Un article de Isabel Rodà i Albert Martín sobre un altar votiu a Cabrera de Mar

Foto: Albert Martín.

 

Isabel Rodà (catedràtica emèrita d'arqueologia) i Albert Martín (arqueòleg municipal de Cabrera de Mar), són autors d'un article sobre un altar votiu exhumat en aquella població a la zona de Can Pau Ferrer, en els transcurs d'uns moviments de terres per edificar la nova biblioteca municipal i altres construccions. L'altar anava acompanyat de fragments ceràmics molt posteriors, d'època medieval i moderna. És molt possible que procedís del santuari de Can Modolell, situat a 175 metres de la troballa, desplaçada per la pendent natural del terreny (pàg. 255), en aquell santuari ja s'han recuperat diverses elements epigrafiats i objectes de culte. La peça es conserva actualment a les dependències municipals de Cabrera de Mar.

L'altar està manufacturat en granit local "con coronamiento y base moldurados y molduras también en los laterales y su cara posterior" (pàg. 255). El seu estat de conservació és força bo, i les mesures són 74 d'alçada i 37 d'amplada (vegeu detalls a la pàg. 255); les lletres conserven restes de pintura vermella:

 

l(ibens) ex

uoto (hereda)

G(aius). Atilius

Cupitus 

 

És a dir: Gayo Atilio Cupito cumplió su voto de buen grado (vegeu pàg. 255).

 

Són doncs, un exvot i una dedicatòria que aquest personatge dedica a una desconeguda (per nosaltres) divinitat, en agraïment per un favor atorgat. 

Expliquen els autors que el nomen Atilius es ben conegut al quadrant NE de la península Ibèrica (pàg. 255), en els convents Tarraconensis i Caesaraugustanus, especialment a Tarraco. (pag. 255).  Ignorem si es tractava d'algú nascut lliure o d'un llibert (pàg. 257); per la paleografia, situen l'altar en època Flàvia (pàg. 255).

Can Modolell va ser un establiment de llarga ocupació de l' ager iluronensis, i en ell s'han trobat dedicatòries que procedeixen tant d'esclaus imperials (Successus i Elaine) com magistrats municipals (Celer) (pag. 257). En la majoria dels casos, no s'ha pogut esbrinar el nom concret de les divinitats, però si que se sap que en algun moment, va adquirir importància el culte a Mitra. 

 

Isabel RODÀ de LLANZA i Albert MARTÍN MENÉNDEZ, "Un nuevo altar votivo del ager iluronensis hallado en Cabrera de Mar (Barcelona), a CuPAUAM, Docendo discimus. Homenaje a la profesora Carmen Fernández Ochoa. Pàgs. 253 a 258. Universidad Autónoma de Madrid, 2020. 

Es pot trobar aquest article a Academia Edu.

Altres entrades del bloc relacionades amb el tema:

 

Saturninus, un procurador llibert a Can Modolell, segons Pablo Oscáriz. 

Successus i Elaine, dos esclaus imperials. 

El misteriós Flavius Moschus de Can Modolell.

Mitra (1).

Mitra (2).

Un article de Marta Prevosti sobre poblament i economia al Conventus Tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses

Imatge: panell del Museu de Manacor (Mallorca): "Una societat oberta a la Mediterrània".

"Poblament i economia agraria al conventus tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses" és el títol d'un molt interessant article de Marta Prevosti publicat a Catalan Historical Rewiew, que es pot considerar una síntesi sobre l'evolució de l'economia i la distribució del poblament des de l'arribada de Roma fins a la fi de l'imperi en la zona de Tarraco i les actuals València, Balears i Pitiüses.

Lamenta la autora les escasses o nul.les notícies que ens han arribat de l'antiguitat  sobre xifres de població o de producció i comerç. L'arqueologia ens ha d'ajudar a cobrir -en la mesura del que és possible- aquest gran buit. Fita important va ser el mestratge de l'escola francesa d'historiadors Annales, de Fernand Braudel, que valora l'evolució dins l'espai que representen els assentaments humans. En els darrers anys han estat trascendentals, per al progrés dels estudis, la incorporació de les noves tecnologies, l'aplicació de disciplines científiques o la difusió de dades per la xarxa. (Pàg. 219).

