Cabrera de Mar, a "Sota terra"

Vaig trobar el programa d'ahir de "Sota terra", dedicat a la Cabrera romana, força interessant, amb una emocionant "posta en escena", per descobrir-nos que a Cabrera hi havia potser el centre urbà i administratiu romà més antic de la península, amb les seves cases, termes, seca per encunyar moneda, conreu del vi.... Em van agradar les explicacions de l'Albert Martín, arqueòleg i director de les excavacions. Està clar que les peces trobades ja ho eren de feia temps, com també sabiem que a Cabrera hi havia una ciutat romana republicana. Crec que el descobriment més recent - i emocionant per la seva càrrega humana- és el del nadó enterrat sota el paviment, segons el ritual ibèric. Però presentar les coses amb intriga, és una de les llicències que es pot prendre la televisió; el que és important és que poguem conèixer la gran riquesa i importància del nostre patrimoni; ara només falta que ens dediquem a la seva protecció, en aquest aspecte, les coses han anat canviat des de fa unes dècades, però encara falta molt.
Si voleu veure el programa us deixo l'enllaç amb el vídeo de tv3 aquí

El Camí de Sant Jaume

 Els rituals a l'entrada de la Catedral.
Foto: Antonio Mandias.

Cada any que sant Jaume cau en diumenge, com és el 2010, es celebra un any sant, en el que els pelegrins que fan el Camí de Sant Jaume i compleixen diversos requisits, obtenen indulgència plenària; un any de traspàs enmig, ferà que l'esdeveniment no es repeteixi fins d'aquí onze anys, de manera que l'actual 2010, té una significació especial.
Difícilment ningú avui sostindrà que a Santiago de Compostel.la hi hagin les despulles autèntiques de sant Jaume. Però, entre la història i la llegenda, el Camí fou un gran impulsor del despertar d'Europa i del cristianisme a partir del segle IX, des de que un ermità anomenat Pelagi, va donar a conèixer que uns resplendors estel.lars li havien senyalat l'indret on reposaven les restes de l'apòstol sant Jaume el Major o Santiago (Sant Iago), del que hi havien notícies de segles anteriors. El jove regne d'Astúries ben aviat va saber difondre aquest "Camp d'estrelles" (Compostel.la), en benefici propi i del món cristià, en aquell moment en lluita contra els musulmans de la península.
Molts cristians d'aquells segles, sincers i fervorosos creients, emprengueren la pelegrinació cap a la tomba de l'Apòstol; els camins de pelegrinatge formaven una xarxa que recorria tota Europa; aquests camins seguien les antigues vies romanes. A Catalunya, el Camí s'inicia a Barcelona, passa per Montserrat -la muntanya sagrada- Lleida, va cap a Saragossa i a Logronyo conflueix amb el camí francès. Al seu voltant va florir a occident, l'art romànic, doncs sorgiren monestirs, abadies i esglésies que guardaven preuades reliquies de sants, i entre les esglésies sobresortia la pròpia catedral de Santiago, impulsada amb el bisbe Gelmírez, al segle XII, per a contenir la tomba de l'apòstol.
