L'erupció del Vesuvi el 24 d'agost de l'any 79 (2)

Una altra carta de Plini el Jove a Tàcit, en que parla del dia de l'erupció del Vesuvi:

(...) Certament aquella nit va ser tot tan violent que es podia creure que tot no tremolava, sino que girava. La meva mare es va precipitar al meu dormitori, jo al meu torn ja m'estava aixecant amb la intenció de despertar-la si és que dormia. Ens varen asseure al pati de la casa, espai reduït que separava la mar dels edificis de la finca (...) demano un llibre de Titus Livi i em poso a llegir-lo com si no tingués res millor que fer (...). Veus aquí que arriba a casa un amic del meu oncle matern que havia vingut feia poc d'Hispània per veure'l i, quan ens veu a mi i la meva mare asseguts i a mi llegint un llibre, ens renya a tots dos, a mi per la meva indolència, i a ella per permetre-la. No per això estic menys absort per la lectura. Ja havia sortit el sol, però la llum era encara incerta i tènue. Els edificis propers amenaçaven caure, i encara que ens trobàvem en un espai gran, la por a un enderrocament era cert i gran. Tan sols en aquell moment ens va semblar oportú abandonar la ciutat; ens segueix una multitud atemoritzada que, preferint seguir el consell aliè que el propi (...), amb una densa columna presiona i empeny la nostra marxa. Un cop que deixem les nostres cases enrera, ens aturem. Llavors vam viure experiències extraordinàries. Doncs els vehicles que duiem amb nosaltres, per molt que el camp era pla, van començar a moure's cap a diferents costats, i ni tan sols calçant-los amb pedres, restaven quiets sobre un mateix lloc. A més, vèiem que el mar es retirava sobre si mateix i es replegava com empès per tremolors de la terra. Era evident que la costa havia avançat i una gran quantitat d'animals marins es trobaven encallats sobre la sorra seca. Per l'altre costat, un núvol negre i esgarrifós, esquinçat per vapors ardents, s'obria com a llengües de foc, semblants a llampecs, però més grossos. (...) poc deprés aquell núvol va baixar sobre la terra i va cobrir el mar. Llavors la meva mare va començar a pregar-me, suplicar-me i ordenar-me que fugís com fos (...). Jo li vaig respondre que no em salvaria si no fos amb ella. (...) Vaig girar-me: un negre i dens núvol s'apropava per la nostra esquena. "Sortim del camí", vaig dir, mentre ho poguem veure, per no ser tombats i trepitjats per la multitud. Tant aviat ens haviem assegut una mica per descansar, es va fer de nit, però no com una nit ennuvolada i sense lluna, sino com la d'una habitació tancada en la que s'haguessin apagat les làmpares. Podies sentir les lamentacions de les dones, els plors dels nens, els crits dels homes (...) Podria ventar-me de no haver deixat escapar ni un gemec, ni una veu més alta l'una que l'altra en mig d'uns perills tan grans, si no hagués cregut que moriria, i tots amb mi, consol miserable de la meva condició mortal. De sobte es va produir una tènue claror, que no ens va semblar l'arribada del dia, sino la vinguda d'un foc. Però les flames s'havien aturat més lluny; després tornaren les tenebres, les cendres tornaren a caure, abundants i denses (...) Finalment aquella foscor es va esvair i dispersar com un fum o un núvol; després es va veure la llum del sol, un dia de debò; el sol va brillar, malgrat tot, groguenc com en un eclipsi. Tornarem a Misenum i després d'haver recuperat les nostres forces com millor vam poder, varem passar la nit en tensió, suspesos entre el temor i l'esperança. Plini el Jove, Cartes, VI, 20.

El "núvol negre i esgarrifós" era l'anomenat flux piroclàstic, mescla de gasos volcànics i sòlids, que es mou molt ràpid a prop del sòl i assoleix elevades temperatures, i que va acabar sepultant Pompeia i Herculà. Però no va arribar a Plini el Jove, que va poder viure més anys i deixar-nos aquest valuós testimoni.


Podeu veure  l'anterior entrada sobre el tema clicant aquí.

L'erupció del Vesuvi el 24 d'agost de l'any 79 (1)

Imatge: "El jardí dels fugitius" de Pompeia, motllos de cossos de víctimes.  Procedència. Wikimedia Commons.
Foto de Lancevortex, presa el 30 de gener de l'any 2000.

Es compleixen avui 1935 anys de la violenta erupció del Vesuvi?

Carta de G. Plini el Jove a Tàcit:
"Es trobava (l'oncle de l'autor, Plini el Vell) a Misenum com a comandant de la flota. El 24 d'agost, vers l'hora setena, la meva mare li fa notar que ha aparegut al cel un núvol estrany per la seva forma i grandària. (...) El núvol surgia sense que els que el miraven de lluny poguessin copsar de quina muntanya provenia, després es va saber que havia estat el Vesuvi, prenent un aspecte i una forma que recordava més un pi que a cap més arbre. Doncs, després d'alçar-se molt amunt com si fos el tronc d'un arbre llarguíssim, s'obria en branques (...) Ordena que se li prepari una nau, i m'ofereix l'oportunitat d'anar amb ell, si així ho desitjava; li vaig respondre que preferia seguir estudiant (...). Quan sortia de casa, va rebre un missatge de Rectina, esposa de Tasci, aterroritzada per el perill que l'amenaçava, doncs la seva vil.la estava al peu de la muntanya i no tenia manera d'escapar si no era per mar, li pregava que la salvés d'una situació tan desesperada. Ell va canviar de plans, i el que havia iniciat com un estudiós, ho va acabar com un heroi. Ordena preparar les quatrirrems, i ell mateix puja a bord amb l'intenció d'auxiliar no tan sols Rectina sino a molts d'altres. (...). Ja les cendres queien damunt les naus, més compactes i ardents conforme s'apropaven; fins i tot queia pedra tosca i roques ennegrides, cremades i trencades pel foc; s'havia format de sobte un baix fons i  els desprendiments de les muntanyes dificultaven molt l'accés a la platja. El meu oncle dubtà una estona si seria convenient retornar; el pilot així li ho aconsellava, però ell li var dir. "La fortuna ajuda els forts", posa rumb a casa de Pomponià. Aquesta es trobava a Estàbies, a l'altre costat de la badia. Allà, encara que el perill no era proper, era evident que hi arribava, i Pomponià havia carregat les seves pertinències en vaixells, decidit a fugir. (...) El meu oncle (...) abraça el seu atemorit amic, el consola i l'anima.(...) Mentrestant, en nombrosos punts del vessant del Vesuvi, podien veure's enormes incendis i altíssimes columnes de foc. (...) Deliberen en comú si han de romandre sota teulada o sortir a l'exterior, doncs els freqüents tremolors de terres feien trontollar els edificis. A l'aire lliure, però el temor era per la caiguda de fragments de pedra tosca, la comparació dels perills els porta a elegir la segona opció. Per a protegir-se, col.loquen damunt els seus caps coixins subjectats amb cintes. En qualsevol altre lloc era de dia, però allà era de nit, una nit més densa i negra que totes les nits que mai no hi hagi hagut. El meu oncle va decidir baixar a la platja (...). Les flames i la olor a sofre, anunci que el foc s'apropava, posà en fuga els seus acompanyants, però a ell l'animen a seguir. Recolzant-se sobre dos esclaus joves es va poder posar en peu, però al punt es va desplomar, perque, suposo, la densa fumarada el va impedir respirar i li va tancar la laringe, que tenia de naixement estreta i delicada i se li inflamava sovint. Quan va tornar el dia, el tercer des del darrer que havia vist, el seu cos va ser trobat intacte damunt la platja. Plini el Jove, Cartes, VI, 16.

Aquesta és una de les cartes en que G. Plini el Jove (61-112), advocat, científic i escriptor va adreçar a Tàcit descrivint l'erupció del volcà Vesuvi l'any 79 i la mort del seu oncle Plini el Vell (23-79), escriptor, científic i militar romà, autor d'una "Història Natural".
Es tracta d'una de les erupcions volcàniques documentades més violentes que s'han produiït, i sepultà sota 25 metres de lava, les ciutats de Pompeia i Herculà i moltes vil.les de la badia de Nàpols. Estàbies fou coberta per pedres i les cendres. L'arqueologia confirma les descripcions que fa Plini de l'erupció.
Tradicionalment s'ha acceptat la data del 24 d'agost, precisament durant la festa de les Vulcanàlies, però la presència de restes vegetals de tardor, i especialment una moneda de l'emperador Titus que no podia estar encunyada abans de setembre, fa pensar que fou a l'octubre.
El drama dels pompeians fa que nosaltres gaudim d'una mena de "túnel del temps", ciutats i vil.les del passat conservades per a contemplar i conèixer.

Filomografia: Pompeya, el último dia. Pel.lícula i documental que vol reconstruïr el que haurien pogut ser les darreres hores dels pompeians. Produït per la BBC i Sagrera Televisión.

Bibliografia: Mary BEARD, Pompeya. Historia y leyenda de una ciudad romana. Ed. Crítica, Barcelona, 2009.

Tartessos

Tartessos és el nom donat per les fonts clàssiques a una cultura que es va desenvolupar en el sud-oest espanyol, en les províncies de Huelva, Cadis i Sevilla, entre l'època del bronze tardà i la primera edat del ferro, en la primera meitat del primer mil.leni abans de Crist, com a fruit del contacte entre les poblacions indígenes i els pobles colonitzadors fenicis i grecs, especialment els primers, colonitzadors que venien a la recerca de l'abundant metall d'aquesta zona, avui malhauradament gairebé exhaurit: estany, coure, ferro, or, plata. Els fenicis fundaren la ciutat de Gadir (Cadis), un dels primers destacats centres urbans de l'occident europeu. L'historiador grec Heròdot ens parla del rei Argantoni (= home de plata).
A partir de la batalla d'Alàlia (537 aC.), entre grecs i cartaginesos, Tartessos desapareix de les fonts, i en el seu lloc surgeix una rica cultura ibèrica, la turdetana.
A continuació citem algunes de les diverses fonts clàssiques que ens parlen d'aquesta cultura, avui encara poc coneguda:

"Els habitants de Focea foren els primers grecs que varen navegar lluny. Ells varen ésser qui van descobrir el mar Adriàtic, el Tirrè, Ibèria i Tartessos. No navegaven en naus rodones sino en pentecònteres (naus de cinquanta rems). Un cop arribats a Tartessos, varen aconseguir l'amistat dels rei Argantoni, qui va regnar a Tartessos durant vuitanta anys, i en va viure fins a cent vint.  Heròdot, Història, 1, 163.
Heròdot, geògraf i historiador grec, considerat el pare de la història, va viure entre els anys 484 i 425 aC.

