El bimil.lenari de la mort d'August (1)

Imatge: August representat com a Pontifex maximus amb el cap cobert, o l'August de Via Labicana. Aquest fou un dels càrrecs que ostentava. Escultura en marbre de 2,07 m. d'alçada. Roma, Museo Nazionale Romano. Fotografia: Francesc Clariana Roig.

"Vaig fundar colònies militars a l'Àfrica, Sicília, Macedònia, a ambdues Hispànies, Acaia, Síria, la Gal.lia Narbonesa i a Pisídia. A Itàlia hi ha vint-i-vuit colònies fundades sota els meus auspicis i que, en el transcurs de la meva vida, s'han convertit en colònies molt poblades i conegudes." Res Gestae Divi Augusti.
 
Els dos mil anys de la mort de l'emperador August (23 de setembre del 63 aC.-14 d'agost del14 dC.)  ens serveix de punt de partida per que en aquests bloc li dediquem algunes entrades, tenint en compte la notable influència que va tenir el seu llarg govern sobre Roma, l'imperi i les seves províncies, particularment Hispània i per tant el territori de l'actual Catalunya.
Les darreries del segle II aC i el segle I aC., havien estat testimonis una llarga sèrie d'amenaces exteriors, de lluites civils i de dues dictadures de signe divers, les de Màrius i Sul.la. L'antiga república romana havia entrat en crisi en crisi en esdevenir un imperi universal.
Tres polítics romans, Juli Cèsar (100 aC.-44 aC.), Cneu Pompeu Magne i M. Licini Cras establiren un triumvirat que exercí el poder a Roma entre els anys 60 i 53 aC i intentà una etapa de treva entre les diverses faccions.
No obstant, després que Cèsar, que va donar proves de les seves extraordinàries capacitats com a militar, incorporés la Gal.lia a l'Imperi, Pompeu i el Senat intentaren marginar-lo, en ordenar-li llicenciar les seves legions, a la qual cosa es negà Cèsar, iniciant-se una nova guerra civil.
Juli Cèsar després de derrotar Pompeu i els seus partidaris a Farsàlia (48 aC.), instaurà una dictadura que pretenia donar estabilitat a l'estat, però morí assassinat per aquells que el consideraven un tirà amb aspiracions a la monarquia.
La mort de Cèsar obrí un nou període de lluites civils, i fou en aquells moments quan el nebot net i hereu de Juli Cèsar, Octavi, de només dinou anys, entrà en escena i disputà el poder a un dels comandants de Cèsar i cònsul en aquell moment, Marc Antoni, que l'exercia després de la mort del dictador, acordant-se finalment, l'any 40 aC., un segon triumvirat, el d'Octavi, Antoni un tercer personatge, Lèpid. Els triumvirs, com ho havien fet Màrius i Sul.la, establiren una llista de proscripcions per eliminar els enemics, i derrotaren els assassins de Cèsar a la batalla de Filipos (42 aC.).
Finalment, però, aquest repartiment del poder acabà l'any 31 aC. a la batalla d'Àctium, a les costes gregues, on M. Vipsani Agripa, a les ordres d'Octavi, acabà amb la flota d'Antoni, que comptava amb l'aliança de Cleòpatra, reina d'Egipte, fet que va permetre presentar aquella lluita com una guerra contra estrangers i annexionar Egipte a l'Imperi.
A partir d'aquell moment Octavi Cèsar gaudí d'un immens prestigi - a més d'un exèrcit i gran nombre de clients- que li va permetre anar acaparant títols i magistratures, com el consolat, exercint un poder monàrquic de fet, sense tenir-ne el nom. El Senat li atorgà el títol d'August. El seu nom oficial va esdevenir Imperator Caesar Divi Filius Augustus. "Imperator" equivalia a "general victoriós". Era també el prínceps, el primer.

