Un campament militar a la Ilturo romana?

Pel seu interès, publiquem de nou aquest article, alhora que us desitjem BON NADAL I UN ANY 2012 MILLOR QUE EL QUE SE'N VA.

Autor: Joan Francesc Clariana

 

Podria haver-hi hagut presència de legionaris o alguna mena de campament militar romà a Ilturo?. Fora molt possible i, a més, si comparem les fotografies de Can Benet amb les del campament romà d' Oedenburg, a Bisheim-Kunheim (Alsàcia, França). No obstant, ara per ara, provinents dels jaciments del centre de Cabrera de Mar, encara no s’han trobat suficients vestigis materials per assegurar-ho de forma concluent, però les línies de la recerca arqueològica van en aquesta direcció. En canvi en el poblat ibèric de Burriac (la troballa de la punta d’un pilum i d’un ornament de cavalleria de l’exercit romà) i a Can Modolell (també un ornament de cavalleria) hi ha testimonis que ajuden a poder començar a construir una hipòtesi en aquest sentit.
Fotografies: De dalt a baix: planta de Can Benet (Cabrera de Mar); planta del campament romà d'Oedeburg; esquema d'un campament militar romà; planta del campament de Haltern (Alemanya).

Antoni Tugores ens desvetlla la història robada

Heus aquí un llibre amb una gran força, del que ja fa temps volia explicar-ne alguna cosa al lector: "El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada".
"La història robada", del periodista i historiador mallorquí Antoni Tugores és la biografia d'Antoni Amer, batlle republicà de Manacor, assassinat en el primer any de la guerra civil; pero el llibre és molt més que això: és un fresc extraordinari de la Mallorca dels primers trenta-sis anys del segle passat, i ens permet entendre en quines condicions es desenvolupava la vida quotidiana en aquella època, com es va arribar a la guerra civil -inclòs el cèlebre desembarcament de d'Albert Bayo a Portocristo- i la duríssima represió: "Les execucions i assassinats començaren a Manacor una vegada consumat el desembarcament." (pags. 265-266).
Una terra on "La feina era un bé escàs" (pàg. 47) i la subsistència de la població depenia de la voluntat dels propietaris. On no obstant: "L'any 1903 va significar un any històric per Manacor, malgrat la victòria conservadors: hi sortí elegit un regidor socialista, Mateu Soler, "Molinet"" (pàg. 47).
"la pobresa era present a gairebé tots els indrets del poble. Rere la pobresa hi venien la misèria, la manca d'aliments, de medicines, d'higiene i d'infrestructures bàsiques. Les febres i les malalties contagioses feien estralls entre la població manacorina que setmanalment veia amb impotència com desapareixien infants i persones joves en la flor de la vida" (pàg. 51).
Una mortalitat elevada, la de Mallorca en aquell temps: "Naixements: 698. Defuncions: 658. Matrimonis: 289. Avortaments: 10. Pel que fa a les defuncions, 164 dels 658 tenen menys de cins anys, la qual cosa implica un 24,92 %. Dels 164 que han mort menors de cinc anys, 55 no arribaven a un anys. La mortalitat infantil era escandalosament semblant a la del Tercer Món." (pags. 89-90)
Tenim una societat, i tenim un home, Antoni Amer Llodrà (1882-1936), que va viure intensament la època: polític preocupat pel benestar del seu poble, pare de família nombrosa, de molts oficis per tirar-la endavant, emprenedor...per què havien de voler matar-lo pensava ell amagat en els inicis de la Guerra Civil (en una de les ocasions, dins el cementiri de Petra), si no havia fet res de mal, només treballar des del seu càrrec perque el poble avancés?: "Amer prega als propietaris més poderosos que col.loquin quatre o cinc treballadors cada un, perque l'Ajuntament no pot aguantar per més temps seixanta homes fent feina pel seu compte. Els recorda que la fam és mala consellera (...)" (pag. 129).
I no obstant, va passar, el varen agafar i matar, igual que al seu fill gran, en Jaume, sense comptar el que havia mort abans de la guerra i el que va morir després, en Toni; l'esposa, Magdalena Roig, obligada a comparèixer davant un consell de guerra; ciutadans multats amb dues o tres mil pessetes per haver expressat en condol a la vídua!
Però tots els comentaris que pugui fer aquí no poden abastar tota la riquesa d'aquest llibre, que Antoni Tugores ha elaborat a base dels testimonis que van viure els fets, especialment el de la filla menor, Dora Amer, però també d'altres persones, i de la documentació de l'època, entre les que s'inclouen valuoses fotografies (impacta especialment la dels presoners procedents dels desembarcament de Bayo, i que hores després de la footografia serien afusellats)i un annex amb documentació, que inclou una llista amb quatre-cents (!) veïns de Manacor sancionats amb la confiscació de béns (per bé que algun nom estigui repetit). Un testimoni viu. Un intent reixit de recuperar una història que havia estat amagada, "robada". Fa uns anys, el batle Amer va rebre el merescut homenatge pòstum que li va retre l'Ajuntament delñ seu poble.

Antoni Tugores, El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada. Edicions Documenta Balear, 2004. 345 pàgines.

Dos interessants cursos sobre art a Mataró

Pels interessats en l'art i en la història, us recordem que podeu participar en el següents cursos:

Curs "L'art medieval al Maresme, un patrimoni per descobrir"
A càrrec de l'historiador Joaquim Graupera.
Horari: cada dimecres de 19 a 20,30 h. Inici del curs el 18 de gener de 2012 (8 sessions).
Preu: 80 €. Inscripció i organització: Llibreria Robafaves (Aula Robafaves), carrer Nou, 9 (mataró). 937905582.

Curs: "Introducció a la història de l'art de Mataró"
A càrrec de Joaquim Graupera.
Horari: cada dimecres de 19 a 20,30 h. Inici del curs el 19 de gener de 2012 (8 sessions)
Preu: 24,60 €. Inscripció i realització: TRES ROQUES - Pl. Canigó, 7 (c. Tres Roques)
08303 - MATARÓ - 937582475

Premeu damunt els enllaços per conèixer el programa de les activitats.

Nous descobriments arqueològics a Cabrera...l'any 1884

Imatge: descobriments a Can Rodon de l'Hort (Cabrera de Mar), a finals dels anys seixanta o principis dels setanta del segle XX. Pobable autor de la fotografia: Josep López Viñals.

En una entrada anterior us comentàvem una excursió realitzada a Argentona, Burriac i Montcabrer l'any. i publida per Cèsar August Torras a la revista L'Excursionista. Avui us volem mostrar un nou article: "Nous descobriments arqueològichs a Cabrera de Mataró":


"Las indicadas troballas tingueren lloch en una excavació que vaig practicar en Maig darrer, y consistiren en una sepultura d'un metre i mitj de profunditat per dos de diàmetre aproximadament, en la qual hi havia quatre grans urnas cinerarias de forma cónica, y al seu voltant, com succeheix generalment ab las de sa classe, varis vasos y armas de mérit superior als trobats fins allavors y de suma importancia arqueológica per las inscripcions que apareixen en alguns dels primers, las quals venen a confirmar mes y mes las opinió dels renomnáts arqueólechs MM. Lenormant y Birch que de comú consentiument la referien a una época ante-romana en nostra pátria fentla remontar al segle III ans de J.C. L'excursionista. Bolletí mensual de la Associació Catalanista d'Excursionisme Científic, núm. 71, pags. 340-342. Barcelona, 30 de setembre de 1884.

Així explicava, ar afa 127 anys, el Sr. Joan Rubió de la Serna, el descobriment en la seva propietat, de la necròpolis ibèrica que avui coneixem com de "Can Rodon de l'Hort" de Cabrera de Mar. No era la primera vegada que l'Excursionista publicava un article sobre les troballes sobre l'esdeveniment, ja que:

"(...)podem donar compte de la importancia dels objectes trobats en las excavacions verificades lo passat mes de Maig, com lo donárem ja en aquests BOLLETÍ dels anteriorment descoberts."

Descriu l'article diverses peces amb inscripcions ibèriques: una gran copa o cántharus d'argila roja envernissada de negre, amb una inscripció a prop de les anses; un ascos d'argila envernissada de negre blavenc, afectant la forma d'un peu calçat, també amb una inscripció; una pàtera d'argila roja sense vernís, i la seva inscripció; dues espases, dreta una i doblegada l'altra de 80 cm. de llargada.
Podeu llegir l'article sencer a la revista l'Excursionista digitalitzada per la Universitat Autònoma de Barcelona, si punxeu aquí. Núm 71, 30 de setembre de 1884, pags. 440-442

Agraiment: al Sr. Joan C. Alay, que ha descobert aquesta informació.