"Prop de Càstul (Carmona), hi ha una muntanya que per les seves mines de plata era anomenat Argentari. Es diu que d'ell neix el Betis (Guadalquivir). Polibi explica que aquest i l'Anas (Guadiana) estan separats per nou-cents estadis. (...) Sembla ser que els antics anomenaven el Betis Tartessos i Gadir i les illes properes, Erítia, Per això, se suposa que Estesícor va dir que el pastor de bous Gerió va néixer davant de la il.lustre Erítia, molt a prop de les fonts inesgotables, d'arrel de plata del riu Tartessos, en l'amagatall d'una roca.  I com que els riu té dues boques, es diu també que la ciutat de Tartessos, homònima del riu, va estar edificada entre ambdues (boques del riu), essent anomenada aquesta regió, Tartessos. Eratòstenes anomena també Tartessos la regió propera a Calp i a Erítea l'illa afortunada, si bé Artemiodor li replica que això és fals." Estrabó, Geografia III, 2, 11. 
Estrabó fou un geògraf grec que va viure entre els anys 64 o 63 aC. fins el 19 o 24 dC.

"Aquí s'estenen ampliament les costes del golf Tartessi, i des del citat riu fins aquests indrets, les naus tenen un dia de camí. Aquí està la ciutat de Gadir, doncs en llengua fenícia s'anomena Gadir a un lloc tancat. Ella (Gadir) fou anomenada abans Tartessos, ciutat gran i opulenta en èpoques antigues, ara pobre, ara petita, ara abandonada, ara un camp de runes. Nosaltres, en aquests indrets, no hi hem vist res, llevat del culte a Hèrcules. Aviè, Ora Marítima, 265-270.
Ruf Fest Aviè fou un poeta, astrònom i geògraf del segle IV dC., que per la seva obra Ora Marítima (Periple) cita com a font el viatge del grec Eutimes de Massàlia en el segle VI aC, deu segles abans.

Imatge: Zona on se situava Tartessos. Procedència: Wikimedia Commons.

El bimil.lenari de la mort d'August (3)

Imatge: August com a Pontifex Maximus. Museo Nazionale Romano. Marbre, alçada de l'escultura sencera, 2,07 m. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

"Tu romà, recorda't de regir el pobles amb el teu imperi. Aquest serà el teu art: imposar el costum de la pau, perdonar el vençuts, dominar els superbs". Virgili, Eneida, 6, 851-853.

A més de diversos consolats i el càrrec de Pontifex Maximus, August assolí el govern de diverses províncies de l'Imperi, mentre que la resta restaven en mans del Senat de Roma. A Hispània, superant l'antiga divisió en Citerior i Ulterior, es crearen tres províncies: Bètica, Lusitània i Tarraconensis. Les dues més militaritzades, la Tarraconensis i la Lusitània quedaven sota en comandament de l'emperador, a través d'uns legati.
August visità Hispània entre ens anys 27 i 25 aC., per controlar personalment la submisió dels càntabres i els asturs, que resistien al domini de Roma. A Tàrraco (Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco), centre de la Tarraconensis hi deixà una perdurable petja, duent-se a terme una remodelació de la ciutat. Fou possiblement també el cas de Barcelona (Colonia Augusta Iulia Paterna Barcino).
Si bé l'origen de la majoria de ciutats romanes de la península és encara avui dia incert, no hi ha dubte que en època augústea moltes experimenten una transformació, així com les la xarxa de vies. Colònia també important d'aquest moment fou Mèrida (Colonia Iulia Augusta Emerita), establiment de veterans de les guerres càntabres i capital de la Lusitània. Saragossa (Caesaraugusta), du el nom de l'emperador. Tots aquests fets testimonien l'avenç de la romanització d'Hispània i la seva consegüent explotació econòmica.
L'antiga Ilturo ibèrica i romana, havien ja estat abandonades durant la primera meitat del segle I aC. en benefici d'Iluro (Mataró) No obstant, en època augústea tenim ja proves arqueològiques de l'establiment de Can Modolell, vil.la sumptuosa i centre de culte.
August no va tenir descendència masculina dels seus dos matrimonis, i si una filla, Júlia del seu primer amb Escribònia, la qual va acabar desterrada pel seu pare, acusada de vida llicenciosa, si bé possiblement això encobria la seva implicació en una conspiració contra el propi emperador. Dels seus néts varons, dos moriren abans que ell. Certament en no ser Roma oficialment una monarquia, no es podia designar un successor, si bé no hi havia dubte que el Senat acceptaria com a tal al seu fillastre i fill adoptiu Tiberi Claudi, el qual havia dut un extens cursus honorum.
August morí a Nola, prop de Napols, a l'edat de setanta-set anys, l'any 14 dC., deixant darrera seu un llarg regnat i un imperi transformat. El mes d'agost du el seu nom.

"Si la comèdia us ha agradat, concediu-li el vostre aplaudiment i despedim-nos tots amb joia. (...) Lívia, recorda la nostra unió mentre visquis."
 Paraules d'August abans de morir, segons Suetroni, Vida dels dotze cèsars, II, 99.

 Reconstrucció de la policromia del conegut "August de Prima Porta", exhumat a la vil.la de Lívia. Segons Suetoni " Va ésser un home molt ben plantat i dotat d'un gran atractiu tota la seva vida, no obstant refusava tota ostentació (...) el cabell, lleugerament arrissat tirava a ros, les celles juntes, les orelles mitjanes, el nas prominent (...)la cara entre blanca i morena i l'estatura petita (...) no obstant ho disimulava amb la perfecta proporció del cos. " Suetoni, II, 79.

Tapadora de segell de bronze que representa Venus Victrix, trobat al carrer de la Beata Maria de Mataró. Segles I-II. Una figura molt similar apareix a alguns denaris d'August. Dibuix: Francesc Navarro Bonamusa.
Publicat per A. Balil, "Relieve de bronce con representación de Venus Victrix hallado en Mataró (Barcelona), Zephyrus, XXXII-XXXIII, pàgs. 227-229. També publicat per J. F. Clariana, "Tapadora de segell" a Felibrejada, Mataró, Novembre-desembre 2000, núm, 54.

Restes del mausoleu d'August, a Roma. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

Llàntia procedent de Torre Llauder (Mataró) amb una imatge modelada que recorda el mausoleu d'August. Dibuix: Joan Francesc Clariana Roig.
Entrades anteriors: 1 i 2

El bimil.lenari de la mort d'August (2)

       Restes del fòrum i temple d'August, a Roma. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig

Restes del pòrtic d'Octàvia, a Roma, du el nom de la germana d'August

 "Vaig restaurar, una gran despesa, el Capitoli i el teatre de Pompeu, sense afegir-hi cap inscripció que portés el meu nom. Vaig reparar els aqüeductes que, per la seva vellesa, estaven en runes en moltes parts. Vaig doblar la capacitat de l'aqüeducte Marci, afegint-li una nova font. Vaig acabar el fòrum Juli i la basílica (...)." Res Gestae Divi Augusti

"Vaig oferir combats de gladiadors tres vegades en el meu propi nom i cinc en el dels meus fills (adoptius) o nets. En aquests combats van lluitar 10.000 homes. Vaig oferir un espectacle d'atletes, portats de tot arreu, dos vegades en nom meu i una tercera en el del meu net. Vaig celebrar jocs, en el meu nom, quatre vegades i altres vint-i-tres en el d'altres magistrats. En el consulat de G. Furni i G. Silà, es van celebrar els Jocs Seculars." Res Gestae Divi Augusti.

"L'any en que van ésser cònsuls Gn. Publi i P. Lèntul (18 aC.), a causa de la insuficiència dels ingressos públics, vaig repartir ajudes en espècie a 100.000 persones i en metàl.lic a més de 100.000, provinents dels meus béns i dels meus magatzems." Res Gestae Divi Augusti.