"Després de la victòria, vaig concedir el perdó als ciutadans que ho van demanar. Pel que fa als pobles estrangers, vaig preferir conservar i no destruir a tots aquells que podien ésser perdonats sense perill. Uns cinc-cents mil ciutadans romans prestaren sagrat jurament de fidelitat a la meva persona. D'entre aquests, més de tres-cents mil, havent acabat el seu servei militar, foren assentats per mi a colònies de nova fundació o reenviats als seus municipis d'origen. A tots ells els vaig assignar terres o diners per a recompensar el seu servei d'armes." Res Gestae Divi Augusti

Malgrat la pèrdua de les llibertats que significava l'estabilment d'un poder personal, el cert és que això no significava massa per una bona part de la població lliure, ja que estava de fet exclosa del poder, en canvi significava un període d'estabilitat despés d'un segle de lluites, i a més per a molts militars llicenciats va significar la obtenció de terres o diners. Els membres de l'ordre senatorial no van poder tampoc oposar-se.
August va obrir un períde de remodelació i embelliment de la ciutat de Roma, i d'altres ciutats de l'Imperi, com la mateixa Tarragona (Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco), on va romandre entre els anys 27 i 25 aC., o Barcelona (Colonia Faventia Iulia Augusta Paterna Barcino).
Així mateix, va establir una nova divisió d'Hispània, creant tres províncies: Bètica, Lusitània i Tarraconensis. La primera va quedar sota el comandament del Senat, les altres dues, sota el del propi Cèsar.
Però seguirem amb aquest tema en una propera entrada.

Imatges:

Còpia del Clipeus Virtutis Augusti, d'Arles que conté una dedicació del Senat a l'emperador, amb el següent text: SENATVUS/POPVLVSQUE ROMANUS/IMP(eratori) CAESARI DIVI F(ilio) AVGVSTO/CO(s)S(uli) VIII DEDIT CLVPEVM/VIRTUTIS CLEMENTIAE/IVSTITIAE PIETATIS/ERGA/DEOS PATRIAMQUE.
Que es por traduir per: El Senat i el poble de Roma a l'Emperador Cèsar August, fill del diví (Juli), cònsul per vuitena vegada, han ofert aquest clípeus en homenatge a la seva força, a la seva clemència, a la seva justícia, a la seva pietat envers els déus i la pàtria. Data vers el 26 aC.
Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

August representat en una estàtua a Arles. Marbre, 3 m. d'alçada. Les representacions de figures nues o seminues, així com la seva gran alçada, indiquen el seu caràcter heroic o diví. La divinització de monarques o personatges notables no era desconeguda en el món grecoromà. Fotografia de Francesc Clariana Roig.

Altar d'Apol.lo a Arles, en marbre, procedent del seu teatre i datat a finals del segle I aC. Al centre, la figura del déu, protector de les arts, a ambdós costats, branques de llorer el seu arbre sagrat. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

A cada costat de l'altar d'Apol.lo a Arles hi havia dos altars més petits amb corones de fulles de roure que indiquen la seva dedicació a August. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

Bust en marbre de Marc Vipsani Agripa, militar que va tenir un paper destacat en el regnat d'August, arribant a ser el seu gendre. Museu Centrale Montemartini (Roma). Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig.

BIBLIOGRAFIA:
La bibliografia sobre aquest personatge - fins i tot la filmografia- són molt extenses. Citarem només algunes fonts de l'època, com Tàcit o Suetoni o el propi August, o algun llibre especialitzat.
Res Gestae Divi Augusti. On l'emperador explica els fets dels seu govern. Estaven gravades al seu Mausoleu. Publicat a: "Res Gestae Divi Augusti". Cuadernos de Historia (vol. 16, núm 252. Traducció al castellà i notes de Guillermo Fatás. Madrid, 1985.
SUETONI,  Vida dels dotze Cèsars. El diví August.
TÀCIT,  Annals. Tiberi.
CASSI DIÓ, Història romana.
Adrian GOLDSWORTHY, Augusto. De revolucionario a emperador. La Esfera de los libros. Madrid, 2014.
Pierre GRIMAL, El siglo de Augusto. Ed. Crítica, Barcelona, 2011. Traducció de Manuel Pereira. Edició original: 1955
Actualització 15-9-2019: Josiah OSGOOD,  Roma. La creación del estado mundo. Desperta Ferro ediciones. Madrid, 2019.
Ronald SYME,  La revolución romana. Ed. Crítica, Barcelona, 2011. Traducció d'Antonio Blanco
John WILLIAMS, August. Edicions 62, Barcelona, 2013. Traducció d'Albert Torrescasana. Edició original: 1972. Es tracta d'una interessant biografia novel.lada.
Freijeiro. Edició original: 1939.
Paul ZANKER, Augusto y el poder de la imágenes. Alianza Forma, Madrid, 2002. Traducció de Pablo Diener Ojeda. Edició original: 1987.

