Els vidres antics d'Iluro i el seu territori, estudiats per Joan F. Clariana

 

 

Fotografies: Joan Francesc Clariana. De dalt a baix: anell amb imatge de la gorgona Medusa; arybal.los de Can Cruzate (Mataró); dos imatges del bol de costelles del carrer Nou (Mataró); Penjoll sirià; dibuix del vas PETRVS; escena d'un sarcòfag d'Arle (Provença) amb l'escena de la Traditio Legis.

Joan Francesc Clariana, expert en ceràmica romana, però també en altres elements com metall o vidres, dedica ara un interessant estudi als vidres d'Iluro (Mataró) i del seu territorium; no ens la primera vegada que ens ofereix un treball d'aquestes característiques.
L'article, que fou presentat a la XXVII Sessió d'Estudis Mataronins (2010),  a més de constituir un inventari de les peces més representatives i establir unes conclusions que ara comentarem, ofereix abundant material gràfic, del qual aquí incloïm una mostra.
El treball dóna una visió clara i fina ara inèdita, de la riquesa de vidre, importat o fabricat en la territori iluronenc; veiem per exemple que Torre Llauder presenta una extraordinària col.lecció de peces amb marques de fons; algunes freqüents al món romà, d'altres ben singular com la marca "Pv(BL)IVS".
Esmenta Clariana peces d'extraordinari valor, com l'arybalos del jaciment de Can Cruzate (Mataró); un bol de costelles del carrer Nou (Mataró) o fragments de vasos decorats amb escenes de gladiadors, i les seves corresponents inscripcions. Un penjoll sirià ens demostra l'existència de fluids intercanvis comercials amb Orient.
Esment apart mereix la peça amb la inscripció "PETRVS", amb la representació d'un fragment de l'escena de l'entrega de la llei a l'Àpòstol Pere, l'anomenada Traditio Legis.
Torre Llauder va comptar en algun moment de la seva història amb un forn de vidre, i d'aquesta vil.la provenen restes de vidres de finestra, que els romans ja coneixien, si bé es tractava d'un element a l'abast de molt pocs (a tall d'anècdota, recordem que el vidre de finestra de Torre Llauder va inspirar a l'escriptora Care Santos algun episodi de la seva novel.la "La mort de Venus"), així mateix, el jaciment és un dels pocs lloc on s'ha pogut documentar com es subjectaven aquestes peces de vidre.
Un treball que aporta noves dades sobre la utilització del vidre en el món antic, i que podeu llegir sencer aquí.

Una excursió a Argentona i al castell de Burriac...l'any 1878

Dibuix del castell de Burriac a finals del segle XIX, publicat a l'Excursionista. Autor: D. A. Riquer.

La Universitat Autònoma de Barcelona  ha digitalitzat i posat a disposició del públic interessat diversos exemplars de "L'Excursionista", butlletí mensual de l'Agrupació Catalanista d'Excursions Científiques, fundada el 26 de novebre de 1876, segons la seva pròpia explicació, i a on podem llegir relats d'excursions per diverses poblacions i indrets de Catalunya a finals del segle XIX. Tot un luxe i un munt de tresors per descobrir. Com era els nostres pobles fa més de cent anys? Doncs alguna cosa esbrinarem gràcies a que algú es va prendre el treball d'explicar-ho i fins i tot dibuixar-ho.
Ens ha cridat l'atenció una excursió a Argentona, Burriac i Montcabrer que va tenir lloc el 12 de maig de l'any 1878, i sobre la que un tal Céssar August Torras (les dues ss les posa ell), va escriure un reportatge a "L'excursionista":

"Reunits en l'estació del ferrocarril de Fransa 'ls senyors Fiter, Piqué i l'infrascrit secretari, en vers 6 hores del matí marxárem en lo primer tren á Mataró y sens aturarse en eixa ciutat, emprenguérem lo viatje á Argentona."

D'aquesta població destaca Torras:

"(...) la parroquial iglesia d'arquitectura gótica ab so esvelt i bell campanar i sa senzilla i elegant fatxada, quan no son preciós retaule de l'altar major que de senyalat renom gosa entre'ls artistes-arqueólegs de la nostra pátria."
L'església, així com las campanas, foren consagradas en 12 d'Octubre de 1539, segons una mitj borrada inscripció existent en l'arch del portal de la meteixa."

