Excavacions arqueològiques a Can Canal (Cabrera de Mar)

Vista de la zona d'excavacions.

Entre dies 2 i 30 de juny de 2014, va tenir lloc a la zona de Can Canal de Cabrera de Mar (Barcelona), una intervenció arqueològica de caràcter preventiu a càrrec d'un equip dirigit per Jordi Hernández-Gasch, intervenció de la que ara s'ha publicat una memòria (1), i que es va iniciar a instàncies del copropietari dels terrenys, Pere Maluquer Ferrer, que volia construir uns habitatges.
Cabrera de Mar ha obtingut en les darreres dècades gran importància arqueològica;  es
conegut el seu oppidum ibèric, anomenat probablement Ilturo que sembla, va assolir la capitalitat dels laietans.
No toca aquí insistir en el gran nombre de vestigis d'època ibèrica i romana dels que gaudeix Cabrera de Mar, però centrant-nos en la vall i en la zona propera a Can Canal, des dels anys 70, una colla d'excavacions han posat al descobert restes tan importants com Ca l'Arnau, amb les seves termes públiques, Can Mateu, Can Benet, Can Rodon de l'Hort,i a l'any 2000, la Peirota, aquesta darrera amb restes de producció vitivinícola.
L'any 197 ANE va tenir lloc a la península una rebel.lió contra la dominació romana, que va ser sufocada per Cató dos anys després, i que afectà també la Laietània. A partir del primer quart del segle I ANE, explica l'autor de la memòria, Jordi Hernández-Guasch, es documenta una expansió de la producció vitivinícola a la Laietània (pàg. 4), envasant-se el vi en àmfores de tipus Laietana 1 i després Pascual 1.
La fundació d'Iluro (Mataró) vers l'any 75 ANE, va suposar la devallada de les Ilturo iberes i romana.
Tornant a Can Canal, descriu l'autor el terreny objecte de l'excavació, com a dividit en tres feixes, separades per talusos, de las que se'n van excavar dues, que anomenen inferior i intermèdia. Una exhaustiva documentació acompanya la descripció dels treballs i les conclusions: documentació administrativa, registre estratigràfic, documentació fotogràfica, documentacio planimètrica (topografia i planimetria arqueològica). La tècnica d'escavació fou la Harris/Carandini.
Resumint, els treballs s'inicien netejant la vegetació de les feixes, localitzant-se algunes estructures d'època moderna i contemprània: murs de contenció, restes d'un possible safareig. Es varen obrir 10 rases . Les rases 1,2,3,4,5,7 i 8, presenten 3 nivells, la rasa 6, 4 nivells, les rases 9 i 10, 2 nivells.
Les excavacions varen permetre descobrir diversos murs d'època ibèrica, i fins i tot d'una llar de foc. Sobre els materials recuperats: en els nivells superficials es va localizar materials d'època moderna i contemporània però també algun de medieval, testimonis, senyala Hernández-Guasch, de l'activitat agrària de la masia des del segle XIII (pàg.16).
En la resta predominen les produccions locals ibèriques, a mà o a torn, grisa, pintada o de parets fines entre d'altres. S'an exhumat també fragments de ceràmica grega locals o al.lòctones; produccions púniques, itàliques, alguna romana del nord d'Àfrica i unes quantes indeterminades (pàgs. 18 i 19). Només la ceràmica de cuina nord-africana correspon a època imperial,  "estranyes al propi jaciment de Can Canal, però comunes al municipi de Cabrera de Mar" (pàg. 20).
Interpreta l'autor de la memòria el jaciment com "les restes d'un establiment rural situat a la confluència entre l'ampla riera de Cabrera i el braçal que seguia el traçat de l'actual carrer de la Riera" (pag. 20). Apunta l'existència de possibles vestigis anteriors.
"La troballa és consistent amb el que es coneix de l'estructura agrària de l'ibèric tardà, amb l'explotació de les valls de Cabrera a partir de petits establiments rurals depenents de Burriac, com ara són Can Bartomeu, Can Modolell, Can Català, l'Hostal i, en èpoques posteriors, la Peirota." (pàg. 20)

(1) Jordi HERNÁNDEZ-GASCH, Intervenció arqueològica a Can Canal (Cabrera de Mar, el Maresme). Es pot trobar a Acadèmia Edu.

Can Canal.

Memòria de l'excavació de la porta meridional de Burriac, l'any 1991

Imatge: porta meridional del poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar, Barcelona). Foto: Joan Banús Tort.

