Carta des del front de batalla, l'any 1938 (2)

 

 

Fotografies, de dalt a baix: Les dues primeres són les dues cares de la carta; la tercera, retrat de Francesc Garí Pons; la quarta, retrat escolar dels dos germans, Francesc i Josep. Arxiu de la família Gari-Lleixa

En una entrada anterior, publicàvem la carta que un soldat de la República, Francesc Garí i Pons (1), va enviar des del front de batalla l'any 1938, Francesc i el seu cosí, Joan Camps i Pons (2), ambdós nascuts l'any 1920 a Llavaneres i residents a Vilassar de Mar, varen morir a la batalla del Cap de Pont de Balaguer, el 27 de maig de 1938, el darrer dia de combat en aquell indret.
Coneixent l'existència d'aquesta carta per mitjà del bloc, el Sr, Josep Miret em va demanar més informació sobre aquests dos soldats de la República, informació destinada al  Centre d'Història Contemporània de Catalunya, que du a terme una digna tasca de recopilació de dades sobre les víctimes de la Guerra Civil Espanyola, i des d'aquí vull agrair el seu interès.
Com tants d'altres joves i no tant joves, els cosins Francesc i Joan van deixar la seva vida en aquesta guerra, a l'edat de 18 anys; el combat en aquella zona varen ser especialment intensos a les darreries de maig, i les baixes van ser molt nombroses entre els components de la que es va anomenar "Lleva del Biberó".
Avui publiquem aquí una altra carta enviada per en Francesc Garí i Pons, on manifestava la seva esperança en un ràpid final de la guerra, possiblement més per aixecar la moral d'aquelles persones que esperaven angoixades a la reraguarda que no per una real avaluació de la situació. Així mateix publiquem dues fotografies: una d'en Francesc, devia tenir disset o divuit anys; la imatge porta el nom d'un fotògraf, J. Rosset, carrer Sant Francisco de Asís 8, de Mataró. L'altra és del mateix Francesc i del seu germà Josep, es tracta d'una imatge escolar del curs 1916-27 a les Hermanas de la Presentación, aquesta darrera fotografia és d'autor anònim. Només per las seva antiguitat, aquestes imatges, ja són peces d'arxiu.

                                                               A na
                                                                   Antonia Pons C.
                                                                   Vilassar de Mar

En campanya 19-4-938
Estimada mare: Espero que al rebre la present esteu be de salud com es la meva.
Espero també que haureu rebut una lletra amb fecha 17 del corrent, en la qual us donava la meva adressa.
Sobretot escriviu depressa doncs estic frissant sobre notícies vostres i de Vilassar.
Em direu cuants desertors hi han i també com segueixen les noies. Sobretot també tingueume els pantalons i la camiseta clara ben plachada doncs per lo que crec aquest estiu mateix s'haurá acabat la guerra i amb la victoria nostre, doncs mentre els Feiixisme s'ho juga tot estrellant-se arreu nosaltres cada dia som mes i mes forts!! Hay d'en Franco cuant el Govern ordeni l'atac decissiu.
Direu a n'el pare (pot dir-li en Josep) haveure si ha rebut una carta hon li donc la direcció.
Sobretot escriviu prompte i envieu-me segells doncs casi ja no en tinc, també haurieu d'enviar per correu un parel lde capses del Dtor. Brandet.
No creieu que la tingui de menester, doncs els aires del camp i la montanyaem proven moltissim, pero sempre es bo tenir-les.
El dia que vingui a Vilassar no em coneixereu doncs he canviat molt, ara us vaig a dir la cara que faig. Soc moreno (d'aquell moreno de bronze que ara está de moda) m'e deixat bigotet gras com un potul i fort com un roure, en fi d aquell xicot sense salut prim i blanc com un malalt ja no en queda res, hara per fill teniu un atleta.
Perdoneu si la lletra es mal feta pero no es pot escriurer sobre d'un plat i amb el va i ve d'un camion.
Espepro contesta deseguida, rebeu un fort abraç del vostre fill
                                                                              Francesc Garí

 

(1) La fitxa de Francesc Garí Pons consta en el Centro Documental de la Memoria Històrica. Dada actualitzada en aquest bloc el 28-11-2021.