INTERNEGRAFIA
Blog Augusto el amanecer de un imperio
Un article sobre el personatge en el blog de Miguel Salgado Chinarro 

La intervenció de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre, un estudi de Ramon Jàrrega

 

Imatges, de dalt a baix: restes de la ciutat romana de Colonia Victrix Iulia Celsa (Velilla de Ebro, Saragossa), fundada per Lèpid en època de Juli Cèsar.  Fotografia de Rosa Isabel Garí Lleixa.
Bust de Juli Cèsar a Arles (Provença, França). Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig.

Un dels misteris en que ens trobem quan volem estudiar la romanització a la península ibèrica és el destí i l'estatus que va córrer o prendre la població autòctona, de la qual ben poc ens diuen les fonts clàssiques.
Alguna cosa més ens diu l'arqueologia, en constatar l'abandonament de poblats ibers al llarg del segle I aC. Consta els trasllat de poblacions indígenes, però no sabem quin estatus van tenir en endavant ni si es beneficiaren del repartiment de terres. (Vegeu: Clariana, 2009, pàgs.15 a 19).
En aquest sentit, sempre és important un estudi que doni almenys alguna llum ni que sigui en una determinada zona, com és el cas de l'article de Ramon Járrega Domínguez, La intervenció de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre, publicat l'any 2000 a la XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos de Morella.
L'autor es centra a una determinada zona, principalment la que ocupava la tribu ibera dels ilergavons, que habitava aproximadament les actuals comarques catalanes de l'Ebre, essent l'actual Tortosa (en aquell moment Municipium Hibera Iulia Ilercavonia) el seu nucli principal.
És un fet ben conegut que una part de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu es desenvolupà a la península Ibèrica. La batalla d'Ilerda, fou una important victòria de Cèsar contra els llegats de Pompeu, Afrani i Petreu, que s'havien fortificat a la població, victòria que culminaria després a Munda, prop de Còrdova.
El propi Cèsar narra aquests fets a De Bello Civili, així com el premi que concedeix a les tribus que l'havien ajudat. Sabem també del càstig -no coneixem la seva naturalesa- que s'inflingeix a les que havien donat suport a Pompeu. El premi dels que havien recolzat Cèsar fou la promoció jurídica al dret llatí o al romà (de tota la població? només de les elits?).
Un fet que a voltes s'oblida és que les victòries romanes, sovint depenien de l'ajut -de bon grat o per la força- de les poblacions autòctones, ajut en homes i en aliments.
Explica Jàrrega que Juli Cèsar inicia la promoció jurídica,  l'atorgament de la ciutadania, llatina o romana, a diverses poblacions peninsulars; així mateix atorgà terres a un nombres important de veterans. Són polítiques continuades abastament per August. Plini el Vell, que havia estat procurador de la Hispània Citerior, ens ofereix en la seva Historia Naturalis una llarga i inestimable llista de poblacions de la Tarraconensis, amb el seu estatus jurídic. (Jàrrega, 2000, pàgs. 71-72).
Centrant-nos ja en els habitans de la zona de l'Ebre, Plini indica que els dertosani (a partir de Tiberi s'afegeix Dertosa al nom de la ciutat), gaudien ja del dret romà, igual que els birsgargitani, mentre que els teari tenien el dret llatí. (Járrega, 2000, pàg. 72). Convé precisar que no s'ha trobat la localització exacte d'aquestes dues darreres poblacions. (Jàrrega, 2000, pàgs. 76 i 77).
Hibera Iulia Ilercavonia estava situada en un lloc estratègic, prop de la desembocadura de l'Ebre, llavors navegable, i a peu de la Via Hercúlea (després Augusta) que corria paral.lela al Mediterrani. Si bé s'ha conservat poc de la ciutat romana, sabem que encunyà moneda amb el nom de la ciutat. (Jàrrega, 2000, pàg. 74).
Tema també interessant és l'establiment i repartiment de terres entre veterans, però coneixem pocs detalls. Sembla que podria haver existit un nucli a la futura Dertosa. Jàrrega estableix també la hipòtesi que hi podria haver hagut un establiment de veterans de Cèsar a Iluro (Mataró) (Jàrrega, 2000, pàgs. 73  i 74), com n'hi va haver un a Emporiae (Empúries).
Dins els límits d'aquest breu comentari, no volem oblidar una ciutat, Ebre amunt, en terres aragoneses, a Velilla de Ebro (Saragossa): la Colonia Victrix Iulia Lepida, que en caure Lèpid en desgràcia va canviar el nom de Lepida per Celsa, per l'antic poblat iber. Unes emissions de monedes fetes pels pompeians ens indiques que possiblement Celsa fou castigada. El nom de Lepida, prové de Marc Emili Lèpid, designat procònsul de la Hispània Citerior en el 48 aC, i que després formà part del segon triumvirat, ell fou l'encarregat de continuar la labor romanitzadora de Cèsar. ( Jàrrega, 2000, pàgs. 77 i 78).