El temple romànic de Santiago, avui presidit per una façana barroca (Obradoiro), conté el meravellós pòrtic anomenat "de la Glòria", perque testimonia la glòria de Crist, en la Jerusalem celestial, envoltat pel Tetramorf, àngels que duen símbols de la Passió, i els benaventurats; escena emmarcada per les arquivoltes amb els vint-i-quatre ancians, que amb instruments musicals canten lloances a Crist, segons la visió de sant Joan en el seu Apocalipsi; en el mainell està la figura de Santiago amb bàcul de pelegrí, i els brancals, apòstols i profetes. Aquest portic és obra del mestre Mateu i els seus col.laboradors en el segle XII. A la part interior d'aquest mainell hi ha una figura agenollada que representa l'escultor, i on és tradició que els pelegrins hi posin el cap tres vegades, per rebre -diuen- la saviesa del mestre.
Però amb l'arribada a Santiago, no conclou realment aquest camí iniciàtic -en el sentit de que du cap a una vida nova- sino que segueix fins a la fi de la terra, el cap de Finisterre (Finis Terrae), on els antics veien que s'amagava el Sol cada dia.
Esbrinant entre llegenda i realitat, és altament improbable que les restes guardades a Compostel.la siguin les de l'apòstol sant Jaume el Major, germà de Joan Evangelista, i degollat per ordre d'Herodes Agripa a Jerusalem, segons narren els fets del apòstols (Fets, 12, 1). Les excavacions arqueològiques demostren l'existència d'una necròpolis paleocristiana en aquella zona; potser es tracta, senzillament, d'algun sepulcre, que contenen les restes de no sabem qui. Alguns pensen que podria ser la tomba de Priscil.lià, bisbe d'Àvila nascut a Galícia (Gallaecia), heretge gnòstic del segle IV, que predicava contra la riquesa dels dignataris eclesiàstics del seu temps i admetia el sacerdoci de les dones; el priscil.lianisme va arribar a ser molt popular i va aplegar molts seguidors, però el bisbe fou finalment decapitat,-així doncs, una mort paralel.la a la de l'Apòstol- amb alguns dels seus seguidors, a Trèveris per ordre de l'emperador Màxim, l'any 340. Podria haver passat que els seus deixebles tornessin el cos a Galícia; Sánchez Dragó ens diu que hi ha, o hi havia hagut, a la cripta jacobea, una làpida que duia el nom de Priscil.lià. En tot cas, una suposició més que tampoc es pot arribar a probar.
Tampoc importa massa, el Camí de Sant Jaume ha congregat i congrega multituds de tot el món des de l'Edat Mitja, cristians o no cristians, però que cerquen la espiritualitat del seu ritual, el refugi de les seves esglésies, el record de les seves tradicions, o potser només l'aventura en el vell camí senyalat des de l'Antiguitat per la Via Làctea (la llet de la deessa Hera), declarat avui per la Unesco, patrimoni de la Humanitat.
El Camí ha donat també un tresor literari i musical que és manuscrit anomenat Codex Calixtinus, que es conserva a la catedral des del segle XII, que a més de ser una guia per als pelegrins, conté càntics dedicats a l'apòstol i diverses commemoracions del cicle litúrgic; es tracta d'una de les recopilacions musicals conegudes més antigues d'Europa, una mostra més de la gran cultura galaica medieval.
Bibliografia i discografia: Codex Calixtinus, interpretat pel cor Ultreia, editada per Boanerges.
El camino de Santiago, diversos articles publicat a la revista "Muy Historia", núm 27, 2010.
Webs: http://camisantjaume.vndv.com/web/entitat.html; http://www.caminosantiago.org/cpperegrino/federacion/inicio.asp