Pugen després els nostres intrèpids excursionistes al castell:

"Posat lo castell de Burriach en lo cim d'un enaspra turó quasi inaccessible, dista d'un hora d'Argentona. Desta aquesta vila fins al estrém de la vall y peu de la carena es lo camí que hi conduheix bastant agradable y enterament plá, mes al remontar lo primer turó, al emprendre la pujada, es aquesta recta i sumament pesada y fatigosa, corrent lo camí per la partició d'unes vinyas."

En arribar, queden defraudats (pobre castell!):

"Tota la brillant ilusió, la artística combinació que presenta desde'l lloch abans esmentat en la pujada, y ab més o menys intensitat durant tot l'ascens á la montanya, desapareix per complert al trobar-se en ell. Cap mena d'importància tenen les desballestadas murallas, ni, com ja he indicat, cap sentiment evocan, ni cap efecte artistich produheixen. Res de notable enclou tampoc lo recinte que ocuparia en altre temps la capella, quals parets resten encar cobertas per la aixafada volta. Sols se nota en lo lloch ahont estaria situat l'altar residus d'una grossera pintura, que segons sembla seria obra feta per la capella que s'alsá dessobre les ruines del ja abandonat castell.
Lo mes notable que resta en éll es la torre circular de regular alsaria, quals macissas parets mideixen un gruix de 1,27 metres, d'un sol pis y franquejable sols per una finestra alsada á uns dotze pams dels plá terreno; y després un notable, esvelt y atrevit finestral obert en la part mes elevada del castell, de cara a llevant, al bell costat de lo que era abans la capella. Aquesta finestra seria sens dubte per sa situació en los bons temps del castell una preciosa miranda."

Resten, això si, impressionats per la panoràmica:

"Unes dues hores seria el temps que permanesquérem en lo castell, podent durant ell y a satisfacció admirar l'hermós y bastant dilatant panorama que d'allí's disfruta, allargant-se la vista per la vorera del mar que quasi besa las montanyas desde més enllà de Montjuich fins á San Pol y Calella, y gotjant-se en la contemplació d'aquelles pintorescas y vistosas poblacions de la costa."

De Burriac passen a Montacabrer, a on:


"Deixárem tots junts a Burriach y emprenguérem via envers Mont-Cabré. Está situat eix turó en l'extrem d'una de les estribacions avansadas cap á la mar, que arrencan de la alta carena que separa á la costa del plá del Vallés. A mitj hora de Burriach, y en lo coll ahont comensa la indicada estribasió, se troba'l lloch ahont estava colocada fa alguns anys la creu de la Beya. Avuy de la creu no'n queda ja mes que la memoria, donchs ha desaparegut, com malhauradament desapareixent vant d'un á un tots los antichs recorts de la nostra patria. Hora es ja donchs de que procurem salvar tots los que'ns resten."

Un home sens dubte de cultura, que es preocupava pel nostre patrimoni, i una altra panoràmica:

(...) hermosos panoramas formats per la afalagadora perspectiva que presentan las bellas situacions dels pobles d'Agell, Cabrera y Cabrils, assentatss al peu de la carena, y la no menys agradable d'altras poblacions com Vilassar de Dalt y de Mar, Premià, Masnou, Mataró y moltas més que al lluny s'oviran."

Molt exigent era l'home, doncs:

"No ofereix Mont-Cabré res digne d'esmentar-se. En lo pich mes alt s'aixeca una creu de ferro d'origen y colocació de la qual no poguerem obtenir-ne cap noticia. Sens aturarns a Mont-Cabré nos dirigirem a la cova anomenada de la Encantada, oberta en la meytat de la vessant mes espadada de la montanya i en la cara que mira al mar. (...)La cova no ofereix cap particularitat ni té cap importància. És excessivament mesquina y la naturalesa no l`ha pas afavorida ab la magnificent explendidesa de son preciós trevall ni de son art de son art diví."

 Consti que ho diu ell, no nosaltres! A continuació fa l'observació d'unes excavacions arqueològiques (les úniques) en el camí cap a Cabrils:

"(...) desde Cabrils, nos trobarem en lo lloch en que's feren fa pochs dies las excavacions qual resultat fou la troballa de varias ánforas romanas de las quals sols se salvá la que posseheix avuy la ASSOCIACIÓ"

Doncs apanyats estem! Els excursionistes fan camí cap a Vilassar de Dalt, on admiraren la seva església:

"Penetrárem en la església y poguerem admirar, encar que de pas y quasi a las foscas, lo bellíssim retaule gotich de l'altar major, malhauradament molt deteriorat y mes malhauradament encara, barbarament restaurat en alguna de sas mes notables pinturas."

