LES MURALLES D'ILTURO. Bloc de història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme, escrit per Rosa Isabel Garí Lleixa, amb la col.laboració de Joan Francesc Clariana Roig.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Baixa Antiguitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Baixa Antiguitat. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de desembre del 2023

Salvar la necròpolis de Ca la Madrona (Mataró)

 

Imatge: alguns dels sepulcres de la necròpolis de Ca la Madrona (Mataró). Procedència: Grup d'Història del Casal (Mataró).
 
 
Fa uns mesos, la troballa d'un sepulcres a la zona de Ca la Madrona (Mataró),  a una zona on ja se n'havien descobert -i destruït- molts més al llarg de dècades, va fer pensar, per la seva tipologia i alguns indicis, que ens trovaven davant una possible necròpolis visigoda. L'indret estava destinat a la construcció d'un parc d'economia circular. A partir d'aquell moment, els esforços d'arqueòlegs, historiadors i amants de la cultura es van destinar a la preservació d'aquell jaciment singular, demanant la declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional. La proposta de l'Ajuntament i la Generalitat és la de traslladar les restes, en contra de l'opinió de les entitats culturals com Centre d'Estudis d'Arqueologia i Història o el Grup del Casal, entre altres.
La cosa es va complicar en afirmar els responables de l'excavació, que el jaciment no és visigot, sino romà. Ens preguntem si això rebaixa el valor del jaciment.
La Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans va emetre, el 23 de novembre passat, un comunicat pel qual demanava la protecció del jaciment amb la declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional, exposant que es tractava d'una necròpolis  tardoantiga de gran extensió, i que revela la presència d'un nucli de població molt important i separat de la resta, possiblement tardoromà, amb un tipus recurrent de sepulcre preantropomorf, no de forma rectangular, com els del conegut nucli romà d'Iluro. Aquest nucli diferenciat podria explicar el terme Civitas Fracta, que va rebre l'antiga Iluro en els documents dels segles X i XI. No té cap sentir traslladar les estructures, donat el seu valor de paisatge històric.

Enllaços sobre el tema en aquest bloc:
 



Enllaços en la premsa:
 
 
 

 
Institut d'Estudis Catalans:
 

dimecres, 1 de març del 2023

Conferència de Joaquim Garcia. La descoberta d'un jaciment excepcional a Rocafonda (Mataró)

 
 Imatge: Maria Majó presenta Joaquim Garcia al públic assistent.

La conferència que va pronunciar el Dr. Joaquim Garcia, antic arqueòleg municipal, va despertar gran interès i expectació, com ho va demostrar el nombrós públic assistent. La Sra. Maria Majó, mestre jubilada i activista cultural de l'Associació de Veïns de Rocafonda, va presentar l'acte, fent una defensa sobre el barri de Rocafonda i el seu futur, així com del seu passat.

Malhauradament, com s'ha anat veient, no hem de parlar només de descobertes, sinó també de perill de pèrdua.

Òbviament, i com va recalcar Joaquim Garcia, no es poden publicar imatges de l'excavació, ja que pertanyen en exclusiva al seu director i equip, així com la seva interpretació. Per la qual cosa, aquí, intentarem enumerar algunes de les principals idees exposades en la conferència.

-El conferenciant enumera tres jaciments importants del passat de Rocafonda: Caputxins, l'anomenada "vil.la" Rocafonda" i Ca la Madrona. Com ell mateix explica, s'ha emprat sovint el mot "vil.la" per a molts establiments rurals romans, però com assenyalava el catedràtic, Dr. Víctor Revilla, una vil.la ha de complir tres requisits: part agrícola, part d'activitats industrials, i part residencial.

-Destaca la troballa -singular- d'una moneda de la mare de l'emperador Constantí, Elena i un relleu amb un personatge togat (un magistrat o personatge destacat?) procedents del jaciment de Caputxins. Al mateix jaciment es va trobar un forn de terrissa semienterrat, que es avui visitable.

-Ca la Madrona, és un jaciment conegut com a romà des de l'època de Marià Ribas, un dels grans pares de l'arqueologia mataronina.

El 1972, amb motiu de la construcció de l'edifici de les Cristalleries de Mataró en aquella zona -que  va incloure subterranis amb rampes per calderes- es varen destruir un nombre no calculat de tombes. La aleshores Secció Arqueològica del Museu (SAMM) va excavar-hi un cap de setmana, i no paraven de sortir-ne, després va seguir la destrucció. Tombes considerades en aquell moment com a altomedievals.

-El 1988, en uns nous temps, es va tornar a construir en el que havia de ser un polígon. El Museu de Mataró va excavar-hi, amb Joaquim Garcia com a director, exhumant-se unes poques tombes més. Hi ha un treball publicat pel Museu Arxiu de Santa Maria, dins la Sessió d'Estudis Mataronins.

-El 2002, l'indret és declarat com a "zona d'expectativa arqueològica".

-El 2017, amb motiu de les obres de construcció d’un Parc Circular per l'empresa Consorci Circular en aquella zona, s’inicien excavacions, encomanades a l'empresa Baula Arqueologia, i al seu director, Jordi Ardiaca.

-Explica el conferenciant que Ca la Madrona presenta tres fases:

-Començant per dalt, la més moderna arqueològicament, pertany als segles XIII-XIV, consistia en una colla de cubetes de les emprades per plantar ceps, i enmarcades per un mur de contenció.

-Fase romana (segles I al V), hi ha una colla d'estructures d'època romana, de difícil identificació, però que no semblen de caràcter residencial, sino dedicades a acitivitats agrícoles (sembla que alguna era per a la producció del vi), d'emmagatzamatge o industrials. Algunes estructures malmeses per les construccions del nostre temps.

-Fase anomenada tardoantiga o visigòtica (segles V al VII): s'exhumen les restes de murs d'un edifici de grans dimensions, i al voltant de cent sepulcres de caixa, continuïtat dels coneguts anteriorment.

-Sabem que els enterraments en aquella època es localitzaven al voltant dels llocs de culte, pel que podem deduir que es tractava d'un edifici religiós.

-Les tombes consisteixen en un sot cavat en la terra envoltat, la major part de vegades, de lloses de pedra. Orientades a l'est i sense cap símbol o inscripció, ni aixovar.