La versió de Polibi

Si en una entrada anterior donava la versió de Titus Livi sobre el desembarcament de Gneu Escipió a Empúries durant la Segona Guerra Púnica i l'inici del domini romà a Hispània, avui vull completar-ho amb la versió de Polibi, historiador grec que va viure ente el 200 aC. i el 118 aC. (segons G. Cruz, entre el 208 o 209 i el 127 aC.), per tant, fins i tot més proper als fets descrits que no Titus Livi (59 aC.-17 dC.). Com podem veure, Polibi va viure fins una edat molt avançada en aquell temps: 82 anys, i va morir en plena activitat, d'una caiguda de cavall! Fet que indica que en aquells temps també hi havia gent longeva i amb bona salut, ni que fos una minoria.Durant un temps de la seva vida, Polibi va estar a la Península Ibèrica, i coneixia els costums i fets dels seus pobles.
La versió de l'historiador grec es molt semblant, de fet a la de Titus Livi, tampoc profunditza massa en els primers moments del desembarcament, i diu així:
En la misma época Cneo Cornelio Escipión, nombrado por su hermano Publio (cònsol de la República) comandante de las fuerzas navales, según dije más arriba, zarpó con toda su flota desde las bocas del Ródano y alcanzó España por los parajes cercanos a la ciudad llamada Ampurias. Empezando desde allí hacía desembarcos e iba asediando a los habitantes de las costa hasta el río Ebro que le rechazaban; en cambio, trató benignamente a los que le acogieron, y les protegió de la mejor manera posible. Aseguró, pues, las poblaciones costeras que se le habían pasado y avanzó con todo su ejército hacia los territorios del interior. Había ya reunido gran número de aliados entre los españoles. A medida que avanzaba se atraía unas ciudades y sometía a otras. Los cartagineses, dejados en estos parajes al mando de Hannón, acamparon frente a los romanos en una ciudad llamada Cissa (Guissona?). Cneo Cornelio formó a sus tropas y libró un combate del cual salió victorioso, con lo que se adueñó de muchas riquezas, ya que las tropas cartaginesas que habían marchado a Italia habían confiado sus bagajes a los cartagineses de aquí. Cneo Cornelio convirtió en amigos y aliados a todos los naturales del país que habitaban al norte del Ebro; cogió vivo al general de los cartagineses Hannon y al caudillo íbero Indíbil. Polibio, Historias, III, 76. Pag. 308 de la versió publicada per editorial Gredos, 2007, volum I.
Interessant passatge que no obstant ens deixa, un cop més, sense notícies del poblat ibèric de Burriac, centre del poder laietà, però sens dubte de poca importància pels historiadors grecs o romans! El poblat pateix en aquell moment una etapa de buit arqueològic, i quan torni a resorgir, el trobarem transformat. Què devia passar?
Bibliografia: Polibio, Historias, volums I, II i III, editorial Gredos, 2007. Introducció general de Gonzalo Cruz Andreotti; traducció i notes de Manuel Balasch Recort.