BIBLIOGRAFIA

Ramon JÀRREGA DOMÍNGUEZ, "La intervenció política de Juli Cèsar a les comarques de l'Ebre- XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Morella, vol. I, pàgs. 69-80. Castelló
Joan Francesc CLARIANA ROIG, "D'Ilturo a Iluro. D'ibers a romans. Algunes consideracions". Dins D'Ilturo a Iluro. De Cabrera de Mar a Mataró. Dades sobre el naixament i el desplaçament d'una ciutat romana. Edició a cura de Josep M. Modolell. Núm 5 de la col.lecció. Cabrera de Mar, 2009.

Els Idus de març

Els Idus de Març (15 de març) s'han fet famosos per tractar-se de la data de l'assassinat de Juli Cèsar l'an 44 aC., fet que, segons l'historiador grec Plutarc, havia estat profetitzat abans de produïr-se.
Segons l'historiador grec, un endeví havia previngut el Dictador d'un gran perill pels Idus de març. En retrobar Cèsar l'endeví el mateix dia 15, li va dir "ja han arribat els Idus de març", i l'home va respondre "Han vingut, però no han passat" (Plutarc, Cèsar, 68 5-6).
Així mateix ens parla Plutarc de resplendors celestials, renous nocturns, aus silvestres damunt el Fòrum de Roma, homes coberts de foc i altres prodigis (Plutarc, Cèsar, 63, 2-4) així com els malsons de la dona de Cèsar (Plutarc, Cèsar, 63, 8-12) fets tots ells que serien presagis del magnicidi.
És cert, però que moltes biografies de personatges de l'Antiguitat narren fenòmens sobrenaturals que anuncien la propera mort.
 En el calendari romà, els Idus corresponien al dia 13 de cada mes, tret de març, maig, juliol i octubre, en els que queia en 15.
La data ha passat doncs a representar l'avís d'un desastre o venjança anunciats, especialment en el camp de la política. Fa poc s'ha estrenat una pel.lícula amb el nom de "Els Idus de març", dirigida per Georges Clooney i intepretada per Ryan Gosling i el propi Clooney, que tracta dels entrellats del poder.

Imatge: Juli Cèsar d'Arle (Prevença). Foto: J.F. Clariana.

Febrer

Imatge: el mes de febrer. Miniatura del Llibre d'Hores del duc de Berry, segle XV.

Refrany català: Febrer és molt traïdor, borrascós i gelador.

El mes de febrer (Februarius) pren el seu nom de les cerimònies de purificació (Februa) que tenien lloc a Roma per aplacar els esperits dels difunts, el déu etrusc dels quals era Februus. En el primitiu calendari romà, que la tradició atribuïa al legendari fundador Ròmul (771-717?), l'any tenia 10 mesos, de març a desembre, i venien seguits d'un periode sense mesos, fins al març. Segons Plutarc, Numa Pompili, (715- 672 aC.?) segon rei de Roma, va dividir l'any en dotze mesos lunars, establint els de gener i febrer, els darrers de l'any. L'any 153 l'inici de l'any va traslladar-se a l'1de gener (Ianuarius).
El fet de no correspondre la duració oficial de l'any amb l'any real, va provocar un important i cada cop més accentuat desfase en les dates. Juli Cèsar, amb l'ajut del matemàtic Sosígenes, va ordenar la reforma del calendari establint un dia mes cada quatre anys al final de febrer, en els que anomenem, anys de traspàs. La reforma s'inaugurà en 44 aC, que va tenir 445 dies per compensar el desfase acumulat.
Si bé el nou calendari va resoldre el problema durant molt de temps, tampoc corresponia exactament a l'any real, de manera que en el segle XVI, el papa Gregori XIII ordenà reformar de nou el calendari per adequar-lo a l'any litúrgic: s'exceptuaven de l'any de traspàs els anomenats "anys seculars" acabats en 00, però si que n'hi hauria un cada quatre segles, en els múltiples de 4 (l'any 2000 ho va ser).
Un mes, doncs, sempre accidentat!

