La canícula, els dies del ca

Representació artística de la constel.lació del Ca Major. Procedència: Wikimedia Commons
Autor. Johann Bayer, Atles d'Uranometria, 1603.

La canícula, els dies del ca o del gos, mot que s'aplica als dies més calorosos de l'estiu, entre juliol i agost (una calor com la que estem suportant ara) pren el seu nom de la constel.lació del Ca Major (Canis Maior) i de seva estrella Sírius, l'Abrasador, l'estel més brillant del firmament per nosaltres.
Antigament la reaparició de Sírius (ortus helíac) tenia lloc en aquest moment, però avui l'ortus s'ha desplaçat fins a començaments de setembre.

Els antics relacionaven aquest periode amb un moment de malestar o fins i tot de calamitats, com epidèmies, si bé pels egipcis era l'avís de la crescuda del Nil.
El nom de Ca major és d'origen mitològic.

Els Idus de març

Els Idus de Març (15 de març) s'han fet famosos per tractar-se de la data de l'assassinat de Juli Cèsar l'an 44 aC., fet que, segons l'historiador grec Plutarc, havia estat profetitzat abans de produïr-se.
Segons l'historiador grec, un endeví havia previngut el Dictador d'un gran perill pels Idus de març. En retrobar Cèsar l'endeví el mateix dia 15, li va dir "ja han arribat els Idus de març", i l'home va respondre "Han vingut, però no han passat" (Plutarc, Cèsar, 68 5-6).
Així mateix ens parla Plutarc de resplendors celestials, renous nocturns, aus silvestres damunt el Fòrum de Roma, homes coberts de foc i altres prodigis (Plutarc, Cèsar, 63, 2-4) així com els malsons de la dona de Cèsar (Plutarc, Cèsar, 63, 8-12) fets tots ells que serien presagis del magnicidi.
És cert, però que moltes biografies de personatges de l'Antiguitat narren fenòmens sobrenaturals que anuncien la propera mort.
 En el calendari romà, els Idus corresponien al dia 13 de cada mes, tret de març, maig, juliol i octubre, en els que queia en 15.
La data ha passat doncs a representar l'avís d'un desastre o venjança anunciats, especialment en el camp de la política. Fa poc s'ha estrenat una pel.lícula amb el nom de "Els Idus de març", dirigida per Georges Clooney i intepretada per Ryan Gosling i el propi Clooney, que tracta dels entrellats del poder.

Imatge: Juli Cèsar d'Arle (Prevença). Foto: J.F. Clariana.

Febrer

Imatge: el mes de febrer. Miniatura del Llibre d'Hores del duc de Berry, segle XV.

Refrany català: Febrer és molt traïdor, borrascós i gelador.

El mes de febrer (Februarius) pren el seu nom de les cerimònies de purificació (Februa) que tenien lloc a Roma per aplacar els esperits dels difunts, el déu etrusc dels quals era Februus. En el primitiu calendari romà, que la tradició atribuïa al legendari fundador Ròmul (771-717?), l'any tenia 10 mesos, de març a desembre, i venien seguits d'un periode sense mesos, fins al març. Segons Plutarc, Numa Pompili, (715- 672 aC.?) segon rei de Roma, va dividir l'any en dotze mesos lunars, establint els de gener i febrer, els darrers de l'any. L'any 153 l'inici de l'any va traslladar-se a l'1de gener (Ianuarius).
El fet de no correspondre la duració oficial de l'any amb l'any real, va provocar un important i cada cop més accentuat desfase en les dates. Juli Cèsar, amb l'ajut del matemàtic Sosígenes, va ordenar la reforma del calendari establint un dia mes cada quatre anys al final de febrer, en els que anomenem, anys de traspàs. La reforma s'inaugurà en 44 aC, que va tenir 445 dies per compensar el desfase acumulat.
Si bé el nou calendari va resoldre el problema durant molt de temps, tampoc corresponia exactament a l'any real, de manera que en el segle XVI, el papa Gregori XIII ordenà reformar de nou el calendari per adequar-lo a l'any litúrgic: s'exceptuaven de l'any de traspàs els anomenats "anys seculars" acabats en 00, però si que n'hi hauria un cada quatre segles, en els múltiples de 4 (l'any 2000 ho va ser).
Un mes, doncs, sempre accidentat!