Taula rodona sobre bruixeria i Inquisició

El proper dissabte, 10 de desembre, tindrà lloc al Racó del Casal Nova Aliança de Mataró, una taula rodona sobre "Bruixeria i Inquisició a Catalunya", a càrrec d'Enric Puig i Antoni Llamas. Un tema sens dubte interessant i polèmic, però alhora poc conegut!
Lloc: Casal Nova Aliança de Mataró, carrer Bonaire núm. 25, 2on. pis
Hora: les 19 hores
Organitza: Grup d'Història del Casal.

Un campament militar a la Ilturo romana?

Autor: Joan Francesc Clariana

 

Podria haver-hi hagut presència de legionaris o alguna mena de campament militar romà a Ilturo?. Fora molt possible i, a més, si comparem les fotografies de Can Benet amb les del campament romà d' Oedenburg, a Bisheim-Kunheim (Alsàcia, França). No obstant, ara per ara, provinents dels jaciments del centre de Cabrera de Mar, encara no s’han trobat suficients vestigis materials per assegurar-ho de forma concluent, però les línies de la recerca arqueològica van en aquesta direcció. En canvi en el poblat ibèric de Burriac (la troballa de la punta d’un pilum i d’un ornament de cavalleria de l’exercit romà) i a Can Modolell (també un ornament de cavalleria) hi ha testimonis que ajuden a poder començar a construir una hipòtesi en aquest sentit.
Fotografies: De dalt a baix: planta de Can Benet (Cabrera de Mar); planta del campament romà d'Oedeburg; esquema d'un campament militar romà; planta del campament de Haltern (Alemanya).

Els vidres antics d'Iluro i el seu territori, estudiats per Joan F. Clariana

 

 

Fotografies: Joan Francesc Clariana. De dalt a baix: anell amb imatge de la gorgona Medusa; arybal.los de Can Cruzate (Mataró); dos imatges del bol de costelles del carrer Nou (Mataró); Penjoll sirià; dibuix del vas PETRVS; escena d'un sarcòfag d'Arle (Provença) amb l'escena de la Traditio Legis.

Joan Francesc Clariana, expert en ceràmica romana, però també en altres elements com metall o vidres, dedica ara un interessant estudi als vidres d'Iluro (Mataró) i del seu territorium; no ens la primera vegada que ens ofereix un treball d'aquestes característiques.
L'article, que fou presentat a la XXVII Sessió d'Estudis Mataronins (2010),  a més de constituir un inventari de les peces més representatives i establir unes conclusions que ara comentarem, ofereix abundant material gràfic, del qual aquí incloïm una mostra.
El treball dóna una visió clara i fina ara inèdita, de la riquesa de vidre, importat o fabricat en la territori iluronenc; veiem per exemple que Torre Llauder presenta una extraordinària col.lecció de peces amb marques de fons; algunes freqüents al món romà, d'altres ben singular com la marca "Pv(BL)IVS".
Esmenta Clariana peces d'extraordinari valor, com l'arybalos del jaciment de Can Cruzate (Mataró); un bol de costelles del carrer Nou (Mataró) o fragments de vasos decorats amb escenes de gladiadors, i les seves corresponents inscripcions. Un penjoll sirià ens demostra l'existència de fluids intercanvis comercials amb Orient.
Esment apart mereix la peça amb la inscripció "PETRVS", amb la representació d'un fragment de l'escena de l'entrega de la llei a l'Àpòstol Pere, l'anomenada Traditio Legis.
Torre Llauder va comptar en algun moment de la seva història amb un forn de vidre, i d'aquesta vil.la provenen restes de vidres de finestra, que els romans ja coneixien, si bé es tractava d'un element a l'abast de molt pocs (a tall d'anècdota, recordem que el vidre de finestra de Torre Llauder va inspirar a l'escriptora Care Santos algun episodi de la seva novel.la "La mort de Venus"), així mateix, el jaciment és un dels pocs lloc on s'ha pogut documentar com es subjectaven aquestes peces de vidre.
Un treball que aporta noves dades sobre la utilització del vidre en el món antic, i que podeu llegir sencer aquí.

Una excursió a Argentona i al castell de Burriac...l'any 1878

Dibuix del castell de Burriac a finals del segle XIX, publicat a l'Excursionista. Autor: D. A. Riquer.

La Universitat Autònoma de Barcelona  ha digitalitzat i posat a disposició del públic interessat diversos exemplars de "L'Excursionista", butlletí mensual de l'Agrupació Catalanista d'Excursions Científiques, fundada el 26 de novebre de 1876, segons la seva pròpia explicació, i a on podem llegir relats d'excursions per diverses poblacions i indrets de Catalunya a finals del segle XIX. Tot un luxe i un munt de tresors per descobrir. Com era els nostres pobles fa més de cent anys? Doncs alguna cosa esbrinarem gràcies a que algú es va prendre el treball d'explicar-ho i fins i tot dibuixar-ho.
Ens ha cridat l'atenció una excursió a Argentona, Burriac i Montcabrer que va tenir lloc el 12 de maig de l'any 1878, i sobre la que un tal Céssar August Torras (les dues ss les posa ell), va escriure un reportatge a "L'excursionista":

"Reunits en l'estació del ferrocarril de Fransa 'ls senyors Fiter, Piqué i l'infrascrit secretari, en vers 6 hores del matí marxárem en lo primer tren á Mataró y sens aturarse en eixa ciutat, emprenguérem lo viatje á Argentona."

D'aquesta població destaca Torras:

"(...) la parroquial iglesia d'arquitectura gótica ab so esvelt i bell campanar i sa senzilla i elegant fatxada, quan no son preciós retaule de l'altar major que de senyalat renom gosa entre'ls artistes-arqueólegs de la nostra pátria."
L'església, així com las campanas, foren consagradas en 12 d'Octubre de 1539, segons una mitj borrada inscripció existent en l'arch del portal de la meteixa."

Pugen després els nostres intrèpids excursionistes al castell:

"Posat lo castell de Burriach en lo cim d'un enaspra turó quasi inaccessible, dista d'un hora d'Argentona. Desta aquesta vila fins al estrém de la vall y peu de la carena es lo camí que hi conduheix bastant agradable y enterament plá, mes al remontar lo primer turó, al emprendre la pujada, es aquesta recta i sumament pesada y fatigosa, corrent lo camí per la partició d'unes vinyas."

En arribar, queden defraudats (pobre castell!):

"Tota la brillant ilusió, la artística combinació que presenta desde'l lloch abans esmentat en la pujada, y ab més o menys intensitat durant tot l'ascens á la montanya, desapareix per complert al trobar-se en ell. Cap mena d'importància tenen les desballestadas murallas, ni, com ja he indicat, cap sentiment evocan, ni cap efecte artistich produheixen. Res de notable enclou tampoc lo recinte que ocuparia en altre temps la capella, quals parets resten encar cobertas per la aixafada volta. Sols se nota en lo lloch ahont estaria situat l'altar residus d'una grossera pintura, que segons sembla seria obra feta per la capella que s'alsá dessobre les ruines del ja abandonat castell.
Lo mes notable que resta en éll es la torre circular de regular alsaria, quals macissas parets mideixen un gruix de 1,27 metres, d'un sol pis y franquejable sols per una finestra alsada á uns dotze pams dels plá terreno; y després un notable, esvelt y atrevit finestral obert en la part mes elevada del castell, de cara a llevant, al bell costat de lo que era abans la capella. Aquesta finestra seria sens dubte per sa situació en los bons temps del castell una preciosa miranda."

Resten, això si, impressionats per la panoràmica:

"Unes dues hores seria el temps que permanesquérem en lo castell, podent durant ell y a satisfacció admirar l'hermós y bastant dilatant panorama que d'allí's disfruta, allargant-se la vista per la vorera del mar que quasi besa las montanyas desde més enllà de Montjuich fins á San Pol y Calella, y gotjant-se en la contemplació d'aquelles pintorescas y vistosas poblacions de la costa."