Està disponible en la base de dades de la Generalitat la memòria sobre l'excavació de la porta meridional del poblat ibèric de Burriac (Ilturo) a Cabrera de Mar (Barcelona) efectuada l'any 1991. En realitat, una de les dues portes. La memòria ha estat redactada pel director de l'excavació, Joan Banus i Tort.
Burriac és un assentament ibèric, situat en una muntanya de base granítica, i que presenta restes d'hàbitat del del segle VI aC. fins a l'I aC.
La història d'aquesta excavació comença l'any 1984, en el qual, i durant els treballs arqueològics del Pla de lluita contra l'Atur, es posaren al descobert les restes aquesta porta, ubicada en una zona de torrents.
Degut al perill de deteriorament, l'any 1991 es van portar a terme tasques de neteja, excavació i consolidació, tasques que va dur a terme un equip de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, Museu que va aportar tot el necessari per l'excavació i l'estudi.
La neteja de l'indret, cobert d'abundosa vegetació, va evidenciar que, des de l'any 1984, s'havia mnalmès part del paviment, i la resta presentava símptomes de deteriorament, a causa d'una acció directa a la seva fonamentació.
A més del paviment, es conserven les restes de les pollegueres, el llindar i  els panys de la porta i bases de la muralla.
Es va procedir a desmontar el paviment, per a la seva posterior reconstrucció i es van excavar els nivells situats al dessota.
L'estrat sota el paviment, compost per argiles i pedres, presentava materials propis del segle II aC., tals com Campaniana A i fragments d'àmfora, entre ells Dressel 1-A. (Pag. 4).
La muralla estava feta de pedres granítiques de grans mides, i pedres més petites entra elles. (Pàg. 5).
Un cop acabada l'excavació, es va procedir a reconstruïr el paviment, i a consolidar les estructures.
L'estudi dels materials del primer estrat sota el paviment, indica que aquest podria datar-se vers el 150-135 aC. (Pag. 5)
Participaren en les tasques de neteja i consolidació de forma desinteressada  i sota la direcció de l'arqueòleg Joan Banús i Tort: Miquel Cardalda i Fernándes, Joan Francesc Clariana i Roig, Rafael Esteban i Salvador, Carme Fàbregas i Gudayol, Josep Garrido i Salazar, Esther Gurri i Costa, Enric Juhé i Corbalán, Carles Martí i Garcia, Cristina Martí, Montserrat Ruiz i Poza, Pedro Salazar i Ortega, Jaume Turà i Dalmau i Joan Turà i Dalmau.
Podeu llegir la memòria clicant al calaix de memòries de la Generalitat.

Imatge: excavació de la porta meridional de Burriac, l'any 1991. Foto: Rosa Isabel Garí.