Cabrera de Mar, "Sota terra", el 28 de juny

Segons les meves notícies, el dilluns 28 de juny, Cabrera de Mar serà un dels centres escollits per al programa de divulgació arqueològica de TV3 "Sota terra"; hi podrem contemplar, entre d'altres coses, les excel.lents reconstruccions i animacions de Josep Maria Rovira i Ferran Bayés per a la seva web.
Totalment recomanable, no us ho perdeu!

Titus Livi i la submissió dels laietans

Mientras tenían lugar estos acontecimentos en Italia, Gneo Cornelio Escipión, enviado a Hispania con una flota y un ejército, saliendo desde la desembocadura del Ródano y después de bordear los montes Pirineos, llegó con la flota a Ampurias, desembarcó allí el ejército y comenzando por los layetanos, sometió al dominio romano toda la costa hasta el río Ebro, en unos casos renovando los tratados, y en otros estableciéndolos por vez primera. Desde allí, después de granjearse la fama de clemente, impuso su fuerza no solo en los pueblos de la costa, sino también en los de tierra adentro y de montaña, ante gentes ya más indómitas, y no sólo logró con ellos la paz sino incluso alianzas militares, enrolándose entre ellos algunas fuertes cohortes auxiliares.T. Livio, Historia de Roma, XXI, 60. Editorial Gredos, 2008, volum IV, pag.98.
Així explica l'historiador romà Titus Livi (59 aC.-17 dC.) el desembarcament de les tropes romanes comandades per Gneu Corneli Escipió, l'any 218 aC. a Empúries, ciutat grega aliada de Roma, i que dóna inici al domini de Roma a la Península. L'arribada del romans, te lloc en el context de la Segona Guerra Púnica, (218-201 aC.) entre romans i cartaginesos; invadida Itàlia per Aníbal, amb gran èxit -el que no va evitar la seva derrota final- els romans no tenen altre remei que atacar els cartaginesos en el que era la base del seu poder: Hispània. Poc abans, els cartaginesos havien assetjat i destruit la ciutat de Sagunt, aliada de Roma, matant o esclavitzant el seus habitants, que no havien rebut l'ajut de Roma, malgrat l'aliança; precisament aquest fet, narrat també per l'historiador Titus Livi, és el que dóna inici a la Segona Guerra Púnica.
Abans de l'arribada d'Escipió, els romans havien enviat embaixadors per obtenir que els pobles d'Hispània deixessin els seus pactes, forçats, tot s'ha de dir, amb els cartaginesos, però en la memòria dels íbers estava el record de l'abandonada ciutat de Sagunt.
Los embajadores pasaron de Cartago a Hispania, según se les había ordenado en Roma, para dirigirse a los pueblos y atraerlos a su alianza o alejarlos de los cartagineses. Llegaron en primer lugar a los dominios de los bargusios (poble no identificat potser els bergistans, de la zona de l'actual Berga), que les dispensaron una buena acogida, y despertaron en muchos pueblos del otro lado del Ebro las ganas de un cambio de suerte, porque estaban hartos del dominio cartaginés. A continuación llegaron al territorio de los volcianos (poble no localitzat tampoc), cuya respuesta, divulgada por toda Hispania, apartó de la alianza con Roma a los demás pueblos, pues la persona de más edad de entre ellos respondió así en la asamblea: "No os da vergüenza, romanos, pedirnos que prefiramos vuestra amistad a la de los cartagineses cuando con quienes así lo hicieron vosotros fuisteis los más crueles al traicionarlos que el enemigo cartaginés al acabar con ellos? Mi opinión es que vayáis a buscar aliados donde no se conozca el desastre de Sagunto; para los pueblos de Hispania, las ruinas de Sagunto serán un ejemplo tan siniestro como señalado para que nadie se fie de la lealtad o de la alianza romana.
T. Livio, Historia de Roma, XXI, 19. Editorial Gredos (2008), volum IV, pag. 37.
Veiem que el domini romà de la península s'inicia amb la submissió, precisament, dels laietans.
És en aquest moment en el que el gran nucli de poder laietà, el poblat ibèric avui dit de Burriac, situat a la vessant de la muntanya del mateix nom, a Cabrera de Mar, després d'uns segles d'esplendor, inicia un moment de buit arqueològic:
Hi ha un buit d'informació arqueològica sorprenent pel que fa a la primera meitat del segle II aC, cosa que impedeix el coneixement d'un dels periodes històrics més trascendentals dels ibers laietans, com és el de la conquesta romana del territori i l'inici de la romanització. Escaura, X., Cabrera de Mar. Imatge i memòria, 2007, pag. 34.
L'alta proporció d'àmfores d'origen púnic (cartaginès) a Burriac en aquells temps, pot informar sobre quina havia estat la primera aliança dels seus habitants (vegis Escura, 2007, pag. 43)
Què va passar? Posteriorment a aquest moment es constata un autèntica refundació urbanística i econòmica del poblat, al que correspon part dels fragments de muralla conservats.
L'obra militar de Gneu Corneli Escipió, serà continuada per seu fill, Publi Corneli Escipió, anomenat després l'Africà, per haver derrotat definitivament Aníbal a la plana de Zama, prop de Cartago.
No sempre l'ocupació del territori fou senzilla pels romans, i Livi ens descriu a llarg de la seva obra diverses sublevacions del pobles ibèrics, com el ilergetes (al voltant de l'actual Lleida).
Bibliografia: Tito Livio, Historia de Roma, llibres del XXI al XXX, descriuen la Segona Guerra Púnica. Introducció general d'Antonio Fontán; traducció i notes de José Antonio Villar Vidal. Publicats per Gredos, 2008, volums IV i V.
Xavier Escura, Cabrera de Mar. Imatge i Memòria, 2007, publicat per l'Ajuntament de Cabrera de Mar.
Dolors Zamora Moreno, l' oppidum de Burriac. Centre del poder polític de la Laietania ibèrica. Revista "Laietània", núm 17, Museu de Mataró-Secció Arqueològica, 2006-2007.