De Burriac passen a Montacabrer, a on:


"Deixárem tots junts a Burriach y emprenguérem via envers Mont-Cabré. Está situat eix turó en l'extrem d'una de les estribacions avansadas cap á la mar, que arrencan de la alta carena que separa á la costa del plá del Vallés. A mitj hora de Burriach, y en lo coll ahont comensa la indicada estribasió, se troba'l lloch ahont estava colocada fa alguns anys la creu de la Beya. Avuy de la creu no'n queda ja mes que la memoria, donchs ha desaparegut, com malhauradament desapareixent vant d'un á un tots los antichs recorts de la nostra patria. Hora es ja donchs de que procurem salvar tots los que'ns resten."

Un home sens dubte de cultura, que es preocupava pel nostre patrimoni, i una altra panoràmica:

(...) hermosos panoramas formats per la afalagadora perspectiva que presentan las bellas situacions dels pobles d'Agell, Cabrera y Cabrils, assentatss al peu de la carena, y la no menys agradable d'altras poblacions com Vilassar de Dalt y de Mar, Premià, Masnou, Mataró y moltas més que al lluny s'oviran."

Molt exigent era l'home, doncs:

"No ofereix Mont-Cabré res digne d'esmentar-se. En lo pich mes alt s'aixeca una creu de ferro d'origen y colocació de la qual no poguerem obtenir-ne cap noticia. Sens aturarns a Mont-Cabré nos dirigirem a la cova anomenada de la Encantada, oberta en la meytat de la vessant mes espadada de la montanya i en la cara que mira al mar. (...)La cova no ofereix cap particularitat ni té cap importància. És excessivament mesquina y la naturalesa no l`ha pas afavorida ab la magnificent explendidesa de son preciós trevall ni de son art de son art diví."

 Consti que ho diu ell, no nosaltres! A continuació fa l'observació d'unes excavacions arqueològiques (les úniques) en el camí cap a Cabrils:

"(...) desde Cabrils, nos trobarem en lo lloch en que's feren fa pochs dies las excavacions qual resultat fou la troballa de varias ánforas romanas de las quals sols se salvá la que posseheix avuy la ASSOCIACIÓ"

Doncs apanyats estem! Els excursionistes fan camí cap a Vilassar de Dalt, on admiraren la seva església:

"Penetrárem en la església y poguerem admirar, encar que de pas y quasi a las foscas, lo bellíssim retaule gotich de l'altar major, malhauradament molt deteriorat y mes malhauradament encara, barbarament restaurat en alguna de sas mes notables pinturas."

Per acabar:

"Una tartana'ns conduhí á Premiá de Mar, en qual punt, se doná per termenada la excursió, y desde ahont lo camí de ferro'ns retornà a Barcelona." Cessar August Torres, "Excursió a Argentona, castell de Burriac y Mont-Cabré".

Una bona caminada i un dia ben aprofitat! I nosaltres pensem seguir llegint "L'excursionista". No té preu.

Podeu llegir el reportatge sencer d'aquesta excursió en aquesta adreça, volum 2, 1878, pag. 229.

Agraïments: al Sr. Joan Carles Alay, per transmetre'ns aquesta informació, i evidentment, al Sr. Cèsar August Torras.

XXVIII Sessió d'Estudis Mataronins

El proper dissabte, 19 de novembre a les 17 hores, començarà al Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró la XXVIII Sessió d'Estudis Mataronis. Les comunicacions presentades són les següents:
Marques de terrissaire en terra sigillata hispànica de la vil.la romana de Torre Llauder, per Joan Francesc Clariana i Roig.
L'entorn natural i social a Òrrius fins al segle XI, per Josep M. Roqué i Margenat.
La guerra civil catalana al Baix Maresme (1462-1472), per Joaquim Graupera i Graupera.
L'aigua a Argentona. Establiments, plets i conflictes (s. XVI-XIX), per Enric Subiñà i Coll.
Les estratègies familiars de la casa Bellsolell de la Torre a l'època moderna, per Alexandra Capdevila i Muntadas.
Alguns fragments de la història de Premà de Mar, per Ramon Coll Monteagudo i Juan Gómez Vinardell.
Negocis cortesans durant la guerra de Successió.
els butlletins del col.legi Valldemia: Un novedós mitjà de comunicació entre escola i famílies. Primers anys (1868-1869), per Montserrat Guerrera i Lluch.
Glossa d'un poema de Silví Thos i Codina. (Problemes sobre el redreçament del català com a llengua literària), per Antònia Martí i Coll.
Manuscrit de la sarsuela inèdita La gran via de Mataró. Un retrat de la ciutat al tombant del segle XIX, per Jaume Vellvehí i Altimira. El refugi del geriàtric. Un refugi antiaeri de la Guerra Civil a Arenys de Mar, pel grup Búnquers Arenys.
Consideracions sobre la violència a la reraguarda del Maresme (1936-1939), per Jordi Amat i Teixidó.
Joaquim Puig i Pidemunt: català, comunista i resistent, per Agustí Barrera.
La momerota, figura festiva de Mataró. Antecedents i recreació, per Nicolau Guanyabens i Calvet.
25 anys del grup d'Història del casal (1986-2011), per Antoni Llamas i Mantero.
El mapa del Patrimoni Cultural i Natural de Premià de Mar (El Maresme), per Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Martínez.

Exposició i conferència sobre el tresoret d'Òrrius a Vilassar de Dalt

Una exposició sobre l'anomenat "Tresoret d'Òrrius", un conjunt de monedes d'epoca comtal descobert fa trenta anys a l'església de Sant Andreu d'Òrrius, tindrà lloc al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, entre els dies 27 de novembre i 11 de desembre. L'exposició es podrà visitar els dissabtes de 12 a 14 h. i de 18 a 20,30, i els diumenges de 12 a 14. L'historiador Quim Graupera pronunciarà el dia 2 de desembre, a les 20 hores, una conferència sota el títol de "Les monedes d'Òrrius, un tresor inèdit d'època comtal", el dia 2 de desembre a les 20 hores. Aquests actes constitueixen una continuació dels que van tenir lloc a Òrrius.
Podreu trobar més informació en aquesta adreça.

El roure, arbre sagrat (reedició)

Fotografia: Cal Conde (Cabrera de Mar). Autor: Francesc Garí.
L'escriptora Sílvia Tarragó situa la seva novel.la "La veu del roure" al poble de Cabrera de Mar, en una casa que s'identifica com Cal Conde, i en els seus boscos, entorn d'un roure màgic.
Cal Conde, una antigua casa cabrerenca, ha perdut els seus jardins, abatuts per mà humana, fet que m'anima a tornar a publicar aquesta entrada, dedicada precisament al caràcter sagrat que el roure tenia pels antics; nosaltres estem perdent aquest concepte de "les coses sagrades".