En l'anterior entrada parlàvem del pas de la República a l'Imperi a Roma, i de l'establiment d'una forma de govern basada en el poder personal de l'emperador, si bé mantenint les institucions republicanes, com el consulat o el Senat. Aquesta manera de governar, inaugurada per August, l'anomenat en el llibres d'història el Principat, de princeps (home principal), perdurà fins a l'establiment de l'anomenat Dominat, en que la monarquia esdevé obertament absoluta. El principat no era oficialment considerada com una innovació, sino al revés, una continuitat de les institucions republicanes, un respecte a les tradicions i al mos maiorum.
A la pràctica el princeps, assumeix els poders de l'estat: auctoritas, maiestas i potestas. La potestas es referix al poder efectiu, derivat de l'acumulació de càrrecs, mentre que l'auctoritas deriva de l'experiència i el prestigi del personatge. La maiestas era un terme legal derivat de maior (major), referit a l'estat, però també a l'emperador en aquest cas, com a encarnació de l'estat. August va ser diverses vegades cònsol, assumia el govern de diverses províncies, gaudia de la potestat tribunícia i era el Pontifex maximus.
Quines eren les bases i el suport del poder imperial:
a) L'existència d'un nombrós partit, és a dir partidaris d'August, que va agrupar des del principi de la seva carrera, compost tant d'homes influents o acabalats, com Mecenes com d'aquells sectors de la població que es varen beneficiar del repatiment de terres o diners, com els veterans llicenciats de l'exèrcit, però també altres ciutadans particulars. Els seus familiars, com els fillastres Tiberi (que fou el seu successor) i Drus, ostentaven també les més altres magistratures i el comandament d'exèrcits. la seva propia esposa, Lívia Drusil.la (59 aC.-29 dC.) exercí en l'emperador una notable influència (vegeu Syme, 2011, pag. 416). Es va reduir el nombre de senadors, però es va donar entrada a homes adictes a la seva causa provinents també de les èlits d'Itàlia. L'ordre equestre va esdevenir un dels puntals del règim.
b) El cansament després d'un segle de lluites internes, feien que molts ciutadans acceptessin la pau, encara que fos a canvi de les pèrdua de les llibertats republicanes, de les que a la pràctica estava exclosa la major part de la població. Les grans families de Roma que havien exercit el poder durant segles, tampoc es van poder oposar a la nova forma de govern, i de tota manera conservaven les seves propietats i prestigi.
c) August va dur a terme un ampli programa d'obres públiques i embellí Roma. en el que participaven també els membres de la seva família i persones acabalades. A Roma i a les ciutats de l'Imperi, els ciutadans se sentien partíceps de la glòria de l'Imperi a través de les seves grans construccions. Era freqüent que ciutadans particulars o aspirants a magistratures bastissin monuments públics, a fi de ser honorats i recordats. Durant el principat d'August es varen també ampliar, remodelar i fundar ciutats a llocs com a Hispània.
d) Les guerres civils i les guerres exteriors, dirigides per homes com Màrius, Sul.la, Pompeu, Cèsar, havien format un exèrcit fidel a la persona del general, fidelitat que es va transmetre a la de l'emperador.
e) L'oferiment de grans espectacles estimats per una població àvida de sensacions: combats de gladiadors, espectacles esportius, naumàquies....el que el poeta Juvenal anomenà "Panem et circenses" (Juvenal, sàtira 10, 77-81), espectacles que assoliren gran importància en el transcurs de l'Imperi.
f) August i els seus col.laboradors trobaren en l'art oficial, la restauració de la religió de l'estat i el la literatura (pensem, per exemple en Virgili i la Eneida, o Horaci) un extraordinari mitjà propagandístic de la seva obra. L'art oficial de l'epoca augustea és d'una gran qualitat tècnica, està carregat de simbolisme i s'inspira en el classicisme grec del segle V aC., sense oblidar el seu caràcter romà (Ara Pacis, August de Primporta...). La família Júlia proclamava el seu orígen diví en  considerar-se descendent d'Enees, fill deVenus. Les escultures de l'emperador i la seva família estan en totes les ciutats de l'Imperi. 
En una propera entrada seguirem tractant sobre aquest tema.

"Va donar en moltes ocasions proves de la seva generositat a totes les classes socials. Quan es va traslladar a Roma el tresor reial en el triomf d'Alexandria, va provocar tan abundor de numerari que l'interès del diner va disminuir i va augmentar moltíssim el valor de les terres. " Suetoni, Vida dels dotze cèsars. El diví August, 41.

"Així doncs, transformat l'estat de dalt a baix, res no quedava de l'antiga integritat: tots, abandonant l'esperit d'igualtat, estaven pendents de les ordres del príncep, sense témer res pel present mentre August, en el vigor de l'edat, fou capaç de sostenir-se a sí mateix, la seva casa i la pau." Tàcit, Annals, I, 4.

 El Pantéo de Roma fou una obra d'Agripa, si bé la seva forma actual és una reconstrucció dels temps d'Adrià. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig

Bust de l'emperador, en el museu de Tolosa. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

Bust de l'emperador Tiberi (42 aC-37 dC.)  fillastre i fill adoptiu d'August, començà a regnar a l'edat de 56 anys, després d'una llarga carrera política i militar, essent considerat un bon administrador. Escultura conservada al museu de Tarragona.

El bimil.lenari de la mort d'August (1)

Imatge: August representat com a Pontifex maximus amb el cap cobert, o l'August de Via Labicana. Aquest fou un dels càrrecs que ostentava. Escultura en marbre de 2,07 m. d'alçada. Roma, Museo Nazionale Romano. Fotografia: Francesc Clariana Roig.

"Vaig fundar colònies militars a l'Àfrica, Sicília, Macedònia, a ambdues Hispànies, Acaia, Síria, la Gal.lia Narbonesa i a Pisídia. A Itàlia hi ha vint-i-vuit colònies fundades sota els meus auspicis i que, en el transcurs de la meva vida, s'han convertit en colònies molt poblades i conegudes." Res Gestae Divi Augusti.
 
Els dos mil anys de la mort de l'emperador August (23 de setembre del 63 aC.-14 d'agost del14 dC.)  ens serveix de punt de partida per que en aquests bloc li dediquem algunes entrades, tenint en compte la notable influència que va tenir el seu llarg govern sobre Roma, l'imperi i les seves províncies, particularment Hispània i per tant el territori de l'actual Catalunya.
Les darreries del segle II aC i el segle I aC., havien estat testimonis una llarga sèrie d'amenaces exteriors, de lluites civils i de dues dictadures de signe divers, les de Màrius i Sul.la. L'antiga república romana havia entrat en crisi en crisi en esdevenir un imperi universal.
Tres polítics romans, Juli Cèsar (100 aC.-44 aC.), Cneu Pompeu Magne i M. Licini Cras establiren un triumvirat que exercí el poder a Roma entre els anys 60 i 53 aC i intentà una etapa de treva entre les diverses faccions.
No obstant, després que Cèsar, que va donar proves de les seves extraordinàries capacitats com a militar, incorporés la Gal.lia a l'Imperi, Pompeu i el Senat intentaren marginar-lo, en ordenar-li llicenciar les seves legions, a la qual cosa es negà Cèsar, iniciant-se una nova guerra civil.
Juli Cèsar després de derrotar Pompeu i els seus partidaris a Farsàlia (48 aC.), instaurà una dictadura que pretenia donar estabilitat a l'estat, però morí assassinat per aquells que el consideraven un tirà amb aspiracions a la monarquia.
La mort de Cèsar obrí un nou període de lluites civils, i fou en aquells moments quan el nebot net i hereu de Juli Cèsar, Octavi, de només dinou anys, entrà en escena i disputà el poder a un dels comandants de Cèsar i cònsul en aquell moment, Marc Antoni, que l'exercia després de la mort del dictador, acordant-se finalment, l'any 40 aC., un segon triumvirat, el d'Octavi, Antoni un tercer personatge, Lèpid. Els triumvirs, com ho havien fet Màrius i Sul.la, establiren una llista de proscripcions per eliminar els enemics, i derrotaren els assassins de Cèsar a la batalla de Filipos (42 aC.).
Finalment, però, aquest repartiment del poder acabà l'any 31 aC. a la batalla d'Àctium, a les costes gregues, on M. Vipsani Agripa, a les ordres d'Octavi, acabà amb la flota d'Antoni, que comptava amb l'aliança de Cleòpatra, reina d'Egipte, fet que va permetre presentar aquella lluita com una guerra contra estrangers i annexionar Egipte a l'Imperi.
A partir d'aquell moment Octavi Cèsar gaudí d'un immens prestigi - a més d'un exèrcit i gran nombre de clients- que li va permetre anar acaparant títols i magistratures, com el consolat, exercint un poder monàrquic de fet, sense tenir-ne el nom. El Senat li atorgà el títol d'August. El seu nom oficial va esdevenir Imperator Caesar Divi Filius Augustus. "Imperator" equivalia a "general victoriós". Era també el prínceps, el primer.

"Després de la victòria, vaig concedir el perdó als ciutadans que ho van demanar. Pel que fa als pobles estrangers, vaig preferir conservar i no destruir a tots aquells que podien ésser perdonats sense perill. Uns cinc-cents mil ciutadans romans prestaren sagrat jurament de fidelitat a la meva persona. D'entre aquests, més de tres-cents mil, havent acabat el seu servei militar, foren assentats per mi a colònies de nova fundació o reenviats als seus municipis d'origen. A tots ells els vaig assignar terres o diners per a recompensar el seu servei d'armes." Res Gestae Divi Augusti

Malgrat la pèrdua de les llibertats que significava l'estabilment d'un poder personal, el cert és que això no significava massa per una bona part de la població lliure, ja que estava de fet exclosa del poder, en canvi significava un període d'estabilitat despés d'un segle de lluites, i a més per a molts militars llicenciats va significar la obtenció de terres o diners. Els membres de l'ordre senatorial no van poder tampoc oposar-se.
August va obrir un períde de remodelació i embelliment de la ciutat de Roma, i d'altres ciutats de l'Imperi, com la mateixa Tarragona (Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco), on va romandre entre els anys 27 i 25 aC., o Barcelona (Colonia Faventia Iulia Augusta Paterna Barcino).
Així mateix, va establir una nova divisió d'Hispània, creant tres províncies: Bètica, Lusitània i Tarraconensis. La primera va quedar sota el comandament del Senat, les altres dues, sota el del propi Cèsar.
Però seguirem amb aquest tema en una propera entrada.

Imatges:

Còpia del Clipeus Virtutis Augusti, d'Arles que conté una dedicació del Senat a l'emperador, amb el següent text: SENATVUS/POPVLVSQUE ROMANUS/IMP(eratori) CAESARI DIVI F(ilio) AVGVSTO/CO(s)S(uli) VIII DEDIT CLVPEVM/VIRTUTIS CLEMENTIAE/IVSTITIAE PIETATIS/ERGA/DEOS PATRIAMQUE.
Que es por traduir per: El Senat i el poble de Roma a l'Emperador Cèsar August, fill del diví (Juli), cònsul per vuitena vegada, han ofert aquest clípeus en homenatge a la seva força, a la seva clemència, a la seva justícia, a la seva pietat envers els déus i la pàtria. Data vers el 26 aC.
Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

August representat en una estàtua a Arles. Marbre, 3 m. d'alçada. Les representacions de figures nues o seminues, així com la seva gran alçada, indiquen el seu caràcter heroic o diví. La divinització de monarques o personatges notables no era desconeguda en el món grecoromà. Fotografia de Francesc Clariana Roig.