En la zona estudiada, distingeix Prevosti diverses àrees: el nord i el sud del riu Millars, les Illes Balears i les Pitiüses. Anteriorment a la II Guerra Púnica, la zona al nord es distingeix per l'existència de oppida encastellats, els més grans dels quals eren Ullastret i Burriac, acompanyats d'un poblament rural dispers; un cop acabada la II Guerra Púnica, s'observa un nou patró d'assentaments dispersos a la plana, al voltant d'oppida mitjans i petits, que aniran patint un despoblament progressiu. Un tercer moment d'abandonament van ser les darreries dels segle II i inicis de l'I aC., coincidint amb les guerres sertorianes; el poblament dispers tipus granja o petits nuclis es multiplicaren. Les primeres fundacions de ciutats romanes a finals de la república, van accelerar el canvi. (Pàg. 220)

Al sud del riu Millars en època ibera, trobem 4 grans oppida o ciutats que feien de nucli politicoadministratiu de grans territoris, amb poblament rural dispers i petits poblats. Amb la conquesta romana, no obstant, la continuïtat de les ciutats iberes és major que al nord. Les quatre ciutats: Arse-Sanguntum i Leiria-Edeta, perviuen com a romanes; al segle I s'observa un increment dels petits assentaments a patita i mitjana alçada. (Pàgs. 220-221).

A les Balears, la població es concentrava en els nombrosos poblats talaiòtics, que van continuar després de la conquesta esdevenint ciutats federades, o fins i tots convertint-se en municipis. No obstant l'arribada de Roma va comportar la creació de ciutats de nova planta, con les colònies de Palma i Pollentia. (Pàg. 121) (1)

Eivissa es va caracteritzar per la continuïtat del poblament púnic, degut a l'elevat grau de desenvolupament de la seva cultura, el que no va ser impediment perque sorgissin alguns nous nuclis rurals. (Pàg. 221).

I l'economia? Amb la fundació de ciutats i l'aparició de les vil.les com a nuclis de producció va comportar un canvi important el l'estructura econòmica de l'àmbit estudiat. Molts rics hisendats varen adquirir propietats, en les que la producció i exportació del vi va arribar a constituir un element de primer ordre. Val a dir que a Eivissa, el vi ja estava plenament introduït per la colonització cartaginesa (pàg. 121). Les arees costaneres de les actuals Catalunya, València i Balears es van especialitzar en la producció i comerç vitivinícola (pàg. 122), sense oblidar els dos altres elements de la trilogia mediterrània, l'olivera i els cereals, ni tampoc la producció de tèxtils: lli, cànem i llana, molt important a la zona del conventus tarraconensis. (Pàg. 125). A Eivissa i Formentera hi va haver una important producció de porpra (pàg. 126).

La crisi del segle III va comportar un declivi en l'activitat relacionada amb la vinya i el vi; el nombre d'establiments rurals decreix progressivament (pàg. 126); no obstant una posterior recuperació, aquella ja no va assolir els nivells anteriors a la crisi. Una excepció va ser la recuperació de les Pitiüsses en el comerç del vi i les llargues distàncies (pàg. 129). Prevosti ens diu que caldria estudiar més a fons al subtrat púnic de de les Pitiüsses (pàg. 126).

Un treball important, sens dubte aquest de Marta Prevosti.

Marta PREVOSTI, "Poblament i economia agrària al Conventus Tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüsses" a Catalan Historical Rewiew. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 2018. 

Es pot trobar a Academia Edu.

(1) "Plini n'esmenta tres: Guium, Tucis i Bocchorvm, que va esdevenir ciutat federada. Mago i Iamno, a Menorca, semblen tenir continuïtat de l'etapa anterior, en forma de castella, per bé que sota Vespasià van esdevenir municipis, mentre que Saniserra seria una fundació de nova planta. Palma i Pollentia van ser colònies, fundades amb tres mil colons d'entre els romans, segons Estrabó."  (Prevosti, "Poblament i economia agrària...pàg. 121.

De l'oppidum de Burriac a les termes de Ca l'Arnau

Imatges: gerra de ceràmica grisa de la costa catalana i tassa amb umb, amb sengles inscripcions, procedents de la necròpolis ibera dels Dos Pins (Cabrera de Mar). Museu de Mataró. Fotos: Joan Francesc Clariana Roig.