"La religió del roure sembla fou compartida per totes les branques del tronc ari a Europa. Grecs i itàlics varen associar l'arbre amb el seu déu suprem, Zeus o Júpiter, divinitat del cel, de la pluja i del tro."  J.G. Frazer, La branca daurada, cap. XV.
Així comença a parlar del culte al roure a Europa, l'antropòleg escocès sir James George Frazer (1854-1941), a la seva obra monumental "The Golden Bough", publicada per primer cop el 1890, on feia un estudi comparatiu de diversos mites i ritus en diferents zones del món.
Ens podem imaginar (imaginar, perque de cert no ho podem saber), una Europa coberta de boscos a l'Antiguitat. Com ara, boscos caducifolis de roures -en les seves diverses espècies- i de faigs al centre; al Mediterrani, el bosc perennifoli d'alzines i pins, si bé algunes espècies de roures marcescents, o d'altres que s'adapten a una certa sequera.
Juli Cèsar, en tornar de la seva campanya a Britània, ordenà tallar els boscos de roure dels morins, una tribu de gals rebels, que els utilitzaven per amagar-se i atacar:
"Finalment, en dies successius, Cèsar va decidir tallar el bosc, i a fi que els nostres soldats, desarmats i desprevinguts, no poguessin ésser atacats per sorpresa, tots els arbres tallats eren col.locats de cara a l'enemic, i se'ls amuntegava a ambdós costats a manera de valla". Juli Cèsar, La Guerra de les Gal.lies, III, 29.
L'escriptora Colleen McCullough, a la seva novel.la "Cèsar", quinta de les que dedica als darrers temps de la república romana, ens dóna una raó més psicològica d'aquest fet, i ens ve dir que Cèsar vol acabar amb l'arbre sagrat dels morins:
"Quilòmetre darrera quilòmetre, enmig dels bosc de roures, Cèsar i els seus homes anaren empenyent els morins cap enrera, fins els seus pantans; a mesura que avançaven, tallaven roures en una renglera de tres-cents metres d'amplada, i amuntegaven els troncs i les blanques que havien podat formant una gran muralla a cada costat, mentre pujaven el compte cada cop que un vell arbre gemegava caient a terra. Embogits per l'horror i la pena, els morins no varen gosar enfrontar-s'hi. Es retiraren, fins que foren engolits pels pantans, a on s'agruparen i ploraren sense consol."  C. McCullough, Cèsar, pag. 64.
Un paràsit del roure i altres arbres, és el vesc, que resta viu a l'hivern, fins i tot quan el roure perd les fulles; això va fer que també aquesta planta fos considerada sagrada.
Frazer considerava que el vesc era la branca daurada esmentada en L'Eneida, de Virgili, quan la Sibil.la de Cumas explica a Eneas, la manera d'entrar en els inferns:
"En el fullatge espès d'un arbre s'amaga una branca amb les seves fulles i la flexible tija, consagrada a la Juno del fons de la terra. Tot està protegit per un bosc, l'envolta l'obaga d'una vall tenebrosa. A ningú li està permès baixar a les profundes regions de les ombres, si abans no aconsegueix arrancar de l'arbre la branca d'oscil.lants fulles d'or" Virgili, Eneida, VI.
"Segons explica Virgili, Eneas va arrancar la branca daurada d'una alzina. No obstant, el roure era l'arbre sagrat de Júpiter, el déu suprem dels llatins." . J.G. Frazer, La Branca Daurada, cap. XVI.
Per què el vesc fou considerat la "branca de fulles d'or"?:
"Només ens resta demanar-nos perque al vesc se l'anomenà la Branca Daurada. El color blanc groguenc de les baies dels vesc, no n'és el motiu, doncs Virgili diu que la branca era completament daurada, tant les branques com les fulles. Potser el nom li vingui del bonic color groc que una branca de vesc adquireix després de tallar-se, si es guarda uns mesos. "" J.G. Frazer, La branca daurada, cap. LXVIII.
En la mitologia nòrdica, el déu Balder, prototipus de bellesa masculina, mor víctima d'una malifeta de Loki, que fa que Höor, germà cec del propi Balder, el mati sense voler, amb un arc i una fletxa fetes, precisament, de vesc, l'únic ésser que no havia promès respectar Balder.
Sílvia Tarragó recull el mite mil.lenari de l'arbre a "La veu del roure", novel.la ambientada en els boscos del seu poble de Cabrera de Mar; en aquest cas, es tracta de Gebre, un roure màgic proper al cim de Burriac:
"L'arbre va balancejar-se emetent un soroll suau. Francesca va creure que era la remor de les fulles. Ignorava que era la veu del roure, que continuaria parlant el seu llenguatge milenari a qui sabés escoltar." S. Tarragó, La veu del roure, pag. 127.

Bibliografia: Colleen McCullough, Cèsar, Planeta, 1998; J.G. Frazer, La rama dorada, fondo de cultura económica, 2003 (edició resumida). Sílvia Tarragó Castrillón, La veu del roure, Bròsquil, 2009.

L'entrada "El roure, arbre sagrat" és estadísticament l'entrada més visitada d'aquest bloc.

Ha mort Alföldy, l'historiador del món romà i de Tàrraco

Diumenge passat dia 6 de novembre, a l'edat de 76 anys i mentre visitava l'Acròpolis d'Atenes, va morir l'historiador hongarès Géza Alföldy, expert en món romà que va estudiar el patrimoni tarragoní, durant quaranta anys. Podeu llegir la notícia al diari El Punt.
Des d'aquí volem recordar-lo i destacar la seva gran tasca en l'estudi de l'epigrafia romana de Tàrraco.

L'arquitectura religiosa romànica en el Baix Maresme, un estudi de Joaquim Graupera

Fotografia publicada en l'article "L'arquitectura religiosa romànica en el Baix Maresme". Autor: Joaquim Graupera.

Joaquim Graupera, historiador que ha dedicat anys de la seva vida a la investigació de la història medieval de la nostra comarca, amb un ampli currículum de treballs publicats, ha donat a conèixer, el el butlletí dels Amics de l'Art Romànic del Bages, aquest article sobre l'arquitectura religiosa romànica en el Baix Maresme.
Treball tant més interessant quant no es limita a una descrició, sino que Graupera situa aquesta arquitectura en el seu context històric, i du a terme una classificació i periodització d'aquesta arquitectura en la nostra comarca.
El romànic català, explica Graupera, que es desenvolupa en els segles XI i XII -això no treu que la seva influència perduri més enllà- niex en el moment de la feudalització de Catalunya, en el que el poder públic passarà a mans de la noblesa i de l'Església, per bé que aquests continuin respectant l'autoritat del comte de Barcelona; aquesta etapa va veure la progressiva desaparició dels alous pagesos, ens mans dels grups dominants, que crearan la seva riquesa sobre l'apropiament de l'excedent pagès. Tot i això, els segle XI constituí un moment de creixement econòmic va veure dl'afabliment del poder musulmà, coincidient amb la desintegració del califat de Còrdova.
Graupera explica les dificultats per establir una classificació de l'arquitectura romànica a Catalunya, que va rebre diverses influències, principalment de la Llombardia, en aquesta primera etapa, però també del Rosselló.
Concretament al Baix Maresme, aquesta dificultat es veu augmentada per l'escassetat d'edificis conservats, ja que la nostra comarca ha tinguts un procés constant de construcció i reconstrucció.
Els nous senyors feudals varen dur a terme un procés d'edificació d'esglésies que substituïren els antics i precaris edificis preromànics.
Joaquim Graupera explica l'evolució dels romànic al Baix Maresme -sempre amb les precaucions a les que obliga els pocs elements conservats- amb una primera etapa en la que es troba la influència llombarda en els murs de carreuons, i també en algun cas les arcades i lesenes típìques d'aquest estil, i una segona etapa, amb els murs dels edificis de carreus, i un aparell més regular. Pel que fa a les tipologies, tenim per una part les esglésies parroquials, i per l'altra les capelles o ermites rurals.
Un estudi ben recomanable.

Joaquim Graupera i Graupera, "L'arquitectura religiosa romànica en el Baix Maresme" dins el Butlletí. amics de l'art romànic del Bages. Núm. 165. Juliol-setembre 2011. Podeu puxar aquí.
També podeu consultar aquesta entrada sobre el mateix tema en el seu bloc.

Plini el Vell i la seva referència a Iluro (Mataró)

Fotografia: home togat; Arle (Provença, França); la toga era un distintiu del ciutadà romà. Autor: Joan Francesc Clariana.

"El territori dels ilercavons; el riu Iberus, ric pel seu comerç fluvial, riu nascut al país dels càntabres a prop de Iuliòbriga, que flueix al llarg de quatre-cents cinquanta mil passos i admet naus  en dos-cents seixanta mil des de Vareia. Per aquest riu anomenaren els grecs Ibèria, a tota Hispània. El territori de Cessetània i el riu Subi, la colònia de Tàrraco fundada pels Escipions, com ho va ser Cartago pels púnics. Els territori dels ilergetes, la població de Subur, el riu Rubricatum, a partir del qual comencen els lacetans i els indigetes.
Després d'aquests, anant cap a l'interior en l'ordre que els anomenaré, al peu del Pirineu, els ausetans, els iacetans i, al llarg del Pirineu, els cerretans i finalment els vascons. A la costa, la colònia de Bàrcino, anomenada Faventia i les poblacions de ciutadans romans de Bétulo, Iluro, el riu Arnus, Blandae, el riu Alba; Empúries són dues ciutats, una dels antics indígenes i l'altra dels grecs descendents dels foceus, i el riu Tícer. A quaranta mil passos d'aquest riu, el temple de Venus Pirinea." Plini el Vell, Història Natural, III, 3-4.
Iberus: Ebre
Iuliòbriga: (= Ciutat fortificada de Juli). Ciutat de Cantàbria, fundada per August, que li posà aquest nom en memòria de Juli Cèsar.
Vareia: població situada a l'actual Rioja.
Cessetans: poble iber que s'estenia, aproximadament, per les actuals comarques del Garraf, Penedés, Camp de Tarragona i part de l'Anoia.
Riu Subi:  Francolí o Gaià?
Tàrraco (Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco), Tarragona.
Ilergetes: poble iber que habitava un territori que comprenia part de les actuals províncies de Lleida, Tarragona, Osca i Saragossa.
Subur: Sitges?
Rubricatum: el riu Llobregat  (nom que pot significat "vermell" o "llòbrec".Lacetans: poble iber que estava situada a la zona nord del riu Llobregat.
Ausetans: poble iber situat a l'actual Plana de Vic
Iacetans: poble iber situat al nord de l'actual província d'Osca.
Cerretans: poble iber situat a l'actual Cerdanya.
Vascons: així anomenaven els romans als habitants d'un territori que comprenia les actuals Navarra, Guipúscoa, La Rioja i part d'Osca.
Bàrcino (Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino), Barcelona, colònia fundada per August.
Bétulo (Baetulo): Badalona.
Iluro: Mataró
Riu Arnus: el Tordera.
Blandae: Blanes
Riu Alba: El Ter.
Riu Tícer: El Muga? (paraula que significa: frontera).