-Es poden relacionar aquestes troballes amb la història i les migracions dels visigots (=els gots de l'oest): 410: saqueig de Roma per Alaric; 415: capital a Barcelona; 418: regne de Tolosa, amb capital a aquesta ciutat; 508: batalla de Vouillé, els francs expulsen els visigots del sud de l'actual França: segona migració visigoda; 531-532: capital a Barcelona; 573: capital a Toledo; 589: conversió dels visigots al catolicisme, en el regnat de Recared.

-Què tenim amb això? Segueix l’arqueòleg: els visigots inmigrats eren cristians de la secta arriana. Aquesta branca del cristianisme, no posa ni símbols ni imatges en les seves tombes, a diferència dels hispanoromans d'Iluro en aquell mateix moment, que tampoc orienten necessàriamen cap l'est els sepulcres. Ens trobem doncs, amb una possible necròpolis visgoda arriana.

Garcia planteja la hipòtesi que el nom de Civitas Fracta (ciutat trencada), atribuït a Mataró en documents posteriors, pot referir-se a l'existència de dues comunitats separades. (1)

-Un altre aspecte sorprenent: el 80 per cent dels sepulcres exhumats corresponen a nens, morts poc després del part o abans del cinc anys; ens explica que, o bé hi va haver una epidèmia que afectà als infants -fet indemostrable arqueològicament- o bé s'enterrava per sectors, el que no es troba mai en la resta de necròpolis visigodes.

-Calcula el conferenciant que entre les tombes destruïdes, les recuperades i les que falten, n'hi podria haver hagut més de 400.

-Conclou que es tracta d'un jaciment singular i excepcional, del que s'ha de conseguir la conservació in situ, per bé que el Consorci Circular, l'Ajuntament i la Generalitat, preveuen el seu trasllat.

(1) El matrimoni entre visigots i hispanoromans no va ser autoritzat fins el Codex Revisus de Leovigild (582).

 


dijous, 23 de febrer del 2023

Troben un centenar de tombes del segles V al VII a Mataró


 Procedència de la imatge: Grup d'Història del Casal de Mataró.
 
Un centenar de tombes datades en el segle V i associades a un edifici, han estat exhumades a Mataró, en la zona de Mata- Rocafonda, en el transcurs de les excavacions prèvies a la construcció del Parc Circular. Es tracta d'un descobriment molt important per a l'estudi dels orígens de Mataró. Crida l'atenció que el 80 per cent de les tombes corresponguin a infants. El conjunt forma part d'un jaciment més extens.
Una part d'aquesta necròpolis, coneguda com de Ca la Madrona havia estat malhauradament destruïda els anys 1972 i 1988, segons expliquen Joaquim Garcia i Josep Antoni Cerdà en un article publicat per la Sessió d'Estudis Mataronins (1).
 El consorci Maresme-Circular, l'Ajuntament de Mataró i la Generalitat elaboren un pla per a la conservació i trasllat de les restes, el que ha estat contestat per entitats culturals de Mataró, com el Grup d'Història del Casal, que demanen que el conjunt arqueològic sigui preservat i resti in situ.
 "La presència de restes d’una vil·la romana, sumada a les restes d’una possible basílica d’època visigòtica, així com les restes d’un carrer o via de comunicació, a més d’una extensa necròpoli d’aquesta època, fan que aquest sigui un jaciment singular que caldria que es conservés íntegrament en el seu lloc", llegim a la web del Grup d'Història del Casal.
Seguirem informant sobre aquesta singular troballa.
 
(1) Joaquim GARCIA i ROSSELLÓ i Josep Antoni CERDÀ i MELLADO, "Una necròpoli tardo-romana a Ca la Madrona (Mataró, El Maresme)" Sessió d’Estudis Mataronins, 1989, Núm. 6, p. 7-22. Disponible a la web El Racó Català.
 
Enllaços per a més informació:


 

 
 
 


Una de les tombes exhumades. Procedència de la imatge: web de l'Ajuntament de Mataró. Consorci Circular.


 

dimecres, 6 de gener del 2021

Peces excepcionals de sigil.lada africana D a IIuro-Alarona

Imatges provinents de l'article. Autor: Joan Francesc Clariana. 

Joan Francesc Clariana, expert en ceràmica romana, és autor d'un treball presentat a la XXXVI Sessió d'Estudis Mataronins (2019) que organitza el Museu Arxiu de Santa Maria , treball publicat el passat 2020. Analitza Clariana tres fragments de ceràmica Africana D amb decoració estampillada, en les que podem veure respresentada la figura humana, així com la creu:

 La troballa de ceràmiques de sigillata africana “D” a la ciutat romana d’Iluro/Alarona sol ésser quelcom freqüent en nivells d’època baix imperial romana, però és quelcom excepcional que es trobin fragments o peces ceràmiques amb decoració estampada representant la figura humana, en canvi si que s’han trobat motius estampats amb forma de creu. (Peces inèdites...pàg.1).

Dos dels exemplars foren recuperats en una excavació al carrer de Sant Simó de Mataró, mentre que l'altre fou al Carreró, aquesta darrera en un estrat residual d'època moderna. En els dos primers fragments, hi ha representats, respectivament, una creu i en l'altre el déu Bacus amb una gerra i una pantera (1). En el fragment del Carreró hi ha representats un sant i una creu.
Peces importants doncs, per la seva raresa.
 
(1) Vegeu Ramon Jàrrega Domínguez:  També en africana D es coneix un paral.lel próxim, estampat amb la imatge del déu Bacus trobat a Bàrcino a:"Terra sigil·lada africana D amb decoració estampada figurada de Bàrcino" volum"Del romà al romànic", a Catalunya romànica, pàg. 357.

Podeu llegir l'article de J.F. Clariana clicant aquí.

Joan Francesc CLARIANA ROIG, "Peces inèdites de sigillata africana "D" trobades a Iluro/Alarona" a XXXVI Sessió d'Estudis Mataronins (2019). Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró 2020.


dijous, 9 d’abril del 2020

Llànties sicilianes de l'antiguitat tardana a Iluro

Una de les llànties. Foto: Joan Francesc Clariana
Joan Francesc Clariana Roig és autor d'un article que va presentar a XXXV Sessió d'Estudis Mataronins,i a on analitza la presència de dues llànties -una d'elles sencera- sicilianes de les anomenades "de rosari" per la distribució de les perletes, i que es poden datar entre finals del segle VII i començaments del VIII.
El material d'aquest periode és escàs a Iluro/Alarona. A més de les dues llànties, se n'han trobat fragments d'altres de preocedència nord-africana amb motius cristians, com peixos o el crismó.
Aquestes troballes poden desmostrar que el comerç no s'havia interromput del tot, malgrat les dificultats i canvis socials i econòmica respecte a èpoques anteriors.
Podeu llegir l'article clicant aquí:

Joan Francesc CLARIANA: "Troballa de llànties sicilianes a rosario a la civitas d'Iluro/Alarona". A XXXV Sessió d'Estudis Mataronins (2018). Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró.
 

diumenge, 25 de maig del 2014

Tomba inèdita de la necròpoli iluronesa de la Riera (Mataró)




Imatges:  dibuixos de la tomba del carrer d'En Pujol, publicats a la Memòria d'activitats de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró. Autor: Robert Lleonart i Casadevall.