Altar d'Apol.lo a Arles, en marbre, procedent del seu teatre i datat a finals del segle I aC. Al centre, la figura del déu, protector de les arts, a ambdós costats, branques de llorer el seu arbre sagrat. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

A cada costat de l'altar d'Apol.lo a Arles hi havia dos altars més petits amb corones de fulles de roure que indiquen la seva dedicació a August. Fotografia: Joan Francesc Clariana Roig.

Bust en marbre de Marc Vipsani Agripa, militar que va tenir un paper destacat en el regnat d'August, arribant a ser el seu gendre. Museu Centrale Montemartini (Roma). Fotografia de Joan Francesc Clariana Roig.

BIBLIOGRAFIA:
La bibliografia sobre aquest personatge - fins i tot la filmografia- són molt extenses. Citarem només algunes fonts de l'època, com Tàcit o Suetoni o el propi August, o algun llibre especialitzat.
Res Gestae Divi Augusti. On l'emperador explica els fets dels seu govern. Estaven gravades al seu Mausoleu. Publicat a: "Res Gestae Divi Augusti". Cuadernos de Historia (vol. 16, núm 252. Traducció al castellà i notes de Guillermo Fatás. Madrid, 1985.
SUETONI,  Vida dels dotze Cèsars. El diví August.
TÀCIT,  Annals. Tiberi.
CASSI DIÓ, Història romana.
Adrian GOLDSWORTHY, Augusto. De revolucionario a emperador. La Esfera de los libros. Madrid, 2014.
Pierre GRIMAL, El siglo de Augusto. Ed. Crítica, Barcelona, 2011. Traducció de Manuel Pereira. Edició original: 1955
Actualització 15-9-2019: Josiah OSGOOD,  Roma. La creación del estado mundo. Desperta Ferro ediciones. Madrid, 2019.
Ronald SYME,  La revolución romana. Ed. Crítica, Barcelona, 2011. Traducció d'Antonio Blanco
John WILLIAMS, August. Edicions 62, Barcelona, 2013. Traducció d'Albert Torrescasana. Edició original: 1972. Es tracta d'una interessant biografia novel.lada.
Freijeiro. Edició original: 1939.
Paul ZANKER, Augusto y el poder de la imágenes. Alianza Forma, Madrid, 2002. Traducció de Pablo Diener Ojeda. Edició original: 1987.

INTERNEGRAFIA
Blog Augusto el amanecer de un imperio
Un article sobre el personatge en el blog de Miguel Salgado Chinarro 

L'origen dels tres Reis Mags

D'on procedien els tres reis mags? Quines són les referències més antigues de les que en tenim notícies? L'Evangeli de sant Mateu, considerat el més antic dels canònics (escrit entre els anys 180 i 200 per bé que es questiona que sigui realment el més antic) ens diu:

"Després d'haver nascut Jesús a Bet-Lèhem de la Judea, en temps del rei Herodes, uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, i preguntaven: "On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist a l'orient la seva estrella, i hem vingut a fer-li un homenatge." Mateu, 2, 1-3. Versió dels monjos de Montserrat.

"Ells, després d'haver escoltar el rei, sortiren, i l'estrella que havien vist a l'orient els anava al davant fins que s'aturà al damunt d'on era l'infant. En veure l'estrella, en van tenir una gran alegria. Entraren a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, i posternat-se, li van fer homenatge; després obriren els seus tresors i li varen oferir presents: or, encens i mirra." Mateu, 2, 9-12. Versió dels monjos de Montserrat.

Però, com passa en algunes ocasions, les referències més àmplies i que més han quedat impreses en les nostres tradicions, provenen dels evangelis apòcrifs (apòcrifs=ocults), concretament de l'anomenat Evangeli armeni de la infantesa de Jesús (llibre de datació desconeguda, anterior al segle VI):

"Un àngel del senyors va córrer al país dels perses per anunciar als reis mags i ordenar-los que anessin a adorar el nounat. Aquests, després de caminar durant nou mesos, tenint per guia a l'estrella, van arribar al seu destí en el mateix moment en que Maria infantava. Convé saber que en aquell moment, el regne dels perses dominava damunt tots els regnes d'orient pel seu poder i per les seves victòries. I els reis mags eren tres: Melcior, el primer, que regnava sobre els perses; el segon Baltasar, que regnava sobre els indis, i el tercer Gaspar, que regnava en la terra dels àrabs. Reunint-se segons el mandat de Déu, van arribar en el mateix moment que Maria era mare. Havien anat depressa i es trobaren en el lloc en el mateix moment del naixement de Jesús." Evangeli armeni de la infantesa de Jesús, V, 10.

El text continua, amb l'entrevista entre els Mags i el rei Herodes, a qui donen una referència dels escrits que profetitzaven la vinguda de Jesús.
Pel que fa a la iconografia, la representació més antiga coneguda correspon a uns frescos de les catacumbes de Priscil.la (Roma), datats entre la segona meitat del segle II i la primera meitat del segle III.
Trobem també una antiga representació dels tres reis, amb els seus noms, davant la verge entronitzada amb el nen, als mosaics bizantins de la basílica de Sant Apolinar Nou, a Ràvenna, de mitjans del segle VI.
En aquestes antigues representacions, no hi ha un rei "blanc, ros i negre", això és una figuració posterior.
Imatges: de dalt a baix: els tres Reis Mags en els mosaics de la basílica de Sant Apolinar Nou, a Ràvenna (mitjans del segle VI); els tres Reis en un fresc de les catacumbes de Priscil.la (segona meitat S. II-primera meitat S. III)

Les crisis dels segles III i V

Fotografia: Damunt les escales: mur del baix imperi romà bastit damunt els murs precedents. Can Modolell (Cabrera de Mar). Autora: Rosa I. Garí.

Molts historiadors han vessat rius de tinta intentant parlar de les causes de la caiguda de l'mperi romà. Potser el que passa és, senzillament, que tot té un començament i un final. No és el moment d'insistir-ho nosaltres.
En canvi no hem pogut resistir la temptació de llegir alguns textos d'autors coetanis, textos que ha voltes ens han semblat sorprenentmen moderns. L'ésser humà no canvia tant com ens pensem.
La crisi del segle III va acabar, i la formidable -per la grandària- estructura de l'estat imperial va resistir, potser a un elevat preu, fins al segle V, en que la destitució de Ròmul Augústul l'any 476 és vist com el final "oficial" de l'imperi occidental.
Però el que més ens crida l'atenció no són els grans esdeveniments als nivells més elevats dels poder, sino el sofriment i la penúria dels més desvalguts.
Les ciutats, abans el puntal de l'imperi, centres de població, economia, administració, cultura...van perdent població; el el camp, els pagesos perden les seves propietats i es veuen obligats a posar-se sota la protecció -i el poder- d'un gran terratinent.
La pèrdua de territoris conforme els pobles germànics ocupen l'imperi occidental, fa que l'administració romana vulgui compensar la pèrdua d'ingressos amb una alça desmesurada de tributs, la fiscalitat arriba a ser agobiant.
Moltes coses podriem dir, però a partir d'aquest moment ens limitarem a reproduir algunes cites d'autors que visqueren aquells moments:

"Els tributs augmentaren d'una manera alarmant, el nombre dels que percebien era major que el dels que pagaven, de manera que els colons arruinats abandonaren les terres i els camps van quedar sense conrear. Pitjor va ser el fet que les províncies fossin dividides en parts, i que a cada una de les ciutats s'enviés una multitud de funcionaris i recaptadors." Lactanci (segle III), "Sobre la mort dels perseguidors, 7)

 "La multitud dels pobres i dels miserables, espoliats els seus ramats i perdudes les seves propietats, les han d'abandonar, no obstant continuen pagant el tribut" Salvià de Marsella (segle V) "De Gubernatione Dei".

"Molts prefereixen llibertat amb pobresa entre els bàrbars que no poder pagar tribut entre els romans". Salvià de Marsella (S.V) "De Gubernatione Dei"

 "Els pobres, les vídues i els orfes, despullats de tot, i oprimits, havien arribat a tal desesperació que molts, que havien fins i tot rebut una bona educació, es veien obligats a buscar refugi entre els enemics dels seu poble. Anaven als bàrbars a la recerca de la humanitat romana, ja que no podien soportar entre els romans la inhumanitat bàrbara." Salvià de Marsella (S. V.), De Gubernatione Dei, 5.

BIBLIOGRAFIA
Jose Maria BLAZQUEZ MARTÍNEZ, La crisis del Bajo Imperio en la obra de Salviano de Marsella. Problemas económicos y sociales. Antigua: Historia y Arqueologia de las civilizaciones (Web). 

Els grecs a Catalunya: Rhode i Emporion

Imatge: Estàtua d'una divinitat, Asclepios o Serapis a Empúries. Fotografia de Joan Francesc Clariana i Roig.

