La cova de les Encantades de Montcabrer (Cabrera de Mar)

 

Imatge: el Montcabrer, a Cabrera de Mar, una massa granítica de 312 m. d'alçada sobre el nivell del mar que, com Burriac (al costat), domina la plana i la mar. Foto: Rosa Isabel Gari Lleixa (15 d'octubre de 2018).

Imatge: Cova de les Encantades o de les Bones Dones. Procedència: web Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni.

Ramon Coll Monteagudo, Fernando Cazorla Carrera i Ferran Bayés Colomer, són autors d'un força interessant article presentat a la IX Sessió d'Estudis Mataronins (en el ja llunyà 1993), amb el títol "Una cova-santuari ibèrica en el Maresme: la cova de les Encantades de Montcabrer (Cabrera de Mar). Consideracions preliminars", article inclós dins la publicació corresponent del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, i que actualment es pot trobar a Academia EDU.Interessant: si bé Cabrera de Mar sembla inesgotable en troballes del passat, aquesta cova presenta aspectes singulars. Com senyalen els autors, la presència mateixa de la cova és fet únic -que sapiguem- a la zona del Maresme, on predominen els caus o baumes (Pàg. 32).La cova-santuari estudiada, situada al vessant de la muntanya del Montcabrer, rep diversos noms: Cova de les Encantades, de les Bruixes, de les Bones Dones, de les Males Dones.

 "(...)no és més que un gran tafoni enmig d'un paisatge granìtic molt abrupte i de difícil accés. Presenta dues entrades que donen a sengles habitacions, comunicades entre si" (Una cova-santuari...pàg. 29).

 

L'arqueòleg mataroní Marià Ribas i Bertran visità la cova ja en el anys 20 del segle passat, i disposava d'una extensa documentació que va posar a disposició dels autors de l'article. No hi havia cap nivell arqueològic, sino que el material que s'ha anat recuperant des de llavors ho ha estat a nivell superficial que se sàpiga, o fora de context.

Malhauradament, i com expliquen els autors: 

"Els materials que nosaltres presentem foren exhumats per un conegut excavador clandestí de la comarca mitjançant l'ajut d'un detector de metalls. Afortunadament, avui es troben dipositades en el Museu d'Estampació Tèxtil de Premià de Mar. (...) D'altra banda, creiem necessari deixar constància que l'esmentat furtiu conserva algunes peces en el seu poder, no permetent fins avui que siguin estudiades. Sortosament en una ocasió tingurem l'oportunitat de veure-les (...)." (Una cova-santuari, pàg. 30).

El nombre de fragments estudiats s'acosta als 35.000 fragments, i permeten deduir que la vida dels santuari abasta poc més de 300 anys, des de finals dels segle IV a l'I aC. S'hi troba ceràmica ibèrica i romana (vernís negre i TS. itàlica), àmfora, dolia, tegulae, imbrices i restes de paviment. Creuen els autors que això podria indicar alguna construcció relacionada amb el culte. (Una cova-santuari... pàgs. 30 i 31).

 

Pel que fa a les troballes relacionades amb un culte religiós, s'han trobar fragments de terracota dels anomenats de Demèter i fragments de banyes de toro. (Una cova-santuari...pàg. 32)

"Segons el nostre parer, es tracta d'una Magna Mater o Tellus Mater, amb tota probabilitat indígena, que més endavant serà assimilada d'alguna manera a Demèter/Koré-Persèfone. Seria, doncs, una divinitat femenina de la fecunditat, de la qual no podem excloure una relació amb el món infernal dels difunts." (Una cova-santuari...pàg. 32).

 

El fet que el santuari fos una cova reforça aquesta identificació amb la mare terra. Per altra banda, les banyes de toro, es relacionen amb la virilitat i el culte a aquest animal, present a moltes cultures mediterrànies. (Una cova-santuari...pàg.32).

Fan els autors un seguit de consideracions sobre el desplaçament del culte des de la muntanya a la plana de Cabrera (santuari de Can Modolell), així com de la possibilitat que Montcabrer fos el Promontorium Lunarium esmentat pel geògraf alexandrí Claudi Ptolomeu (Una cova-santuari...pàgs. 32 i 33), i sobre la relació d'aquest culte protohistòric amb les llegendes de bruixes o de dones bones o males a les muntanyes cabrerenques.De fet, Montcabrer fou cristianitzat el 1707 plantant una creu al seu cim (Una cova-santuari...pàg. 36) que, encara que ha estat substituïda, encara és allà.