(2) La fitxa de Joan Camps Pons consta en el Cewntro Documental de la Memoria Historica. Dada actualitzada en aquest bloc el 28-11-2021.

Notes de la transcriptora: No ens podem estar de comentar que, malgrat els seus dubtes, la lletra d'en Francesc és tant clara que la podem llegir setanta-quatre anys després d'haver escrit. Pel que fa a les noies a les que es refereix, possiblement siguin les seves cosines, germanes de Joan Camps i Pons.

Carta des del front de batalla, l'any 1938 (1)

A la memòria de Francesc Garí i Pons (1920-1938) i de Joan Camps i Pons (1920-1938).

Què quedarà de nosaltres setanta-quatre anys després de la nostra mort? En parlaran, guardaran els objectes que hem estimat en vida o llegiran les nostres cartes? O tal vegada hauran acabat en un contenidor? (els que ens dediquem a la història o a l'arqueologia sabem molt bé que en un contenidor de brossa s'hi han trobat tresors increïbles). O potser algú hagi conservat les cartes que un fill, un pare o un germà estimats, mort prematurament, va enviar des del camp de batalla, explicant les seves esperances de tornar ben aviat "forjant les il.lusions més planeres i felices", tal com és natural en un jove de divuit o dinou anys.

Un jove que ja no va poder dur a terme aquestes il.lusions.

Francesc Garí i Pons, nascut a Llavaneres el 15 d'abril de 1920 (1), ciutadà de Vilassar de Mar i soldat de l'anomenada "Lleva del Biberó", morí en combat el 27 de maig de 1938 al pont de Balaguer junt amb el seu cosí Joan Camps i Pons (2), sense que s'hagin recuperat mai les restes de cap d'ells. Sembla ser que serviren en la 27 Divisió.

Un destí com els de tants i tants homes en aquella dissortada Guerra Civil.

Va deixar algunes cartes, com aquesta, inèdita, que avui reproduïm aquí. Morí 10 dies després d'haver-la escrit.

                                                               A na
                                                               Antonia Pons
                                                               Vilassar de Mar                                        

Front de l'Est 17-5-1938

Estimada mare. Espero que al rebrer la present esteu tan be de salud com es la meva.

Suposos que haureu rebut les meves lletres amb fecha 15 16 del corrent.

Haurieu de mirar d'enviar-me lo mes prompta possible un paquet amb targetes postal o sia del Govern, ja que d'aquesta manera podria escriure diariament, i al mateix temps sortiria molt mes barato. Tambe em faltan uns parells de mitjans doncs el que tenia ja son dolents.

Sabreu que em trobo molt be i que disfruto de molt bona salud, tambe sabreu que mengem molt be i al mateix temps calent, que ens donen en bona cuantitat, sobretot uns plats de mogetes amb carn que et quedes llepant els dits. També ens donen vi i tabaco, i al mati un bon plat de café amb llet ben calent que suquem amb un bon troç de pa.

Suposo que aci a Vilassat també un donen pa, així com algunes altres coses, com escriviu expliqueu-mo

Com donin tabac aneu a l'Ajuntament a vuscar el meu i guardeu-lo i vigileu que en Josep no faci jocs de mans.

Ja fa alguns dies que no tinc noticies vostres, pero espero tenir-ne aviat, tres o cuatre de juntes.

No us descuideu d'enviar-me paquetes de Targetes del Govern.

Ja em direu com pinta Vilassar i com estan les noies.

No sabeu amb quin desig espero que s'acabi aquesta maleida guerra, i amb ella tots els feixistes i poguer venir a casa per poguer-ho selebrar tots junts i sobretot fer unes cuantes sortides amb en Joan, que volem dedicar la nostre joventut fent esport excursionistas i fent tiberis i cargoladas al camp.

Cada dia estem fent calendaris sobre l'esdevenidor, forjant les ilusions mes planeres i felices, esperant el moment de derrotar el nostre enemic i poguer tornar a casa.