L'any 1975, amb motiu d'obrir-se una rasa al carrer d'en Pujol de Mataró, es varen posar al descobert unes restes humanes possiblement d'època romana o altomedieval, que formaria part del conjunt situat a les afores de l'antiga Iluro, allà on està ara situada el carrer de la Riera (per bé que el torrent ja no passa per aquella via, en desviar-se a principis del segle XX).
Robert Lleonart i Casadevall, membre de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, va dibuixar les restes i va publicar una nota aquell mateix any a la Memòria d'Activitats de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró.
Joan Francesc Clariana va fer memòria aquella troballa en un article publicat trenta anys després a la revista Felibrejada.
La importància de la tomba rau especialment en la seva situació, ja que ajuda a delimitar la zona destinada a la necròpolis, imprecisa ja que, a l'antiguitat, el curs fluïa lleugerament més a l'est, a la banda on ara hi ha cases. Hi ha poques notícies dels enterraments d'aquella zona, despareguts en urbanitzar-la, i dels que queden només referències escrites en el segle XIX.
El testimoni de Robert Lleonart, indica que no es va trobar, al voltant del sepulcre, cap resta constructiva significativa (només alguna de tegulae) ni ceràmica (un fragment de vora fumada). L'esquelet estava orientat cap a l'est, i no s'ha pogut esbrinar en quin tipus de caixa funerària estaria guardat, si no és que estava enterrat directament en el sòl.
En època medieval, la zona d'enterraments es va desplaçar al voltant de l'església de Santa Maria, pel que aquest podria ser d'epoca romana potser tardana, com indica la presència de la ceràmica de vora fumada, si és que realment és contemporània, a no ser que pertanyès a una època de transició.

BIBLIOGRAFIA CITADA
Robert LLEONART CASADEVALL, "Descoberta d'un enterrament al carrer d'En Pujol (Mataró)". Memòria d'Activitats de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, Mataró, 1975. pàg. 14.
Joan Francesc CLARIANA ROIG, "Tomba inèdita de la necròpoli iluronesa de la Riera (Mataró). Revista Felibrejada del Grup d'Història del Casal (Mataró), núm. 74, abril-maig-juny 2005, pàgs. 14, 15 i 16.
Podeu llegir aquest article de J.F. Clariana clicant aquí.

dimarts, 21 de maig del 2013

L'època paleocristiana a Iluro, a la Tertúlia del Racó




Imatges, de dalt a baix:Dibuix de Marià Ribas de la necròpòlis de Santa Maria, on s'observa la posició central del sepulcre avui restaurat. Lauda sepulcral paleocristiana de Mataró. Fotografia de Joan F. Clariana.
Estela (o potser lauda sepulcral) de Manacor (Mallorca).Fotografia de Rosa I. Garí.

Pel seu interès pels estudiosos de la història, posem un enllaç amb el programa "La tertúlia del Racó", de Ràdio Mataró, que organitza el Grup d'Història del Casal, en aquesta ocasió dedicat a la lauda sepulcral de Santa Maria, recentment restaurada, i a l'època paleocristiana d'Iluro, i l'explicació a càrrec de Joan Francesc Clariana.
A més d'una àmplia i didàctica explicació sobre aquella època tant desconeguda, Clariana fa un incís per dubtar del caràcter d'estela que té una peça similar del Museu de Manacor (Mallorca), que està feta amb opus signinum (mescla de ceràmica trinxada i calç), com la de Mataró, i que podria ser una altra lauda.
Enllaços amb altres entrades dedicades al tema, dins d'aquest bloc:
Inauguració del nou emplaçament de la lauda mataronina del segle V
La lauda sepulcral paleocristiana de Mataró
La ciutat d'Iluro/Alarona, descrita per Joan Bonamusa
Cent anys del descobriment de la basílica de Son Peretó (Mallorca)

dimarts, 5 de febrer del 2013

Inauguració del nou emplaçament de la lauda mataronina del segle V

La lauda sepulcral amb una creu, procedent
de la necròpolis de Santa Maria de Mataró, segle V
Parlament del director del Museu Arxiu de Santa Maria
 (Mataró), Sr. Nicolau Guanyabens
Parlament de l'il.lustre alcalde de Mataró, Sr. Joan Mora
Com explicàvem en l'anterior entrada, el passat dissabte 2 de febrer es va inaugurar la nova ubicació de la lauda sepulcral del segle V, en el baptisteri vell de l'església de Santa Maria de Mataró, restaurada fa poc . Us oferim aquí algunes fotografies de l'acte, de les que n'és autor Joan Francesc Clariana.

dissabte, 2 de febrer del 2013

La lauda sepulcral paleocristiana de Mataró

La lauda paleocristiana de Santa Maria de Mataró.
 Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig
Avui dissabte, 2 de febrer, s'inaugura la nova ubicació de la lauda sepulcral paleocristiana de Mataró, que s'exposarà en el baptisteri vell de l'església de Santa Maria.
Es tracta d'una peça rectangular treballada en opus signinum, de mida considerable: 2,10 m x 0,85, que cobria un sepulcre paleocristià del segle VI. Conté una creu en relleu de 49 x 68 cm, a la que acompanyen les lletres de l'alfabet grec tau i rho.
Fou exhumada l'any 1958 en el transcurs d'unes excavacions dirigides per Marià Ribas en la necròpolis paleocristiana prop de Santa Maria.
La lauda ha estat restaurada pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, amb l'ajut de diverses institucions: el Departament de Cultura de la generalitat, l'Ajuntament de Mataró, el Bisbat de Barcelona y la Parròquia de Santa Maria.
Podeu llegir sobre aquest esdeveniment en el bloc Maresme Medieval.
Creu en un estela (o lauda?) bizantina del segle VI, procedent de Son Peretó (Manacor, Mallorca). Fotografia. Rosa I. Garí
Creu en un sepulcre de Santa Margarida d'Empúries, publicat a la Revista de Girona