Ramon COLL I MONTEAGUDO, Fernando CAZORLA CARRERA, Ferran BAYÉS I COLOMER, "Una cova-santuari ibèrica en el Maresme: la cova de les Encantades de Montcabrer (Cabrera de Mar). Consideracions preliminars". IX Sessió d'Estudis Mataronins. Pàgs. 29-38. Museu-Arxiu de Santa Maria de Mataró, 1994.

Disponible a Academia EDU. 

 

Podeu trobar informació i imatges d'aquesta cova a la web Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni. El santuari (apartat els ibers).

 

Imatge: Planta de la Cova de les Bones Dones. Dibuix de Marià Ribas i Bertran. Procedència: web Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni.

 

 

Imatge: Montcabrer. Procedència: web Cabrera de Mar. Arqueologia i Patrimoni.

El vidre català del museu de Mataró

 

Imatge:  Algunes de les peces de vidre conservades al museu de Mataró; d'esquerra a dreta: càntir de bateig masculí /segles XVIII-XIX); càntir de bateig femení (segle XVIII); almorratxa (segle XVIII); gerra (segle XVIII). Foto: Joan Francesc Clariana.

 

La indústria del vidre va representar un dels motors de l'economia local en els segles àlgids de la producció, el nom de Mataró sovint s'associa al vidre de qualitat.

(Clariana: "Sobre algunes peces de vidre..." pàg. 330).

Joan Francesc Clariana és autor d'un article publicat a la revista Felibrejada: "Sobre algunes peces de vidre català conservades al Museu de Mataró", on fa un estudi-inventari de les més extraordiàries peces guardades en aquest Museu. Són peces d'una gran qualitat, datades entre els segles XVI i principis del XX, de les que podem veure una mostra en la fotografia que encapçala aquesta entrada. Tal era la qualitat del vidre mataroní que en ocasions es comparava abm el venecià de Murano, anomenant-se "a la façon de Venise".

No és la primera vegada que l'autor publica estudis sobre aquesta indústria mataronina, malhauradament desapareguda a principis d'aquest segle, amb el tancament de la cooperativa obrera del  Forn del Vidre, que va operar ente 1919 i 2008, periode en que fou un referent internacional.

Fem un resum del tipus de peces estudiades per Clariana: dues tasses, una setrillera, dos càntirs de bateigs, quatre porrons, dues almorratxes, una llàntia, una pipa, quatre copes, una carabasseta, una sotacopa, una beneitera, un saler. Una de les pipes és holandesa i la llàntia, d'escola francesa. El treball de Clariana acompanya cada peça d'una acurada explicació i a voltes, comparació amb d'altres exemplars de diferents museus.

Les peces procedeixen, en part d'excavacions i en una altra, de la donació que va fer la cooperativa del Forn del Vidre.

 

 Imatge: porró de barret (museu de Mataró). El porró ha estat una peça exitosa que ha arribat als nostres dies. Foto en blac i negre de Joan Francesc Clariana.
 

Joan Francesc CLARIANA ROIG, "Sobre algunes peces de vidre català conservades al museu de Mataró" a Felibrejada, número dedicat a 12è col.loqui d'exilis i disidències. Grup d'Història del Casal de Mataró, 2020.

Altres entrades relaciones amb el tema del vidre mataroní del segle XVI a l'actualitat:

El vidre mataroní de la plaça de Santa Maria.

Indicis d'un taller vidrier al carrer Palau de Mataró.

Un taller vidrier a Can Ximenes del Carreró (Mataró).

Un taller de vidre del segle XVI a Mataró.

Exposició sobre el centenari del Forn del Vidre de Mataró.

Les peces desaparegudes de Can Rodon de l'Hort (Cabrera de Mar)

 

Imatge: Dibuixos de la publicació de Rubio de la Serna, amb dibuixos del seu germà D. F. de A. Rubio, i on es veuen el lècit (a la part inferior esquerra) i el Rhyton (a la part inferior dreta). Al centre part superior, àmfora ibèrica. Procedència: Felibrejada.

 

De nou Joan Francesc Clariana i Joan Carles Alay són autors d'un article reivindicant peces desaparegudes del nostre patrimoni arqueològic, article publicat pel Grup d'Història del Casal de Mataró, amb el títol "Les peces desaparegudes de Can Rodon de l'Hort (Cabrera de Mar, Maresme)".

A la segona meitat del segle passat, l'arqueòleg Josep Barberà va estudiar els materials de la col.lecció Rubio de la Serna, procedents de Can Rodon de l'Hort (Cabrera de Mar), i no va poder trobar-ne alguns documentats en anteriors estudis.