Ja fa temps que no parlàvem dels clàssics, i avui m'he decidit a dur al bloc aquest fragment de la Història natural de Plini el Vell (23-79), naturalista i polític romà; home curiós i interessat per la ciència, al final de la seva vida fou comandant de la flota romana en el golf de Napols, i morí durant l'erupció del Vesubi que sepultà Pompeia i Herculà, després d'intentar enviar unes naus de rescat. El seu nebot, anomenat Plini el Jove, va descriure aquesta erupció amb tot detall.
Per no abastar massa, ens referirem concretament a la comarca del Maresme, objectiu principal d'aquest bloc, veiem que Plini esmenta poblacions "de ciutadans romans", com Iluro; es tracta d'una ciutat fundada a principis del segle I aC., el seu nom deriva de la ibèrica Ilturo (a l'actual Cabrera de Mar), que també comptà amb un nucli romà de població.
Moltes d'aquestes ciutats eren pel albergar veterans, llicenciats de l'exèrcit; com a ciutadans romans, gaudien de tots els drets:elegir i ser elegits pels càrrecs públics; dret a casar-se amb altres ciutadans/nes, de comerciar lliurement, a ser jutjats segons les lleis romanes, drets que no perdien en desplaçar-se. Una situació propera al dret romà era el dret llatí, que oriiginariament concedit als habitants del Laci, a voltes s'atorgava a les poblacions indígenes, especialment si havien estat aliats de Roma.
De tota manera, les diferències es varen anar esborrant amb els segles, un edicte de l'emperador Caracal.la (211) atorgava la ciutadania a tots els habitants lliures de l'Imperi.
Un tema interesant, el de la ciutadania (o la seva carència), que podem continuar en posteriors entrades.

Josep A. Cerdà i la col.lecció Mascort

El mataroní Josep Antoni Cerdà i Mellado,  és autor d'un llibre sobre la ceràmica daurada de la col.lecció Mascort. Ramon Mascort és el propietari d'aquesta col.lecció, que s'exposa a Torroella de Montgrí; es tracta d'una ceràmica de gran bellesa, fabricada entre els segles XII i XVIII, essent els principals centres de producció Paterna i Manises a València; Barcelona i Reus a Catalunya; Muel a l'Aragó; Triana a Andalusia, entre d'altres.
Josep A. Cerdà, especialista en la ceràmica medieval i moderna, ha escrit un altre llibre, La ceràmica catalana del segle XVII trobada a la Plaça Gran (Mataró); el seu nou treball, La loza dorada de la colección Mascort, fou presentat el passat 19 d'octubre al palau de Pedralbes de Barcelona.

Josep A. Cerdà Mellado, La loza dorada de la Fundación Mascort.
Fotografia pertanyent al tríptic de la col.lecció.

El jaciment de Can Tacó, de l'època ibèrica a l'alta edat mitjana

Fotografia: aravalles.cat; podeu trobar-la en aquest enllaç; Vista aèria de Can Tacó.

El jaciment de Can Tacó, al Vallès Oriental (Montmeló-Montornès del Vallès, Barcelona) que conserva importants restes de l'època ibèrica, romana i altomedival, ha estat objecte d'un complet estudi que no tan sols  contempla el jaciment en si, sino tota la Laietània interior, un estudi del territori i del paisatge antic (1). Un estudi que forma part de la tesi doctoral que porta per títol "Dinámica de los asentamientos y estructuración del territorio en la Laietania interior. estudio del bajo Vallés Oriental (Barcelona) desde la Época Ibérica hasta la alta Edad Media", un projecte que encara continua; podeu trobar-ne un article de Marta Flórez i Josep M. Palet en aquest enllaç.
Expliquen els autors que la zona va constituir un corredor de comunicacions esencial per al control del territori en les primeres etapes de la romanització, i una plana també ideal per a l'explotació dels recursos agropecuaris (2).
Un estudi tan complex i que vol abastar no tan sols l'establiment en si, sino el seu entorn, ofereix també moltes dificulatats, els autors senyalen la gran activitat constructiva de les darreres dècades, la gran quantitat
d'excavacions d'urgència i de memòries que no han estat publicades, fets tots ells que limiten la informació que dóna la Carta Arqueològica (3).
Distingeixen en el periode ibèric diverses etapes, que inclouen el periode ibèric ple, el periode romanorepublica, en el qual destaca la construcció del castellum de Can Tacó a partir del 150 aC., i que fa patent la presència militar romana en el territori (4), l'etapa tardorepublicana, en la que fa acte de presència un no assentament agrari, la villa (5).
Com a element fonamental del domini del territori, no podien faltar les vies de comunicació, un nus de les quals estava en el territori objecte d'estudi, nus que relacionava la via Augusta amb la via que anava d'Iluro (Mataró) a Aquae Calidae (Caldes de Montbui) (6).
Marta Flórez i Santasusana, Josep M. Palet i Martínez, "Dinámica del poblamiento y romanización en la Laietania interior (Vallés Occidental, Barcelona). Del siglo IV a.C. al s. I a.C." dins Bolletino di Archeologia in line.
(1) Pàg. 59.
(2) Pàg. 60.
(3) Pàg. 61.
(4) Pàg. 64.
(5) Pàg. 64.
(6) Pàg. 66

III Congrés d'Arquelogia Experimental a Banyoles

Els propers dies 17, 18 i 19 d'octubre tindrà lloc a Banyoles el III Congrés d'Arqueologia Experimental. Per a conèixer els detalls, podeu consultar aquesta pàgina.
L'arqueologia experimental té com a objectiu mostrar com es duien a terme els processos tecnològics en el passat, i com es podia fabricar o utilitzar un determinat objecte.
El congrés està organitzat per l'Associació Espanyola d'Arqueologia Experimental; es presenten una seixantena de comunicacions que tractaran de la fabricació i utilització dels diversos materials: pedra, fusta, ceràmica, metall...

Fotos pel record: homenatge a Joan Vilalta, cronista de Cabrera de Mar

Aquesta foto dels anys 60, presa pel meu pare durant una de les celebracions de l'"Homenatge a la Vellesa" a l'antic cinema de Cabrera, ens mostra en Joan Vilalta (dreta), cronista de la població des de principis dels anys 80 fins a la seva mort; fou un home amb inquietuds culturals, que estimava la literatura i la poesia, i va viure amb intensitat el temps que li va tocar viure, i que ell reflectia en les seves inolvidables cròniques. Serveixi aquesta fotografia com homenatge.
Nota: si algú sap qui és el seu acompanyant, se li agrairà la informació.
Foto: Josep Garí i Pons.
Actualització 15 d'octubre de 2012: Per una informació que ens dóna el fill del Sr. Joan Vilalta, Feliu, sabem que la persona de la dreta és l'escriptor ramon Folch i Camarasa, fill del també escriptor, Josep Mª Folch i Torres.