dijous, 10 de gener del 2013

Capitells i basaments d'època romana al Maresme


Peça núm. 7. Fragment de capitell corinti en marbre de Carrara-Luni (primera meitat del S.I), provinent del carrer Sant Cristòfol de Mataró. Foto: Joan F. Clariana.
Reconstrucció ideal d'un capitell corinti amb adeqüació a la peça núm. 7. Dibuix: Joan F. Clariana.
Peça núm 10. Fragment de capitell jònic en pedra de Montjuic (època d'August), provinent de Torre Llauder (Mataró). Dibuix: Marià Ribas
Peça núm 15. Reconstrucció ideal de l'esquema d'un capitell de lesena provinent de Torre Llauder (Mataró). Principis del segle II.
Peça núm 16. Reconstrucció ideal d'aquesta peça, un capitell de lesena en marbre verde antico, procedent de Torre Llauder (Mataró). Decoració de palmetes i dofins (Segles II/III). Dibuix de Marià Ribas.
Peça núm. 29. Capitell de granit amb una canal, provinent de Can Modolell (Cabrera de Mar). Època Júlia.Clàudia? Fotografia de J. F. Clariana.
Peça núm 22. Capitell corinti, estil Segon Triumvirat, procedent de cal Ros de les Cabres (El Masnou). Fotografia de F. Carreras Candi.
Novament Joan Francesc Clariana, a través dels seus acurats estudis, aporta nova llum a l'arqueologia i la història del Maresme. No hem d'oblidar que aquests treballs de detall són imprescindibles per a l'elaboració de teories més generals.
L'estudi titolat "Capitells i bassaments d'època romana" publicat dins la revista Laietània, va una recopilació i estudi de les columnes d'època romana -i alguna posterior-, per mitjà dels seus capitells i bassaments, exhumades al territorium d'Iluro (Mataró).
Un estudi sistemàtic que aporta nova llum a l'arquitectura iluronenca, necessari, però que fins ara no s'havia dut a terme.
 L'estudi està dividit en tres parts: una part introductòria, una descripció detallada i comparativa de les peces i una proposta de restitució, és a dir, una hipòtesi sobre quina habria estat la funcionalitat de les peces. El conjunt estudiat abasta fins a un total de 23 peces.
Sempre tendim, per comoditat, a agrupar els objectes d'estudi, una agrupació que a voltes pot semblar arbitrària, pero és necessària. En el cas del present estudi, podem veure tres grups, segons la localització de les restes:
-Les troballes "relacionades amb els espais de poder, culte i representació que es trobarien en el fòrum, que estaria ubicat en el lloc de l'actual basílica de Santa Maria" (Pàg. 20).
-Les troballes en altres espais de la ciutat d'Iluro, que poden correspondre a habitatges privats o zones públiques. Algunes poden ésser restes reaprofitats del fòrum en època tardana.
-Les troballes en tres de les grans vil.les maresmenques: Torre Llauder (Mataró), Cal Ros de les Cabres (El Masnou) i Can Modolell (Cabrera de Mar). També en aquest grup s'inclou una capitell corinti tardà de la vil.la del Palau a Teià.
-Esment apart el constitueix el capitell imposta bizantí procedent de la basílica de Santa Maria.
Les restes del fòrum iluronenc, ens recorda Clariana, que estan probablement relacionades amb el porticat o edificis públics, no es limiten a les columnes, sino que venen acompanyades d'altres elements arquitectònics, inscripcions o fragments escultòrics (Pàg. 37).
La major part d'aquests bassaments o capitells relacionats amb el fòrum són en pedra de granit local, d'ordre toscà i datades en àpoca d'August o en la primera meitat del segle I.
Més complexe és la datació o funcionalitat de les peces exhumades en altres indrets de la ciutat. Un fragment de capitell corinti, en marbre de Carrara-Luni, exhumat en el solar del carrer Sant Cristòfol cantonada carrer d'En Pujol, pot provenir del fòrum i haver estat reutilitzat per la claveguera del cardo maximus en època tardana. Una base de columna d'ordre toscà, en granit, localitzada al núm 15 del carrer de la Palma, en el peristil d' una domus, podria pertànyer a aquest (tot i això, mai no s'han de descartar altres possibilitats). Un fragment de bassament d'ordre tosca de granit, provinent de Can Palauet, s'hauria de posar en relació a les properes restes del porticat del proper forum. (Pag. 38).
Pel que fa a Torre Llauder, la més sumptuosa de les vil.les maresmenques conegudes, veiem una colla de capitells d'ordre jònic o corinti o corintianitzant, molts en marbre blanc, fet que testimonia la riquesa de l'indret, però també en pedra de Montjuïc; només una és de granit. Són interessants les peces de capitells corintianitzants de lesenes. Clariana pensa que els quatre capitells d'ordre jònic podrien, datats en època augústea, podrien correspodre a un atrium amb impluvium (Pàg. 38). Pel que fas als capitells amb lesenes, no falten l'arquitectura privada romana exemples de la seva utilització (Pàg. 39). Destaca un capitell en marbre verde antico, amb decoració de palmetes i dofins. Algun altre element podria estar inclòs dins un monument funerari, entre els segle II i principis del III.
A Can Modolell (Cabrera de Mar), s'ha descobert una fragment de capitell toscà de granit, la funció de la qual sembla -sembla evident, en presentar un petit solc o canal que va de dalt a baix, i que fa suposar que tindria alguna funció en la recollida d'aigües, i per tant formar part d'un impluvi (Pàg. 39).
La vil.la de Cal Ros de les Cabres, al barri d'Ocata, al Masnou, era d'una gran riquesa; no obstant continua essent una gran desconeguda. Es va començar a excavar, per part del seu propietari, a principi del segle XX. Amb el temps, moltes de les peces han esdevingut ilocalitzables, entre elles un singular fragment de capitell corinti estil Segon Triumvirat, llastimosament perdut durant la Guerra Civil, segons ens recorda Clariana.
Una peça força interessant és també un capitell corinti tardà, exhumat a la vil.la del Palau, a Teià, i molt semblant a una altra de Cal Ros de les Cabres, datada vers els segle V. Destaca també un capitell corinti tardà, treballat de forma grollera.
L'extraordinari capitell imposta bizanti, de marbre proconès, identificat a Santa Maria de Mataró, i que fins el segle XIX va ser utilitzat com a pica d'aigua beneïda, podria provenir del botí dels croats. "La peça consisteix en un gran prisma tronco-piramidal invertit, el qual, sols en una de les cares presenta un relleu consistent en una creu de tipus grec, que s'eixampla en un dels extrems. La base presenta una decoració inspirada en els capitells d'ordre corinti (...)" (Pàg. 25).
En resum, un treball interessant, que cal tenir en compte per a l'estudi de l'arquitectura romana del Maresme.
Bibliografia:
Joan Francesc CLARIANA ROIG, "Capitells i basament de columna d'època romana de la comarca del Maresme". Revista Laietània núm. 18. Mataró, 2008.
Podeu llegir el treball sencer punxant aquí.


dimecres, 14 de novembre del 2012

Les crisis dels segles III i V

Fotografia: Damunt les escales: mur del baix imperi romà bastit damunt els murs precedents. Can Modolell (Cabrera de Mar). Autora: Rosa I. Garí.