Per acabar:

"Una tartana'ns conduhí á Premiá de Mar, en qual punt, se doná per termenada la excursió, y desde ahont lo camí de ferro'ns retornà a Barcelona." Cessar August Torres, "Excursió a Argentona, castell de Burriac y Mont-Cabré".

Una bona caminada i un dia ben aprofitat! I nosaltres pensem seguir llegint "L'excursionista". No té preu.

Podeu llegir el reportatge sencer d'aquesta excursió en aquesta adreça, volum 2, 1878, pag. 229.

Agraïments: al Sr. Joan Carles Alay, per transmetre'ns aquesta informació, i evidentment, al Sr. Cèsar August Torras.

XXVIII Sessió d'Estudis Mataronins

El proper dissabte, 19 de novembre a les 17 hores, començarà al Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró la XXVIII Sessió d'Estudis Mataronis. Les comunicacions presentades són les següents:
Marques de terrissaire en terra sigillata hispànica de la vil.la romana de Torre Llauder, per Joan Francesc Clariana i Roig.
L'entorn natural i social a Òrrius fins al segle XI, per Josep M. Roqué i Margenat.
La guerra civil catalana al Baix Maresme (1462-1472), per Joaquim Graupera i Graupera.
L'aigua a Argentona. Establiments, plets i conflictes (s. XVI-XIX), per Enric Subiñà i Coll.
Les estratègies familiars de la casa Bellsolell de la Torre a l'època moderna, per Alexandra Capdevila i Muntadas.
Alguns fragments de la història de Premà de Mar, per Ramon Coll Monteagudo i Juan Gómez Vinardell.
Negocis cortesans durant la guerra de Successió.
els butlletins del col.legi Valldemia: Un novedós mitjà de comunicació entre escola i famílies. Primers anys (1868-1869), per Montserrat Guerrera i Lluch.
Glossa d'un poema de Silví Thos i Codina. (Problemes sobre el redreçament del català com a llengua literària), per Antònia Martí i Coll.
Manuscrit de la sarsuela inèdita La gran via de Mataró. Un retrat de la ciutat al tombant del segle XIX, per Jaume Vellvehí i Altimira. El refugi del geriàtric. Un refugi antiaeri de la Guerra Civil a Arenys de Mar, pel grup Búnquers Arenys.
Consideracions sobre la violència a la reraguarda del Maresme (1936-1939), per Jordi Amat i Teixidó.
Joaquim Puig i Pidemunt: català, comunista i resistent, per Agustí Barrera.
La momerota, figura festiva de Mataró. Antecedents i recreació, per Nicolau Guanyabens i Calvet.
25 anys del grup d'Història del casal (1986-2011), per Antoni Llamas i Mantero.
El mapa del Patrimoni Cultural i Natural de Premià de Mar (El Maresme), per Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Martínez.

Exposició i conferència sobre el tresoret d'Òrrius a Vilassar de Dalt

Una exposició sobre l'anomenat "Tresoret d'Òrrius", un conjunt de monedes d'epoca comtal descobert fa trenta anys a l'església de Sant Andreu d'Òrrius, tindrà lloc al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, entre els dies 27 de novembre i 11 de desembre. L'exposició es podrà visitar els dissabtes de 12 a 14 h. i de 18 a 20,30, i els diumenges de 12 a 14. L'historiador Quim Graupera pronunciarà el dia 2 de desembre, a les 20 hores, una conferència sota el títol de "Les monedes d'Òrrius, un tresor inèdit d'època comtal", el dia 2 de desembre a les 20 hores. Aquests actes constitueixen una continuació dels que van tenir lloc a Òrrius.
Podreu trobar més informació en aquesta adreça.

El roure, arbre sagrat (reedició)

Fotografia: Cal Conde (Cabrera de Mar). Autor: Francesc Garí.
L'escriptora Sílvia Tarragó situa la seva novel.la "La veu del roure" al poble de Cabrera de Mar, en una casa que s'identifica com Cal Conde, i en els seus boscos, entorn d'un roure màgic.
Cal Conde, una antigua casa cabrerenca, ha perdut els seus jardins, abatuts per mà humana, fet que m'anima a tornar a publicar aquesta entrada, dedicada precisament al caràcter sagrat que el roure tenia pels antics; nosaltres estem perdent aquest concepte de "les coses sagrades".