Curs d'iniciació a l'art medieval del Maresme

Amb el nom de "L'art medieval al Maresme. Un patrimoni a descobrir" tindrà lloc, a partir del dimecres, dia 19 d'octubre un curs d'iniciació al coneixement de l'art medieval del Maresme, curs dirigit pel Sr. Joaquim Graupera, historiador i president del Grup d'Història del Casal.
És apassionant descobrir la meravella de l'art medieval, que en la nostra comarca, ha quedat una mica amagat pels extraordinaris descobriments de l'arqueologia.
És necessari estar inscrit per poder participar en el curs, ja que les places són limitades. Per això, cal enviar com més aviat millor un correu amb les vostres dades de contacte a la següent adreça: robafaves@robafaves.com.
Podeu trobar més informació a: www.robafaves.cat
El curs compta amb la col.laboració del Grup d'Història del Casal.
Temari:
1-Introducció: condicionants geogràfics i històrics de l'art medieval del Maresme
2-L'art preromànic (s. IX-X)
3-L'art romànic (s. XI-XII)
4-L'art gòtic (s. XIII-XVI): arquitectura civil (palaus, masies...)
5-L'art gòtic (s. XIII-XVI): arquitectura religiosa
6-L'art gòtic (s. XIII-XVI): l'escultura
7-L'art gòtic (s. XIII-XVI): la pintura
8-L'art gòtic (s. XIII-XVI): l'orfebreria
Es repartirà un dossier a cada sessió.
Cada alumne inscrit rebrà el llibre "El Maresme", de la col.lecció Catalunya Medieval, de Joaquim Graupera i Anton Briansó.
Lloc: Aula Robafaves
Dies: 19 i 16 d'octubre; 2,16,23,30 de novembre; 14 i 21 d'octubre.
Horari: de 7 a 2/4 de 9 del vespre
Durada de cada sessió: 1 h. 30 m.
Durada del curs: 8 sessions
Total hores lectives: 12

Descobrir l'arquitectura amagada de Mataró

L'Ajuntament de Mataró i el col.legi d'arquitectes de Catalunya, amb la col.laboració de diverses entitats, ha organitzat per aquest mes d'octubre que acaba de començar, les 48 hores Open Puig i Cadafalch, dedicada al genial arquitecte i també com ens diuen a "descobrir l'arquitectura de Mataró". El programa, que trobareu a la web de l'Ajuntament de Mataró, és el següent:
Divendres, 7 d'octubre:
Conferència inaugural: "Puig i Cadafalch. Art i arquitectura al servei de la reconstrucció nacional", a càrrec de Joaquim Graupera, historiador i president del Grup d'Història del Casal. A les 20 h.a la casa Coll i Regàs, c/ d'Argentona, 5. 
Dissabte, 8 d'octubre:
Visites guiades: Claustre del convent de les Caputxines. 10 h., c/ de l'Esplanada, 59,  amb Xavier Alarcon i Campdepadrós, membre del Museu Arxiu de Santa Maria.
Claustre del convent de Sant Josep, 11,30 h. c/ de Sant Josep, 21, amb Joan Comellas, responsable de l'arxiu històric de Sant Josep. Portes obertes tot el dia.
Col.legi Valldemia, 12,30 h., La Riera, 160, amb Marc Cuixart Goday, arquitecte, i Ramon Reixach, historiador. Portes obertes tot el dia.
Claustre de l'hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, c/ de l'Hospital, 31, 13 h.,amb Alexis Serrano, historiador.
Cementiri dels Caputxins, 17 h., passeig dels Molins, 69, amb Agàpit Borràs, arquitecte. Portes obertes tot el dia.
Diumenge, 9 d'octubre:
Passejada per algunes obres presentades al premi Puig i Cadafalch; de 10 a 14 h., inici al c/ de Menéndez Valdés (davant Teatre Monumental), amb els arquitectes autors dels projectes.
Portes obertes a la casa Coll i Regàs, de 10 a 12 h., c/ d'Argentona, 55.
Del 14 d'octubre al 13 de novembre:
Exposició: 3a. mostra d'arquitectura del Maresme, 12a. edició Puig i Cadafalch, al claustre de l'antic hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena (c de l'Hospital,31).
Del 14 al 25 d'octubre:
Votació popular. Premi Puig i Cadafalch d'opinió, a www.mataro.cat
Divendres 28 d'octubre:
A les 20 h., a la capella de l'antic hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena:
Conferència, amb Manolo Laguillo, catedràtic de fotografia de la facultat de Belles Arts.
Acte de lliurament dels guardons de la 3a. mostra d'Arquitectura del Maresme i 12a. edició del Premi Puig i Cadafalch.

"Sota Terra" dedica un dels seus programes a Can Modolell (Cabrera de Mar)

Fotografies: M.T. Diví (podeu ampliar la imatge clicant al damunt). Arxiu: J.f. Clariana.
En la fotografia immediatament per damunt del text, i d'esquerra a dreta: Josep Modolell, Eudald Carbonell i Fermí Fernández.  
Hi ha qui diu que Cabrera de Mar és la tercera població catalana pel que fa a la riquesa arqueològica, després de Tarragona i Empúries; potser això ha inspirat el popular programa de Televisió de Catalunya a dedicar dos programes a sengles jaciments cabrerencs: el primer va tractar sobre la Ilturo romana, ara n'ha gravat un altre sobre el jaciment de Can Modolell.
El rodatge del nou programa va tenir lloc fa pocs dies, i us volem oferir algunes fotografies de l'esdeveniment, on també podreu veure l'historiador i escriptor Josep Miquel Modolell, propietari de la masia que dóna nom al jaciment, i que en el ple de l'ajuntament de Cabrera del 8 de setembre, va ser declarat com a fill predilecte de Cabrera, en agraïment per la seva labor en favor de la cultura.
En l'apartat "Webs d'arqueologia i història" d'aquest bloc, podreu consultar diversos treballs sobre Can Modolell, publicats per l'equip que treballar al jaciment, i del que vam tenir l'honor de formar part.

Volen soterrar una vil.la romana afectada pels accessos a l'AVE

Les restes d'una vil.la romana trobada al barri barceloní de la Sagrera durant les obres de l'AVE, amb termes (banys), mosaics, sitges  i murs d'un metre d'alçada, corre en perill de ser soterrada, fet al que s'oposen veïns i experts. La vil.la està ubicada en un dels futurs accessos, i l'únic que es desmontaria i traslladaria seria un mosaic de més de 50 metres quadrats; el total del conjunt sobrepassa els 1000 metres quadrats.
Us deixem diversos enllaços sobre el tema; el primer, una carta adreçada a El Periódico per en Ramon Járrega Domínguez, arqueòleg que ha publicat diversos treballs sobre jaciments de Cabrera de Mar:
Carta de Ramon Járrega
També un enllaç amb l'article de la Viquipèdia dedicat a aquesta mateixa vil.la:
Article a la Wikipèdia
Un vídeo a El Periódico:
Vídeo a El Periódico 
Un article a El País sobre aquests fets:
Article a El País

Soliciten el reconeixement de l'arqueòleg Marià Ribas com a Mataroní Il.lustre

En la fotografia: Marià Ribas (segon per l'esquerra)  i altres arqueòlegs en els inicis de les excavacions del jaciment romà de Torre Llauder (Mataró). Autor: desconegut. Arxiu: J.F. Clariana.
Sempre recordaré el que em va dir un dels meus professors, a qui recordo amb tot l'agraïment pel que em va ensenyar, el Dr. Pere de Palol sobre la figura de l'arqueòleg mataroní Marià Ribas i Bertran (1902-1996) afirmava que sense ell, moltes dades arqueològiques que avui tenim de Mataró i del Maresme, s'haurien perdut, doncs ell anava allà on fos, excavava, dibuixava...i tot això en uns moments en que les coses eren més difícil, i era freqüent trobar-se amb algun jaciment malmès per obres; així mateix, en aquells moments en que no era tant senzill, ell va escriure el 90 % de la seva obra en català.
Coincidint amb el quinzè aniversari de la seva mort, el Grup d'Història del Casal de Mataró, ha endegat una campanya  perque Marià Ribas obtengui a títol pòstum el reconeixement que es mereix per tota la seva obra, perque sigui declarat Mataroní Il.lustre. Es dóna el cas que enguany es compleixen també els cinquanta anys del descobriment de Torre Llauder (Mataró), i del naixement del grup que va començar portant el seu nom, i a la llarga es convertí en la Secció Arqueològica de Mataró.
Per aquells que estiguin interessats en demanar-ho, no tenen més que adreçar una carta a l'ajuntament de Mataró, carta que trobareu a la web del Grup d'Història del Casal.

Notícies sobre la commemoració del tresoret d'Òrrius

Com deiem en una entrada anterior, aquest cap de setmana s'ha commemorat, amb diverses activitats, la descoberta, fa trenta anys, del tresoret d'Òrrius, un grup de monedes considerat el més antic, que en tinguem notícia, de la Catalunya comtal.
Us deixem diversos enllaços sobre l'esdeveniment:
Maresme Medieval
Cap Gros
El Punt Avui
Entrevista Televisió de Mataró

Denuncien l'estat d'abandonament de la via de Parpers (Argentona)

El Centre d'Estudis Argentonins Jaume Clavell, i la entitat de medi ambient Natura, han fet públic l'estat d'abandonament, que pot dur a la seva degradació, de la via de Parpers (Argentona), d'origen romà. Malgrat haver-s'hi efectuat fa poc obres de restauració, la vegetació està envaint la via, que en estar enmig del bosc, precisa un manteniment; així mateix, les instal.lacions de drenatge han resultat ser insuficients. Pradoxalment, la via ha estat proposada oficialment fa poc com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
Podeu llegir l'article publicat al bloc del Centre d'Estudis Argentonins.
Podeu també llegir l'article publicat al bloc de l'entitat de medi ambient Natura.
Fotografia d'Enric Subiñà.

