradant. En contra d'això s'ha convocat una manifestació pel proper disasabte 26 de març, a les 13 hores, que sortirà de la la Plaça Nova/ Avinguda Puig i Cadafalch i arribarà fins al Casal. Algunes personalitats proposen la conversió de l'edifici en un centre d'estudi i interpretació, a nivell català i mundial, de l'obra del genial arquitecte.
Fotografia procedent del grup "Salvem can Puig i Cadafalch" del facebook.

Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (6)

"La línea de circumval.lació traçada pels romans ocupava un perímetre d'onze mil passos. El nostre campament estava situat en una posició favorable, reforçat amb vint-i-tres fortins, en els quals hi havien cossos de guàrdia al llarg del dia, a fi d'evitar qualsevol atac per sorpresa; per la nit es reforçaven amb sentinelles i fortes guarnicions."
Cèsar, De Bello Gallico, VII, 69.
"Informat Cèsar de tot això pels pròfugs i els captius, va decidir fortificar-se de la manera següent. Va obrir un fossar de vint peus, amb les parets tallades a pic, de manera que el fons tingués una amplada igual a la distància entre els seus extrems. La resta de fortificacions varen quedar a quatre-cents peus d'aquell fossar: la finalitat de tot això era impedir, (ja que es veia obligat a vigilar tanta extensió de terreny i no era senzill col.locar soldats per tota l'obra) que de sobte o per la nit poguessin llançar contra els nostres soldats ocupats pel treball. Enmig d'aquest espai, va obrir dos fossars de quinze peus d'amplada i de la mateixa profunditat: el de la part superior, obert en un lloc erm i baix, el va omplir d'aigua conduïda des d' un riu. Al darrera d'ambdos, va alçar un parapet i merlets, amb grans astes que sobresortien en les juntes de la palissada i del terraplè, per impedir que l'enemic pogués pujar:  i va bastir torres per tota l'obra, de manera que amidessin vuitanta peus d'una a l'altra." Cèsar, De Bello Gallico, VII, 72.
En la superioritat militar romana, que els va permetre bastir un imperi tan extens, hi jugaren un paper molt important la disciplina, entrenament i rapidesa de les seves legions, però també les seves obres d'enginyeria militar, com aquesta, que descriu el doble setge de la ciutat fortificada d'Alèsia, on s'havia fet fort Vercingetòrix amb uns vuitanta-mil gals (les xifres, sempre poden ser discutibles), i on Cèsar va obtenir la victòria definitiva (batalla d'Alèsia, 52 aC.) que li va permetre conquerir la Gàl.lia.
Aquesta entrada vol ser una continuació de les cinc anteriors que dedicàvem, amb caràcter general, a l'urbanisme i a l'arquitectura romans, en una cultura, on precisament, la guerra va desenvolupar un paper fonamental.
Sabent que a l'exèrcit assetjat li quedaven trenta dies de provisions (i això sense  comptar els no combatents), Juli Cèsar decidí posar setge a Alèsia amb dotze legions, al voltant de seixanta-mil homes. Sembla -si l'autor de De Bello Gallico no va exagerar- que el primer perímetre de fortificacions abastava murs de divuit Qm. de llarg i 40 d'ample; tot això en en tres setmanes
Però informat que venia un exèrcit de gals, estimat (exageradament potser) en gairebé dos-cents mil homes, Cèsar ordenà bastir una nova línea defensiva contra els possibles atacants,  restant així les legions entre dues murs de defensa. El nou perímetre, d'uns vint-i un Qm., es va complementar amb dos fossars de quatre metres i mig d'ample i mig de profunditat; el fossar més proper a la fortificació es va omplir amb aigua procedent d'un riu. A més a més, s'alçaren torres i es prepararen una colla de trampes.
Les legions romanes finalment atacades, i fins i tot els gals descobriren el punt feble de les fortificacions, posant així els romans en una difícil situació, que salvà una arriscada i personal intervenció de Juli Cèsar amb unes cohorts.
Val a dir que, encara avui dia, no se sap de cert on era Alèsia, encara que tradicionalment s'ha identificat amb Alise-Sainte-Reine.
S'inicià així la romanització definitiva de l'occident d' Europa; sens dubte, avui seria una altra Europa, potser ni millor ni pitjor, però si diferent.
Enllaços amb altres entrades relaciondes amb l'urbanisme i l'arquitectura de Roma:Les termes romanes, Apunts 1, Apunts 2, Apunts 3, Apunts 4, Apunts 5 .

