Qui era el déu K?

 

Imatge: basa d'escultura amb la inscripció: K·V(otum)·L(ibens)·M(erito). Foto: Francesc Navarro.

En l'anterior entrada varem resumir un petit debat sobre el significat de K, una divinitat a qui s'hi fan dedicatòries d'agraïment. Mentre que tradicionalment s'ha atribuït a Kautes (o Cautes), un dels acompanyants de Mitra, Víctor Revilla pensa que no és així, i que podria correspondre a una divinitat local. A banda de les inscripcions de Can Modolell, només trobem en una altra amb la K, a Barcelona, encastada a la muralla:

K DEO VALER(ius) MONTEIVS/ V(otum) S(olvit) L(ibens) M(erito).

Dues inscripcions similars, si bé en la de Cabrera, malhauradament, no consta el nom del dedicant. En les dues es mostra que s'ha complert el vot de bon grat i degudament: V(otum) S(olvit) L(ibens) M(erito). A aquestes dues n'hem afegir dues més a Cabrera: la de Lucius Petreius i la de dos esclaus imperials: Successus i Elaine. Les quatre han estat atribuïdes a Kautes, hipòtesi que no consideren probades els actuals responsables de Can Modolell.

Farem un petit resum de les dues hipòtesis i els arguments que les recolzen.

1) Kautes (o Cautes). Per què es va plantejar aquesta hipòtesi?

Fou identificat inicialment  com a tal per arqueòlegs i llatinistes: Fabre, Mayer i Rodà i  també Mariner(1) 

Fabre Mayer i Rodà observen una similitud amb la inscripció de Barcelona i que el cognomen només es torna a repetir en una Monteia, al mitreu de Mèrida, on també trobem un Petreiui, nom semblant al de Petreius a la inscripció d'una àrula votiva de Can Modolell. Això els va fer considerar la possibilitat d'una conexió entre ambdós indrets. (2). 

-L'arqueòleg Ricard Pascual va observar elements de la litúrgia mitraica en un coronament d'altar de Can Modolell i que es poden comparar amb el del mitreu de Sant Climent de Roma: Dos bustos (Cautes i Cautopates?), una roda solar, un brau i un lleó. (3). 

En un coronament de torxa de bronze, s'ha observat una possible figura de dos corbs, els missatgers del Sol, freqüents en la iconografia mitraica. Corb és també el primer grau de la iniciació mitraica (4)

2) Déu desconegut, o divinitat local. 

Víctor Revilla observa que no es coneixen més de 10 inscripcions dedicades a Cautes, i sempre amb C, Cautes. No hi ha prou elements per indentificar-lo amb la K, i segons ell, no hi ha proves. Només n'hi ha una altra coneguda, a Barcelona, igualment amb aquesta inicial. El culte a Mitra es troba en ciutats grans o portuàries, no tant en zones rurals.

(1) Georges FABRE, Marc MAYER, Isabel RODÀ: Inscripcions romanes de Mataró i la seva àrea. Mataró, 1983. Pàgs. 97 a 100.

Sebastià MARINER, "Nuevos testimonios de culto mitraico en el litoral de la Tarraconense". II Congreso Internacional de Culturas del Mediterráneo Occidental. Barcelona 1975. Barcelona, 1978. Article publicat també a Quaders de Prehistòria i Arqueologia, núm. 7-8. Mataró, 1978.

(2) Georges FABRE, Marc MAYER, Isabel RODÀ, pàg. 87

(3) Ricard PASCUAL, "La religió de Mitra". L'arqueologia a Cabrera de Mar, núm.2. Col.leccionable de la Fundació Burriac. Cabrera de Mar, 1994.

BONAMUSA et Alii: El jaciment romano-medieval de Can Modolell. Deu anys d'excavacions (1974-1984). Pàg. 28. Mataró, 1984.

(4) BONAMUSA et Alii, Guia del clos arqueològic de Can Modolell. Edició a cura de Josep Miquel Modolell. Cabrera de Mar, 2006.

Imatge: Coronament d'altar amb suposada iconografia mitraica. Els dos caps podrien ser, segons aquesta interpretació, Cautes i Cautopates. Foto. David Farell.

Coronament d'altar amb suposats elements de litúrgia mitraica, dibuixos de Jordi

 Arenas.

Imatge: Àrula votiva dedicada per L(ucius) Petreius) al déu K, procedent de Can Modolell. Foto. Joan Francesc Clariana.

Imatge: columneta votiva de Successus i Elaine, dedicada a K., procedent de Can Modolell. Foto: Joan Francesc Clariana.

Imatge: coronament de torxa de bronze on s'ha observat dos corbs, procedent de Can Modolell. Foto: Joan Francesc Clariana.

Imatge. Altar votiu de Lucius Valerius Monteius dedicat a K. Es pot traduir per: al déu K, Valerius Monteius va complir el seu vot de bon grat i degudament.

BIBLIOGRAFIA

Si voleu saber què era la religió pels romans, podeu llegir el llibre:

Nestor F. MARQUÉS, ¡Qué los dioses nos ayuden! Religiones, ritos y supersticiones en la antigua Roma. Espasa, Barcelona, 2021.

Col.loqui sobre la cova de les Encantades de Cabrera de Mar

 

Imatge: la cova anomenada de les Encantades (Cabrera de Mar). Procedència: Cabrera de Mar. Arqueologia i patrimoni.

El passat 22 de juny, dins la tertúlia "El Racó" de Ràdio Mataró, programa a càrrec del Grup d'Història del Casal, va tenir lloc un molt interessant col.loqui sobre la cova de les Encantades -coneguda també per molts com "de les Males Dones" o de "les Bones Dones"-, en el que l'arqueòleg Ramon Coll Monteagudo va respondre les preguntes de Jaume Vellvehí, Joan Francesc Clariana i Maria Teresa Diví.