Festival Laietània, del 16 al 25 de setembre

Tal com diu el full informatiu del programa, la comarca del Maresme, "té com a un dels seus principals atractius culturals i patrimonials, l'herència iberoromana"
Per aquest motiu, diversos entitats i ajuntaments de la comarca, han organitzat el festival "Laietània" , que tindrà lloc entre els dies 16 i 25 de setembre, i ens oferiran visites guiades, conferències, exposicions, gastronomia...tot tenint com a punt de partida aquesta preuada herència.
Els pobles organitzadors són: Argentona, Cabrera de Mar, Cabrils, Mataró, Premià de Dalt, Premià de Mar, Teià, Tiana i Vilassar de Dalt.
Aquí teniu un enllaç amb el programa.

II Diada Puig i Cadafalch a Argentona

Els propers dies 8 i 11 de setembre tindrà lloc a Argentona la II Diada Puig i Cadafalch, coincidint així amb la Diada Nacional de Catalunya.
Dijous, 8 de setembre, a les 20 h.:
Conferència a càrrec del professor Albert Balcells sobre el tema "Josep Puig i Cadafalch i la seva activitat cívica".
Diumenge, 11 de setembre, a la plaça de vendre, d'11 a 13 h.:
Taller de dibuix de l'arquitectura de can Puig i Cadafalch
A les 13 h.:descoberta i novetats de can Puig i Cadafalch.
Les activitats estan organitzades pel Centre d'Estudis Argentonins "Jaume Clavell" i l'entitat "Natura", amb el suport de l'Ajuntament d'Argentona.

Antoni Benaiges, un mestre català en una fossa de Burgos

Entre els dies 9 i 13 de setembre, tindrà lloc a les Esmandies de Mataró el memorial "Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, un mestre català a una fossa comuna de Burgos", projecte de Sergi Bernal.
Les activitats previstes són:
Divendres, 9 de setembre a les 20 hores: Inauguració de l'exposició fotogràfica, amb la intervenció de Delphine Crespo, Antonio Doñate i Sergi Bernal.
Divendres, 16 de setembre, a les 19,30 hores: Passi del documental de l'Agustí Corominas: "Els mestres catalans, de la guerra a l'exili", amb la presència de l'autor, Agustí Corominas i d'en Sergi Bernal.
La mostra fotogràfica podrà ser visitada de dilluns a dissabte de 18 a 21,30 hores.
Podeu ampliar la imatge clicant al damunt.

El tresoret d'Òrrius

Amb motiu del 30 aniversari de la descoberta de l'anomenat "Tresoret d'Òrrius", un conjunt de monedes d'època comtal, el grup Amics del Pessebre Vivent ha organitzat un seguit d'actes per commemorar l'esdeveniment i donar a conèixer aquesta troballa d'inestimable valor. Aquests actes commemoratius, que tindran lloc els dies 9, 10 i 11 de setembre, compten amb la col.laboració de diverses entitats o persones, com el Grup d'Història del Casal, de Mataró, la Secció Arqueològica del Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt, o l'historiador orrienc, Josep Ma. Roqué.
El tresoret d'Òrrius fou descobert pel rector, Mn. Joan Capell en substituir un enllosat durant les obres de restauració de la capella del Roser de l'edifici parroquial d'Òrrius; les monedes són del temps de Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I. Sembla que va ser amagat entre el 1032 i el 1041.
La troballa va donar origen a una campanya d'excavacions l'any 1982, dirigides pel Dr. J.I. Padilla, amb la col.laboració del Grup Arqueològic del Museu Municipal de Vilassar de Dalt.
Activitats:
Divendres 9 de setembre:
A les 8 del vespre, a l'església parroquial de Sant Andreu, conferència: "Òrrius (990-1035), una vila entre dues èpoques". A càrrec del Sr. Joaquim Graupera, historiador i membre del Grup d'Història del Casal de Mataró.
A les 9 del vespre, inauguració a la sala de plens de l'ajuntament de l'exposició retrospectiva de la troballa. Col.labora la Secció d'Arqueologia del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Simultàniament, venda de begudes i entrepans. Es podrà visitar l'exposició dissabte, 10 i diumenge 11 de setembre de 10 a 14 i de 18 a 20 h.
A 2/4 d' 11 del vespre, a l'església parroquial de Sant Andreu, concert pedagògic d'instruments medievals catalans, amb els Ministrers del Sabre.
Dissabte 10 de setembre:
A les 10 del matí, i des de l'església de Sant Andreu, visita guiada i comentada de les ermites de Sant Pere de Clarà, Sant Bartomeu de Cabanyes i la capella del Roser de l'església de Sant Andreu, a càrrec de l'historiador local Sr. Josep Ma. Roqué. Desplaçament en vehicles particulars.
A 2/4 de 7 de la tarda, a l'església de Sant Andreu, conferència central: "El trosoret d'Òrrius i el seu valor històric", a càrrec del Sr. Miquel Crusafont, President de la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics.
A 2/4 de 10 del vespre a la plaça de l'Església, sopar medieval, conduït per Sadurní Moner i el seu grup de cuiners. Tiquet 15  € (inclou cassoleta, got i un instrument tradicional orrienc, per menjar). Al final del sopar, sorteig d'un conjunt d'objectes d'art cedits per diferents artistes orriencs. Elss ticquets per al concert i el sopar es podran adquirir al local d'avis de la plaça de la Constitució d'Òrrius de 7 a 2/4 de 9 de la tarda del dijous 1 al dimecres 7 de setembre inclosos.
Diumenge 11 de setembre:
A la 1 del migdia, a la plaça de l'Església, ballada de sardanes conjuntament amb els actes propis de la Diada.
Diumenge 2 d'Octubre:
Al matí, en horari i detalls que ja es donaran a conèixer, desplaçament col.lectiu al Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona) per veure el tresoret d'Òrrius, i una visita general a la resta de seccions.
Per conèixer què és i que significa el tresoret d'Òrrius, podeu consultar aquest treball de Joaquim Graupera.
Podeu ampliar el tríptic del Tresoret d'Òrrius clicant al damunt:

La ciutat d'Iluro/Alarona a la baixa antiguitat, descrita per Joan Bonamusa

El llibre del doctor en arqueologia Joan Bonamusa i Roure, De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona). Entre la Tetrarquia i els carolingis, guanyador de l’accèssit del premi Iluro 2010, és també la seva tesi doctoral. Es tracta d’un llibre monumental, molt ben documentat, que per altra banda, opinem, resumeix tota una vida dedicada a l’arqueologia i a la història.

Tal com el mateix llibre explica, el mataroní Joan Bonamusa (n.1933), va iniciar-se en l’àmbit de l’arqueologia en el grup “Marià Ribas”, que va constituir la base de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, a través de la qual va participar en diferents excavacions, estudis i publicacions; fou un dels creadors dels “Quaderns d’Arqueologia i Història”, que després donaren pas a la revista “Laietània”, del Museu de Mataró; participà, entre d’altres, en l’excavació del poblat ibèric de Burriac i la necròpoli de Can Rodon de l’Hort (Cabrera de Mar) de la vil.la romana de Torre Llauder (Mataró), com a coordinador en la dels Caputxins (Mataró), i com a codirector en la de Can Modolell (Cabrera de Mar).

L’activitat arqueològica i els estudis històrics al Maresme, s’ha desenvolupat extraordinàriament les darreres dècades, des del restabliment de la Generalitat de Catalunya. Joan Bonamusa ha participat doncs en aquesta tasca comuna, i com a persona que creu en el treball d’equip, cita al llarg de la seva obra a tots aquells que l’han ajudat a desenvolupar el seu treball sobre el Mataró de l’anomenada antiguitat tardana.

Una època fins fa poc, mal coneguda, i alhora apassionant, per la qual cosa s’ha d’agraïr l’esforç de l’autor per treure-la a la llum; i més quan no es limita a la pròpia ciutat, sino a tot el seu entorn, al que avui constitueix el Maresme, o bona part d’aquesta comarca.