"La religió del roure sembla fou compartida per totes les branques del tronc ari a Europa. Grecs i itàlics varen associar l'arbre amb el seu déu suprem, Zeus o Júpiter, divinitat del cel, de la pluja i del tro."  J.G. Frazer, La branca daurada, cap. XV.
Així comença a parlar del culte al roure a Europa, l'antropòleg escocès sir James George Frazer (1854-1941), a la seva obra monumental "The Golden Bough", publicada per primer cop el 1890, on feia un estudi comparatiu de diversos mites i ritus en diferents zones del món.
Ens podem imaginar (imaginar, perque de cert no ho podem saber), una Europa coberta de boscos a l'Antiguitat. Com ara, boscos caducifolis de roures -en les seves diverses espècies- i de faigs al centre; al Mediterrani, el bosc perennifoli d'alzines i pins, si bé algunes espècies de roures marcescents, o d'altres que s'adapten a una certa sequera.
Juli Cèsar, en tornar de la seva campanya a Britània, ordenà tallar els boscos de roure dels morins, una tribu de gals rebels, que els utilitzaven per amagar-se i atacar:
"Finalment, en dies successius, Cèsar va decidir tallar el bosc, i a fi que els nostres soldats, desarmats i desprevinguts, no poguessin ésser atacats per sorpresa, tots els arbres tallats eren col.locats de cara a l'enemic, i se'ls amuntegava a ambdós costats a manera de valla". Juli Cèsar, La Guerra de les Gal.lies, III, 29.
L'escriptora Colleen McCullough, a la seva novel.la "Cèsar", quinta de les que dedica als darrers temps de la república romana, ens dóna una raó més psicològica d'aquest fet, i ens ve dir que Cèsar vol acabar amb l'arbre sagrat dels morins:
"Quilòmetre darrera quilòmetre, enmig dels bosc de roures, Cèsar i els seus homes anaren empenyent els morins cap enrera, fins els seus pantans; a mesura que avançaven, tallaven roures en una renglera de tres-cents metres d'amplada, i amuntegaven els troncs i les blanques que havien podat formant una gran muralla a cada costat, mentre pujaven el compte cada cop que un vell arbre gemegava caient a terra. Embogits per l'horror i la pena, els morins no varen gosar enfrontar-s'hi. Es retiraren, fins que foren engolits pels pantans, a on s'agruparen i ploraren sense consol."  C. McCullough, Cèsar, pag. 64.
Un paràsit del roure i altres arbres, és el vesc, que resta viu a l'hivern, fins i tot quan el roure perd les fulles; això va fer que també aquesta planta fos considerada sagrada.
Frazer considerava que el vesc era la branca daurada esmentada en L'Eneida, de Virgili, quan la Sibil.la de Cumas explica a Eneas, la manera d'entrar en els inferns:
"En el fullatge espès d'un arbre s'amaga una branca amb les seves fulles i la flexible tija, consagrada a la Juno del fons de la terra. Tot està protegit per un bosc, l'envolta l'obaga d'una vall tenebrosa. A ningú li està permès baixar a les profundes regions de les ombres, si abans no aconsegueix arrancar de l'arbre la branca d'oscil.lants fulles d'or" Virgili, Eneida, VI.
"Segons explica Virgili, Eneas va arrancar la branca daurada d'una alzina. No obstant, el roure era l'arbre sagrat de Júpiter, el déu suprem dels llatins." . J.G. Frazer, La Branca Daurada, cap. XVI.
Per què el vesc fou considerat la "branca de fulles d'or"?:
"Només ens resta demanar-nos perque al vesc se l'anomenà la Branca Daurada. El color blanc groguenc de les baies dels vesc, no n'és el motiu, doncs Virgili diu que la branca era completament daurada, tant les branques com les fulles. Potser el nom li vingui del bonic color groc que una branca de vesc adquireix després de tallar-se, si es guarda uns mesos. "" J.G. Frazer, La branca daurada, cap. LXVIII.
En la mitologia nòrdica, el déu Balder, prototipus de bellesa masculina, mor víctima d'una malifeta de Loki, que fa que Höor, germà cec del propi Balder, el mati sense voler, amb un arc i una fletxa fetes, precisament, de vesc, l'únic ésser que no havia promès respectar Balder.
Sílvia Tarragó recull el mite mil.lenari de l'arbre a "La veu del roure", novel.la ambientada en els boscos del seu poble de Cabrera de Mar; en aquest cas, es tracta de Gebre, un roure màgic proper al cim de Burriac:
"L'arbre va balancejar-se emetent un soroll suau. Francesca va creure que era la remor de les fulles. Ignorava que era la veu del roure, que continuaria parlant el seu llenguatge milenari a qui sabés escoltar." S. Tarragó, La veu del roure, pag. 127.