Ramon Coll és arqueòleg, autor de nombroses publicacions i Tècnic del Patrimoni dels Museus de Premià de Mar. El passat 2022 va obtenir l'accèssit del premi Iluro amb un estudi sobre la cova de les Encantades de Cabrera de Mar. El llibre sortirà publicat aquesta tardor.

Aquesta cova, situada a la vessant cara la mar de la muntanya de Montcabrer, sempre ha estat envoltada d'una certa fama popular de sobrenatural. Ja ens avisa Ramon Coll que el triangle Montcabrer-Burriac-Argentona és el que conserva més llegendes de tot el Maresme (1).

Explica Ramon Coll que, des de finals del segle XIX ha estat coneguda con un lloc on s'hi trobaven restes arqueològiques. En la dècada dels 30 del segle passat, l'arqueòleg Marià Ribas, amb la col.laboració del rector de Cabrils, Mn. Lluis Sobregrau, va explorar els voltants de la cova. Es tracta d'un lloc amb una forta pendent de 45 graus, que ha anat perdent sediments. En el transcurs dels anys 1950 i 1951 hi van haver noves intervencions, en les que s'exhumaren vasets, a més de materials no ibèrics ni romans.

L'agost de 1993, un sondeig, dirigit per Ramon Coll, va posar al descobert les restes d'una construcció molt feble.

Què tenim sobre la cova de les Encantades, a més de les poques restes arqueològiques? Explica l'arqueòleg que hem d'acudir a la documentació etnogràfica, és a dir: llegendes, tradicions, superticions...i també als fets històrics.

¿Per què hi ha una creu al cim de Montcabrer? ¿Per què trobem materials dels segles XVII i XVIII? La primera creu al cim es va col.locar l'any 1707, explica Ramon Coll.  Una mena d'exorcisme? 

La cova de les Encantades ofereix més preguntes que respostes. Opina Ramon Coll, que es podia tractar d'una cova santuari, relacionada amb el proper poblat ibèric de Burriac.  Situada en un lloc de fort impacte paisagístic, dominant la vall i la plana. 

Quines divinitats? No ho sabem, no coneixem la mitologia dels habitants de la zona, i no podem interpretar-la, avisa l'arqueòleg, en base a les llegendes, ja que el significat d'aquestes, varia de generació en generació. Si que podem pensar en una colla de rituals, tal com es pot deduir d'alguns dels materials trobats. Els orígens del santuari es poden situar en el segle IV aC.

Ramon Coll explica que, per la documentació, sabem que a inicis del segle XVIII, el rector de Cabrils, després d'un cicle d'intensos aiguats que "ens han deixat pobres per molts anys", parla de fets que no pareixien cosa natural. Aquests fets serien els que van decidir el rector a demanar permís al bisbe per col.locar una creu al cim.

Tornant als materials, varen destacar els contertul.lis el fet que s'haguessin trobat restes de dòlies, grans atuells que servien per emmagatzemar habitualment líquids o grans, es tracta d'elements de gran pes i volum, pel que pujar-los exigia un gran esforç en aquell lloc, elevat i escarpat.

Va enumerar Ramon Coll alguns dels materials propis de rituals, com ara els coneguts "pebeters de Demèter", entre d'altres , i per finalitzar, va citar la seva teoria, segons la qual, Montcabrer podria haver estat el Promontori Lunar", citat per Claudi Ptolemeu (segle II) en la seva Geografia.

Com podeu veure, un tema apassionant, valdrà la pena llegir el llibre de Ramon Coll Monteagudo quan surti publicat.

 

(1) Ell mateix n'ha recollit en alguns dels seus llibre, vegeu per exemple, entre d'altres: Ramon Coll Monteagudo, El Maresme fantàstic. Llegendes. Farell editors, 2012. o El Maresme històric. Llegendes. Farell editors, 2016.

 

Podeu escoltar aquesta col.loqui en la web de Ràdio Mataró.

 

Imatge: la muntanya de Montcabrer, massa granítica de 317 m. d'alçada, situada entre els termes de Cabrils i Cabrera de Mar. Aquí la veiem des de la vessant cabrerenca. Foto: Rosa Isabel Garí.

Enllaços:

Cabrera de Mar. Arqueologia i patrimoni. El santuari.

Muralles d'Ilturo. La cova de les Encantades de Montcabrer (Cabrera de Mar).

 

Un amulet fenici-egipci trobat a Iluro

Imatge: Ull udjat.Fotografia: Museu de Mataró

Text: Joan Francesc Clariana Roig

Conservat en el Museu de Mataró i exposat en les seves vitrines, veiem un curiós amulet de pasta de vidre opac de color verd clar, de forma quasi quadrangular, que fa poc més d’un centímetre de costat per gairebé 4 mm de gruix. Fou trobat en les excavacions que es realitzaren en el carrer Na Pau a l’any 1997 i prové d’un context estratigràfic datable del segle I aC (Cela et alii 2003, p. 36). Estava foradat pels costats, per adaptar-ho com a penjoll o element giratori (potser d’un anell).

La importància d'aquesta peça rau en el fet que es tracta del primer objecte de tipus egipci trobat a Mataró. Veiem el clar paral·lelisme que presenta amb els característics amulets d’Hathor i l’ull "udjat".

En l’anvers, veiem el que sembla un òvid vers l’esquerra i que no es altra cosa que la representació de la deessa egípcia Hathor, equivalent a l’Afrodita greco-romana (una de les formes usuals en les seves imatges era la figura d’una vaca amb el disc solar, “uraeus”, entre les  banyes). En aquest cas copsem que, al seu damunt, hi ha una mitja lluna de cap per avall i un punt o cercle, representació que, així mateix, podríem associar amb la deessa púnica Tànit (coincident amb la que veiem en una estela de Cabrera de Mar, conservada a la Fundació Burriac). Davant la figura de l'òvid veiem el que sembla una petita figura zoomorfa, potser una au (?). 