No pot ser més apassionant pels historiadors una època fins fa poc, com deiem, mal coneguda, en la qual es va viure una profunda crisi econòmica, política, religiosa, militar; es va veure també la fi d’un Imperi que havia durat segles; l’adveniment del cristianisme i la prohibició dels antics cultes que havien dominat Europa; es varen patir nombroses invasions: pobles germànics, musulmans, francs.

Joan Bonamusa utilitza les fonts abastament les fonts arqueològiques, documentals i erudites, situant a més a més la ciutat d’Iluro/Alarona, en el context del seu temps, dins dels esdeveniments històrics; completa la obra amb una excel.lent, per aclaridora, documentació gràfica, i amb un apèndix amb una àmplia documentació.

El temps en que es desenvolupa va des de l’anomenat Baix Imperi romà (segles IV-V) i acaba amb l’arribada dels francs, que incorporen l’Afrany (Catalunya Vella) al seu imperi, com a Marca Hispànica.

Situa l’autor la ciutat en els seus orígens, el segle I aC., un oppidum civium romanorum que pren el nom, Iluro, de la propera Ilturo (Cabrera de Mar); ens fa conèixer i viure el que era una ciutat romana, amb el seu comerç, el fòrum, el mercat, les muralles, el clavagueram (val la pena veure, per exemple, les recreacions del macellum o mercat, o de la porta d’una muralla, aquesta darrera segons el grafit d’un fragment d’atuell ceràmic) , i progressivament ens porta fins al moment de la crisi, l’anomenada “crisi del segle III”: conflictes, invasions, canvis econòmics, devallada de les ciutats, ruralització, ...en arribar al segle V veurem la transformació profunda que ha sofert la ciutat d’Iluro/Alarona, com totes les del seu context, canvis urbanístics, adveniment del cristianisme, amortització de la xarxa del clavagueram; així mateix, a l’àrea rural d’Iluro, les vil.les consagren la major part del seu espai a l’agricultura, en una societat que progressivament es va fent més autosuficient, i que va fins a la concentració de la propietat (els fundi) i la creació de vincles de dependència “protofeudals”.

De la mà de Bonamusa coneixerem l’aparició dels vici, orígen de molts pobles actuals, així com el paper cada cop més determinant del cristianisme i de l’Església. A partir del segle VII, veurem el cessament definitiu de les relacions amb el nord d’Àfrica, símptoma possiblement d’una profunda crisi.

Al regne visigòtic li seguirà l’arribada de l’Islam a la península (711), en una ocupació ràpida que l’autor atribueix sobretot a l’establiment de pactes, i ben aviat, a la Catalunya vella (785, conquesta de Girona) els francs establiran la Marca Hispànica com a frontera sud de l’imperi carolingi, dins la qual quedarà inclosa el que resta de la ciutat d’Ilturo/Alarona.

Un accèssit del “Premi Iluro” que, al nostre modest entendre, seria veritablement  mereixedor del màxim guardó.

Joan Bonamusa i Roure, De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona). Entre la Tetrarquia i els carolingis. Accèssit Premi Iluro, 2010. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró 2011.(971 pags.)

Fotografia: Joan Bonamusa (esquerra) i Joan Noé a Can Modolell, en els temps en que aquell era codirector de les excavacions; al fons, la masia de Can Bartomeu.

Un amic de quatre potes

No sempre hem de parlar de grans esdeveniments històrics o de personatges famosos; avui us proposo una senzilla anècdota, d'aquelles que, per alguna raó que no ve al cas, em va quedar en la memòria, i que he recordat en trobar aquesta imatge d'un gos, un animal noble i sociable, de pelatge negre i lluent, que "participava" en les nostres excavacions: venia a primera hora des d'alguna casa propera i es quedava tranquilament a veure què passava; ves a saber perque, potser li erem simpàtics, o sentia curiositat; pel seu bell pel obscur li dèiem "Negre", encara que no saviem el seu nom veritable. Un dia, "Negre" va deixar de venir i no va tornar més. Què se'n devia fer?

Saturninus, un procurador llibert a Can Modolell, segons Pablo Ozcáriz

Un dels aspectes més interessants i enigmàtics del jaciment de Can Modolell (Cabrera de Mar), el constitueixen els noms de personatges gravats damunt plaques, làpides o altars; qui eren? que saben d'ells i que ens poden ensenyar?
En una entrada anterior citàvem la inscripció que hi ha en una placa, una tabula ansata de bronze, d'uns 10 cm d'ample, destinada a identificar l'oferent o propietari algun objecte, possiblement un altar votiu o un exvot.
Fabre, Mayer i Rodà en varen fer la següent trascripció:
APHNI · PACCI o P(ubli) · PACCI
SATURNINI
PROC(uratoris) · VESPASI
SIANI AUG (usti) · L(iberti)
Varen entendre, a més, que hi havia un sol dedicant, es tractava d'Aphnus, llibert d'un procurador de l'emperador Vespasià, anomenat P. Accius o Paccius Saturninus. Crida l'atenció que la sil.laba SI de Vespasià, estigui repetida. No és, tampoc, la primera vegada que apareixen referencies a lliberts o esclaus imperials en l'epigrafia de Can Modolell, Tenim els casos de Successus i Elaine i Flavius Moschus . Malhauradament, no podem saber la seva relació amb la vil.la o santuari.
Pablo Ozcáriz Gil, professor universitari d'arqueologia, en un article publicat l'any 2002 al número 18 de la revista Laietània, i que ara podeu consultar en aquest enllaç, proposa una nova lectura de la inscripció i fa noves i molt interessants aportacions per a la seva comprensió.
Amb totes les precaucions, ja que la interpretació no és senzilla, Ozcáriz proposa que puguin ser dos els noms d'oferents gravats a la placa, ja que, ens recorda que un llibert de Vespasià hauria de dur el mateix nomen i cognomen del seu antic amo, en aquest cas l'emperador, Titus Flavi Vespasià:
"Establecer si se trata de uno o dos dedicantes resulta complicado. En el caso de que el procurador citado sea ecuestre, debe ser una sola persona (Aphnius) y en el caso de que sea liberto, dos (Aphnius y  Saturninus). Esto se debe a que si fue liberto imperial tuvo que tener como nomen y cognomen los mismos que el emperador que lo liberó, lo que no se corresponde con la inscripción" (Ozcáriz, 2002, pag. 191)
Observació personal: Creiem que hauria de dir els mateixos praenomen y nomen, de la persona que el va alliberar, no nomen y cognomen.
En cas d'acceptar-se la tesi dels dos dedicants, per Ozcáriz, la transcripció seria la següent:
APHNII PACCI (o P. ACCI)
SATURNINI
PROC(URATORIS)
VESPA(SI)SIANI AUG(USTI) LIBERTI
D'aquesta manera els dos oferents serien Aphnus, llibert de Paccius o de P. Accius, i Saturninus procurador, llibert de Vespasià August. (Ozcáriz, 2002, pag. 191).
Per Pablo Ozcáriz, resulta més versosímil la hipòtesi de dos dedicants, creu també que Saturninus fou un procurador llibert; els procuradors lliberts es trobaven sota el comandament dels procuradors eqüestres, realitzaven tasques subalternes especialment referides a l'exèrcit o l'extracció minera; una segon grup de procuradors lliberts, de rang inferior, es dedicaria a tasques subalternes (Ozcáriz, 2002, pàg. 192).
Però, hi aquí ve el que pot fer Saturninus especial, aquest no era un procurador de rang inferior, sino situat sota el comandament directe del procurador equestre, en realitat, un dos únics casos documentats a Hispània, i potser el més antic conegut; l'altre procurador llibert sota les ordres de l'eqüestre del que en tenim notícies, anomenat també Saturninus (!), va exercir les seves funcions  al noroest hispànic també en temps de Vespasià. (Ozcáriz, 2002, pag. 192).
Un personatge, doncs, singular, obert encara a moltes interpretacions.
Pablo Ozcáriz Gil, "El testimonio más antiguo de un procurador liberto de la provincia Hispania Citerior", dins Laietània, núm. 18, Mataró, 2002. Pags. 191 a 194.
Trobareu l'article a Internet, clicant aquí.
George Fabre, Isabel Rodà i Marc Mayer, Inscripcions romanes de Mataró i la seva àrea. Mataró, 1983, pags. 97 a 100.