Imatge: Muralles de la ciutat occitana de Carcassona, restaurades al segle XIX per Viollet-le-Duc.
Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.
Entrada basada en un article de Joan Francesc Clariana Roig: "De l'expansió ultrapirinenca a la pèrdua de la terra dels càtars". Podeu llegir l'article sencer clicant
aquí.
La casa comtal de Barcelona va mantenir des dels seus orígens llaços importants amb els territoris d'Occitània, siguin per matrimoni, herència, pacte, aliança o vassallatge; l'any 1112, el matrimoni del comte Ramon Berenguer III (1082-1131) amb Dolça de Provença, va afegir aquell comtat als dominis del casal de Barcelona, però també va capgirar la tradicional aliança amb els comtes de Tolosa, que es convertí en rivalitat. Ramon Berenguer III, a la seva mort, dividí les seves possessions entre els seus dos fills: Provença per Berenguer Ramon i els dominis catalans per Ramon Berenguer IV (1113-1162).
Ramon Berenguer IV de Barcelona desposà Peronella (1136-1173), hereva del rei d'Aragó Ramir II. El fill d'ambdós, Alfons (1157-1196), reuní així els títols de rei d'Aragó, i comte de Barcelona, entre d'altres dominis, alguns a Occitània, essent Alfons II d'Aragó i I de Barcelona, conegut com el Cast o el Trobador.
Les ciutats occitanes eren riques, pròsperes i cultes, i mantenien llaços comercials amb bona part d'Europa.
En aquest ambient sorgí la que després seria anomenada heretgia càtara. El catarisme era una secta de caràcter gnòstic (del grec
gnosis, coneixement), per la qual no basta la fe, sino que s'ha d'arribar al coneixement de la divinitat, i que mantenia similituds amb altres sectes d'orient. Creia en un món dual, un món material, dominat pel mal, i un món espiritual on estava Déu.
L'origen del mot "càtar" és dubtós, per molt que, generalment, s'ha pensat que venia del grec
kazarós, pur); també s'ha anomenat al càtars, albigesos, denominació que s'ha cregut prové de la ciutat d'Albi, però tampoc això és segur. La persecució dels càtars i la destrucció dels seus escrits fa que sapiguem ben poc d'ells. Els primers càtars dels que tinguem notícia a Occitània aparagueren entre 1012 i 1020, arribaren a assolir un bon nombre d'adeptes i gaudiren de la protecció de senyors feudals, com el duc Guillem d'Aquitània, o el comte Raimon VI de Tolosa.
"Els càtars i la seva esperitualitat, s'havien dotat d'una organització amb un clergat, els perfectes o perfets, una jerarquia i un sistema doctrinal. El poble va sentir atracció pel catarisme per l'anhel de perfecció recollit en la vivència càtara de l'oposició irreconciliable entre l'anima de l'home i el món material. L'enfrontament de dos principis: Perfecte i Imperfecte, l'Absolut i el Relatiu, l'Etern i el Temporal, el Bé i el Mal, l'Esperit i la Matèria.
Aquesta oposició es dóna perque el món és el recinte on té lloc el combat dels dos déus el del Bé i el del Mal.El Déu bo és el que havia creat el món invisible, dels esperits perfectes, mentre que el déu dolent ha creat el món visible de la matèria a on resideix el pecat." (Clariana, 1998, pàg. 7).
Comptaven els càtars amb una organització i uns bisbes propis. Els "perfectes" o "perfets" eren aquells que, per convenciment i a partir d'una cerimònia, el
consolamentum, renunciaven a la matèria: a la propietat, als béns terrenals, al matrimoni, a qualsevol acte carnal, a la carn i als derivats animals (tret del peix, que es creia naixia espontàniament de la mar). Com a conseqüència del seu rebuig al món material, tampoc creien en la real encarnació de Crist com a home; per ells era un esperit pur, immaterial, per tant la seva encarnació era aparent; tampoc creien en la presència de Jesús en el pa i el vi de la consagració. Creien en la reencarnació.
L'església catòlica condemnà ben prest el catarisme com a heretgia, i envià llegats a la zona per tal de d'intentar arrencar-la; les prèdiques de Bernat de Claravall, reformador del Císter, a mitjans del segle XII no van tenir massa èxit. Tampoc les varen tenir les disposicions d'alguns concilis.
"La seva vida, pel que sembla realment fraternal i caritativa,
tenia un apreciable valor de testimoni davant el clergat catòlic, que portava una vida d'una certa disbauxa. Molts nobles occitans es convertiren a l'heretgia, com foren Raimon VI de Tolosa, Raimon Roger de Foix, els vescomtes de Bessiers, Carcassona i els Trencavell. Enacara que públicament no ho deien per tal d'evitar l'excomunió." (Clariana, 1998, pag. 7).
A la mort d'Alfons el Cast, el succeí el seu fill Pere (1196-1213), que llavors comptava 18 o 19 anys i restava sota la tutela de la seva mare, Sança de de Castella. Poc després fou també elegit papa Innocenci III, que tindria un pes decissiu en aquesta història. Efectivament, el nou papa va decidir tallar d'arrel el catarisme; els intents d'aconseguir-ho per la persuassió fracassaren novament, i llavors va resoldre proclamar una croada en contra, segons la qual els que lluitessin en ella, tindrien dret a confiscar les terres dels càtars.