Bibliografia: Colleen McCullough, Cèsar, Planeta, 1998; J.G. Frazer, La rama dorada, fondo de cultura económica, 2003 (edició resumida). Sílvia Tarragó Castrillón, La veu del roure, Bròsquil, 2009.

L'entrada "El roure, arbre sagrat" és estadísticament l'entrada més visitada d'aquest bloc.

Ha mort Alföldy, l'historiador del món romà i de Tàrraco

Diumenge passat dia 6 de novembre, a l'edat de 76 anys i mentre visitava l'Acròpolis d'Atenes, va morir l'historiador hongarès Géza Alföldy, expert en món romà que va estudiar el patrimoni tarragoní, durant quaranta anys. Podeu llegir la notícia al diari El Punt.
Des d'aquí volem recordar-lo i destacar la seva gran tasca en l'estudi de l'epigrafia romana de Tàrraco.

L'arquitectura religiosa romànica en el Baix Maresme, un estudi de Joaquim Graupera

Fotografia publicada en l'article "L'arquitectura religiosa romànica en el Baix Maresme". Autor: Joaquim Graupera.

Joaquim Graupera, historiador que ha dedicat anys de la seva vida a la investigació de la història medieval de la nostra comarca, amb un ampli currículum de treballs publicats, ha donat a conèixer, el el butlletí dels Amics de l'Art Romànic del Bages, aquest article sobre l'arquitectura religiosa romànica en el Baix Maresme.
Treball tant més interessant quant no es limita a una descrició, sino que Graupera situa aquesta arquitectura en el seu context històric, i du a terme una classificació i periodització d'aquesta arquitectura en la nostra comarca.
El romànic català, explica Graupera, que es desenvolupa en els segles XI i XII -això no treu que la seva influència perduri més enllà- niex en el moment de la feudalització de Catalunya, en el que el poder públic passarà a mans de la noblesa i de l'Església, per bé que aquests continuin respectant l'autoritat del comte de Barcelona; aquesta etapa va veure la progressiva desaparició dels alous pagesos, ens mans dels grups dominants, que crearan la seva riquesa sobre l'apropiament de l'excedent pagès. Tot i això, els segle XI constituí un moment de creixement econòmic va veure dl'afabliment del poder musulmà, coincidient amb la desintegració del califat de Còrdova.
Graupera explica les dificultats per establir una classificació de l'arquitectura romànica a Catalunya, que va rebre diverses influències, principalment de la Llombardia, en aquesta primera etapa, però també del Rosselló.
Concretament al Baix Maresme, aquesta dificultat es veu augmentada per l'escassetat d'edificis conservats, ja que la nostra comarca ha tinguts un procés constant de construcció i reconstrucció.
Els nous senyors feudals varen dur a terme un procés d'edificació d'esglésies que substituïren els antics i precaris edificis preromànics.
Joaquim Graupera explica l'evolució dels romànic al Baix Maresme -sempre amb les precaucions a les que obliga els pocs elements conservats- amb una primera etapa en la que es troba la influència llombarda en els murs de carreuons, i també en algun cas les arcades i lesenes típìques d'aquest estil, i una segona etapa, amb els murs dels edificis de carreus, i un aparell més regular. Pel que fa a les tipologies, tenim per una part les esglésies parroquials, i per l'altra les capelles o ermites rurals.
Un estudi ben recomanable.

Joaquim Graupera i Graupera, "L'arquitectura religiosa romànica en el Baix Maresme" dins el Butlletí. amics de l'art romànic del Bages. Núm. 165. Juliol-setembre 2011. Podeu puxar aquí.
També podeu consultar aquesta entrada sobre el mateix tema en el seu bloc.