En el revers, hi ha una imatge que, inicialment, fou identificada com un vaixell i que podem comparar amb els amulets en forma d’ull o “udjat”. L’ull del déu falcó s'identifica amb el déu Horus (espós d'Hathor), seria l'equivalent al déu Apol·lo de la mitologia greco-romana i déu de la creació segons la mitologia egípcia. La llegenda explica com Horus, lluitant contra Seth, que anava disfressat de porc (adversari del déu Osiris), va ferir-lo, perdent l’ull i fou guarit pel déu Thot (déu de l’escriptura).

Era un tipus d’amulet molt estès a l’antiguitat, per a la protecció contra el mal d’ull i pel desig de  tenir bona vista (salut i agudesa visual). L’exemplar de Mataró, es tracta d’un model cronològicament evolucionat per la qual cosa costa identificar els seus elements. Al Museu arqueològic d’Eivissa podem veure diversos exemplars més antics, però de tipologia similar: http://www.egipte.org/wordpress

BIBLIOGRAFIA

CELA, X.; GARCIA, J.; PERA, J.: Fem arqueologia, descobrim la ciutat. Mataró 2003.

CELA, X.; SUBIRATS, I.: Memòria de la intervenció arqueològica d’urgència realitzada al carrer na Pau (Mataró, El Maresme). Mataró, gener-febrer 1997.

PADRÓ, J.: Historia del Egipto faraónico. Madrid (RBA) 2009.

SHAW, I. (ed.): Historia del antiguo Egipto. Madrid 2010.

Venus Victrix

Tapadora de segell en bronze, amb la representació en relleu de la Venus Victrix. Fotografia: Francesc Navarro Bonamusa.

 Dibuix de la peça anterior. Autor: Francesc Navarro Bonamusa.

Parlarem avui d'una peça bronze, exhumada al carrer de la Beata Maria de Mataró i conservada al Museu d'aquesta ciutat. Està datada entre els segles I i II després de Crist, i presenta un relleu amb la imatge de la Venus Victrix, la Venus Victoriosa.
Joan Francesc Clariana publicà l'any 2000 una fitxa a la revista Felibrejada, on podem llegir que la peça correspon a una tapadora de segell en bronze, en forma de capseta "que no era altra cosa que el precinte o butlla d'un document oficial, la qual està decorada amb la representació de la deessa Venus Victrix. Va ésser trobada l'any 1975, amb motiu d'una rasa de la companyia del gas va obrir al carrer de la Beata Maria. 
En aquesta mena de segells, era freqüent la representació de l'emperador, sobretot quan fèien de precinte a documents imperials (a Mataró en coneixem un altre exemple procedent de la vil.la romana de Torre Llauder), menys freqüents eren les representacions de deïtats.
És interessant el comentari que sobre aquesta peça efectuà el professor Alberto Balil que, en estudiar-la, considerà, entre altres, la possibilitat que la representació de Venus Victrix estigués inspirada en un prototipus escultòric clàssic dels segles IV-III aC, que persisteix sense haver estat identificat, cosa que expressà amb certes reserves atès la posició de torsió que oferia la figura. (Clariana, 2000, pàg. 9).
Es tracta d'una representació de la deessa amb armes, una referència al mite Venus-Ares (Balil, 1981, pàg. 227, citat per Clariana). La família Júlia, a la que pertanyia August, es ventava de descendir d'Enees, fill de Venus (Afrodita), i a ella atribuïa l'emperador la seva victòria a Actium sobre Marc Antoni i Cleòpatra.
No obstant el context poc clar d'aquesta peça, degut a les condicions de la seva troballa, es pot datar, com explica Clariana, entre els segles I i II d.C.
Podeu consultar la fitxa de Clariana clicant aquí.

BIBLIOGRAFIA
Alberto BALIL, "Relieve en bronce con representación de Venus Victrix hallado en Mataró (Barcelona)", Zephyrus, XXXII-XXXIII, pàgs. 227-229
Joan F. CLARIANA ROIG, "Tapadora de segell", Felibrejada, revista del Gup d'Història del casal, Mataró, 2000, pàg. 9
J. GARCIA; X. CELA; V. REVILLA, Iluro. Una ciutat per descobrir. Mataró, Museu Municipal, núm. 15, pag. 35.
Carles MARTÍ GARCIA; Francesc NAVARRO BONAMUSA, "Troballes romanes al carrer de la Beata Maria de Mataró" a Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Mataró i el Maresme, revista del Museu Municipal de Mataró, 1978, pàgs. 5-6.

Sol Invictus Mithra, a Cabrera de Mar

Dins el III Festival Laietània i la XVII Fira Iberoromana de Cabrera de Mar, tindrà lloc una xerrada sobre el déu Mithra i el mitraisme: orígens, difusió, misteris...xerrada a càrrec del grup de difusió cultural Tanit.
L'esdeveniment tindrà lloc al Clos Arqueològic de Can Modolell a les 21 hores del dia 1 de juny. És gratuit, però cal una inscripció prèvia. Places limitades. Públic adult.
Entrades sobre Mitra al bloc:
Mitra (1)
Mitra (2)
Successus i Elaine, dos esclaus imperials
El déu Mitra i sant Joan

El déu Mitra i Sant Joan

Imatge: Mitra Tauròcton. Museo Nazionale Romano. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig

El jaciment de Can Modolell (Cabrera de Mar, el Maresme),  és conegut, entre d'altres coses, pels seus indicis de culte al déu d'origen indopersa, Mitra, la religió del qual va conèixer una amplia difussió dins l'Imperi romà, per bé que era reservat als homes i especialment divulgat entre militars. Aquests indicis exhumats a Can Modolell són inscripcions al déu i fragments escultòrics d'iconografia mitraica.
El mitraïsme era un culte dels anomenats "mistèrics", reservat als iniciats, i la litúrgia tenia lloc en un mitreum. Constava de set graus d'iniciació.
No ha deixat d'intrigar als investigadors que a Can Modolell, els cultes pagans fossin substituïts en època cristiana pel de Sant Joan: està documentada en aquella zona l'existència d'una capella dedicada al sant, per bé que no s'ha pogut identificar la seva exacta localització (tampoc la de l'antic mitreum). És intrigant pel fet que ambdós, Mitra i Sant Joan, presenten una petita però comú simbologia solar: Mitra era el déu de la llum del Sol, i en Sant celebra la seva festa en el solstici d'estiu: és només una coincidència? Va voler l'Església tapar un culte amb un altre? Es resistien els pagesos a canviar les seves antigues creences? (sabem que això fou així durant un llarg e indefinit periode de temps). Va persistir durant tant de temps en la memòria un culte tant reservat? Com a déu solar, Mitra havia nascut en el solstici d'hivern, és a dir, el 25 de desembre.
Mitra era un déu nascut de la pedra, que va matar el toro primigeni: de la sang de l'animal brollà el vi, de la seva columna, el blat; altres animals són presents a l'escena: un gos, que menja el blat que surt de la ferida, un escorpí que pinça els testicles del toro, una serpent i un corb, el misatger del Sol .Hi ha dubtes sobre el significat concret d'aquesta iconografia, probablement relacionada amb les constel.lacions del Zodiac (començant pel toro), però s'apunten també altres interpretacions. El déu és representat amb un barret frigi, i l'acompanyen dos alter ego, de mida més petita: Cautes i Cautopates, Cautes porta una torxa cap amunt, Cautopates una torxa cap avall; què representaven? Potser el sol ixent i el sol ponent? Els solsticis? Els equinoccis?
Continua essent una religió de misteris...

Altres entrades dedicades a aquest tema:
Mitra (1)
Mitra (2)
Successus i Elaine, dos esclaus imperials

El roure, arbre sagrat (reedició)

Fotografia: Cal Conde (Cabrera de Mar). Autor: Francesc Garí.
L'escriptora Sílvia Tarragó situa la seva novel.la "La veu del roure" al poble de Cabrera de Mar, en una casa que s'identifica com Cal Conde, i en els seus boscos, entorn d'un roure màgic.
Cal Conde, una antigua casa cabrerenca, ha perdut els seus jardins, abatuts per mà humana, fet que m'anima a tornar a publicar aquesta entrada, dedicada precisament al caràcter sagrat que el roure tenia pels antics; nosaltres estem perdent aquest concepte de "les coses sagrades".

"La religió del roure sembla fou compartida per totes les branques del tronc ari a Europa. Grecs i itàlics varen associar l'arbre amb el seu déu suprem, Zeus o Júpiter, divinitat del cel, de la pluja i del tro."  J.G. Frazer, La branca daurada, cap. XV.
Així comença a parlar del culte al roure a Europa, l'antropòleg escocès sir James George Frazer (1854-1941), a la seva obra monumental "The Golden Bough", publicada per primer cop el 1890, on feia un estudi comparatiu de diversos mites i ritus en diferents zones del món.
Ens podem imaginar (imaginar, perque de cert no ho podem saber), una Europa coberta de boscos a l'Antiguitat. Com ara, boscos caducifolis de roures -en les seves diverses espècies- i de faigs al centre; al Mediterrani, el bosc perennifoli d'alzines i pins, si bé algunes espècies de roures marcescents, o d'altres que s'adapten a una certa sequera.
Juli Cèsar, en tornar de la seva campanya a Britània, ordenà tallar els boscos de roure dels morins, una tribu de gals rebels, que els utilitzaven per amagar-se i atacar:
"Finalment, en dies successius, Cèsar va decidir tallar el bosc, i a fi que els nostres soldats, desarmats i desprevinguts, no poguessin ésser atacats per sorpresa, tots els arbres tallats eren col.locats de cara a l'enemic, i se'ls amuntegava a ambdós costats a manera de valla". Juli Cèsar, La Guerra de les Gal.lies, III, 29.
L'escriptora Colleen McCullough, a la seva novel.la "Cèsar", quinta de les que dedica als darrers temps de la república romana, ens dóna una raó més psicològica d'aquest fet, i ens ve dir que Cèsar vol acabar amb l'arbre sagrat dels morins:
"Quilòmetre darrera quilòmetre, enmig dels bosc de roures, Cèsar i els seus homes anaren empenyent els morins cap enrera, fins els seus pantans; a mesura que avançaven, tallaven roures en una renglera de tres-cents metres d'amplada, i amuntegaven els troncs i les blanques que havien podat formant una gran muralla a cada costat, mentre pujaven el compte cada cop que un vell arbre gemegava caient a terra. Embogits per l'horror i la pena, els morins no varen gosar enfrontar-s'hi. Es retiraren, fins que foren engolits pels pantans, a on s'agruparen i ploraren sense consol."  C. McCullough, Cèsar, pag. 64.
Un paràsit del roure i altres arbres, és el vesc, que resta viu a l'hivern, fins i tot quan el roure perd les fulles; això va fer que també aquesta planta fos considerada sagrada.
Frazer considerava que el vesc era la branca daurada esmentada en L'Eneida, de Virgili, quan la Sibil.la de Cumas explica a Eneas, la manera d'entrar en els inferns:
"En el fullatge espès d'un arbre s'amaga una branca amb les seves fulles i la flexible tija, consagrada a la Juno del fons de la terra. Tot està protegit per un bosc, l'envolta l'obaga d'una vall tenebrosa. A ningú li està permès baixar a les profundes regions de les ombres, si abans no aconsegueix arrancar de l'arbre la branca d'oscil.lants fulles d'or" Virgili, Eneida, VI.
"Segons explica Virgili, Eneas va arrancar la branca daurada d'una alzina. No obstant, el roure era l'arbre sagrat de Júpiter, el déu suprem dels llatins." . J.G. Frazer, La Branca Daurada, cap. XVI.
Per què el vesc fou considerat la "branca de fulles d'or"?:
"Només ens resta demanar-nos perque al vesc se l'anomenà la Branca Daurada. El color blanc groguenc de les baies dels vesc, no n'és el motiu, doncs Virgili diu que la branca era completament daurada, tant les branques com les fulles. Potser el nom li vingui del bonic color groc que una branca de vesc adquireix després de tallar-se, si es guarda uns mesos. "" J.G. Frazer, La branca daurada, cap. LXVIII.
En la mitologia nòrdica, el déu Balder, prototipus de bellesa masculina, mor víctima d'una malifeta de Loki, que fa que Höor, germà cec del propi Balder, el mati sense voler, amb un arc i una fletxa fetes, precisament, de vesc, l'únic ésser que no havia promès respectar Balder.
Sílvia Tarragó recull el mite mil.lenari de l'arbre a "La veu del roure", novel.la ambientada en els boscos del seu poble de Cabrera de Mar; en aquest cas, es tracta de Gebre, un roure màgic proper al cim de Burriac:
"L'arbre va balancejar-se emetent un soroll suau. Francesca va creure que era la remor de les fulles. Ignorava que era la veu del roure, que continuaria parlant el seu llenguatge milenari a qui sabés escoltar." S. Tarragó, La veu del roure, pag. 127.