Pere II d'Aragó (després anomenat "el Catòlic") fou coronat l'any 1204 com a rei a Roma, pel papa, tal vegada per influència de la seva mare Sança, que volia assegurar el l tron del seu fill davant el conflicte.
Però el 1207, Innocenci III va renovar la predicació de la croada contra el catarisme i exhortà el rei de França, Felip II August i als nobles del regne a la lluita, prometent la possessió de les terres confiscades als heretges i el perdó dels pecats als que hi participessin. La riquesa de les ciutats occitanes va empènyer a molts, i esclatà la guerra entre occitans i francesos; entre aquests va destacar Simó de Montfort. La guerra i les seves conseqüències fou cantada per alguns trobadors.
Els nobles occitans demanaren ajut a Pere d'Aragó, que el 1210, va intentar intercedir en favor dels seus súbdits d'Occitània i també en favor del comte de Tolosa, Raimon VI (casat amb una germana de Pere), davant Simó de Montfort. Les condicions de pau, foren inacceptables pel de Tolosa, i la guerra va continuar. Raimon de Tolosa va refermar els seus lligans amb Pere celebrant el matrimoni del seu fill amb Sança, una altra germana de Pere d'Aragó.
Per la seva part, Pere estava casat amb Maria de Montpeller, de la casa imperial de
Constantinoble, però les seves diferències posaven en perill el
naixement d'un hereu. Finalment aquest va néixer el 1208, el futur Jaume
I.
L'any 1212, Pere d'Aragó i de Barcelona, va tenir un paper molt important en la batalla de las Navas de Tolosa (a l'actual La Carolina, Jaen), on un exèrcit castellà-navarrès-aragonès-català havia obtingut una victòria decisiva contra els exèrcits musulmans.
Finalment, el 1213, Pere es va decidir a acudir en auxili dels seus súbdits i aliats occitans, creuant el Pirineus amb milers de cavallers, decidits a enfrontar-se a Simó de Montfort.
El 10 de setembre els cavallers assetjaven Muret, al dia següent, Simó de Montfort arribava a la plaça.
Sembla ser que el monarca català va cometre una colla d'irregularitats que finalment el durien a la derrota definitiva, com no voler esperar els reforços enviats per comte del Rosselló i Guillem de Montcada; tampoc va voler escoltar els consells del comte de Tolosa, que li recomanava assetjar la plaça i esperar; tampoc va escoltar les propostes de pau de Simó de Monfort; no va saber situar estratègicament el seu exèrcit; fins i tot es va col.locar ell davant, i a més, sembla que la seva forma física no era l'adient per quant havia passat la nit en disbauxa. (Vegeu Clariana, 1998, pag. 10).
El cert és que el dia 13 de setembre de 1213, ara fa 800 anys, Pere II rei d'Aragó i comte de Barcelona, fou derrotat amb les seves tropes a la batalla de Muret, i morí en ella, fet que marcaria la història de forma decissiva, posant fi progressivament a les aspiracions dels reis de la Corona d'Aragó sobre alguns dels seus dominis ultrapirinecs.
La guerra va continuar i Occitània restà arruïnada. El 1226 va tenir lloc una segona croada. No obstant, el catarisme no havia estat erradicat. La guerra va empènyer nombrosos occitans a emigrar a Catalunya.
El 1184 el papa Luci III havia creat la Inquisició per combatre l'heretgia, i si bé aquesta havia tingut al principi un caràcter més aviat de convèncer, ben prest va endurir els seus mètodes, i a cometre atrocitats; actuà pel nord d'Itàlia i el sud de França, i el 1249 es va implantar al regne d'Aragó.
No obstant, el catarisme va continuar resistint. El maig de 1243, la fortalesa de Montsegur, un dels darrers bastions del càtars, fou assetjada; el 1244 els assetjats es rendiren, sota algunes condicions, malgrat les quals, 200 càtars foren cremats vius en el que a partir de llavors s'anomenà el Pla dels Cremats.
El 1258 es va signar el tractat de pau de Corbeil, entre Jaume I i el rei Lluis IX de França, pel qual ambdós monarques renunciaven a qualsevol expansió en els dominis de l'altre, per bé que la renuncia del francès era nominal, abandonant uns drets teòrics que provenien de Carlemany; a més, l'esposa del rei francès, Margalida, obtenia els drets sobre el comtat de Provença. El gran beneficiat del conflicte, fou doncs, el regne de França.
Uns fets que, ara que fa 800 anys de la batalla de Muret i 770 de l'inici del setge de Montsegur, són interessants de recordar.
BIBLIOGRAFIA
La bibliografia sobre el tema és molt extensa. Donem aquí la referència de l'article citat:
Joan Francesc CLARIANA ROIG, "De l'expansió ultrapirinenca a la pèrdua de la terra dels càtars", a
Felibrejada, juny-juliol de 1998, núm 42. Publicat pel grup d'Història del Casal, Mataró.
IMATGE: Castell de Montsegur. Fotografia procedent de
Wikimedia Commons
.jpg)