Un conjunt de motivacions va dur als pobles grecs, des dels primers segles del primer mil.leni abans de Crist, a emigrar de la seva terra i a fundar colònies des d'una punta a l'altre del mar Mediterrani: pressió demogràfica per la invasió de pobles indoeuropeus, manca de terres, necessitat d'obtenir matèries primeres, escapar de l'opressió dels poderosos...la petja de les colonitzacions està present en la literatura i la mitologia hel.lèniques.
Explica l'historiador grec Heròdot (484-485 aC.) que els navegants foceus foren els primers en navegar cap a Ibèria (Heròdot, I, 163) i arribaren fins a Tartessos (Andalusia), on establiren relacions comercials amb el legendari rei Argantoni.
El geògraf grec Estrabó (62 aC-19 dC.) afirma que els rodis (poble indoeuropeu) navegaren fins a l'occident mediterrani i fundaren Rhode (Roses) abans de la I olimpìada, que va tenir lloc el 776 aC. (Estrabó, XIV, 2, 10).
Els grecs, com els fenicis, aixecaren establiments al llarg de la costa mediterrània. Vers el 600 aC, els massaliotes (de Massàlia, avui Marsella, una altra colònia grega), fundaren Emporion (Empúries). Rhode va caure sota la seva influència:

"Tot el litoral que va des de les Columnes fins aquest punt és pobra en ports, però des d'aquí la costa té ja bons ports i és fèrtil la terra dels laietans i dels lartolaietes (poble desconegut) i altres pobles semblants fins Emporion. Aquesta ciutat és una fundació dels massaliotes, i és distant de Pirene i dels límits entre Ibèria i els celtes uns dos-cents estadis. Aquesta costa és pròspera en tots els aspectes i té bons ports. Allà s'hi troba també Rhode, un poble pertanyent als emporitans, si bé alguns afirmen que és una fundació ròdia. Tant allà com a Emporion veneren Artemisa d'Efes, però la causa l'exposarem en el capítol referent a Massàlia. Els emporitans habitaven abans una illeta propera a la costa, que actualment rep el nom de Ciutat Antiga, però ara viuen a la terra ferma. La ciutat és doble, dividida en dues per una muralla, per haver tingunt abans habitants indiketes, els quals si bé es regien per lleis pròpies, varen voler, per raons de seguretat tenir en comú amb els grecs un recinte emmurallat, dividit per una muralla mitjancera. Però amb el temps varen convergir cap una única constitució política, mescla de costums bàrbars i grecs, cosa que ha succeit també en d'altres llocs." Estrabó, Geografia, III, 8.

Després de la batalla d'Alàlia (537 aC.), entre els grecs de Còrsega per una part, i els etruscos i cartaginesos per l'altra, els grecs foren desplaçats del Mediterrani occidental, però les colònies de Massàlia i Empúries continuaren subsistint pel seu compte; una nova potència, Cartago, antiga colònia fenícia,  es disposava a dominar ara la península Ibèrica, rica en metalls, i les Illes Balears. Així fou fins que topà amb Roma en les Guerres Púniques. Precisament els desembarcament d'un exèrcit romà a Empúries sota el comandament de P. Corneli Escipió l'any 218 aC. durant la II Guerra Púnica, inicia el domini romà de la Península.
Els contactes entre grecs i fenicis amb els pobles indígenes va donar lloc a una cultura original i avançada a la Península com fou la cultura ibèrica.
Per la seva part, les colonitzacions gregues, amb la construcció de colònies de ciutadans lliures, va servir d'exemple a la metròpoli per a l'establiment de la democràcia a certes polis com Atenes, democràcia que si bé en aquell moment estava limitada a certs individus (això si, de totes les classes socials), fou un principi.
És tan sols una de les moltes coses que devem a Grècia, el bressol de la cultura europea tal com és avui, sense olvidar les altres aportacions de les cultures que s'han succeit al llarg del segles i dels mil.lenis.
Convé recordar-ho.

Els Idus de març

Els Idus de Març (15 de març) s'han fet famosos per tractar-se de la data de l'assassinat de Juli Cèsar l'an 44 aC., fet que, segons l'historiador grec Plutarc, havia estat profetitzat abans de produïr-se.
Segons l'historiador grec, un endeví havia previngut el Dictador d'un gran perill pels Idus de març. En retrobar Cèsar l'endeví el mateix dia 15, li va dir "ja han arribat els Idus de març", i l'home va respondre "Han vingut, però no han passat" (Plutarc, Cèsar, 68 5-6).
Així mateix ens parla Plutarc de resplendors celestials, renous nocturns, aus silvestres damunt el Fòrum de Roma, homes coberts de foc i altres prodigis (Plutarc, Cèsar, 63, 2-4) així com els malsons de la dona de Cèsar (Plutarc, Cèsar, 63, 8-12) fets tots ells que serien presagis del magnicidi.
És cert, però que moltes biografies de personatges de l'Antiguitat narren fenòmens sobrenaturals que anuncien la propera mort.
 En el calendari romà, els Idus corresponien al dia 13 de cada mes, tret de març, maig, juliol i octubre, en els que queia en 15.
La data ha passat doncs a representar l'avís d'un desastre o venjança anunciats, especialment en el camp de la política. Fa poc s'ha estrenat una pel.lícula amb el nom de "Els Idus de març", dirigida per Georges Clooney i intepretada per Ryan Gosling i el propi Clooney, que tracta dels entrellats del poder.

Imatge: Juli Cèsar d'Arle (Prevença). Foto: J.F. Clariana.

Plini el Vell i la seva referència a Iluro (Mataró)

Fotografia: home togat; Arle (Provença, França); la toga era un distintiu del ciutadà romà. Autor: Joan Francesc Clariana.

"El territori dels ilercavons; el riu Iberus, ric pel seu comerç fluvial, riu nascut al país dels càntabres a prop de Iuliòbriga, que flueix al llarg de quatre-cents cinquanta mil passos i admet naus  en dos-cents seixanta mil des de Vareia. Per aquest riu anomenaren els grecs Ibèria, a tota Hispània. El territori de Cessetània i el riu Subi, la colònia de Tàrraco fundada pels Escipions, com ho va ser Cartago pels púnics. Els territori dels ilergetes, la població de Subur, el riu Rubricatum, a partir del qual comencen els lacetans i els indigetes.
Després d'aquests, anant cap a l'interior en l'ordre que els anomenaré, al peu del Pirineu, els ausetans, els iacetans i, al llarg del Pirineu, els cerretans i finalment els vascons. A la costa, la colònia de Bàrcino, anomenada Faventia i les poblacions de ciutadans romans de Bétulo, Iluro, el riu Arnus, Blandae, el riu Alba; Empúries són dues ciutats, una dels antics indígenes i l'altra dels grecs descendents dels foceus, i el riu Tícer. A quaranta mil passos d'aquest riu, el temple de Venus Pirinea." Plini el Vell, Història Natural, III, 3-4.
Iberus: Ebre
Iuliòbriga: (= Ciutat fortificada de Juli). Ciutat de Cantàbria, fundada per August, que li posà aquest nom en memòria de Juli Cèsar.
Vareia: població situada a l'actual Rioja.
Cessetans: poble iber que s'estenia, aproximadament, per les actuals comarques del Garraf, Penedés, Camp de Tarragona i part de l'Anoia.
Riu Subi:  Francolí o Gaià?
Tàrraco (Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco), Tarragona.
Ilergetes: poble iber que habitava un territori que comprenia part de les actuals províncies de Lleida, Tarragona, Osca i Saragossa.
Subur: Sitges?
Rubricatum: el riu Llobregat  (nom que pot significat "vermell" o "llòbrec".Lacetans: poble iber que estava situada a la zona nord del riu Llobregat.
Ausetans: poble iber situat a l'actual Plana de Vic
Iacetans: poble iber situat al nord de l'actual província d'Osca.
Cerretans: poble iber situat a l'actual Cerdanya.
Vascons: així anomenaven els romans als habitants d'un territori que comprenia les actuals Navarra, Guipúscoa, La Rioja i part d'Osca.
Bàrcino (Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino), Barcelona, colònia fundada per August.
Bétulo (Baetulo): Badalona.
Iluro: Mataró
Riu Arnus: el Tordera.
Blandae: Blanes
Riu Alba: El Ter.
Riu Tícer: El Muga? (paraula que significa: frontera).

Ja fa temps que no parlàvem dels clàssics, i avui m'he decidit a dur al bloc aquest fragment de la Història natural de Plini el Vell (23-79), naturalista i polític romà; home curiós i interessat per la ciència, al final de la seva vida fou comandant de la flota romana en el golf de Napols, i morí durant l'erupció del Vesubi que sepultà Pompeia i Herculà, després d'intentar enviar unes naus de rescat. El seu nebot, anomenat Plini el Jove, va descriure aquesta erupció amb tot detall.
Per no abastar massa, ens referirem concretament a la comarca del Maresme, objectiu principal d'aquest bloc, veiem que Plini esmenta poblacions "de ciutadans romans", com Iluro; es tracta d'una ciutat fundada a principis del segle I aC., el seu nom deriva de la ibèrica Ilturo (a l'actual Cabrera de Mar), que també comptà amb un nucli romà de població.
Moltes d'aquestes ciutats eren pel albergar veterans, llicenciats de l'exèrcit; com a ciutadans romans, gaudien de tots els drets:elegir i ser elegits pels càrrecs públics; dret a casar-se amb altres ciutadans/nes, de comerciar lliurement, a ser jutjats segons les lleis romanes, drets que no perdien en desplaçar-se. Una situació propera al dret romà era el dret llatí, que oriiginariament concedit als habitants del Laci, a voltes s'atorgava a les poblacions indígenes, especialment si havien estat aliats de Roma.
De tota manera, les diferències es varen anar esborrant amb els segles, un edicte de l'emperador Caracal.la (211) atorgava la ciutadania a tots els habitants lliures de l'Imperi.
Un tema interesant, el de la ciutadania (o la seva carència), que podem continuar en posteriors entrades.