Molts historiadors han vessat rius de tinta intentant parlar de les causes de la caiguda de l'mperi romà. Potser el que passa és, senzillament, que tot té un començament i un final. No és el moment d'insistir-ho nosaltres.
En canvi no hem pogut resistir la temptació de llegir alguns textos d'autors coetanis, textos que ha voltes ens han semblat sorprenentmen moderns. L'ésser humà no canvia tant com ens pensem.
La crisi del segle III va acabar, i la formidable -per la grandària- estructura de l'estat imperial va resistir, potser a un elevat preu, fins al segle V, en que la destitució de Ròmul Augústul l'any 476 és vist com el final "oficial" de l'imperi occidental.
Però el que més ens crida l'atenció no són els grans esdeveniments als nivells més elevats dels poder, sino el sofriment i la penúria dels més desvalguts.
Les ciutats, abans el puntal de l'imperi, centres de població, economia, administració, cultura...van perdent població; el el camp, els pagesos perden les seves propietats i es veuen obligats a posar-se sota la protecció -i el poder- d'un gran terratinent.
La pèrdua de territoris conforme els pobles germànics ocupen l'imperi occidental, fa que l'administració romana vulgui compensar la pèrdua d'ingressos amb una alça desmesurada de tributs, la fiscalitat arriba a ser agobiant.
Moltes coses podriem dir, però a partir d'aquest moment ens limitarem a reproduir algunes cites d'autors que visqueren aquells moments:

"Els tributs augmentaren d'una manera alarmant, el nombre dels que percebien era major que el dels que pagaven, de manera que els colons arruinats abandonaren les terres i els camps van quedar sense conrear. Pitjor va ser el fet que les províncies fossin dividides en parts, i que a cada una de les ciutats s'enviés una multitud de funcionaris i recaptadors." Lactanci (segle III), "Sobre la mort dels perseguidors, 7)

 "La multitud dels pobres i dels miserables, espoliats els seus ramats i perdudes les seves propietats, les han d'abandonar, no obstant continuen pagant el tribut" Salvià de Marsella (segle V) "De Gubernatione Dei".

"Molts prefereixen llibertat amb pobresa entre els bàrbars que no poder pagar tribut entre els romans". Salvià de Marsella (S.V) "De Gubernatione Dei"

 "Els pobres, les vídues i els orfes, despullats de tot, i oprimits, havien arribat a tal desesperació que molts, que havien fins i tot rebut una bona educació, es veien obligats a buscar refugi entre els enemics dels seu poble. Anaven als bàrbars a la recerca de la humanitat romana, ja que no podien soportar entre els romans la inhumanitat bàrbara." Salvià de Marsella (S. V.), De Gubernatione Dei, 5.

BIBLIOGRAFIA
Jose Maria BLAZQUEZ MARTÍNEZ, La crisis del Bajo Imperio en la obra de Salviano de Marsella. Problemas económicos y sociales. Antigua: Historia y Arqueologia de las civilizaciones (Web). 

diumenge, 21 d’octubre del 2012

100 anys del descobriment de la basílica de Son Peretó (Mallorca)

Fonts baptismals de Son Peretó (Manacor)
Mosaic procedent de Son Peretó (Manacor)
La ciutat de Manacor (Mallorca), commemora els 100 anys del descobriment de la basílica paleocristiana de Son Peretó amb una exposició al Museu d'Història.
Bona exposició, exquisidament preparada, on podrem conèixer -fins on la ciència ho permet- l'estructura de la basílica, el seu entorn, els seus habitants, la seva forma de vida; tot amb les peces precises i una colla de panells explicatius a base de textos, dibuixos, plànols, reconstruccions i fotografies.
Son Peretó fou descoberta per Mossèn Aguiló l'any 1912, tot buscant els orígens del cristianisme a Mallorca. Ell mateix va dirigir una colla de campanyes d'excavació i va efectuar els primers estudis. No obstant, a l seva mort l'any 1924 aquestes activitats varen quedar interrompudes i la basílica fou coberta de nou, fins els anys 60, en que s'efectuaren noves troballes a la zona del baptisteri a càrrec de D. Iturgáiz. El 1967 la Dirección General de Bellas Artes va autoritzar noves excavacions, que va estar dirigides per Pere de Palol.
No obstant, va ser entre 1982 i 1984 en que es va posar tota la basílica al descobert, amb un equip a càrrec del Museu de Mallorca, la Universitat de Barcelona i la Universitat de Palma, dirigit per Pere de Palol, Guillem Rosselló Bordoy i Margarita Orfila.
Després de les campanyes dels anys 80, les excavacions varen quedar novament interrompudes. El 2005 es va presentar un projecte nou de conservació i estudi, impulsat per l'ajuntament de Manacor, i fruit del qual es l'exposició.
Son Peretó és una basílica orientada d'est a oest, té tres naus, amb capçalera triple, cor i contracor; hi ha senyals de cancells. L'absis és quadrat exteriorment i semicircular a l'interior, mentre que les dues cambres laterals són quadrades per fora i per dins. L'entrada ve precedida d'un baptisteri amb dues fonts baptismals cruciformes, una gran i l'altra petita, la primera la més antiga.
El Dr. Pere de palol va establir tres fases constructives: 1) abans de la meitat del segle VI, en que possiblement l'absis sobresortia de la capçalera; 2) a mitjans del segle VI es remodela l'edifici i es pavimenta amb mosaics opus tessellatum. 3) Al segle VII s'amplia l'edifici. Posteriorment, aquest cau en l'abandonament i es degrada.
La basílica estava inclosa dins un nucli habitat, potser un vicus. S'han exhumat 100 enterraments, dins i fora de la basílica, que han permés establir interessants estudis antropològics; així, per exemple, llegim als panells que l'esperança de vida era baixa (sobretot les dones) i pocs arribaven als 60; en canví, l'alçada mitjana era similar a l'actual: 1,70 els homes i 1,57 les dones.
La forma de vida dels habitants de la zona la podrem també conèixer -fins on és possible- gràcies a les restes d'altres estructures properes, de les restes animals, de la ceràmica i d'altres objectes.
Són peces molt conegudes de Son Peretó la lauda sepulcral de Balèria, la làpida de Bassus o la mesa d'altar.
Una altra entrada sobre Son Peretó, podeu clicar aquí
Podeu consultar el programa a la web de l'ajuntament de Manacor, clicant aquí
Hi ha també 3 conferències associades i dues visites guiades.
Imatge: piles baptismals de Son Peretó.