"Del oppidum de Burriac a las termas de Ca l'Arnau. Una aproximación a la lengua y a la identidad de los habitantes de Ilduro (Cabrera de Mar, Barcelona)", és un article escrit per Alejandro G. Sinner (York University) i Joan Ferrer i Jané (Universitat de Barcelona) y publicat a l' Archivo Español de Arqueología.

La hipòtesi dels autors és que, l'anàlisi dels testimonis epigràfics dels jaciments arqueològics de la vall de Cabrera de Mar, demostren un domini absolut de l'escriptura ibèrica damunt la llatina, i no tan sols a l'oppidum de Burriac, sino també a l'assentament tardorepublicà en l'actual casc urbà de Cabrera de Mar, abandonat vers el primer quart del segle I aC. (Pàg. 193).

Expliquen els autors: "El origen de este estudio se encuentra en el aumento en los últimos años tanto cuantitativo como cualitativo de las inscripciones ibéricas procedentes de los yacimientos del valle de Cabrera de Mar, es especial de los que forman el asentamiento tardo-republicano. Las inscripciones ibéricas de Cabrera de Mar, que sobrepasan los 50 ejemplares, forman uno de los conjuntos más numeroosos del corpus ibérico. Cualitativamente, cabe destacar la reciente identificación como abecedarios incompletos de los dos textos de una fusayola de Can Rodon, que es uno de los escasos ejemplares de abecedarios paleohispánicos conocidos". (Pàgs. 193-194).

"Los estudios de circulación monetaria en el valle de Cabrera de Mar proporcionan indicios suficientes para considerar que el taller que acuñó moneda ibérica bajo el epígrafe Ilduro se situó en el valle, ya que casi el 30 por ciento de las monedas localizadas en él pertenecen a esta ceca, distribuyéndose de forma equilibrada entre el oppidum y el establecimiento tardo-republicano. Sin embargo, su emisión final parece que se acuñó ya desde la ciudad de Iluro, actual Mataró". (Pàg. 194).

S'han localitzat, en jaciments cabrerencs, 66 inscripcions susceptibles d'ésser iberes: "La mayoria, 39, figuraban dispersas en distintas publicaciones, mientras 27 son inéditas, fundamentalmente procedentes de las últimas excavaciones en el casco urbano de Cabrera de Mar: Ca l'Arnau, Can Mateu, Can Masriera, Can Benet i Can Pau Ferrer. La mayor parte de las inscripciones, 34, proceden del poblado de Burriac, necròpolis y asentamientos satélites del poblado. Una cantidad similar, 32, aunque con una proporción más acusada de signos aislados, proceden de los yacimientos del actual núcleo urbano de Cabrera de Mar." (Pàg. 210).

Quin és l'element de suport d'aquestes noves inscripcions?: un 44 per cent està esgrafiada en ceràmica de vernís negre; la resta es distribueix en ceràmica ibèrica d'ús comú, ceràmica ibèrica grisa, àmfores, fusaioles, dolium i ceràmica indeterminada. (Pàg. 218).

En les diverses conclusions dels autors de l'estudi, no tan sols destaquen el predomini escrit de la llengua ibera, sino que majoritàriament n'era la població, i si hi havia itàlics, constituïren probablement una minoria de la població. Tot i que estava integrada en l'àmbit polític i comercial itàlic, la vall de Cabrera tindría doncs més en comú amb altres nuclis de població i caràcter indígena, com Azaila, que amb d'altres de majoria d'itàlics.

Sens dubte, un treball important per entendre el món ibèric de la vall de Cabrera de Mar. 

Alejandro GARCÍA SINNER i Joan FERRER i JANÉ, "Del oppidum de Burriac a las termas de Ca l'Arnau. Una aproximación a la lengua y a la identidad de los habitantes de Ilduro (Cabrera de Mar, Barcelona). A Archivo Español de Arqueología 2016, 89, pàgs. 193-223.

Es pot trobar a Academia Edu. També figura aquest mateix article amb un altre títol: "Novedades epigráficas de Ilduro (Cabrera de Mar, Barcelona)".