Bibliografia: Colleen McCullough, Cèsar, Planeta, 1998; J.G. Frazer, La rama dorada, fondo de cultura económica, 2003 (edició resumida). Sílvia Tarragó Castrillón, La veu del roure, Bròsquil, 2009.

L'entrada "El roure, arbre sagrat" és estadísticament l'entrada més visitada d'aquest bloc.

Tanit

El sol se hundía en el mar; sus rayos llegaban como largas flechas al corazón ensangrentado. A medida que el sol desparecía, las palpitaciones de la entraña disminuían, y con una última palpitación, desapareció el globo de fuego. (...)
Salambó se levantó, como su esposo, con una copa en la mano, para beber también. Peró cayó, con la cabeza hacia atrás, por encima del dosel de su trono, pálida, rígida, con los labios abiertos y su cabello destrenzado colgando hasta el suelo.
Así murió la hija de Amílcar por haber tocado el velo de Tanit. G. Flaubert, Salambó.
Així finalitza l'extraordinària novel.la de Gustave Flaubert, Salambó, documentada obra del gran autor francès, ambientada a la rebel.lió dels mercenaris contra Cartago, i on la possessió del vel de Tanit adquireix gran importància per assolir la victòria. L'historiador Polibi narra aquesta rebel.lió en la seva Història, I, 66-70. Flaubert introdueix com a protagonista, un personatge imaginari, Salambó, princesa de Cartago i filla d'Amílcar Barca.
Tanit era la deessa principal i protectora de Cartago. A Eivissa, territori púnic, es va trobar una escultura anomenada "La Dama d'Eivissa", que es conserva al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i està considerada una representació d'aquesta divinitat.
Al poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar, Barcelona), es va exhumar un penjoll que s'ha comparat amb la Dama d'Eivissa (vegeu pàg 11 del PDF), pel que podriem tenir una representació de la deessa, que s'uniria doncs al també púnic déu Bes. Aquest penjoll va ser descobert durant les excavacións de Barberà i Pascual a l'edifici públic del poblat, (Vegeu, Clariana, 2007, pags.81-82) i es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona.
Una possible mostra, amb totes les precaucions, de les relacions entre aquest poblat ibèric i el púnics d'Eivissa.
Bibliografia:
Gustave Flaubert, Salambó, Históricas Edhasa, Barcelona, 1996.
Polibio, Historias, Biblioteca Gredos, Madrid, 2007.
Joan Francesc Clariana Roig, "Espais sacres a Cabrera de Mar", dins D'Ilturo a Iluro, Edició a cura de Josep Miquel Modolell, Cabrera de Mar, 2009. Publicat també a la web.

Quatre imatges del déu Bes

El 30 d'abril passat publicàvem al blog un article de Joan Francesc Clariana sobre la terracota del déu Bes de Burriac; un déu d'origen egipci que passà al panteó fenici i púnic, i del qual en pren possiblement el nom, Eivissa. Podeu rellegir l'article, que hem actualitzat, punxant aquí .
Quatre són les representacions en terracota del déu que s'han trobat a Catalunya; avui les reproduim al blog: a més de la de Burriac, en tenim dues procedents del poblat ibèric d'Ullastret i una més del poblat també ibèric (ilergeta) de Gebut, a Soses (Segrià). Aquesta darrera, probablement una imitació local, està exposada al Museu de Lleida, i es data entre el segles IV i III aC. Es tracta de la que més s'aproxima iconogràficament, a l'original egipci.
Podeu consultar damunt de l'estatueta de Soses en aquesta pàgina i aquesta altra.