 
En concret es tractava d’un lècit, un rhyton, un lagynos i un plat de peix. També es va trobar que de les aproximadament dotze àmfores ibèriques que hi havia d’haver, només en localitzà una.(Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàg. 273).

 

Fou en el ya llunyà any 1881 on en el transcurs d'unes tasques sobre el terreny de Can Rodon de l'Hort que es descobriren alguns recipients de formes i dimensions variades. (Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàg. 273). El propietari del terrenys era Juan Rubio de la Serna (1834-1917), jutge de Barcelona, propietari de diverses finques i una casa a Sant Andreu de Llavaneres. Adonant-se de la importància de les troballes, Rubio de la Serna es va presentar al terreny i va ser l'inici una sèrie d'excavacions, que ben aviat van despertar l'interès dels estudiosos.

L'any 1884, el butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana va incorporar un escrit de Rubio de la Serna, il.lustrat amb alguns dibuixos de la col.lecció: aquí és on trobem per primera vegada dibuixats el lècit i el rhyton, que tenia forma de peu.

El 1888 es va publicar la primera memòria, en ella:

Es descriuen en detall tres de les peces interessades: el lècit, el rhyton i el plat de peix. També es publiquen un seguit de làmines fetes pel seu germà (D.F. de A. Rubio), on apareixen dibuixades. (Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàg. 276).

 

Rubió de la Serna morí el 1917, un any després de la descoberta del poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar). La seva vídua va llegar els materials de Can Rodon al Museu Arqueològic de Barcelona, reservant-se la família algunes peces. El 1926, Josep de C. Serra Ràfols publicà a la Gaseta de les Arts la notícia de la donació i per primer cop van aparèixer publicades fotografies de les peces.
(Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàg. 273).

El 1932, el Museu d'Arqueologia es va traslladr al peu de la muntanya de Montjuïc, a l'anomenat Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició Internacional de 1929.

En esclatar la Guerra Civil, el director del museu, Pere Bosch i Gimpera ordenà retirar les peces exposades, per temor als saqueigs i als bombardeigs. Després de diverses vicisituds,  foren traslladades a l'Alt Empordà i posteriorment a Ginebra. El 1939 es varen retornar a Barcelona via Madrid. (Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàgs. 273-274).

Les publicacions posteriors a aquesta etapa, varen emprar sempre els dibuixos i footografies anteriors, sense fer-ne de nous.

Els anys 1968 i 1869, es varen reprendre les excavacions a Can Rodon de l'Hort, sota la direcció de Josep Barberà i Ricard Pascual, la finalitat d'aquesta campanya era localitzar tombes que es poguessin posar en relació amb els materials. Es descobriren un total de quatre tombes iberes d'incineració, datades entre els segles IV i III aC.;participaren també excavadors del grup de Marià Ribas, de Matarói de Cabrera. Fou l'estudi de Josep Barberà el que posà en evidència que havien desparegut les esmentades peces, a saber: un lècit aribalístic, un rhyton, un legynos (publicat per primera vegada en les fotografies de Serra Ràfols de 1926), un plat de peix. El mateix Serra, en informar de la donació, havia fet esment de 12 àmfores ibèriques, de les que Barberà només en va localitzar una, al Museu de Vilafranca de Penedès. (Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàg. 278-279).

I ara ve el misteri: què va passar amb les peces? Pregunten els autors. "Desaparegudes, perdudes o espoliades?". 

 

 D’acord amb els fets exposats, des de l’ingrés en el Museu d’Arqueologia l’any 1926 –quan van ser fotografiades- fins l’estudi de Josep Barberà –a la segona meitat dels anys seixanta del segle passatno hi ha cap evidència que confirmi que les peces interessades estiguessin al Museu. Tot i aparèixer en diferents estudis i publicacions, sempre són fonamentades en les primeres descripcions i il·lustrades amb les fotografies de l’any 1926. (Vegeu Alay i Clariana, "Les peces desaparegudes de Can Rodon..." pàgs. 280-281).

 

Imatge: dibuix on consten el lagynos, le rhyton i el lècit (Barberà, 1968). Procedència: Felibrejada. 

 

Podeu llegir un altre article sobre la col.leció Rubio de la Serna de Can Rodon en aquesta entrada del bloc.

 

 J.C. Alay és membre de la Comissió de Patrimoni de la Societat Catalana d'Arqueologia i investigador del Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòrics.

 

 J.F. Clariana és membre del Grup de Història del Casal de Mataró i del Centre d'Arqueologia i Història de Mataró.

 

Joan Carles ALAY i RODRÍGUEZ; Joan Francesc CLARIANA i ROIG, "Les peces desaparegudes de Can Rodon de l'Hort (Cabrera de Mar, Maresme).