BIBLIOGRAFIA

Miguel Ángel CAU; Mateu RIERA RULLAN; Magdalena SALAS, Cent anys dels descobriment de Son Peretó: descobrint el passat cristià. Editat pel Consell de Mallorca, el Museu d'Història de Manacor i l'Ajuntament de Manacor, 2012.
Pere DE PALOL, "Les excavacions del conjunt de Son Peretó (Manacor, Mallorca)", dins "L'arqueologia cristiana hispànica després del 1982". Actes III reunió d'arqueologia cristiana hispànica. Barcelona, 1994.
Pere DE PALOL et alii, Les illes Balears en temps cristians fins als àrabs, Textos del primer curs Joan Ramis i Ramis, organitzat per Trobades científiques de la Mediterrània, i dirigits pel professor Dr. Pere de Palol. Editat per Institut d' Estudis Menorquins, Maó, 1984.
Noël DUVAL, "Les places des églises de Baléares dans l'archeologie chrétienne de la Mediterranée occidentale". Actes III reunió d'arqueologia cristiana hispànica. Barcelona, 1994.
Ferran LAGARDA MATA, Las basílicas paleocristianas de las Baleares, Sobradiel, Ferran Lagarda Mata editor, 2012.
Rafel MASSANET FERRER, Basílica de Son Peretó, Manacor, 1982.
Cels CALVIÑO et alii, Història de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2003.
Javier ARAMBURU et alii, Guía Arqueológica de Mallorca, Palma de Mallorca, 1995.

INTERNETGRAFIA
La basílica paleocristiana de Son Peretó (Manacor)- Sal i Llum

dijous, 18 d’agost del 2011

La ciutat d'Iluro/Alarona a la baixa antiguitat, descrita per Joan Bonamusa


El llibre del doctor en arqueologia Joan Bonamusa i Roure, De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona). Entre la Tetrarquia i els carolingis, guanyador de l’accèssit del premi Iluro 2010, és també la seva tesi doctoral. Es tracta d’un llibre monumental, molt ben documentat, que per altra banda, opinem, resumeix tota una vida dedicada a l’arqueologia i a la història.
Tal com el mateix llibre explica, el mataroní Joan Bonamusa (n.1933), va iniciar-se en l’àmbit de l’arqueologia en el grup “Marià Ribas”, que va constituir la base de la Secció Arqueològica del Museu de Mataró, a través de la qual va participar en diferents excavacions, estudis i publicacions; fou un dels creadors dels “Quaderns d’Arqueologia i Història”, que després donaren pas a la revista “Laietània”, del Museu de Mataró; participà, entre d’altres, en l’excavació del poblat ibèric de Burriac i la necròpoli de Can Rodon de l’Hort (Cabrera de Mar) de la vil.la romana de Torre Llauder (Mataró), com a coordinador en la dels Caputxins (Mataró), i com a codirector en la de Can Modolell (Cabrera de Mar).
L’activitat arqueològica i els estudis històrics al Maresme, s’ha desenvolupat extraordinàriament les darreres dècades, des del restabliment de la Generalitat de Catalunya. Joan Bonamusa ha participat doncs en aquesta tasca comuna, i com a persona que creu en el treball d’equip, cita al llarg de la seva obra a tots aquells que l’han ajudat a desenvolupar el seu treball sobre el Mataró de l’anomenada antiguitat tardana.
Una època fins fa poc, mal coneguda, i alhora apassionant, per la qual cosa s’ha d’agraïr l’esforç de l’autor per treure-la a la llum; i més quan no es limita a la pròpia ciutat, sino a tot el seu entorn, al que avui constitueix el Maresme, o bona part d’aquesta comarca.
No pot ser més apassionant pels historiadors una època fins fa poc, com deiem, mal coneguda, en la qual es va viure una profunda crisi econòmica, política, religiosa, militar; es va veure també la fi d’un Imperi que havia durat segles; l’adveniment del cristianisme i la prohibició dels antics cultes que havien dominat Europa; es varen patir nombroses invasions: pobles germànics, musulmans, francs.
Joan Bonamusa utilitza les fonts abastament les fonts arqueològiques, documentals i erudites, situant a més a més la ciutat d’Iluro/Alarona, en el context del seu temps, dins dels esdeveniments històrics; completa la obra amb una excel.lent, per aclaridora, documentació gràfica, i amb un apèndix amb una àmplia documentació.
El temps en que es desenvolupa va des de l’anomenat Baix Imperi romà (segles IV-V) i acaba amb l’arribada dels francs, que incorporen l’Afrany (Catalunya Vella) al seu imperi, com a Marca Hispànica.
Situa l’autor la ciutat en els seus orígens, el segle I aC., un oppidum civium romanorum que pren el nom, Iluro, de la propera Ilturo (Cabrera de Mar); ens fa conèixer i viure el que era una ciutat romana, amb el seu comerç, el fòrum, el mercat, les muralles, el clavagueram (val la pena veure, per exemple, les recreacions del macellum o mercat, o de la porta d’una muralla, aquesta darrera segons el grafit d’un fragment d’atuell ceràmic) , i progressivament ens porta fins al moment de la crisi, l’anomenada “crisi del segle III”: conflictes, invasions, canvis econòmics, devallada de les ciutats, ruralització, ...en arribar al segle V veurem la transformació profunda que ha sofert la ciutat d’Iluro/Alarona, com totes les del seu context, canvis urbanístics, adveniment del cristianisme, amortització de la xarxa del clavagueram; així mateix, a l’àrea rural d’Iluro, les vil.les consagren la major part del seu espai a l’agricultura, en una societat que progressivament es va fent més autosuficient, i que va fins a la concentració de la propietat (els fundi) i la creació de vincles de dependència “protofeudals”.
De la mà de Bonamusa coneixerem l’aparició dels vici, orígen de molts pobles actuals, així com el paper cada cop més determinant del cristianisme i de l’Església. A partir del segle VII, veurem el cessament definitiu de les relacions amb el nord d’Àfrica, símptoma possiblement d’una profunda crisi.
Al regne visigòtic li seguirà l’arribada de l’Islam a la península (711), en una ocupació ràpida que l’autor atribueix sobretot a l’establiment de pactes, i ben aviat, a la Catalunya vella (785, conquesta de Girona) els francs establiran la Marca Hispànica com a frontera sud de l’imperi carolingi, dins la qual quedarà inclosa el que resta de la ciutat d’Ilturo/Alarona.
Un accèssit del “Premi Iluro” que, al nostre modest entendre, seria veritablement  mereixedor del màxim guardó.