Les termes romanes

L'aigua tenia molta importància en la vida i cultura de l'Imperi romà. Les ciutats acostumaven a estar ben assortides d'aigua gràcies a les diverses canalitzacions, aqüeductes i cisternes, que arribaven als ciutadans en forma de fonts públiques, termes (thermae) o banys (balneae); els més acabalats tenien sistemes de subministrament privats, a partir de la xarxa pública.
No hi ha dubte que l'abundància d'aigua, de banys públics i privats, així com l'existència d'un clavagueram, va evitar en bona mesura, les devastadores epidèmies d'èpoques posteriors, en ciutats emmurallades i superpoblades.
En el cens de l'any 33 aC., dut a terme per Agripa, es constata a Roma l'existència de 170 petits banys; a principis del segle V, n'hi havia 856, a més d'11 grans termes imperials (Connolly i Dodge, 1999, pag.238). Amb la caiguda de l'Imperi, el manteniment dels aqüeductes i dels banys a Roma, va anar minvant fins a desaparèixer.
L'aigua de la pluja era també recollida i guardada: recordeu el compluvium i l'impluvium de les cases romanes; naturalment aquesta recollida devia ser habitual en totes les cultures antigues.
Com a mostra de l'abundor d'aigua, recordem que es varen dur a terme "batalles navals" en miniatura a l'Amfiteatre Flavi o Colosseu, o que Neró tenia un impressionant estany a la seva Domus aurea.
A totes les ciutats de l'Imperi hi havia banys públics, sovint finançats per governants o el patrons de les ciutats; aquesta, i d'altres obres públiques, a més de la seva funció específica, complien la de ser símbol de poder i status, de la ciutat i de l'Imperi, i eren llocs de relació i esbarjo.
La ciutat romana i els seus edificis compliren en els primers temps de la conquesta d'un territori, el paper de demostrar el poder de Roma i assimilar els pobles indígenes.
Tres són els principals centres de poder romà coneguts en el territori de Catalunya des del desembarcament a Empúries l'any 218, durant la Segona Guerra Púnica, fins al final del periode republicà: Empúries, Tarragona i Cabrera de Mar. D'aquest darrer centre romà se'n tenien fins fa poc escasses notícies, malgrat ser conegut pel seu poblat ibèric, però les darreres descobertes l'han convertit en un centre de romanització de primer ordre; coneixem l'existència d'un nucli urbà romà a finals del segle I aC., inclosa la residència d'un alt càrrec (jaciment de can Benet).
Però atenent al títol d'aquesta entrada, volem cridar l'atenció sobre un conjunt termal, el més antic conegut d'Hispània, el de ca l'Arnau-can Mateu, damunt el que posteriorment es construí un centre vinícola. Aquest conjunt fou excavat sota la direcció de l'arqueòleg Albert Martín, i podeu veure'n les imatges actuals i la reconstrucció, fetes -entre d'altres reconstruccions- per Josep Maria Rovira i Ferran Bayés en la seva web sobre arqueologia i patrimoni de Cabrera, puntxant aquí.
El jaciment més antic -d'època tardorepublicana- i més espectacular fa uns 7.000 metres quadrats, tots i que excavacions recents suggereixen una extensió molt superior, i hi inclouen la troballa de les termes públiques fins ara les més antigues de la Península, en funcionament entre els segles II i I aC.
Constitueixen uns banys de caràcter monumental, d'uns 450 metres quadrats de superfície construïda, que disposaven de vestidor (apodyterium), sala d'aigües tèbies (tepidarium), sala d'aigües calentes (caldarium) i una sauna seca (laconicum) de forma circular. Un sistema de calefacció que partia dels forns i un sistema de cisternes es canalitzaven i distribuïen per sota del paviment (hipocaustum). Encara són visibles els pòdiums que soportaven les piques per refrescar-se (labri). Escura, X. (2007), pags. 48.
Les parets del conjunt estaven estucades en bona part, i els terres pavimentats amb opus signinum (morter i terrissa amb incrustacions de marbre); pel que fa al sostre:
El sostre és un dels elements més rellevants del conjunt. El formava un complicat sistema de voltes i cúpules amb petites peces, tubs o recipients de ceràmica, dissenyats per aquesta funció, que encaixaven i s'acoblaven entre elles alhora que es relligaven amb varetes de ferro. Tota l'estructura quedava revestida de morter de calç i sorra, per dins (3 cm de gruix) i per fora (5 cm. de gruix), amb un encalcinament blanc final que donava al sostre un gruic total de no més de 22 cm. A l'interior encara es pot apreciar una varietat de motllures clàssiques que decoraven sostres i parets. Escura (2007), pag. 49.
En resum, no tan sols un lloc de neteja, gaudi i esbarjo pels romans que allà habitaven, sino un símbol del seu poder i estatus dirigit als íbers del veí poblat de Burriac.
Bibliografia: Escura, X., Cabrera de Mar. Imatge i memòria. Ajuntament de Cabrera de Mar, 2007; Connoly, P. i Dodge, H., La ciudad antigua. La vida en la Atenas y la Roma clásicas, Acento editorial, 1999.
Internetgrafia: http://www.cabrerademarpatrimoni.cat/rt_01.html Web elaborada per Josep Maria Rovira i Ferran Bayés.

"Sota terra"

Avui a les 22,25, TV3 inicia una serie de programes anomenats "Sota terra", que vol combinar el coneixement arqueològic amb l'entreteniment, un dels llocs escollits és Cabrera de Mar, per parlar dels romans, almenys així ho diu El Punt.