Informació tramesa per Joan Francesc Clariana

Mitra (2)

Una mesa d'altar en marbre, exhumat al jaciment de can Modolell (Cabrera de Mar) presenta uns relleus d'iconografia mitraica, en la que destaca un toro, un lleó i una roda solar en un costat i dos bustos en un altre.
Els dos bustos són, amb molta probabilitat, Cautes i Cautopates, dos germans que acompanyen Mitra, mentre que el brau i el lleó són dos animals freqüents en les representacions dels déu.
La forma més habitual de representar Mitra, en escultura o pintura, és en l'anomenada tauroctonia, el moment de matar amb una daga, el toro primigeni, del que brollarà la vida; acompanyen l'escena diversos animals, de significat misteriós: un gos, un escorpí, un corb, una serp i un lleó; al voltant de l'escena trobem els dotze signes del Zodiac, presidits pel Sol i la Lluna, els planetes, els vents i els dos joves germans, Cautes i Cautopates.
Moltes representacions de l'Antiguitat, tenen un significat incomprensible per nosaltres. que viivim en un món totalment diferent.
Una interpretació força acceptada, és que la tauroctonia pot representar, ni més ni menys que un mapa astral: la mort del toro, i per tant de la constel.lació de Taure, significa la fi de l'hivern, que deixa pas al sol de l'estiu, la constel.lació de Leo. El gos és la l'estrella del Ca Major (que presideix la canícula), és a dir Sírius; la serp, l'anomenada constel.lació de l'Hidra; els dos germans, Gèmini; l'escorpí, la constel.lació d'Escorpio; el corb, la constel.lació del Corb.
De la sang del brau brolla la vida, en forma dels fruits de la terra, l'espiga i la vinya; així mateix la cua del toro és una espiga. Precisament el mapa celestial podria indicar el moment de la sega, a l'estiu.
A les representacions s'hi afegeix sovint una cràtera, que pot representar l'agua, font de vida, però també la san g o el semen del toro sacrificat.
La identificació del toro i el lleó com a les respectives constel.lacions zodiacals, és gairebé acceptada per tothom: com tantes altres representacions antigues, significa el pas del temps i el canvi d'estació, i perduraran al llarg dels segles.

Mitra (1)

Imatge: ara votiva de Lucius Petreius. Foto: Joan Francesc Clariana Roig.

K(auti) · D(eo) / L(ucius) · PETRE / IVS · VIC / TOR · ALI /ARIVS · /D(eo) · K (auti) · M (ithrae) · / V(otum) · S(olvit) · L(ibens) · M(erito) .
Aquest text en llatí pertany a una petita ara votiva en marbre, del segle II, procedent del jaciment de can Modolell (Cabrera de Mar, el Maresme), i es tradueix com: "Al déu Kautes Mitra, Luci Petreu Víctor, aller (productor o comerciant en alls), complí en justícia i de bon grat, el seu vot. (G. Fabre, M. Mayer i I. Rodà: Inscripcions romanes de Mataró i la seva àrea, pàgs. 83 a 88.
Un conjunt d'inscripcions, exvots i altres objectes relacionats amb la litúrgia, ens permeten saber que l'establiment de can Modolell, hi va haver un santuari, un centre de culte a diversos déus, però especialment a Mitra, divinitat d'origen indopersa, el culte del qual es divulgà a l'Imperi romà.
La primera notícia sobre el culte a Mitra, dins l'àmbit de l' Imperi, la tenim al segle I aC., en la biografia que Plutarc (46-120 dC.) dedica a Pompeu, una de les tasques militars del qual, va ser netejar el Mediterrani de pirates:
"Más de mil eran las naves de los piratas, y cuatrocientas las ciudades tomadas por ellos. (...)Ofrecían sacrificios extranjeros en Olimpia y celebraban algunos cultos mistéricos como el de Mitra, que todavía hoy pervive y que ellos fueron los primeros en dar a conocer. Después de haber causado numerosas ofensas a los romanos, empezaron a penetrar en el interior, donde se dedicaban al pillaje por los caminos y devastaban las villas cercanas a la costa." Plutarco, Vida de Pompeyo, XXIV. Ed. Gredos.
La religió formava part inseparable de la vida romana, i les vivendes acostumaven a tenir un altar dedicat als déus familiars, els Lares, i a tots aquells que gaudissin de la devoció de la casa. Però el santuari de can Modolell sobrepassa en molt l'altar domèstic; per la riquesa de les troballes: exvots, dedicatòries, fragments relacionats amb el culte, en marbre o en bronze...alguns noms demostren la seva relació amb el poder, com el d' Aphnus, llibert de Saturní, procurador de l'emperador Vespasià, nom inscrit en una tabula ansata de bronze, una placa que devia estar col.locada en un altar o un exvot.
Hem publicat ja extensament sobre el santuari mitraic de Can Modolell; el mitraïsme és una de les religions anomenades "mistèriques", reservades als iniciats, que havien de passar una proves, uns rituals iniciàtics, tan secrets, que encara avui ens són desconeguts. Recordem que l'escriptor Luci Apuleu (123-180 dC.) es nega a desvetllar els misteris de la seva iniciació al culte a la deessa egipcia Isis, i ens insinua solament que:
"M'he apropat als límits de la mort; he trepitjat el llindar de Proserpina (deessa dels inferns), del que he tornat, dut per tots els elements; jo he vist, en plena nit, brillar el sol amb una llum esplendent; jo m'he apropat als déus d'avall i als déus d'amunt; jo els he vist cara a cara, i els he adorat de prop". L. Apuleu, L'ase d'or.
Les religions mistèriques es difongueren per l'Imperi al mateix temps que la religió tradicional i el propi imperi, entraven en crisi, prometien als seus fidels la salvació més enllà de la mort, i alguns pensen que, el ritual de la inhumació dels cadàvers , que va substituïnt progressivament la incineració, té alguna cosa a veure amb aquesta creença.
L'arqueòleg i filòleg belga, Franz Cumont, a principis del segle XX, fou el primel en començar a estudiar el mitraïsme, i les religions d'origen oriental dins l'Imperi romà.
Mitra fou una divinitat que té els seus orígens en l'ïndia i l'antiga Pèrsia; Fou un déu solar que nasqué d'una pedra, i amb gran heroïcitat, capturà el toro primigeni (La constel.lació de Taure?), i el portà fins a una cova, on el corb, missatger del Sol, li ordenà el sacrifiqués; de la sang del brau brollà el blat i la vinya. Com a déu solar, el sol Invicte, es commemorava el seu aniversari durant el solstici d'hivern, el vint-i-cinc de desembre (Dies Natalis Solis Invicti). Se'l representa amb un barret frigi i matant el brau. Els seus fidels celebraven banquets rituals -fet molt freqüent en les religions antigues- amb pa i una copa d'aigua.
No obstant el seu orígen oriental, l'Imperí atorgà a la religió mitraica el seu propi segell. Fou un déu popular entre els militars, als que devia agradar la seva advocació d'Invicte. S'ha dit que va competir amb el cristianisme, amb el que presenta certes semblances rituals, però també grans divergències: mentre que el mitraïsme estava reservat als homes i a més iniciats, la religió de Jesús estava oberta a tothom; es difícil doncs pensar en una competència.
Mitra estava acompanyat per dos alter ego, Cautes (o Kautes) i Cautopates (o Kautopates); l'un, Cautes, se'l representa amb una torxa cap amunt, mentre que l'altre, Cautopates, amb un torxa cap avall. A can Modolell és freqüent la referència a Cautes. S'ignora el significat exacte d'aquests dos acompanyants: tal vegada els solsticis, o la sortida i posta del Sol, no ho sabem.
El santuaris mitraics eren subterranis, evocant la cova del déu; als dos murs laterals a l'altar, i havia sengles bancs.
Hi havia set graus en l'escala de servidors de Mitra: Corax (Corb), Nymphus (Nuvi), Miles (Soldat), Leo (Lleó), Perses (Persa), Heliodromus (Corredor del Sol), i Pater (Pare), el grau suprem.