Joan Bonamusa i Roure, De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona). Entre la Tetrarquia i els carolingis. Accèssit Premi Iluro, 2010. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró 2011.(971 pags.)

Fotografia: Joan Bonamusa (esquerra) i Joan Noé a Can Modolell, en els temps en que aquell era codirector de les excavacions; al fons, la masia de Can Bartomeu.






dissabte, 25 de juny del 2011

Sobre la caiguda de l'Imperi Romà


La qüestió de si un imperi com el romà, tan extens, en l’espai i en el temps va caure per les invasions bàrbares o per una decadència interna, és una qüestió antiga.
Gibbon, (1737-1794) a la seva gran obra  Decline and fall of Roman Empire, dóna bona part de la culpa a la decadència dels costums i a la implantació del cristianisme.
L’historiador rus, Rostovzeff (1870-1952) a Social and Economic History of the Roman Empire (Oxford, 1926), substituïa les causes morals o religioses per les econòmiques, però sempre dins una idea d’un estat que va caure com aquell que diu “pel seu propi pes”, amb l’ajut, també de les invasions germàniques.
Aquesta tesi, de la decadència interna, enmig d'una greu crisi econòmica i social, és sostinguda al llarg del segle XX, per autors com el britànic Walbank (1909-2008)  a The Awful Revolution, (1946).
Sempre hi hagut, però qui ha atribuit en exclusiva les la caiguda de Roma a les invasions germàniques. L’arqueòleg i historiador francès, Piganiol (1883-1968), deia que la civilització romana “havia estat assassinada”.
L’historiador britànic Peter Heather (n. 1960) reviu en part la tesi de la caiguda de l’Imperi a causa de les migracions de pobles germànics, i les seves relacions amb l’estructura interna imperial, en la documentadíssima i densa obra –no exempta de tocs d’humor- The fall of the Roman Empire, publicat en llengua castellana per l’editorial Crítica (darrera edició: 2011), obra que arriba a les meves mans des de l'exquisida  llibreria d'en Fausto Puerto.
Heather sosté que res hauria impedit la continuïtat de l’Imperi occidental (tema a part és l’Imperi oriental, que Heather considera “successor” de l’Imperi romà, no continuïtat), si a partir de la segona meitat del segle IV no s’haguessin produït una colla d’immigracions de pobles “bàrbars” en cadena dins el territori de l’Imperi,  el punt de partida de les quals va ser la irrupció dels huns, poble de l’estepa d’origen incert , que després de segles de nomadisme, instal.là el centre del seu poder a la plana hongaresa i creà l’efímer imperi d’ Atila en el segle Vè.
Durant dècades s’ha parlat de la famosa “crisi del segle III”, com a inici de la decadència, però Heather destaca la ràpida recuperació de l’Imperi en aquesta mateixa crisi, el punt de màxim perill de la qual fou la revifalla de l’Imperi persa, el gran enemic secular, amb la dinastia sassànida, que obligà Roma a destinar-hi ingents recursos, militars i monetaris.
Destaca l’historiador que, lluny de la imatge d’unes poblacions agobiades pels impostos i la fam, l’arqueologia dóna fe d'unes comunitat agrícoles pròsperes, per exemple a Orient.
Ben cert que el Baix Imperi no era com els temps de Cèsar, per exemple, però Roma sempre havia anat canviant, al llarg dels seus tretze segles d’existència. En l’epoca que ens ocupa, qualsevol ciutadà lliure de l’imperi se sentia tant romà com el que més.
La invasió dels huns a finals del segle IV, provocà durant dècades l’emigració del diversos pobles gots, que habitaven les terres al nord del Mar Negre (originaris, però d’Escandinàvia); acceptats de moment a la zona dels Balcans com aliats militars, passaren a Itàlia, on l’any 410 saquejaren Roma, sota el comandament d’Alaric; finalment foren instal.lats a l’Aquitània, convertint-se amb el temps, els diversos pobles gots d’aquella zona, en els visigots (els gots de l’oest). Però les migracions, no havien fet més que començar: alamans, alans, burgundis, escots, francs, gots, huns, pictes, saxons,sueus, vàndals…pobles que ens descriu Heather.
L’autor considera com a data fonamental en la caiguda de l’Imperi la de 468, en la que el fracàs d’un expedició contra els vàndals del Nord d’Africa, tan important pels seus recursos, va fer impossible ja qualsevol recuperació i va animar la creació de regnes independents a la Gal.lia i a Hispània.
Una obra densa, una bona part de la qual està dedicada a la descripció dels pobles anomenats “bàrbars”, però també ens mostra els entrellats de la vida política romana, l’administració de l’Imperi, el funcionament de la qual Heather qualifica com de partit únic, la situació econòmica del darrer segle de l’Imperi, així com qüestions d’estrategia militar.