El vegetarianisme d'Apol.loni de Tiana

En aquest bloc, de tant en tant ens agrada comentar algun fragment clàssic, o bé perque té relació amb algun tema d'actualitat o, senzillament, pel gust de fer-ho, i sempre pot aportar alguna dada als nostres coneixements de la vida del passat. Tots sabem que avui dia el vegetarianisme, la idea de no menjar carn, sigui per motius ètics, de salut, etc., té força adeptes. Per bé que molts es pensen que és una novetat, això ja passava a l'Antiguitat, i alguns vegetarians coneguts foren, entre d'altres, el matemàtic Pitàgores (Ca. 582-507 aC.) o l'historiador Plutarc (46/50-120 dC).
"Els que elogien Pitàgores de Samos, afirmen d'ell que no era jònic (...)Diuen també que no volia dur de cap manera vestits teixits amb matèries provinents d'animals morts, i que, a la fi de mantenir-se pur, s'abstenia de tot aliment que hagués estat dotat de vida, així com de sacrificis sagnants, doncs diuen que no feia sang als altars, doncs hi oferia un pastís de mel, grans d'encens i himnes". Filòstrat, Vida d'Apol.loni de Tiana, I.
Menys recordat avui dia, és un personatge aparentment molt elogiat en el seu temps,  Apol.loni de Tiana, (3 aC.-97 dC.?) filòsof, matemàtic i místic grec de l'escola pitagòrica, personatge que, segons el seu biògraf, Filòstrat (160/170-249 dC.), duia una vida molt austera, va viatjar per la major part del món romà i fora d'ell, de l' Índia a Cadis (i penseu que viatjar llavors, no era tan senzill com ho és ara) i fins tot feia miracles; la ciutat natal d'Apol.loni, Tiana, era a la Capadòcia, Àsia Menor. Filòstrat va escriure una extensíssima biografia del filòsof, en vuit llibres, per encàrrec de l'emperadriu Julia Domna.
"Tu viu com vulguis, li va dir,  jo seguiré la vida de Pitàgoras. (...) Dit això, va rebutjar tota alimentació feta de carn. Menjava només fruits secs i llegums, afirmant que tot el que donava la terra era aliment pur; assegurava també que el vi era una beguda també molt pura, extreta per l'home d'una planta molt ben conreada, però que posa en perill l'equilibri de l'esperit, tacant l'èter que hi ha a la nostra ànima. Després d'haver purificat el seu ventre d'aquesta manera, va començar a caminar sense sabates, i com a vestit, túniques de lli, rebutjant tota prenda d'orígen animal; es va deixar créixer el cabell i v acomençar a viure al temple."Filòstrat, Vida d'Apol.loni de Tiana, I. 
Així, vegeu que, en aquest aspecte, avui no hem inventat res.
Apol.loni de Tiana podia haver estat perseguit, com a filòsof, per l'emperador Neró:
"Neró no suportava els filòsofs. Els filòsofs li semblaven una raça indiscreta, darrera la qual s'amagaven endevins, amb la qual cosa, el mantell de filòsof acabava portant els que el duien, davant els jutges." Filòstrat, Vida d'Apol.loni de Tiana, IV.
Aquesta mania els filòsofs es va repetir força vegades en el món antic. Per què devia ser?
Fotografia: Dolia (singular: Dolium) romans per a guardar gra i alters productes alimentaris. Es tracta d'atuells de grans dimensions.

Una batalla a Ilerda

"Va tenir lloc una tempesta com mai s'havia vist per aquells llocs, amb tant gran quantitat d'aigua. A més, llavors es va fondre la neu de totes les muntanyes, i el riu es va desbordar i va tallar en un mateix dia els ponts que havia fet C. Fabi. Aquest accident va ocasionar grans dificultats a l'exèrcit de Cèsar. Doncs com ja s'ha dit, el campament estava entre els rius Sícoris (Segre) i Cinga (Cinca), que estaven l' un de l'altre a una distància de trenta milles; cap dels dos rius podia atravesar-se i totes les tropes estaven tancades a la força en aquest espai tan estret. Les ciutats que havien fet amistat amb Cèsar, no podien transportar el gra, ni els que s'havien allunyat per dur-lo, podien tornar."Cèsar, De Bello Civili, I, 48.
Aquest fragment de la "Guerra Civil" que va escriure Juli Cèsar, que ens permet saber el temps que fa fer a Lleida l'any 49 aC., correspon a la batalla d'Ilerda, que va sostenir el futur dictador contra els partidaris de Pompeu a prop d'aquella ciutat, concretament contra les legions dels llegats Afrani i Petreu.
Malgrat les dificultats, a guerra va acabar amb victòria de Cèsar. (si algú es demana si Cèsar va perdre alguna batalla, doncs si, encara que poques; de tota manera sempre va guanyar la guerra, però no va saber evitar el seu assassinat quan ja ho tenia tot guanyat).
"Cèsar ordena als soldats que fabriquin naus del tipus que l'experiència a Britània li havia ensenyat en anys anteriors. La quilla i l'armadura eren de fusta lleugera; la resta de la carcassa, feta de vímet trenat, es cobria amb pells. Una cop acabades, les condueix durant la nit en carros units, a vint-i-dos mil passos del campament; en aquestes naus transporta a l'altre costat del riu els soldats, i ocupa per sorpresa un turó al costat de la riba. El fortifica ràpidament abans que ho descobreixi l'enemic. Després condueix allà una legió, i acaba en dos dies un pont començat des dels dos costats."Cèsar, De Bello Civili, I, 54.
Ambdós exèrcits, de bon grat o per la força, -ho ignorem- havien establert pactes amb les tribus íberes, de manera que els fos assegurat el subministrament de gra, i també, el reclutament de tropes auxiliars.
"Mentre, els oscencs i els calagurritans, que eren tributaris dels oscencs, envien llegats a Cèsar i li prometen obediència. fan el mateix els tarraconenses, jacetans i ausetans i, pocs dies després, els ilercavons que habiten prop de l'Ebre. Demana a tots, que l'ajudin al blat." De bello Civili, I, 60.
La victòria de Cèsar, sens dubte va comportar canvis importants a Hispània.
Pel que fa als laietans, poc esmentats en les fonts, centrant-nos en el poblat d'Ilturo (Burriac, Cabrera de Mar), sabem que es abandonat a la meitat del segle I aC., coincidint amb l'època dels fets bèl.lics esmentats.
Sigui amb motiu d'aquests, o d'altres que desconeixem, es va produir un important canvi en la vida dels ibers de la zona.
Clariana planteja una suggestiva hipòtesi -a tall de possibilitat, ja que no en tenim proves- segons la qual, Burriac, com a lloc estratègic, fou convertit en propietat de l'estat romà, i els seus habitants obligats a baixar al pla, on ingorem quin status tindrien a partir de llavors; aquesta idea està expressada per Clariana a D'Ilturo a Iluro. Per la seva part Járrega, al seu article "La fundació de la ciutat romana d'Iluro. Consideracions sobre algunes hipòtesis", apunta la possibilitat que a la veïna ciutat romana d'Iluro (Mataró), s'hi assentés un contingent de veterans de Cèsar.
BIBLIOGRAFIA
J.F. Clariana i Roig, "D'Ilturo a Iluro. d' ibers a romans. Algunes consideracions", dins el llibre D'Ilturo a Iluro, núm 5 de la col.lecció a cura de Josep Miquel Modolell. Cabrera de Mar, 2009. Pags.13 a 53.
R. Járrega i Domínguez, "La fundació de la ciutat romana d'Iluro. Consideracions sobre algunes hipòtesis", a la XII Sessió d'Estudis Mataronins. Mataró, 1996. Pàgs.55 a 77.

Apunts d'urbanisme i arquitectura romans (6)

"La línea de circumval.lació traçada pels romans ocupava un perímetre d'onze mil passos. El nostre campament estava situat en una posició favorable, reforçat amb vint-i-tres fortins, en els quals hi havien cossos de guàrdia al llarg del dia, a fi d'evitar qualsevol atac per sorpresa; per la nit es reforçaven amb sentinelles i fortes guarnicions."
Cèsar, De Bello Gallico, VII, 69.
"Informat Cèsar de tot això pels pròfugs i els captius, va decidir fortificar-se de la manera següent. Va obrir un fossar de vint peus, amb les parets tallades a pic, de manera que el fons tingués una amplada igual a la distància entre els seus extrems. La resta de fortificacions varen quedar a quatre-cents peus d'aquell fossar: la finalitat de tot això era impedir, (ja que es veia obligat a vigilar tanta extensió de terreny i no era senzill col.locar soldats per tota l'obra) que de sobte o per la nit poguessin llançar contra els nostres soldats ocupats pel treball. Enmig d'aquest espai, va obrir dos fossars de quinze peus d'amplada i de la mateixa profunditat: el de la part superior, obert en un lloc erm i baix, el va omplir d'aigua conduïda des d' un riu. Al darrera d'ambdos, va alçar un parapet i merlets, amb grans astes que sobresortien en les juntes de la palissada i del terraplè, per impedir que l'enemic pogués pujar:  i va bastir torres per tota l'obra, de manera que amidessin vuitanta peus d'una a l'altra." Cèsar, De Bello Gallico, VII, 72.
En la superioritat militar romana, que els va permetre bastir un imperi tan extens, hi jugaren un paper molt important la disciplina, entrenament i rapidesa de les seves legions, però també les seves obres d'enginyeria militar, com aquesta, que descriu el doble setge de la ciutat fortificada d'Alèsia, on s'havia fet fort Vercingetòrix amb uns vuitanta-mil gals (les xifres, sempre poden ser discutibles), i on Cèsar va obtenir la victòria definitiva (batalla d'Alèsia, 52 aC.) que li va permetre conquerir la Gàl.lia.
Aquesta entrada vol ser una continuació de les cinc anteriors que dedicàvem, amb caràcter general, a l'urbanisme i a l'arquitectura romans, en una cultura, on precisament, la guerra va desenvolupar un paper fonamental.
Sabent que a l'exèrcit assetjat li quedaven trenta dies de provisions (i això sense  comptar els no combatents), Juli Cèsar decidí posar setge a Alèsia amb dotze legions, al voltant de seixanta-mil homes. Sembla -si l'autor de De Bello Gallico no va exagerar- que el primer perímetre de fortificacions abastava murs de divuit Qm. de llarg i 40 d'ample; tot això en en tres setmanes
Però informat que venia un exèrcit de gals, estimat (exageradament potser) en gairebé dos-cents mil homes, Cèsar ordenà bastir una nova línea defensiva contra els possibles atacants,  restant així les legions entre dues murs de defensa. El nou perímetre, d'uns vint-i un Qm., es va complementar amb dos fossars de quatre metres i mig d'ample i mig de profunditat; el fossar més proper a la fortificació es va omplir amb aigua procedent d'un riu. A més a més, s'alçaren torres i es prepararen una colla de trampes.
Les legions romanes finalment atacades, i fins i tot els gals descobriren el punt feble de les fortificacions, posant així els romans en una difícil situació, que salvà una arriscada i personal intervenció de Juli Cèsar amb unes cohorts.
Val a dir que, encara avui dia, no se sap de cert on era Alèsia, encara que tradicionalment s'ha identificat amb Alise-Sainte-Reine.
S'inicià així la romanització definitiva de l'occident d' Europa; sens dubte, avui seria una altra Europa, potser ni millor ni pitjor, però si diferent.
Enllaços amb altres entrades relaciondes amb l'urbanisme i l'arquitectura de Roma:Les termes romanes, Apunts 1, Apunts 2, Apunts 3, Apunts 4, Apunts 5 .