El Grup d'Història del Casal i els monestirs medievals

Ha sortir publicat, en forma de llibre, en número 93 de la revista "Felibrejada", que publica el Grup d'Història del Casal de Mataró, i que tindrà a partir d'ara una caràcter annual.
Aquest número, que coincideix amb la cel.lebració dels 25 anys d'aquest grup mataroní d'investigació històrica, presenta un caràcter totalment innovador; en ell apareixen publicades les actes de les IV Jornades d' Història i Arqueologia Medieval del Maresme, que van tenir lloc del 10 al 24 de novembre de
l'any 2007, dedicades als monestirs -enguany han tingut lloc a Argentona les V Jornades- però, i això és la innovació, en format digital, en forma de disc, mentre que el el llibre hi trobem un resum de les ponències i comunicacions presentades.
El disc conté també les tertúlies de tema històric que han tingut lloc a Mataró Ràdio, un vídeo sobre l'aniversari de l'estendard de Ripoll dissenyat per Josep Puig i Cadafalch i una galeria d'imatges de les diferentes sessions de les Jornades. Realment, és d'agraïr.
Tant més d'agrair quan les ponències i comunicacions presenten un gran interès, fruit de la tasca de diversos investigadors que l'has darreres dècades han dedicat els seus esforços a un món tan complexe com és el de l'Edat Mitjana.
Les ponències presentades ens donen una visió general del món monàstic medieval, tant en l'àmbit de Catalunya com en el de la comarca del Maresme, mentre les comunicacions es divideixen en dos grups: les que estan dedicades al món monàstic en sí, i les que tracten diversos temes d'història i arqueologia medieval i moderna.
No hem d'oblidar que la religió té una gran importància en la vida medieval, i ho impregna tot; el monestir era una peça fonamental en aquesta concepció del món i en aquesta forma de vida.
Com diu Joan F. Cabestany: La fundació d'un monestir no va tenir com a finalitat, només, ésser un centre d'acollida espiritual pels seus monjos, sinó que també era una institució amb finalitat social, la qual tenia com a finalitat la cristianització del territori del seu entorn i que, a la vegada fos un centre de conservació y difusió de la cultura. (J. F. Cabestany: "El monestir medieval en la Catalunya Vella", dins Actes de les IV Jornades...pàg. 11).
Diversos autors: IV jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Revista "Felibrejada", núm 93. Editat pel Grup d'Història del Casal, Mataró, 2011.

Llavaneres reobre els Rocs de Sant Magí

Els anomenats Rocs de Sant Magí, de Llavaneres (el Maresme, Barcelona), constitueixen un jaciment neolític de 4.000 anys d'antiguitat, format per blocs granítics en els que s'obren coves i passadissos. L'entorn ha estat objecte d'una reforma per a la seva protecció i visita; la inaguració d'aquest espai tindrà lloc el proper diumenge 20 de març, a les 12 del migdia. Podeu veure més informació punxant aquí.

Excavació sota el paviment del "Criptopòrtic" de Can Modolell (Cabrera de Mar).

Les presents fotografies, volen ser sobretot un petit homenatge als membres de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró que varen participar en l'excavació del jaciment de Can Modolell (Cabrera de Mar). L'any 1983 es va procedir a aixecar algunes de les pesades lloses de granit del paviment de l'anomenat "Criptopòrtic", a fi d'efectuar una cata, i després es tornaren a col.locar. Per dur-ho a terme, va ser necessari un esforç físic important, del que donen fe les imatges que avui presentem. L'excavació posà al descobert cinc estrats sota l'empredrat, el més modern dels quals es va datar en el segle II dC , per la presència de sigil.lata africana A, formes Lamboglia 10 i 4/36; en aquest mateix estrat aparegué una peça important del jaciment: la tabula ansata de Flavius Moschus.
Podeu consultar el treball que es va publicar sobre el "Criptopòrtic" punxant aquí.
Algunes de les persones que participaren en l'aixecament de les lloses del "Criptopòrtic" foren: Joan Bonamusa Roure, codirector de l'excavació; Josep Garrido Salazar, Joan Noé Pedragosa (EPD), Jaume Turà Dalmau (EPD), Alfons Palau Diví, Antoni Daniel Lou Martínez, Sergi Bonamusa Turon, Ramon Gay Bosch i perdoneu si em deixo algú.

Diari d'excavacions de Marià Ribas a Torre Llauder (Mataró)

En la setmana santa de l'any 1961 -ara doncs, en fa cinquanta- l'arqueòleg mataroni, Marià Ribas i Beltran, escriu en el seu diari d'excavacions,:
Avui es Divendres Sant i d'haver-nos posat d'acord amb el propietari de la finca Sr. Valentí Rodon aquest matí hem començat d'excavar en una angle d'una feixa. A la tarda continuem enfondint el terreny i per allà les 5 aproximadament es presenten a la vista les primeres tessel.les d'un mosaic de marbre. Seguidament aixamplem el sot cosa d'un metre per dos. 
Tot seguit després de la descoberta dels mosaics comencen a venir visites dels veins i ben aviat d'altres llocs de Mataró; doncs la notícia va correr rapidament per tot arreu. Jo vaig portar la notícia del descobriment al Sr. Alcalde Pere Crespo que es trabava a Santa Maria en l'Ofici amb assistencia de tot l'Ajuntament. Em fa portar la contesta de que aquesta tarda vindra al lloc de l'excavació; Mentre's esperem ens dediquem a netejar amb aigua fregant-lo amb trossos de sacs i tot seguit en fem moltes fotos. A posta de sol tenim la gran sorpresa de veure entrar tot l'Ajuntament en pes presidit per l'Alcalde lluint tots el seu jaqué. Han quedat meravellats i m'agraeixen d'haver-los invitat. Els faig els honors i tinc de contestar nombroses preguntes de tots. Es despedeixen perquè diuen que els queda poc temps perque han d'anar a la Processó. Convoco als excavadors per continuar demà.
Els apunts es complementen amb dibuixos i comentaris dels mosaics. Podeu ampliar i llegir la imatge clicant al daunt.
Aquestes paraules, sobre els inicis de les excavacions de la vil.la romana deTorre Llauder, i que descriuen un moment emocionant per l'arqueòleg, queden com a testimoni viu d'un moment i d'una època.
Podeu veure més imatges dels començaments de Torre Llauder als següents enllaços:
Inicis de les excavacions (I), Inicis de les excavacions (2) i 50 anys de la descoberta.