Successus i Elaine, dos esclaus imperials

K(auti) V(otum) S(olvit)/SUCCESSUS/ELAINE/CAESARIS : es tracta d'una inscripció votiva epigrafiada en un altaret de marbre en forma de columneta, trobada a can Modolell (Cabrera de Mar); Es tradueix per: "Successus i Elaine (esclaus) de Cèsar varen complir el seu vot a Kautes". La columneta es data a mitjan del segle I dC.
De nou, doncs, ens trobem amb Kautes, un dels acompanyants o alter ego del déu Mitra, i en aquest cas, en una inscripció votiva procedent possiblement de dos esclaus. Per què esclaus? no tan sols pel genitiu "de Cèsar", que pot indicar possessió, sino pel fet que ostentin només un nom, com era característic dels esclaus.
La data és la meitat del segle I, possiblement d'època Flàvia, a l'igual que la tabula ansata d'Aphnus, llibert d'un procurador de Vespasià, i potser també la de Flavius Moschus, amb el mateix nom que la dinastia de Cèsars que dirigí l'Imperi entre el 69 i el 96 dC. Podria ser que fos el moment de major esplendor del jaciment, o és senzillament l'atzar el que ha fet perdurar precisament aquests elements?
Fabre, Mayer i Rodà ens diuen: "Le surnom masculin, connu par exemple a Tarragone, est attesté au sein de la familia Caesaris, de de l'epoque de Vespasien notamment est assez en vogue sous les Flaviens" (2002, pag. 43).
Per tant, veiem que Successus era un nom freqüent entre els esclaus de la casa Flàvia. Els mateixos autors assenyalen una inscripció tarragonina amb el mateix nom: D(is) M(anibus)/ P(ubli) A(aeli)/ AELIANI/ SUCCESSUS/ AUG(usti) LIB(ertus)/ T(abularius) P(rovinciae) H(ispaniae) C(iterioris)/ ET PLAETORIA/ ANNIA/ PARENTES/ FILIO/ PIISSIMO. CIL 02, 04181 = RIL 0242.
Es tracta, en aquest cas, d'una inscripció funerària, amb l'encapçalament habitual: "Consagrat als déus Manes", que Successus, llibert de l'emperador, i Plaetoria Annia, pares, dediquen al seu fill.
Fabre, Mayer i Rodà parlen d'un "surnom masculin", entenem doncs que, l'altre nom, Elaine tal i com sembla, és femeni. Quadra aquesta dada amb el fet que el mitraïsme era reservat als homes, o aquesta reserva solament es referia als iniciats, podent no obstant qualsevol persona, fos del sexe que fos, dedicar ofrenes i vots al déu? De moment, és una qüestió sense resposta.
Un fragment més d'entre tants misteris que guarda el passat.
Bibliografia: G. Fabre, M. Mayer, I. Rodà: Inscriptions romaines de Catalogne, V. Supplement aux volumes I-IV (París, 2002).

Ossa tua bene quiescant (3)

La necròpolis tardoromana i paleocristiana de Tarragona, amb més de dos mil inhumacions, datades entre els segles III i V, es troba situada en el carrer Prat de la Riba, i estava disposada al voltant del tram de la Via Augusta que comunicava el pont del Francolí amb la porta de la ciutat.
La inhumació va substituir la incineració com a ritus funerari predominant a l'Imperi, a partir del segle II, fet que suposà l'adopció del sarcòfag per aquells que disposaven de mitjans; se'ns han conservat gran nombre de sarcòfags romans de pedra, i alguns de metall.
No tothom es podia permetre pagar un Mausoleu o un sarcòfag de marbre o d'una pedra més comuna, a voltes decorada amb relleus simbòlics de la vida o creences dels difunts. Molts, com veurem, havien de conformar-se amb tombes més modestes, i fins i tots ens poden demanar que passava amb aquells que no tenien ningú que els enterrés.
Tots els enterraments de la necròpolis tarragonina estan a la mateixa cota; només dos tombes es sobreposen a altres dues. Apareixen ordenats en fileres, i els cossos, majoritàriament estan orientats amb el cap a l'Oest; 27 ho estan cap al nord, i un a l'est. (pag. 23)
Es distingeixen vuit tipus d'inhumació (pags. 24-25):
1-Enterraments en àmfora, és la més freqüent, concretament en 169 enterraments; en els infantils s'emprava una àmfora, mentre que en els adults se suporposaven àmfores seccionades.
2-Enterraments amb coberta de tegulae (teules planes), a doble vessant, és a dir, en secció triangular; se n'han trobat 32 d'aquest tipus
3-Enterraments mixtes de tegulae o àmfores; detectat en vuit casos.
5-Enterraments amb teguale de secció quadrangular; detectat en un sol cas.
6-Enterraments en lloses (blocs de pedra) de secció quadrangular; emprat en 2 inhumacions.
7-Enterrament en fosses, sense cap coberta identificada; detectat en 6 casos.
8-Enterrament en taüt de fusta, presumible per la troballa de claus, en un cas.
No s'ha documentat la troballa d'aixovar funerari interpretable coma ofrena de caràcter ritual, només algunes peces interpretables com a part del vestit de l'individu inhumat, com com peces d'un collar, anells, fíbules o botons.
A més d'aquest sepulcres comptabilitzats per Baxarias, hi havia a la necròpolis mausoleus i criptes, amb sarcòfags monolítics, alguns bellament decorats, i que es conserven en recinte del museu paleocristià, adjunt a la necròpòlis.
En fi, el darrer homenatge que podien retre el tarragonins de fa mil set-cents o mil cinc-cents anys a aquells amb qui fins aquell moment havien compartit l'aventura de la vida. El darrer homenatge i el darrer record, visible per a tots aquells que s'apropaven o sortien de la ciutat. Que els seus ossos descansin en pau!
Bibliografia: Joaquín Baxarias, La enfermedad en la Hispania romana. Estudio de una necrópolis tarraconense. Libros Pórtico, 2002.