Els boscos en l'antiguitat

Del propio Pirene, la vertiente ibérica es rica en árboles de toda especie y en particular de hoja perenne, pero la céltica está toda desnuda, y en cuanto a la zona central, configura valles con buenas condiciones de habitabilidad. Los ocupan en su mayor parte los cerretanos, de raza ibérica, entre los cuales se preparan excelentes jamones que rivalizan con los de Cibira y proporcionan no pocos ingresos a sus gentes. Estrabón, Geografia, III, 11.
Aquesta descripció dels boscos de l'actual Cerdanya, feta pel geògraf Estrabó en el segle I aC., testimonia que eren rics en arbres de fulla perenne; suposadament abundarien les alzines, que donarien les aglans necessàries pel bestiar, que segons el geògraf, donaven no pocs ingressos.
Quin tipus de vegetació hi podriem trobar en l'antiguitat en els boscos del que avui és Catalunya? A banda de les fonts escrites, no massa abundants en descripcions d'aquest tipus, tenim els estudis i anàlisi de paleobotànica, gràcies a les restes de llavors, per exemple.
Els autors d'un estudi sobre la muntanya de Burriac (Cabrera de Mar), al parlar de l'època ibèrica ens diuen:
A Burriac i el seu entorn no existien alguns arbres que avui semblen de tota la vida. Així, les masses forestals de pi insigne, plàtans i carolines, foren una creació dels homes actuals, com també fou d'orígen humà la introducció de la robínia, l'ailant i l'eucaliptus. D'altres arbres, com el lledoner i la noguera, s'utilitzaren des de molt antic pels seus fruits i la seva fusta i ja aleshores es conrearen i naturalitzaren.
A les zones forestals es diferenciarien els alzinars dominant els vessants solells, i els alzinars amb roures a les obagues i fondalades humides. Als marges dels torrents i rieres que portaven aigua tot l'any o bé que els seu nivell d'aigües subterrànies era molt proper a la superfície, hi havia boscos de ribera amb verms, salzes, gatells...i a les rieres i torrents amb menor disponibilitat d'aigua hi havia alocars a les ribes assolellades i esbarzers a les ribes obagues. Als cims de les muntanyes i turons més desprotegits, on el sòl estava format per roca mare i les condicions climàtiques eren més extremes, dominava la vegetació de garriga i les brolles, com passa avui al turó de la Feu, al nord de Burriac.
Fruit dels incendis naturals, les plagues intenses i dels abandonaments de terres conreades, en aquest territori trobem diverses comunitats de transició, com els herbassars, les brolles i les garrigues. Farell et alii, Burriac, història i natura, pags. 65-66.
A aquesta rica descripció hi afegeixo jo la probable presència d'un arbre que creix exclusivament damunt sòls silícics, però avui gairebé desaparegut del Maresme sud, almenys en estat natural: l'alzina surera.
Amb tota probabilitat, l'ocupació romana canvià sensiblement el panorama d'aquestes contrades, i el tipus de vegetació i de bosc, s'adaptà a les necessitats econòmiques dels ocupants; així, per exemple, moltes zones boscoses devien desaparèixer en benefici del conreu de la vinya.
Podem concloure doncs, que un bosc, és a dir un ecosistema tancat on les espècies  s'interrelacionen entre si, és en bona mesura una creació humana, i les seves característiques varien al llarg del temps, o potser no totes les formacions vegetals poden ser anomenades "boscos".
Bibliografia:
David Farell, Oriol Bassa, Joan Pujol, Francesc Navarro, Albert Calls, Burriac. Història i Natura. Editat per Natura, entitat del medi ambient, col.lecció de llibres de natura del Maresme.Coordinador del llibre i autor del fragments publicats (capítol 4): David Farrell i Garrigós. Il.lustracions del llibre: Francesc Navarro i Àlex Valls. Publicat a Argentona, 1998.
Estrabón, Geografia, publicació en dos volums dins la col.lecció de clàssics de Grècia i Roma de la Biblioteca Gredos, núms 86 i 87.Publicat per RBA, 2008. La cita que apareix en aquesta entrada es pot trobar al volum I (86), pag.409.

La versió de Polibi

Si en una entrada anterior donava la versió de Titus Livi sobre el desembarcament de Gneu Escipió a Empúries durant la Segona Guerra Púnica i l'inici del domini romà a Hispània, avui vull completar-ho amb la versió de Polibi, historiador grec que va viure ente el 200 aC. i el 118 aC. (segons G. Cruz, entre el 208 o 209 i el 127 aC.), per tant, fins i tot més proper als fets descrits que no Titus Livi (59 aC.-17 dC.). Com podem veure, Polibi va viure fins una edat molt avançada en aquell temps: 82 anys, i va morir en plena activitat, d'una caiguda de cavall! Fet que indica que en aquells temps també hi havia gent longeva i amb bona salut, ni que fos una minoria.Durant un temps de la seva vida, Polibi va estar a la Península Ibèrica, i coneixia els costums i fets dels seus pobles.
La versió de l'historiador grec es molt semblant, de fet a la de Titus Livi, tampoc profunditza massa en els primers moments del desembarcament, i diu així:
En la misma época Cneo Cornelio Escipión, nombrado por su hermano Publio (cònsol de la República) comandante de las fuerzas navales, según dije más arriba, zarpó con toda su flota desde las bocas del Ródano y alcanzó España por los parajes cercanos a la ciudad llamada Ampurias. Empezando desde allí hacía desembarcos e iba asediando a los habitantes de las costa hasta el río Ebro que le rechazaban; en cambio, trató benignamente a los que le acogieron, y les protegió de la mejor manera posible. Aseguró, pues, las poblaciones costeras que se le habían pasado y avanzó con todo su ejército hacia los territorios del interior. Había ya reunido gran número de aliados entre los españoles. A medida que avanzaba se atraía unas ciudades y sometía a otras. Los cartagineses, dejados en estos parajes al mando de Hannón, acamparon frente a los romanos en una ciudad llamada Cissa (Guissona?). Cneo Cornelio formó a sus tropas y libró un combate del cual salió victorioso, con lo que se adueñó de muchas riquezas, ya que las tropas cartaginesas que habían marchado a Italia habían confiado sus bagajes a los cartagineses de aquí. Cneo Cornelio convirtió en amigos y aliados a todos los naturales del país que habitaban al norte del Ebro; cogió vivo al general de los cartagineses Hannon y al caudillo íbero Indíbil. Polibio, Historias, III, 76. Pag. 308 de la versió publicada per editorial Gredos, 2007, volum I.
Interessant passatge que no obstant ens deixa, un cop més, sense notícies del poblat ibèric de Burriac, centre del poder laietà, però sens dubte de poca importància pels historiadors grecs o romans! El poblat pateix en aquell moment una etapa de buit arqueològic, i quan torni a resorgir, el trobarem transformat. Què devia passar?
Bibliografia: Polibio, Historias, volums I, II i III, editorial Gredos, 2007. Introducció general de Gonzalo Cruz Andreotti; traducció i notes de Manuel Balasch Recort.