Una de les parts mes principals per guanyar la guerra la teniu les dones a la reraguarda denunciant tots els acaparadors i venedors de preus avusius aixi com tots els emboscats.

Espero doncs que si desitgeu que torni prompte a casa sabreu tambe lluitar d'aquesta forma, per guanyar la guerra.

Demà o demà passat ja tornaré a escriure, rebeu un fort abraç del vostre fill que no us oblida.

Francesc Garí

Records a en Josep i dieu-li que m'escrigui sovint i que tambe treballi perque s'acabi aviat la guerra.

 

(1) Francesc Garí Pons consta en el Centro Documental de la Memoria Historica. Dada actualitzada en aquest bloc el 28-11-2021.

(2) Joan Camps Pons consta en el Centro Documental de la Memoria Historica. Dada actualitzada en aquest bloc el 28-11-2021.

 BIBLIOGRAFIA

Ramon i Pera, Francesc-Xavier, Vilassar de Mar. 1936-1939. Una història que no s'ha d'oblidar, però que no s'ha de repetir. Oikos-Tau. Estudis Maresmencs/Història. Vilassar de Mar, 1998.

El llibre explica la vida quotidiana al Vilassar de Mar en el temps de la guerra civil, i reprodueix a més una valuosa documentació. El capítol XV (pags. 299- 3129, està dedicat a les lleves. En la pàgina 303 es parla de l'autor d'aquesta carta.

 

 Imatge: fotografia familiar. Ela majors són, d'esquerra a dreta: besavi, avis Vicens Garí Torrents i Antònia Pons Cabot; els nens són els seus fills Francesc (el major) i Josep.

Antoni Tugores ens desvetlla la història robada

Heus aquí un llibre amb una gran força, del que ja fa temps volia explicar-ne alguna cosa al lector: "El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada".
"La història robada", del periodista i historiador mallorquí Antoni Tugores és la biografia d'Antoni Amer, batlle republicà de Manacor, assassinat en el primer any de la guerra civil; pero el llibre és molt més que això: és un fresc extraordinari de la Mallorca dels primers trenta-sis anys del segle passat, i ens permet entendre en quines condicions es desenvolupava la vida quotidiana en aquella època, com es va arribar a la guerra civil -inclòs el cèlebre desembarcament de d'Albert Bayo a Portocristo- i la duríssima represió: "Les execucions i assassinats començaren a Manacor una vegada consumat el desembarcament." (pags. 265-266).
Una terra on "La feina era un bé escàs" (pàg. 47) i la subsistència de la població depenia de la voluntat dels propietaris. On no obstant: "L'any 1903 va significar un any històric per Manacor, malgrat la victòria conservadors: hi sortí elegit un regidor socialista, Mateu Soler, "Molinet"" (pàg. 47).
"la pobresa era present a gairebé tots els indrets del poble. Rere la pobresa hi venien la misèria, la manca d'aliments, de medicines, d'higiene i d'infrestructures bàsiques. Les febres i les malalties contagioses feien estralls entre la població manacorina que setmanalment veia amb impotència com desapareixien infants i persones joves en la flor de la vida" (pàg. 51).
Una mortalitat elevada, la de Mallorca en aquell temps: "Naixements: 698. Defuncions: 658. Matrimonis: 289. Avortaments: 10. Pel que fa a les defuncions, 164 dels 658 tenen menys de cins anys, la qual cosa implica un 24,92 %. Dels 164 que han mort menors de cinc anys, 55 no arribaven a un anys. La mortalitat infantil era escandalosament semblant a la del Tercer Món." (pags. 89-90)
Tenim una societat, i tenim un home, Antoni Amer Llodrà (1882-1936), que va viure intensament la època: polític preocupat pel benestar del seu poble, pare de família nombrosa, de molts oficis per tirar-la endavant, emprenedor...per què havien de voler matar-lo pensava ell amagat en els inicis de la Guerra Civil (en una de les ocasions, dins el cementiri de Petra), si no havia fet res de mal, només treballar des del seu càrrec perque el poble avancés?: "Amer prega als propietaris més poderosos que col.loquin quatre o cinc treballadors cada un, perque l'Ajuntament no pot aguantar per més temps seixanta homes fent feina pel seu compte. Els recorda que la fam és mala consellera (...)" (pag. 129).
I no obstant, va passar, el varen agafar i matar, igual que al seu fill gran, en Jaume, sense comptar el que havia mort abans de la guerra i el que va morir després, en Toni; l'esposa, Magdalena Roig, obligada a comparèixer davant un consell de guerra; ciutadans multats amb dues o tres mil pessetes per haver expressat en condol a la vídua!
Però tots els comentaris que pugui fer aquí no poden abastar tota la riquesa d'aquest llibre, que Antoni Tugores ha elaborat a base dels testimonis que van viure els fets, especialment el de la filla menor, Dora Amer, però també d'altres persones, i de la documentació de l'època, entre les que s'inclouen valuoses fotografies (impacta especialment la dels presoners procedents dels desembarcament de Bayo, i que hores després de la footografia serien afusellats)i un annex amb documentació, que inclou una llista amb quatre-cents (!) veïns de Manacor sancionats amb la confiscació de béns (per bé que algun nom estigui repetit). Un testimoni viu. Un intent reixit de recuperar una història que havia estat amagada, "robada". Fa uns anys, el batle Amer va rebre el merescut homenatge pòstum que li va retre l'Ajuntament delñ seu poble.