Ossa tua bene quiescant (2)

Quines són les malalties que ha pogut estudiar Baxarias a la necròpolis tarragonina? Evidentment, aquelles que estan relacionades amb els ossos. Segons explica el mateix metge, no es habitual que hi deixin la seva petja les enfermetats infeccioses.

Així, en els 243 individus estudiats, hi havia traumatismes en un 18,8 %; molts estaven ben guarits, mentre que d'altres havien cicatritzat malament, segurament per manca d'una cura adequada. Els homes presentaven més fractures que les dones, sens dubte pel major esforç físic, especialment en el tronc, costelles, clavícules i extremitats.
El 24,4% dels majors de 20 anys tenien artrosi, especialment en la regió dorsolumbar de la columna i en els genolls. En els homes, hi havia també artrosi del colze i el canell, zones avui menys freqüents, probablement a causa de l'important esforç físic que realitzaven amb braços i mans; predominava en el braç dret. També es va observar, en un 22 % individus d'ambdós sexes, artrosi del turmell, possiblement relacionada amb el tipus de calçat.
Les infecciones detectades, en un 9,9 % dels individus, estaven relacionades amb problemes dentals, relacionats amb la presència de càries o periodontitis.
Es varen trobar dos casos d'utilització de la cirugia, un d'ells una trepanació en un home jove, amb indicis de supervivència posterior, i l'altre en el maxilar d'una dona d'uns 55 anys, feta amb habilitat i amb indicis també de supervivència (pags. 137-151). Es tracta precisament de l'únic cas de tumor maligne detectat (pag. 196).
L'estudi de les dents va donar conclusions sorprenents: hi havia el doble de dones que d'homes sense desgast dental, i solament es va trobar càries en una 31% dels individus, mentre que avui arriba al 90 %. La periodontitis, solament es va localitzar en un 10% de la població, mentre que avui arriba al 70%. Això pot està relacionat també amb la menor esperança de vida, però també amb el tipus d'alimentació.
Tan sols es varen trobar traces de tumor maligne en un individu; està clar que no tots els càncers deixen petja sobre l'os. A pesar d'això Baxarias diu:"la frecuencia de tumores malignos es sensiblemente baja, incluso para ser explicada por la menor esperanza de vida. Es posible que la combinación de factores influyan sobre este hecho com son, la presencia de un menor número de carcinógenos químicos ambientales, la menor difusión de virus oncógenos, la ausencia de ciertos activadores de origen vegetal como los hidrocarburos aromáticos policíclicos o las aminas aromáticas, desconociendo además cual es el transfondo oncogenético de la población". Baxarias (2002), pàg. 232
Tota una colla de dades que dóna que pensar, encara que són naturalment els metges els més autoritzats a treure'n conclusions.
Bibliografia: Joaquín Baxarias, La enfermedad en la Hispania romana, Libros Pórtico, 2002.