Imatges de diari trameses per Joan Francesc Clariana, codirector de les excavacions de 1981 a 1986 a Torre Llauder.

50 anys de la descoberta de Torre Llauder i l’inici de la Secció Arqueològica de Mataró

Text: Joan Francesc Clariana i Roig

Fotografia: descoberta dels mosaics de Torre Llauder i inici de les excavacions, l'any 1961. Fotografia d'autor anònim (tramesa per J.F. Clariana)

Cinquanta anys és el període de temps transcorregut des de la descoberta o, més ben dit, des de les excavacions arqueològiques a a la vil·la romana de Torre Llauder, ja que de la mateixa ja se’n tenien coneixements des de molt abans.

Amb aquesta celebració també es ve a indicar la data del naixement de la mateixa Secció Arqueològica de Mataró, en aquell temps “Grup Marià Ribas”, que, a la vegada, era el continuador de l’antic Grup o Secció Històrico-Arqueològica que cap a l’any 1947 ja havia fundat la revista MVSEV a Mataró i havia portat a terme diverses accions de salvaguarda, estem parlant d’aquell grup pioner que formaven:

Marià Ribas

Esteve Albert,

Santiago Martínez Saurí

Joaquim Llovet

Jaume Lladó

Jesús Illa,

Lluís Ferrer i Clariana i tants altres

El Grup Marià Ribas, com hem dit abans, havia participat activament en la descoberta de la Torre Llauder, si bé, poc temps abans, havia estat treballant al poblat ibèric de Burriac, a la zona del mausoleu de la Via Augusta, més tard a Can Xammar a Mataró, i havia col·laborat en l’excavació de Josep Barberà en la necròpoli de Can Rodon de l’Hort a Cabrera de Mar.

 A començaments dels anys setanta, a nivell municipal, es va veure la necessitat d’unificar els dos grups que treballaven arqueologia a Mataró, per un costat el Grup Marià Ribas i, per altra, la colla de la U.E.C. que junt amb Jesús Illa i Paris, estaven realitzant recerca en el terreny de la prehistòria. Així el nou grup passà a nomenar-se “Secció Arqueològica del Museu de Mataró”. A aquest nou grup li fou assignada, com estatge social, la casa del carrer Enric Granados, 19 (actualment El Carreró) i, més tard, amb motiu de l’ampliació del Museu fou traslladat a la seu del carrer Sant Pelegrí, als baixos del “bloc dels mestres”.

 Ja pròpiament de la Secció Arqueològica foren els treballs de topografia i planimetria de la Via de Parpers, en el paratge del Fons de la Gallega (Argentona), l’excavació de la vil·la romana dels Caputxins (Mataró) els tempteigs estratigràfics de la Rectoria Vella, Hort del Campaner, Plaça de Santa Maria cantonada carrer de Santa Maria vil·la romana de Can Majoral i l’excavació de l’emblemàtic jaciment de Can Modolell.

 En els anys 80, ja restablerta plenament la democràcia, es reemprengueren les excavacions a Torre Llauder, un cop salvaguardat el jaciment gràcies al mur de contenció i amb motiu de la restauració dels mosaics, s’excavà al poblat ibèric de Burriac, al turó de Mata i al centre històric de Mataró, i el que fou encara més important, s’aconseguí la creació d’una plaça d’arqueòleg a la plantilla del Museu.Podem dir que, globalment, han estat uns anys de feina intensa. Testimoni d’aquest treball feixuc i minuciós, han estat les memòries que any rera any s’han vingut realitzant, així com les diferents publicacions que s’han portat a terme.

 Queda tan sols desitjar un futur esplendorós pels anys propers i esperem que la Secció Arqueològica compleixi molts més anys d’existència dins l’àmbit del Museu que l’aixopluga.

 Dintre de molts anys, molt possiblement, es parlarà de la nostra Secció Arqueològica com una valenta experiència on un col·lectiu de persones, anomenats eufemísticament “aficionats a l’arqueologia”, varen tirar endavant un projecte de salvaguarda i estudi del patrimoni arqueològic en uns anys molt difícils per tot allò que significava la defensa de la identitat i la cultura catalana.

Ad multos annos!!!!

Més imatges dels inicis de Torre Llauder en aquest enllaç i en aquest altre.