Articles relacionats i publicats en aquest bloc:

La circulació monetària a la valle de Cabrera de Mar, un estudi d' A. G. Sinner i Carles Martí.

Les monedes de Can Benet (Cabrera de Mar), un estudi de Carles Martí.

Les excavacions al castell de Mata

Imatge: plats i fragments ceràmics provinents del turó d'Onofre Arnau a Mata, conservats al Museu de Mataró. Fotos de Joan Francesc Clariana Roig.

Dedicat a l'amic Francesc Navarro Bonamusa, que participà en les excavacions al castell.

Avui dia, poca cosa queda de les restes del que fou un dels castells principals de la comarca, el que avui anomanem "de Mata" (Mataró), situat en el veïnat d'aquest nom. Situat en el cim del turó d'Onofre Arnau, formava part del sistema defensiu d'aquesta zona, juntament amb el de Sant Vicens o Burriac, les anomenades turris o torres de guaita, i les domus o cases fortificades, com la de Premià, del Cross, de Cabrera/Agell i Caldes d'Estrac (Les excavacions al castell de Mata, pàgs.57-58). 

Se sap que ja en època romana ja hi havia alguna mena de fortificació en el cim del turó, potser una torre de guaita, un castellum on, diu Marta Prevosti, hi va viure gent fins a l'edificació del castell (Les excavacions...pàg. 57). Les excavacions al castell van posar al descobert les restes d'un mur romà reaprofitat per al castell.

L'obertura del camí va posar al descobert unes possibles restes del castell. El deteriorament de la zona, agreujat per aquesta obertura i les curses de motos, va propiciar que un equip de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, assessorat pel Departament d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona, portés a terme algunes actuacions a la zona.

El 1977 es va dur a terme una primera prospecció arran del camí. Entre 1975 i 1976, es va recollir de material superficial al voltant de les restes de la masia de Can Triter, molt propera al desaparegut castell, i amb el qual molta gent la confon (Les excavacions...pàg. 58). El material exhumat va del segles XV al XIX, moment en el que fou abandonada la masia. 

Com a resultat de les diverses actuacions, es va publicar una ponència a les I Jornades d'arqueologia medieval del Maresme, que van tenir lloc l'any 1999 al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, dedicades en aquella ocasió a l'arquitectura militar. La ponència du per títol: "Excavacions al castell de Mata", i està redactada per Josep A. Cerdà, Carles Martí i Marta Santandreu. Es interessant aquest article, per quan la bibliografia sobre el castell és escassa.

El castell de Mata pertanyia en el segle XI als comtes de Barcelona, però la debilitat d'aquests, va fer que passés en aquell moment el domini a la família Castellvell. La primera referència documental coneguda correspon a un document de l'any 1040. Al llarg dels segles va canviar de mans, tornant en alguna ocasió a la corona. Potser l'episodi més conegut és el de la baronia de Pere Joan Ferrer, que va acabar amb una revolta i l'alliberament dels vincles feudals en temps de Ferran el Catòlic. A inicis del segle XV, el castell deixà d'estar habitat (Les excavacions...pàg. 58).

Què queda i com era físicament el castell?: "Una atenta passejada pel turó permet veure algunes restes molt desfetes de murs fets de pedra i algunes restes molt desfetes de murs fets de pedra i calç. Es posà al decobert un mur quan s'obrí un camí l'any 1976" (Les excavacions...pàg. 60). Segons un treball de Roser Salicrú: "Sabem que els castell disposava d'un fossat i muralles. també tenia un pati interior i torres, una de les quals, a jutjar per les referències antigues, era de planat circular. Salicrú parla també d'una capella situada ben a prop del castell, si bé nosaltres creiem que el castell no tenia capella, sino només una sala habilitada" (Les excavacions...pàg. 60).

Pel que fa al material recollit en els voltants del castell i la masia, la cronologia va dels darrer terç del segle XIV fins a les primeres dècades del XV. Consisteix en ceràmica catalana decorada en verd i morat i alguns bocins de blau, ceràmica de Paterna-Manises decorada en verd i morat, en blau sol, en daurat i blau i en daurat: també hi ha bocinets de ceràmica italiana i del Pròxim Orient. En algunes capes més supercials, s'ha trobat fragments de ceràmica de Pisa, de mitjans del segle XVII.