Memòria de l'excavació de tres sitges ibèriques

Fotografia: sitja ibèrica en el sòl de granit; descoberta a Cabrera de Mar l'any 1984. Autora: R.I. Garí.
Està disponible a la base de dades de la Generalitat, la memòria de l'excavació d'urgència duta a terme l'any 1995 en tres sitges ibèriques que van aparèixer durant les obres en un xalet propietat dels Srs. Chiva i Márquez, el quals varen donar totes les facilitat per la realització d'aquesta operació, així com l'Ajuntament de Cabrera i altres persones que varen col.laborar desinteressadament (pag. 1 de la memòria).
Aquesta memòria d'excavació va signada pels arqueòlegs, Mariana Pérez-Sala i Rodés i Josep Maria Rovira i Juan.
Les sitges excavades al sòl era el mètode habitual d'emmagatzametge del gra per part dels ibers de la vall de Cabrera; els autors pensen que, per la seva proximitat a les del grup de can Bartomeu, formarien part del mateix conjunt, el qual s'inclou dins el gran l'hàbitat ibèric de la vall de Cabrera.
Ens expliquen els autors que, durant el periode ibèric ple, els assentaments rurals se situaven en les zones de pendent, per no ocupar les planeres, on s'hi situarien les sitges, mentre que en el periode ibèric final, pel contrari, els assentaments rurals s'ubicarien a les zones planeres, i els antics camps de sitges s'abandonen, en entrar en un periode diferent d'explotació agrícola, sota control romà (pag. 8 de la memòria).
La data d'amortització de la sitja número 1, s'ha fixat durant la primera meitat del segle I, fet que ens ajuda a establir la numismàtica, amb dos asos ibèrics d'Ilturo, i de Kesse, emesos en el 104 aC, i un possible sesterci romà republicà, que aporta una cronologia encara més moderna, el 90 aC.
Pero la data precisa l'estableix la presència de ceràmica local que imita en gris la campaniana B, tot i que senyalen els autors "no ha aparegut cap exemple dels tipus emporitans B-oïdes i que hi ha una presència massiva de Campaniana A tardana davant la campaniana B." (pag. 59 de la memòria).
La data d' amortització de la sitja número 2, la dóna la presència de ceràmica de parets fines itàlica (forma republicana Mayet II) i sobretot, la de vernís negre B-oïde, que si no és la més abundant, si que és la més moderna. La seva cronologia és del 75-50 aC.
Finalment, la sitja número 3, és la més antiga, i es va amortitzar vers mitjans del segle II aC. S'hi han exhumat fragments d' àmfores cartagineses, i sabem que el comerç cartaginès va ser substituït per romà a la Mediterrània Occidental, després de la II Guerra Púnica, però el que ens dóna la possible cronologia d'aquesta sitja és la itàlica Campaniana A, amb absència de les seves formes més tardanes. La Campaniana A, imposada pel comerç romà, es documenta a partir d'aquest moment en els jaciments catalans (pàg.61 de la memòria).
Conclouen M. Pérez-Sala i J.M. Rovira que les tres sitges s'utilitzaren com a abocador de deixalles un cop havien perdut la utilitat per la que havien estat construïdes, és a dir la de graner. Malhauradament poca cosa més es pot dir, ni quan es construïren i quant de temps va estar en ús, possiblement les sitges 1 i 2 foren utilitzades durant el mateix temps que l'assentament veí de can Bartomeu, i s'utilitzarien possiblement per al rebost domèstic (pag. 62 de la memòria).
Una memòria que enriqueix els nostres coneixements sobre l'hàbitat i la cultura ibèrica a la vall de Cabrera de Mar.
Podeu consultar la memòria de Marina Pérez-Sala i J.M. Rovira punxant aquí.
Mariana Pérez-Sala i Rodés i Josep Maria Rovira i Juan, Memòria de l'excavació d'urgència realitzada el el camí de can Segarra-Can Bartomeu (Cabrera de Mar). Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Àrea de Coneixement i Recerca. Centre d'Informació i Documentació del Patrimoni Cultural.