Bibliografia recent:
Robert Turcan, Los cultos orientales en el mundo romano. Biblioteca nueva, 2001.
Jaime Alvar, Los misterios. Religiones "orientales" en el imperio romano. Crítica, 2001.
Ignacio Gómez de Liaño, El círculo de la sabiduría. Diagramas de conocimiento en el mitraísmo, el gnosticismo, el cristianismo y el maniqueísmo. Siruela, 2005.

Actualització (9-VIII-2011): La tabula ansata d'Aphnus, que esmentem aquí pot tenir una interpretacio diferent, amb dos dedicants; Pablo Oscáriz opina que uns dels personatges, Saturninus, és un procurador llibert situat sota les ordres directes del procurador eqüestre; podeu consultar-ho aquí

El déu Bes de Burriac

Per: Joan Francesc Clariana Roig

El déu Bes, d'origen egipci i adoptat més tard pels fenicis, sabem que era molt venerat en la zona d'influència fenopúnica, pel fet de tractar-se d'una divinitat protectora dels naixaments, de la maternitat i dels nadons. A Burriac (Cabrera de Mar), durant les actuacions de l'època de la postguerra, s'hi localitzà un petit fragment de testa d'una terracota representant aquesta divinitat.
La peça en qüestió, veiem que es tracta de la testa d'una figureta de terracota, feta a motlle, representant el déu Bes. Podem apreciar clarament els seus trets fisionòmics, amb els arcs ciliars molt marcats, la mirada molt penetrant amb els ulls sortints, treu la llengua ostensiblement vers el costat esquerre i s'aprecia molt precàriament la barba i l'arrencament del plomall que portaria damunt el cap. L'argila, veiem clarament, pel seu característic color beix i poca duresa o consistència de la mateixa, així com la presència de diminutes partícules brillants, que provindria d'Eivissa mateix. Havia estat trobada en les excavacions arqueològiques que els membres de la Secció Històrico-Arqueològica del Museu de Mataró feien a finals dels anys quaranta en el poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar), però es desconeix amb precisió el lloc, dins el poblat, on fou exhumada. La fotografia de la mateixa va ser publicada per Marià Ribas en l'obra "El poblament d'Ilduro", a l'any 1952. La peça s'havia conservat en la col.lecció privada de l'artista mataroní Jordi Arenas i, posteriorment, a la seva mort aquesta passà al Museu de Mataró (llegat Arenas 2003).
El fragment de la figureta del poblat ibèric que aquí divulguem es d'una gran importància pel fet que és la quarta representació, en terracota, trobada a Catalunya. Les altres que es coneixen, dues provenen del poblat ibèric d'Ullastret, a Girona i la tercera, del poblat ibèric de Gebut, a Soses (Segrià). També hi ha un escarabeu trobat a Roses amb una possible representació d'aquesta deïtat.
No sabem fins a quin punt s'hauria donat una assimilació o sincretització en la cultura ibèrica del culte vers el déu Bes. Donada la seva escassetat, Sanmartí i Asensio (2005), que han estudiat el tema, suggereixen que podrien haver estat objectes que pertanyien a comerciants o artesans d'orígen púnic. A la efecte indiquen que:
"llur nombre tan reduït, no es pot excloure que es tracti d'objectes pertanyents a comerciants o artesans púnics establerts a Ibèria o que visitaven el país de forma regular, la qual cosa sembla particularment versemblant en el cas d'Ullastret i de Burriac, nuclis costaners, o quasi, que probablement exercien de funcions de port de comerç" (Sanmartí i Asensio, 2005, p.100).