Antoni Tugores, El batle Antoni Amer "Garanya". La història robada. Edicions Documenta Balear, 2004. 345 pàgines.

Antoni Benaiges, un mestre català en una fossa de Burgos

Entre els dies 9 i 13 de setembre, tindrà lloc a les Esmandies de Mataró el memorial "Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, un mestre català a una fossa comuna de Burgos", projecte de Sergi Bernal.
Les activitats previstes són:
Divendres, 9 de setembre a les 20 hores: Inauguració de l'exposició fotogràfica, amb la intervenció de Delphine Crespo, Antonio Doñate i Sergi Bernal.
Divendres, 16 de setembre, a les 19,30 hores: Passi del documental de l'Agustí Corominas: "Els mestres catalans, de la guerra a l'exili", amb la presència de l'autor, Agustí Corominas i d'en Sergi Bernal.
La mostra fotogràfica podrà ser visitada de dilluns a dissabte de 18 a 21,30 hores.
Podeu ampliar la imatge clicant al damunt.

Sobre els orígens de la Guerra Civil Espanyola (1936-39)

Fotografia: Robert Capa: mort d'un milicià, 1936.

El dia 18 de juliol d’enguany es compleixen setanta-cinc anys de l’inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i encara no estan les ferides tancades, ni tampoc tothom ha pogut recuperar els seus morts. Com passa amb tot esdeveniment històric, hi ha el perill, conforme més passa el temps i van desapareixent aquells que visqueren els fets, que aquests mateixos fets s’acabin distorsionant, es neguin o es reinterpretin per raons polítiques o d’altres tipus; així hem sentit fins i tot veus justificant la Dictadura de Franco, o atribuint les causes de la Guerra a una suposada actitud revolucionària de l’esquerra abans del cop d’estat.

Aquesta mena de reinterpretacions poden impressionar a qui doni una mirada superficial a l’època.

Per això, i cenyint-me a les causes de la Guerra, m’agradaria comentar la visió del cèlebre historiador i hispanista britànic Paul Preston, un dels majors coneixedors del segle XX espanyol.

Preston, autor de diversos llibres sobre la Guerra Civil, la Dictadura i la Transició, a A Concise History of The Spanish Civil War (Londres,1996), fa retrocedir els orígens del conflicte al segle XIX, en el moment de pas de la societat de l’Antic Règim a una societat liberal, i recordem que això ja va provocar una guerra civil: la Primera Guerra Carlina (1833-39).