La guerra de Successió viscuda des d' Arenys de Munt

Trobo a la Biblioteca un llibre editat ara fa gairebé trenta anys (1981), que pel seu interès val la pena dedicar-li encara que sigui un breu comentari.
Es tracta d'una part de les memòries escrites pel doctor en medecina i hereu del mas Bellsolell d'Arenys de Munt, Francisco Bellsolell de la Torre, que fou espectador i va participar directament en la Guerra de Successió al tron espanyol (1702-1714) entre Carles d'Àustria i Felip d'Anjou, o Felip V, durant el regnat del qual es va dur a terme la supressió de les institucions i furs de la corona d'Aragó (Aragó, Catalunya, València, Mallorca) per mitjà dels Decrets de Nova Planta, posant fi al que fins aquell moment, ni que sigui de manera conflictiva, havia estat una confederació de regnes sota un únic monarca.
El llibret porta per títol: La Guerra de Successió viscuda des d'Arenys de Munt. Testimoni dels anys 1713 i 1714. Memòries de Francisco Bellsolell de la Torre. Devem la transcripció i publicació a Roser Díaz i Pérez i a Francesc Forn Salvà, del que ja hem publicat un comentari del seu llibre Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva.
Reconstruir de veres el passat, no és que sigui difícil, és impossible. Impossible conèixer els detalls, l'ambient, la mentalitat, tots els fets i factors que confluieixen en un moment determinat de la història, impossible no aplicar-hi la nostre mentalitat i esquemes d'éssers humans del segle XXI.
Per aquest motiu precisament, unes memòries redactades per un contemporani que va viure, veure i participar en els fets, tenen un valor incalculable; més si pensem que, en tractar-se d'un text personal, és més fàcil creure en la seva sinceritat i veracitat.
Roser Díaz i Francesc Forn no publiquen els textos íntegres del doctor Bellsolell de la Torre, sino els fragments referits als esdeveniments de la guerra a tot Catalunya, singularment als voltants d'Arenys de Mar. Curiosament, ens expliquen "L'estil del text original és força planer, però no té pauses importants, no hi ha en tota la relació ni un sol punt."(pag. 7); per tant, són ells mateixos, Díaz i Forn qui han col.locat punts i punts i a part, per fer la lectura més amena.
El text transcrit comença amb la marxa de Carles d'Àustria de Catalunya, en considerar els seus aliats, com Anglaterra, que l'arxiduc, proclamat emperador d'Àustria després de la sobtada mort del seu germà, assoliria massa poder si reunia les corones dels imperis austriac i espanyol:
"Poso per la memòria com l'any 1713 vingueren les tropes de Phelip Quint a assitir a Barcelona, quan Carles Tercer se'n fou anat de l'Imperi per la mort de son germà Josep, per la mort del qual s'elegí emperador al dit Carlos Tercer; lo qual se n'anà de Barcelona en lo mes de Setembre de 1712. La Reina, muller de dit Carlos Tercer, s'embarcà lo dia de Sant Josep de l'any 1713, i se'n passà a Itàlia, i d'allí a Viena. (...) Per la mort de dit emperador, havent-se elegit per emperador al dit Carlos Tercer, se desfeu la lliga dels aliats, perque consideraren que, si Carlos Tercer era rei d'Espanya i emperador, seria massa poderós." (pag. 11).
Així, doncs, aquells que continuaven oposant-se al regnat de Felip V, queden abandonats a la seva sort. Dubtant entre l'acceptació del monarca i la resistència, Barcelona opta per la darrera:
"Quant luego, la ciutat de Barcelona resolgué lo defensar-se, havent per això convocats los síndics de les ciutats que se trobaven lliures, com Vic, Manresa, Solsona i Mataró, i de les demés viles grans, on convocats a la Casa de la Diputació, votaren o la subjecció de Phelip Quint o prendre les armes. Prevalgué lo vot de prendre les armes, per quant lo rei no volia concedir los privilegis de Catalunya." (pag. 12).
La ciutat de Barcelona serà objecte d'un assetjament per part de les tropes de Felip, assetjament que acabarà amb la caiguda de la ciutat d'11 de setembre de 1714.
Els estralls de la guerra i dels pas de les tropes reials, amb tot el seguit de destrucció, son descrits per Francisco Bellsolell; però tampoc estalvia crítiques a l'actuació dels soldats o voluntaris de la Generalitat.
La ciutat de Mataró és la primera en rendir-se:
"Luego, la ciutat de Mataró los donà l'obediència, encara que fou que lo general dels alemanys últims (els alemanys són les tropes de Carles d'Àustria), que s'embarcaren a Blanes se trobava acampat a Mataró, los donà la mà per introduïr la guarnició en Mataró, i quan dita guarnició entrava per una part, los alemanys eixien per l'altre.
Se'n vingueren a parar camp en Arenys de Vall i assí en Arenys de Munt, a on pararen camp 5 o 600 cavalls al camp d'en Regàs prop la Riera, més avall de la vila, i al Camp d'en Pons ab ses tendes posades, i això era als últims de Juliol. Al dit Pons li feren molt mal tallant-li los pins i les alzines que tenia sobre lo camp; i a nosaltres també nos tallaren moltes alzines. (Pag. 13)
Aquell dia se n'anaren a Mataró, i l'endemà passaren dret a Vilassar, a on cremaren més de vint cases, i algunes de Premià, perquè los de Vilassar mai havien volgut portar l'obediència en Mataró, ni aleshores donar-la al destacament." (Pàg. 19).
L'intent del general Nebot, nomenat per la Generalitat, d'aixecar la terra, fracassa; les ciutats són castigades per ambdós exèrcits:
"La demés gent en seguiment del Diputat i Nebot, començant per aquelles muntanyes sobre Vic, i dret a la Cerdanya, i dret a la Seu d'Urgell, Cardona, Manresa, on cremaren bona partida de ciutats per voler fer resistencia ab les tropes de Nebot, per son dir i persuassió, contra les tropes del destacament. Després dret a Terrassa, a on també cremaren part de la vila, pel mateix en Manresa, i després dret a Caldes, Palau, Montseny, Viladrau, Arbúcies, a on també cremaren cases.
D'eixa manera seguiren la meitat de Catalunya los uns tras dels altres, lo que fou en grandíssim dany i detriment per la terra." (pag. 20)
"Després los voluntaris anaren divagant per diferents parts de Catalunya, que foren causa de cremar molts pobles com Manresa, Terrassa, Castellterçol, i altres molts que és un abisme. Los voluntaris arribaren a fer grans atrocitats, que era una llàstima, i les paraules que eixien de la sua boca fien i causaven grandíssim horror als qui les sentien." (Pag. 33)
Una batalla té lloc a prop d'Arenys de Munt el dia de la Candelera. (pags. 27-28)
El territori en mans del rei Felip V, és sotmès a tota mena de contribucions i pagaments, entre els que sobresortirà el Cadastre, personal i reial (és a dir, pel treball personal i pel patrimoni):
"Després de l'any 1716, feren altre arreglament de pagaments que fou per catastre, fet pagar tant per Personal i tant per Reial, ço és Personal fora los jornalers que viuen del jornal, quaranta cinc rals cada un de 14 anys en amunt acceptant los cavallers i altres gaudis de privilegi militar. Los jornalers que viuen dels jornal 25 rals. Lo real per les terres, ço és tant per quartera de sembradura, tant per jornal de vinya, tant per horts, tant per boscos, tant per herms, etc." (Pag. 41)
El mateix autor és obligat, com tant d'altres, a pagaments per a manteniment de les tropes.
"Quan estiguí ab perfecte salut als últims de setembre, me'n torni a ma casa. Als últims d'Octubre tinguerem una ordre del senyor D. Josep Patinyo, Intendent General, de pagar fins lo dia 15 de desembre mil dos-centes peces de buit." (Pag. 38).
Unes memòries doncs, les de Francisco Bellsolell de la Torre, intenses i apassionants, que recomanem a qui les pugui trobar, ja que evidentment es tracta d'una edició de fa trenta anys. Molta sort!
La Guerra de Successió viscuda des d'Arenys de Munt). (Testimoni dels anys 1713 i 1714). Memòries de Francisco Bellsolell de la Torre. Trascripció i notes de Roser Díaz i Pérez i Francesc Forn Salvà. Editat per la Conselleria de Cultura de l'Ajuntament d'Arenys de Munt, 1981.