Fotografia: Damunt les escales, murs del període del Baix Imperi romà, a Can Modolell (Cabrera de Mar), bastits sobre un terraplenat que amortitzà la vil.la altoimperial; són desconegudes l'extensió i funcions del nou edifici (els murs del darrera són moderns). Autora: R. I. Garí.

dijous, 7 d’abril del 2011

Un abocador de ceràmica tardoromana a Torre Llauder (Mataró)

L'any 1982 es va a dur a terme l'excavació d'urgència d'un solar confrontat al Clos arqueològic de Torre Llauder (Mataró), en tenir-se notícies de l'existència, en aquella zona, d'un abocador d'escombraries, excavat parcialment per Marià Ribas als anys seixanta. Joan Francesc Clariana i Marta Prevosti (codirector i directora de les excavacions als anys vuitanta), presenten ara un estudi sobre els fragments ceràmics exhumats en l'abocador, interessants perque es tracta d'un element titllat anteriorment d'"icommode" per les dificultats es establir la seva cronologia, no obstant esser en ocasions, el fòssil director d'alguns estrats.
En aquesta ocasió, no obstant, es pot datar amb força probabilitat entre els anys 500 i 550 dC. Es tracta d'una ceràmica de cuina d'aspecte "groller", generalment de cocció reduïda, amb presència de desgreixant de quars i mica. El factor clau per la seva datació, ens diuen els autors de l'estudi, és el contrast amb les ceràmiques fines d'importació, sobretor les sigil.lades africanes "D", així com restes d'àmfores i altres ceràmiques comunes.
Aquestes ceràmiques estan presents en altres jaciments, com Can Modolell (Cabrera de Mar), la mateixa ciutat romana d'Iluro o la vil.la dels Caputxins (Mataró). Altres restes trobats a Tarraco, s'han documentat amb una cronologia diferent, si bé s'ha de tenir en compte la llarga durada d'aquest model de ceràmica d'ús quotidià.
Podeu consultar el treball de Clariana i Prevosti clicant aquí

 
BIBLIOGRAFIA
Joan Francesc Clariana Roig i Marta Prevosti Monclús, "Nota sobre la ceràmica de cuina tardoromana de l'abocador de Torre Llauder (Mataró)", IV Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme, publicat pel Grup d'Història del Casal, 2011.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Joan Bonamusa: Mataró, entre la Tetrarquia i els carolingis

Joan Bonamusa és autor d'una tesi doctoral anomenada: "Mataró. Barcelona. Entre la Tetrarquia i els carolingis", amb ella guanyà l'accèssit del Premi Iluro 2010, que està previst surti publicat el proper mes d'abril; és tracta d'una època apassionant i fins ara poc documentada que va, aproximadament, des del moment en que Dioclecià estableix la Tetrarquia (284) a l'Imperi romà, fins als carolingis, amb la conquesta de Barcelona per Carlemany (801). En aquesta entrada us oferim un enllaç on l'autor exposa un resum de la història del Mataró premedieval.
Fotografia: Joan Bonamusa el dia que va rebre l'accèsit del Premi Iluro 2010.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

La basílica de Son Peretó (Mallorca)



Dedicat als meus alumnes.
Les Illes Balears són riques en restes paleocristianes; el cristianisme estava ben arrelat en el segle V, i no tan sols el cristianisme: tenim notícies de l'existència d'una sinagoga a Magona (Maó). Després de les dificultats imposades pel regne vàndal (dominà les Balears entre el 427 i el 457) -els vàndals eren arrians- el catolicisme tornà a desenvolupar-se lliurement amb l'arribada dels bizantins.
Una de les basíliques més conegudes és la de Son Peretó (Manacor, Mallorca), descoberta el 1912 per Mossèn Aguiló Piña, que cercava els orígens dels cristianisme balear. Mossèn Aguiló va adquirir el terreny on es trobava la basílica al seu propietari, Joan Galmés.
Son Peretó ha estat objecte de diverses campanyes d'excavació al llarg dels anys, conservant-se les troballes a la Torre dels Enagistes de Manacor. Entre els arqueòlegs que han dirigit les campanyes es troben Pere de Palol i Guillem Rosselló Bordoy.
Son Peretó era una basílica de planta rectangular, de tres naus, separades per columnes a cada banda; va ser objecte de diverses remodelacions. En un primer moment, que Pere de Palol situa abans de la meitat del segle VI, l'absis de la nau central, sobresortia de l'edifici, però s'afegiren dues cambres a cada extrem de les naus laterals. El presbiteri o cor estava més elevat que la resta de les naus, de les que el separaven dos graons. Hi ha indicis de cancells.
Es conserva la mensa de l'altar, una pedra que hauria estat sostinguda per columnes, amb un clot per guardar-hi les relíquies. És una tipus de reliquiari propi del cristianisme nord-africà.
En l'altre extrem de la nau, hi havia en contracor, els angles del qual amb la nau, ocupen el lloc de les terceres columnes, que no existeixen. Hi ha quatre cercles a terra que indiquen el suport d'una escala d'accés al contracor.
S'han identificat les restes de dos tipus de pavimentació; un, més antic, d' opus signinum, i un altre, posterior, d' opus tessellatum. Aquests mosaics de tesel.les són algunes de les peces més conegudes del conjunt de Son Peretó, juntament amb les piles baptismals i la lauda o mosaic sepulcral de Balèria, representaven aus, cenefes i cercles.
El baptisteri fou una sala de planta rectangular, que segueix l'eix de la basílica. Es conserven dues piscines baptismals, una per immersió i l'altre per infusió. Duval designa el baptisteri com a "atri", definició que no accepta Palol; l'atri d'una basílica era un pati porticat que precedia a l'entrada i al nàrtex; en el cas que ens ocupa, la pila baptismal devia estar en en centre del pati. L'atri no era habitual en les basíliques de tipus nord-africà, com s'ha considerat aquesta.
No acaba aquí el conjunt de Son Peretó; ha estat excavada també una part important de cambres d'ús profà als peus de la basílica, i un grup de recintes funeraris al SO del temple; sabem que, encara en el segle VII, s'hi enterrava gent a l'interior del temple.
Tot fa pensar, doncs, en un conjunt rural habitat, del que la basílica era l'element més important.
Bibliografia:
Pere de Palol, "Les excavacions del conjunt de Son Peretó (Manacor, Mallorca)", dins "L'arqueologia cristiana hispànica després del 1982". Actes III reunió d'arqueologia cristiana hispànica. Barcelona, 1994.
Pere de Palol et alii, Les illes Balears en temps cristians fins als àrabs, Textos del primer curs Joan Ramis i Ramis, organitzat per Trobades científiques de la Mediterrània, i dirigits pel professor Dr. Pere de Palol. Editat per Institut d' Estudis Menorquins, Maó, 1984.
Noël Duval, "Les places des églises de Baléares dans l'archeologie chrétienne de la Mediterranée occidentale". Actes III reunió d'arqueologia cristiana hispànica. Barcelona, 1994.
Rafel Massanet Ferrer, Basílica de Son Peretó, Manacor, 1982.
Cels Calviño et alii, Història de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2003.
Javier Aramburu et alii, Guía Arqueológica de Mallorca, Palma de Mallorca, 1995.
Internetgrafia:
Diario de Mallorca. Itinerarios históricos
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...