A diferència d’altres països europeus, a Espanya no hi va haver una redistribució de la propietat agrària, ni tampoc una industrialització generalitzada. Les desamortitzacions varen portar, en general, a una nova concentració de la propietat en poques mans; fins i tot la burgesia va preferir invertir en terres, imitant així a la noblesa. Això va originar una gran massa de jornalers amb feina precària o desocupats la major part de l’any, i situacions d’autèntica fam. Desaparegut el cert paternalisme de l’Antic Règim, els més desafavorits van perdre també l’oportunitat de gaudir dels pocs beneficis que podien oferir-los les terres comunals, que també varen ser privatitzades.

La industrialització, localitzada a Catalunya i el País Basc, oferia un panorama també dur per a la classe obrera, amb salaris a nivell de subsistència i llargues jornades de treball.

La introducció del sufragi universal, a finals del segle XIX, no va suposar cap canvi efectiu, per quant aquest estava manipulat i dirigit pels cacics locals,  en mans dels quals estava el donar feina o concedir favors.

Poca cosa podien fer en aquest context els sindicats, dividits entre l’anarquisme (CNT) o el socialisme (UGT).

El segle XX no va aportar massa diferències en aquesta situació; i així veiem casos com el de la Setmana Tràgica, la lluita del poble de Barcelona contra l’enviament dels seus treballadors a la guerra del Marroc, la crisi de 1917, o l’època del pistolerisme a Barcelona. La dictadura de Primo de Rivera va constituir el darrer esforç per evitar una autèntica democratització del país abans de la II República. Aquesta  fou proclamada el 14 d’abril de 1931, després d’unes eleccion municipals i de l’abandonament del rei, Alfons XIII. Es va proclamar un govern provisional, que convocà eleccions, guanyades per una coalició republicanosocialista. Niceto Alcalà-Zamora –un home conservador--fou proclamat president de la República, i Manuel Azaña, fou encarregat de dirigir el govern.

Durant el primer bienni (1931-33), i malgrat algunes errades, el govern intentarà una autèntica democratització i modernització del país, tot això en un context ben advers: la crisi econòmica mundial, que tallarà les exportacions agràries, empobrint encara més el camperolat; l’ascens del nazisme i el feixisme, que fins i  tot concitaven nombrosos admiradors; l’oposició secular de les classes altes a qualsevol tipus de reforma…

Les reformes s’encaminaren a redactar una nova Constitució, solucionar el problema agrari, obligant a conrear o arribant a l’expropiació, limitar la influència de l’Església i secularitzar la vida pública, acabar amb la intervenció de l’exèrcit en la vida política, implantar l’eduacació laica i gratuïta, millorar les condicions laborals…tot allò que ja gaudien els països de tradició verament democràtica.

El fracàs de les reformes obrí el camí a la radicalització de part de la classe obrera, que va començar a desconfiar d’un govern en que tantes esperances havia depositat, obrí el camí al bienni conservador (1934-36), que feu marxa enrera en tota la legislació reformista. Així arribà la revolució d’Astúries (1934), la victòria del Front Popular (1936), i finalment un cop d’estat inspirat per aquells que havien deixat de conspirar, i una devastadora guerra civil, i els avisos del qual foren ignorats pel govern

BIBLIOGRAFIA

Paul Preston, La Guerra Civil Española, Debate, Barcelona, 2000.

Preston ha escrit també un llibre dedicat a la repressió, durant i després de la Guerra i que ha estat recentment publicat en castellà i català, anomenat, significativament, The Spanish Holocaust and Extermination in the Civil War and After (L’holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després, Barcelona, 2010).

Setanta-cinc anys de l'inici de la Guerra Civil Espanyola. Una taula rodona

El Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró commemora els setanta-cinc anys de l'inici de la Guerra Civil Espanyola (1936-39) amb una taula rodona sobre els fets de juliol de 1936 al Maresme.
L'acte tindrà lloc el proper dissabte, 16 de juliol a les 18,30 hores a l'estatge del Museu Arxiu de Mataró, carrer de la Beata Maria núm. 3.
Comptarà amb els historiadors: Jordi Amat, Margalida Colomer, Xavier Mas, Manuel Salicrú i Josep Xaubet.