Podeu trobar l'article sencer clicant aquí.

 

Josep A. CERDÀ, Carles MARTÍ, Marta SANTANDREU, "Les excavacions al castell de Mata (Mataró)", dins I Jornades d'arqueologia medieval del Maresme. Arquitectura militar. Vilassar de Dalt, 1999.

Una hipòtesi sobre les elits de Barcino en la producció del vi laietà

Imatge: Marca en un pivot de Portocristo (Mallorca). R. Járrega i E. Colom, pàg. 232 de l'article ressenyat. 

Uns segells en àmfores Dressel 2-4, on es pot llegir -hipotèticament- M.L.N dóna peu als arqueòlegs Ramón Járrega Domínguez i Enric Colom Mendoza a establir una teoria segons la qual correspondria als tria nomina de Lucius Minucius Natalis. No es tracta, però, aclareixen els autors, dels coneguts senadors i cònsols -pare i fill- Lucius Minicius Natalis i Lucius Minicius Quadronius Verus, originaris de Barcino (1) nascut el darrer l'any 96 dC., però si molt possiblement, d'un passat d'aquests, el que porta a pensar que aquesta família podria basar la seva riquesa i el seu poder en la producció del vi laietà.

Aquestes marques de taller estan formades per una cartela circular, amb les lletres M N L en sentit invers a les agulles del rellotge, forma que dificulta la seva lectura (Járrega i Colom, pàg. 230). Això es pot veure molt bé en un fragment rescaptat del fons marí de Portocristo (Manacor, Mallorca). Altres exemplars que es poden atribuir a aquest taller s'han exhumat a l'ager de Barcino, a Carthago (Tunisia) i a El Alamein (Egipte); aquest darrer fragment presenta una O davant, però a diferència del M N L, no du interpuncions (O M·N·L), el que fa pensar als autors de l'article que correspon a officina, és a dir, el taller. La peça recuperada a Portocristo -un pivot- està fabricada amb la pasta de color vermell ataronjat, típica de les produccions laietanes (Járrega i Colom, pàg. 232). Sitúan les àmfores estudiades en el segon quart del segle I, entre els principats de Tiberi i Calígula. Són escasses les referències escrites tenim sobre el vi laietà i la seva producció; conegudes són les de Plini el Vell i Marcial, així que per conèixer la seva distribució, hem de recórrer a l'arqueologia. 

Les restes de tallers amfòrics en el N.E. de la Hispània Citerior, són nombroses. A l'ager de Tarraco, Járrega i Colom citen el segell  L·C·M a Mas d'en Corts, que podria correspondre a Marcus Clodius Martialis que, per una inscripció sabem que fou praefectus Balearum. A la figlina de Can Viader (Malgrat de Mar, Barcelona) trobem el segell L·M·O pot correspondre a Lucius Marcus Optatus, personatge de l'elit d'Iluro que fou duumvir quiquennal, desenvolupà una carrera militar i morí a Frígia. (vegeu Járrega i Colom, pàgs. 232-233). A aquesta èlit de terratinents i productors de vi, sembla que hi podria pertànyer doncs, els Minicii, si la tesis dels autors és demostra correcta. 

Lucius Minicius Natalis i Lucius Minucius Quadronius Verus tingueren un notable cursus honorum: el pare fou cònsol sufectus l'any 106, i el fill l'any 139, Ambdós foren també procònsols a Àfrica. Una inscripció monumental commemora la construcció d'unes termes a Barcino, pagades per ells. (Járrega i Colom pàg. 234. Alguns topònims citats en la documentació medieval, fan pensar en que foren propietats d'aquesta família, expliquen els autors del treball (Járrega i Colom, pàgs. 235 a 237).

(1) Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. 

Ramón JÁRREGA DOMÍNGUEZ i Enric COLOM MENDOZA, "Nueva hipótesis en torno a la presencia de élites locales de Barcino en la producción del vino laietano: el caso de Lucius Minicius Natalis". A la revista Zephyrus LXXXV, gener-juny de 2020. Ediciones universidad de Salamanca. Pàgs. 229 a 242.