Titus Livi i la submissió dels laietans

Mientras tenían lugar estos acontecimentos en Italia, Gneo Cornelio Escipión, enviado a Hispania con una flota y un ejército, saliendo desde la desembocadura del Ródano y después de bordear los montes Pirineos, llegó con la flota a Ampurias, desembarcó allí el ejército y comenzando por los layetanos, sometió al dominio romano toda la costa hasta el río Ebro, en unos casos renovando los tratados, y en otros estableciéndolos por vez primera. Desde allí, después de granjearse la fama de clemente, impuso su fuerza no solo en los pueblos de la costa, sino también en los de tierra adentro y de montaña, ante gentes ya más indómitas, y no sólo logró con ellos la paz sino incluso alianzas militares, enrolándose entre ellos algunas fuertes cohortes auxiliares.T. Livio, Historia de Roma, XXI, 60. Editorial Gredos, 2008, volum IV, pag.98.
Així explica l'historiador romà Titus Livi (59 aC.-17 dC.) el desembarcament de les tropes romanes comandades per Gneu Corneli Escipió, l'any 218 aC. a Empúries, ciutat grega aliada de Roma, i que dóna inici al domini de Roma a la Península. L'arribada del romans, te lloc en el context de la Segona Guerra Púnica, (218-201 aC.) entre romans i cartaginesos; invadida Itàlia per Aníbal, amb gran èxit -el que no va evitar la seva derrota final- els romans no tenen altre remei que atacar els cartaginesos en el que era la base del seu poder: Hispània. Poc abans, els cartaginesos havien assetjat i destruit la ciutat de Sagunt, aliada de Roma, matant o esclavitzant el seus habitants, que no havien rebut l'ajut de Roma, malgrat l'aliança; precisament aquest fet, narrat també per l'historiador Titus Livi, és el que dóna inici a la Segona Guerra Púnica.
Abans de l'arribada d'Escipió, els romans havien enviat embaixadors per obtenir que els pobles d'Hispània deixessin els seus pactes, forçats, tot s'ha de dir, amb els cartaginesos, però en la memòria dels íbers estava el record de l'abandonada ciutat de Sagunt.
Los embajadores pasaron de Cartago a Hispania, según se les había ordenado en Roma, para dirigirse a los pueblos y atraerlos a su alianza o alejarlos de los cartagineses. Llegaron en primer lugar a los dominios de los bargusios (poble no identificat potser els bergistans, de la zona de l'actual Berga), que les dispensaron una buena acogida, y despertaron en muchos pueblos del otro lado del Ebro las ganas de un cambio de suerte, porque estaban hartos del dominio cartaginés. A continuación llegaron al territorio de los volcianos (poble no localitzat tampoc), cuya respuesta, divulgada por toda Hispania, apartó de la alianza con Roma a los demás pueblos, pues la persona de más edad de entre ellos respondió así en la asamblea: "No os da vergüenza, romanos, pedirnos que prefiramos vuestra amistad a la de los cartagineses cuando con quienes así lo hicieron vosotros fuisteis los más crueles al traicionarlos que el enemigo cartaginés al acabar con ellos? Mi opinión es que vayáis a buscar aliados donde no se conozca el desastre de Sagunto; para los pueblos de Hispania, las ruinas de Sagunto serán un ejemplo tan siniestro como señalado para que nadie se fie de la lealtad o de la alianza romana.
T. Livio, Historia de Roma, XXI, 19. Editorial Gredos (2008), volum IV, pag. 37.
Veiem que el domini romà de la península s'inicia amb la submissió, precisament, dels laietans.
És en aquest moment en el que el gran nucli de poder laietà, el poblat ibèric avui dit de Burriac, situat a la vessant de la muntanya del mateix nom, a Cabrera de Mar, després d'uns segles d'esplendor, inicia un moment de buit arqueològic:
Hi ha un buit d'informació arqueològica sorprenent pel que fa a la primera meitat del segle II aC, cosa que impedeix el coneixement d'un dels periodes històrics més trascendentals dels ibers laietans, com és el de la conquesta romana del territori i l'inici de la romanització. Escaura, X., Cabrera de Mar. Imatge i memòria, 2007, pag. 34.
L'alta proporció d'àmfores d'origen púnic (cartaginès) a Burriac en aquells temps, pot informar sobre quina havia estat la primera aliança dels seus habitants (vegis Escura, 2007, pag. 43)
Què va passar? Posteriorment a aquest moment es constata un autèntica refundació urbanística i econòmica del poblat, al que correspon part dels fragments de muralla conservats.
L'obra militar de Gneu Corneli Escipió, serà continuada per seu fill, Publi Corneli Escipió, anomenat després l'Africà, per haver derrotat definitivament Aníbal a la plana de Zama, prop de Cartago.
No sempre l'ocupació del territori fou senzilla pels romans, i Livi ens descriu a llarg de la seva obra diverses sublevacions del pobles ibèrics, com el ilergetes (al voltant de l'actual Lleida).
Bibliografia: Tito Livio, Historia de Roma, llibres del XXI al XXX, descriuen la Segona Guerra Púnica. Introducció general d'Antonio Fontán; traducció i notes de José Antonio Villar Vidal. Publicats per Gredos, 2008, volums IV i V.
Xavier Escura, Cabrera de Mar. Imatge i Memòria, 2007, publicat per l'Ajuntament de Cabrera de Mar.
Dolors Zamora Moreno, l' oppidum de Burriac. Centre del poder polític de la Laietania ibèrica. Revista "Laietània", núm 17, Museu de Mataró-Secció Arqueològica, 2006-2007.

Les Illes Balears a l'Antiguitat (2)

En lloc del nom "Gimnèsies", amb el que els grecs designaven Mallorca i Menorca, els cartaginesos i els romans preferiren el de Balears, que avui designa tot l'arxipelag, si bé Eivissa i Formentera continuen essent les Pitiüses. El nom "Balears"sembla provenir de la llengua púnica, i significaria, aproximadament, "mestres en l'art de llençar pedres", és a dir, foners.
Vull avui reproduïr un text de l'historiador romà Titus Livi (59 aC-17 dC.), que incideix de nou en aquesta habilitat dels illencs. L'acció es desenvolupa durant la Segona Guerra Púnica (218-201), que enfrontà cartaginesos i romans pel domini del Mediterrani occidental, guerra coneguda per les gestes d'Anníbal i els seus elefants, i que involucrà tots els pobles de la zona. El text diu així:
Hay dos islas Baleares, una de ellas más grande y más dotada de armas y hombres; tiene además un puerto en el que pensaba pasar tranquilamente el invierno (és refereix a Magó, general cartaginès, germà d'Aníbal), pues el otoño tocaba a su fin. Pero el recibimiento a la flota fue tan hostil como si la isla estuviera habitada por romanos. Su arma más común en la actualidad, la honda, era la única que entonces utilizaban, y no hay nadie de ningún otro pueblo que destaque en su manejo como los baleares. Por eso, cuando la flota se acercaba a tierra, cayó sobre ella tal cantidad de piedras, como nutridísimo pedrusco, que no se atrevieron a entrar en el puerto, y viraron hacia alta mar con sus naves. De allí cruzaron a la menor de las islas Baleares, de fértil suelo, pero menos poblada y peor armada. Desembarcaron, pues, y emplazaron el campamento en una posición bien defendida por encima del puerto; se apoderaron de la ciudad y su territorio sin librar combate, y después de enrolar dos mil soldados auxiliares y enviarlos a Cartago, sacaron las naves a tierra para pasar el invierno. Tito Livio, Historia de Roma, XXVIII, 37. Volum V, Editorial Gredos, 2008. pag. 269.
Hi ha qui diu fins i tot que la ciutat menorquina de Maó pren el nom del general cartaginès Magó.
Sigui el que sigui, els cartaginesos perderen la Segona Guerra Púnica, i entre d'altres conseqüències, Roma, que havia desembarcat a Emporion (Empúries) l'any 218 aC, començà el domini d'Hispània.
Pel que fa a les Balears, l'any 123 aC., el cònsul Quint Cecili Metel ocupà les illes en nom de Roma, i afegí al seus patricis cognomina, el de Balearicus.

Imatge: Establiment talaiòtic de S'Hospitalet Vell (Mallorca). Foto: Rosa Isabel Garí.

Les Illes Balears a l'Antiguitat (1)

Imatge: Talaiot de S'Hospitalet Vell (Mallorca).
Foto: Rosa Isabel Garí

Poques notícies se'ns han conservat sobre els habitants de les Illes Balears abans de l'ocupació romana (123 aC); sabem que eren extraordinaris foners, que serviren en exèrcits estrangers, perque així ens ho diuen les fonts clàssiques, i resten alguns dels impressionants monuments d'arquitectura ciclòpea: talaiots, taules i navetes, que donen nom a la cultura precisament anomenada talaiòtica, corresponent als periodes del bronze final i del ferro.
En l'Antiguitat es distingia entre les Gimnèsies (Mallorca i Menorca) i les Pitiüses (Eivissa i Formentera), aquestes darreres, habitades per fenicis des del segle VII aC., i després per cartaginesos.
Malgrat l'escassetat de fonts escrites, han arribat fins a nosaltres algunes de ben curioses, i que ens donen informació interessant, però en la qual no s'han de descartar tampoc algunes reelaboracions fetes per l'autor, o autors. Es tracta d'un text de l'historiador grec Diodor de Sicília (s. I aC), que recull una informació d'un autor anterior, Timeu de Taòrmina (c. 356 i 260 aC.). Parla de les Gimnèsies, i diu així:
Ambdues illes tenen una bona terra productiva i un nombre d'habitants superior als trenta mil. Dels productes de la terra per a l'alimentació no produeixen gens de vi. Per això també són tots ells en desmesura enclins al vi, pel fet que a casa seva escasseja. I perque van ben escassos d'oli el treuen del llentiscle i mesclant-lo amb saïm de porc, s'hi unten els cossos. Perque són més amants de les dones que tots els altres, les valoren tant que quan algunes dones són capturades pels pirates que ataquen per mar, les rescaten donant tres o quatre homes a canvi d'una dona. Viuen baix roques excavades i foradant als llocs escarpats i fent moltes mines completament subterrànies, hi viuen i n'obtenen al mateix temps, un refugi i una seguretat. Mai no utilitzen cap tipus de moneda d'argent ni d'or i en general, impedeixen que n'entrin a l'illa. Addueixen aquest motiu, que antigament Hèracles féu una expedició contra Gerió que era fill de Crisaor i que havia aconseguit moltíssim argent i or. Per tenir doncs, la fortuna no cobdiciada, allunyaren d'ells la riquesa d'argent i també la d'or. Per això, d'acord amb aquesta opinió, a les campanyes bèl.liques amb els cartaginesos, que realitzaren temps enrera, no duien la soldada a les seves pàtries, sinó que, comprant-se dones i vi, la malgastaven tota en això.
Entre ells es dóna un estrany costum, pel que fa a les noces. A les festes de noces, el primer dels familiars i dels amics segons l'edat i el segon i els restants se colguen amb la núvia i el nuvi és el darrer en aconseguir aquest honor. Tenen també un particular costum i enterament diferent en relació a l'enterrament dels morts: després de trencar els membres del cos amb fustes, els col.loquen dins un recipient i damunt hi posen moltes pedres. El seu armament són tres fones, una d'elles la porten entorn del cap, una altra entorn del cos, i la tercera, a les mans. I en les accions bel.liques llencen pedres molt més grosses que els altres, tan enèrgicament que sembla que el tir és disparat des d'una catapulta. Per això també en els assalts a una ciutat emmurallada, colpejant els qui estan col.locats als baluards els omplen de ferides i a les batalles campals rompen els escuts i els cascos i tota arma defensiva. Són tan exactes en punteria que sovint no fallen l'objectiu posat davant. Causes d'això són les contínues pràctiques que fan des de nins, d'acord amb les quals, quan encara són infants, són obligats per llurs mares a tirar amb certesa amb la fona. Col.locat com a objectiu un tros de pa fermat a una soca, no es dóna de menjar al qui s'exercita fins que, havent encertat el pa, aconsegueix de la seva mare el consentiment de menjar-lo. (Diodor, V, 17-18=Timeu) Publicat a la "Història de les Illes Balears, volum I, edicions 62.