Bibliografia

CLARIANA, J.F.: D'Ilturo a Iluro: d'íbers a romans. Algunes consideracions". XVII Sessió d'Estudis Mataronins 2001. Mataró 2002.
CLARIANA, J.F.: "Nota sobre el culte i espais sacres a Cabrera de Mar (El Maresme)" Sessió d'Estudis mataronins 2007, pp. 19-38. Mataró 2008.
RIBAS, M.: El poblament d'Ilduro. Barcelona, 1952.
PITA, R.: "Una figurilla de Bes procedente del poblado ibérico de Gebut (Lérida)". Congreso Nacional de Arqueología, Sevilla-Málaga, 1963, vol. 8. Zaragoza 1964.
SANMARTÍ, J.; ASENSIO, D.: "Fenicis i púnics en el territori de Catalunya: cinc segles d'nteracció colonial". Fonaments, 89-105. Barcelona, 2005.
TORO, M.I.: "Nacimiento y protección en el Mediterráneo: el caso de Bes. llu". Revista de ciencias de las religiones. Anejos XV. Madrid 2006.
VELÁZQUEZ BRIEVA, F.: El dios Bes, de Egipto a Ibiza. Eivissa 2007.

Diana

Diana o Artemis, en la mitologia grecoromana, era deessa de la natura salvatge, els boscos, la cacera. Filla de Júpiter i Leto i bessona d'Apolo; ambdós germans eren assimilats al Sol i la Lluna. Diana era una deesa verge que corria pels boscos amb una túnica curta, un arc i unes flextes i un seguici de nimfes. Era una deessa venjativa contra aquells que l'ofenien, com Orió i Acteó. En realitat, Diana representa el caràcter intangible de la divinitat.
Els seus santuaris acostumaven a estar en boscos i llocs feréstecs, com famós bosc de Nemi, al Laci, on fins i tot en l'època dels Julis i la dels Antonins, perdurava un arcaic costum: el santuari de la deessa estava guardat per un rei-sacerdot, que ocupava el seu càrrec fins que venia un altre i el matava, prenent el seu lloc i esperant ser eliminat al seu torn per un proper aspirant; així ho explica Frazer en l'inici de la seva obra monumental "La branca daurada". Però Diana tenia també temples en algunes ciutats, el més conegut dels quals era el d' Efes, a l'Anatòlia. Recordem la revolta, dels argenters contra la predicació de sant Pau, al crit de "Gran és l'Artemis dels efesis! narrada en els Fets dels Apòstols (Ac. 19, 23-41).
Diana protegia també l'adolescència, com món feréstec entre la infantesa i l'edat adulta, i les noies li oferien les seves joguines quan es casaven. Malgrat pugui semblar paradoxal, per la seva condició de verge, protegia la fecunditat i els parts; no ha d'estranyar, ja que els conceptes natura i fecunditat anaven units.
El tema de la dona lliure, intangible, que habita en la natura, és una constant en la literatura. Al Quixot, Cervantes crea l'extraordinari personatge de la pastora Marcela, per qui tots sospiren en va, ja que ella guarda gelosament la seva llibertat. El discurs de la pastora envers aquells que la critiquen per haver "provocat" el suïcidi de Grisóstomo amb la seva indiferència, és de les pàgines més conegudes de Cervantes:
"Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos: los àrboles destas montañas son mi compañía; las claras aguas destos arroyos mis espejos; con los àrboles y con las aguas comunico mis pensamientos y hermosura. Fuego soy apartado y espada puesta lejos. A los que se han enamorado con la vista he desengañado con las palabras."Fragment del discurs de la pastora Marcela, El Quijote, cap. XIV.
Silvia Tarragó, en el seu llibre "La veu del roure", recrea al meu entendre aquest mite literari, si bé en aquest cas es tracta d'una dona madura, Beatriu, que ha viscut la seva vida, i abandona la companyia dels mortals a causa d'un gran dolor, refugiant-se en una natura màgica, enmig dels boscos de Cabrera, tan propicis a la llegenda.
El feminisme modern ha intentat resaltar el caràcter de "dona lliure i independent" de la mitològica Diana, però això és analitzar el passat amb ulls moderns; Diana no és una dona mortal, és una deessa, i com a tal, n' s'hi pot accedir.
Can Modolell conserva les restes d'una inscripció dedicada a una divinitat que acaba en NA. Podria tractar-se de Diana, però també d'altres, com Fortuna, Luna...però és temptador desitjar que anés dedicada a la deessa dels boscos

El mite i la raó

Un dels meus treballs preferits, pel que arqueologia del Maresme es refereix és "Espais sacres a Cabrera de Mar", de J.F. Clariana. Sempre m'ha interessat especialment l'espiritualitat humana, cosa que fa un temps, en que estava en tot el seu apogeu el "materialisme històric" a les nostres universitats, s'havia de dur un poc d'amagat. L'article de Clariana (vegeu d'Ilturo a Iluro, núm 5 dels llibres editats per J. M. Modolell, 2009), posa de manifets la gran varietat d'espais dedicats al culte religiós, tan en l'àmbit públic om privat, que trobem a l'antiga Cabrera de Mar. Per a l'home antic, religió i vida privada o pública, no estan separats. Conformen un tot. Les celebracions rituals al llarg de l'any commevoraven el cicle agrari, l'etern començament de les coses, l'etern retorn del que ens parla Mircea Eliade el gran estudiós de les religions antigues. Alguns experts diferencien entre pobles de "discurs mític", en que la religió està present en tot , i pobles de "discurs lògic", que comencen a separar la religió d'altres àmbits, com la ciència. No cal dir que els pares dels racionalisme són els grecs. Els grecs -alguns grecs- introdueixen la separació religió-mon real. No ens enganyem, però: tenir un "discurs mític" no està renyit amb un elevat desenvolupament tècnic i científic, i aquest és el cas dels egipcis, poble que no deixa de meravellar-nos cada dia per l'elevat grau de cultura que van assolir. Per als pobles antics, la manifestació de les coses sagrades era diversa, i estava present en totes les coses, d'aquí el seu politeïsme, que a nosaltres se'ns fa a voltes difícil de comprendre. Però precisament, tractar d'entendre aquesta visió de l'home antic sobre les religions, tan diferent a la nostra, és imprescindible per evitar la temptació d'analitzar la religió antiga només en funció de criteris econòmics o polítics.