Memòries de Mossèn Raimon Canalias

Quan varen acabar l'escorcoll li varen dir a la meva mare que preparés la roba per anar al Palau de Justícia. Ella s'hi va oposar dient-los que com volia que hi anés deixant la pobra àvia -que devia tenir llavors uns vuitanta-set anys- i les quatre criatures? De passada, el pare guardava per a moments difícils una ampolla de vi i una capsa de galetes, així que, mentre s'arreglava preparava la maleta, podien fer una mica de sucamulla. Mentre estaven asseguts van alabar un quadre que cobria un pany de paret i dissimulava l'estor on hi havia posat el Sagrat Cor i que amb el temps s'havia descolorit; era un anunci de la Caixa de pensions encomiant l'estalvi. Tot d'un plegat, un d'aquells policies em digué: "Ve y di a tu madre que no se vista". Gràcies a Déu! se'n varen anar i salut!, tal i com es deia abans per substituir el nom de Déu. El "motiu" de l'escorcoll era que van trobar la llista de devots de sant Pau de la Catedral de Barcelona, i la mare contribuïa a la germandat amb una pesseta a l'any!.

Raimon Canalias Esmandia-Puigoriol, Records de la meva infantesa i primera joventud. Editat per Caixa Laietana, Col.legi Parroquial Sant Feliu, Fundació Burriac i Ajuntament de Cabrera de Mar, 2009.
Aquest és un fragment de les memòries que va publicar Mn. Raimon Canalias (n. 1926) coincidint amb la commemoració dels seus cinquanta anys com a rector de Cabrera, en ell explica el mal tràngol passat durant la guerra civil a Barcelona, durant un escorcoll a casa seva, que per sort només va quedar en un ensurt.

Les memòries, escrites per aquell que les ha viscudes -és a dir, unes autèntiques memòries com són aquestes- a banda del seu valor literari, la espontaneïtat que desprenen i del plaer de la seva lectura, acostumen a tenir valor pels historiadors, valor que creix amb el temps. Podem conèixer la vida i costums d'una família treballadora i cristiana barcelonina abans i durant la guerra civil, i és que el llibre de Mn. Raimon es gairebé un homenatge als seus pares, Raimon i Teresa, i als esforços que varen dur a terme per tirar la família endavant, sobretot durant els difícils moments de la Guerra Civil, és a dir, un símbol de tantes i tantes famílies. De ben segur que a tots ens venen a la memòria les "aventures" sobre la guerra i la postguerra que tantes vegades hem sentit explicar als nostres besavis, avis, pares...

El llibre de Mn. Raimon Canalias, recorda la família, de la que formava part també el seu germà Pere, i la casa familiar, la vida ciutadana i política durant la Segona República, els estudis, l'esclat de la guerra, la vida a Barcelona i després al Figaró, els inicis de la postguerra, la fam i les penalitats de tot tipus i també les alegries.

Les fotografies familiars del llibre, tenen així mateix el seu valor, el de ser testimonis del seu temps.

Aquest llibre, els guanys del qual es dstinen a Caritas, s'uneix a la biografia de mossèn Raimon escrita per Marta Guardiola i Núria López, com a commeració dels cinquanta anys del seu rectorat i per la seva tasca com a fundador de l'Escola Sant Feliu. Val la pena llegir-lo.