Una batalla a Ilerda

"Va tenir lloc una tempesta com mai s'havia vist per aquells llocs, amb tant gran quantitat d'aigua. A més, llavors es va fondre la neu de totes les muntanyes, i el riu es va desbordar i va tallar en un mateix dia els ponts que havia fet C. Fabi. Aquest accident va ocasionar grans dificultats a l'exèrcit de Cèsar. Doncs com ja s'ha dit, el campament estava entre els rius Sícoris (Segre) i Cinga (Cinca), que estaven l' un de l'altre a una distància de trenta milles; cap dels dos rius podia atravesar-se i totes les tropes estaven tancades a la força en aquest espai tan estret. Les ciutats que havien fet amistat amb Cèsar, no podien transportar el gra, ni els que s'havien allunyat per dur-lo, podien tornar."Cèsar, De Bello Civili, I, 48.
Aquest fragment de la "Guerra Civil" que va escriure Juli Cèsar, que ens permet saber el temps que fa fer a Lleida l'any 49 aC., correspon a la batalla d'Ilerda, que va sostenir el futur dictador contra els partidaris de Pompeu a prop d'aquella ciutat, concretament contra les legions dels llegats Afrani i Petreu.
Malgrat les dificultats, a guerra va acabar amb victòria de Cèsar. (si algú es demana si Cèsar va perdre alguna batalla, doncs si, encara que poques; de tota manera sempre va guanyar la guerra, però no va saber evitar el seu assassinat quan ja ho tenia tot guanyat).
"Cèsar ordena als soldats que fabriquin naus del tipus que l'experiència a Britània li havia ensenyat en anys anteriors. La quilla i l'armadura eren de fusta lleugera; la resta de la carcassa, feta de vímet trenat, es cobria amb pells. Una cop acabades, les condueix durant la nit en carros units, a vint-i-dos mil passos del campament; en aquestes naus transporta a l'altre costat del riu els soldats, i ocupa per sorpresa un turó al costat de la riba. El fortifica ràpidament abans que ho descobreixi l'enemic. Després condueix allà una legió, i acaba en dos dies un pont començat des dels dos costats."Cèsar, De Bello Civili, I, 54.
Ambdós exèrcits, de bon grat o per la força, -ho ignorem- havien establert pactes amb les tribus íberes, de manera que els fos assegurat el subministrament de gra, i també, el reclutament de tropes auxiliars.
"Mentre, els oscencs i els calagurritans, que eren tributaris dels oscencs, envien llegats a Cèsar i li prometen obediència. fan el mateix els tarraconenses, jacetans i ausetans i, pocs dies després, els ilercavons que habiten prop de l'Ebre. Demana a tots, que l'ajudin al blat." De bello Civili, I, 60.
La victòria de Cèsar, sens dubte va comportar canvis importants a Hispània.
Pel que fa als laietans, poc esmentats en les fonts, centrant-nos en el poblat d'Ilturo (Burriac, Cabrera de Mar), sabem que es abandonat a la meitat del segle I aC., coincidint amb l'època dels fets bèl.lics esmentats.
Sigui amb motiu d'aquests, o d'altres que desconeixem, es va produir un important canvi en la vida dels ibers de la zona.
Clariana planteja una suggestiva hipòtesi -a tall de possibilitat, ja que no en tenim proves- segons la qual, Burriac, com a lloc estratègic, fou convertit en propietat de l'estat romà, i els seus habitants obligats a baixar al pla, on ingorem quin status tindrien a partir de llavors; aquesta idea està expressada per Clariana a D'Ilturo a Iluro. Per la seva part Járrega, al seu article "La fundació de la ciutat romana d'Iluro. Consideracions sobre algunes hipòtesis", apunta la possibilitat que a la veïna ciutat romana d'Iluro (Mataró), s'hi assentés un contingent de veterans de Cèsar.
BIBLIOGRAFIA
J.F. Clariana i Roig, "D'Ilturo a Iluro. d' ibers a romans. Algunes consideracions", dins el llibre D'Ilturo a Iluro, núm 5 de la col.lecció a cura de Josep Miquel Modolell. Cabrera de Mar, 2009. Pags.13 a 53.
R. Járrega i Domínguez, "La fundació de la ciutat romana d'Iluro. Consideracions sobre algunes hipòtesis", a la XII Sessió d'Estudis Mataronins. Mataró, 1996. Pàgs.55 a 77.

Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (6)

"La línea de circumval.lació traçada pels romans ocupava un perímetre d'onze mil passos. El nostre campament estava situat en una posició favorable, reforçat amb vint-i-tres fortins, en els quals hi havien cossos de guàrdia al llarg del dia, a fi d'evitar qualsevol atac per sorpresa; per la nit es reforçaven amb sentinelles i fortes guarnicions."
Cèsar, De Bello Gallico, VII, 69.
"Informat Cèsar de tot això pels pròfugs i els captius, va decidir fortificar-se de la manera següent. Va obrir un fossar de vint peus, amb les parets tallades a pic, de manera que el fons tingués una amplada igual a la distància entre els seus extrems. La resta de fortificacions varen quedar a quatre-cents peus d'aquell fossar: la finalitat de tot això era impedir, (ja que es veia obligat a vigilar tanta extensió de terreny i no era senzill col.locar soldats per tota l'obra) que de sobte o per la nit poguessin llançar contra els nostres soldats ocupats pel treball. Enmig d'aquest espai, va obrir dos fossars de quinze peus d'amplada i de la mateixa profunditat: el de la part superior, obert en un lloc erm i baix, el va omplir d'aigua conduïda des d' un riu. Al darrera d'ambdos, va alçar un parapet i merlets, amb grans astes que sobresortien en les juntes de la palissada i del terraplè, per impedir que l'enemic pogués pujar:  i va bastir torres per tota l'obra, de manera que amidessin vuitanta peus d'una a l'altra." Cèsar, De Bello Gallico, VII, 72.
En la superioritat militar romana, que els va permetre bastir un imperi tan extens, hi jugaren un paper molt important la disciplina, entrenament i rapidesa de les seves legions, però també les seves obres d'enginyeria militar, com aquesta, que descriu el doble setge de la ciutat fortificada d'Alèsia, on s'havia fet fort Vercingetòrix amb uns vuitanta-mil gals (les xifres, sempre poden ser discutibles), i on Cèsar va obtenir la victòria definitiva (batalla d'Alèsia, 52 aC.) que li va permetre conquerir la Gàl.lia.
Aquesta entrada vol ser una continuació de les cinc anteriors que dedicàvem, amb caràcter general, a l'urbanisme i a l'arquitectura romans, en una cultura, on precisament, la guerra va desenvolupar un paper fonamental.
Sabent que a l'exèrcit assetjat li quedaven trenta dies de provisions (i això sense  comptar els no combatents), Juli Cèsar decidí posar setge a Alèsia amb dotze legions, al voltant de seixanta-mil homes. Sembla -si l'autor de De Bello Gallico no va exagerar- que el primer perímetre de fortificacions abastava murs de divuit Qm. de llarg i 40 d'ample; tot això en en tres setmanes
Però informat que venia un exèrcit de gals, estimat (exageradament potser) en gairebé dos-cents mil homes, Cèsar ordenà bastir una nova línea defensiva contra els possibles atacants,  restant així les legions entre dues murs de defensa. El nou perímetre, d'uns vint-i un Qm., es va complementar amb dos fossars de quatre metres i mig d'ample i mig de profunditat; el fossar més proper a la fortificació es va omplir amb aigua procedent d'un riu. A més a més, s'alçaren torres i es prepararen una colla de trampes.
Les legions romanes finalment atacades, i fins i tot els gals descobriren el punt feble de les fortificacions, posant així els romans en una difícil situació, que salvà una arriscada i personal intervenció de Juli Cèsar amb unes cohorts.
Val a dir que, encara avui dia, no se sap de cert on era Alèsia, encara que tradicionalment s'ha identificat amb Alise-Sainte-Reine.
S'inicià així la romanització definitiva de l'occident d' Europa; sens dubte, avui seria una altra Europa, potser ni millor ni pitjor, però si diferent.
Enllaços amb altres entrades relaciondes amb l'urbanisme i l'arquitectura de Roma:Les termes romanes, Apunts 1, Apunts 2, Apunts 3, Apunts 4, Apunts 5 .