Diana

Diana o Artemis, en la mitologia grecoromana, era deessa de la natura salvatge, els boscos, la cacera. Filla de Júpiter i Leto i bessona d'Apolo; ambdós germans eren assimilats al Sol i la Lluna. Diana era una deesa verge que corria pels boscos amb una túnica curta, un arc i unes flextes i un seguici de nimfes. Era una deessa venjativa contra aquells que l'ofenien, com Orió i Acteó. En realitat, Diana representa el caràcter intangible de la divinitat.
Els seus santuaris acostumaven a estar en boscos i llocs feréstecs, com famós bosc de Nemi, al Laci, on fins i tot en l'època dels Julis i la dels Antonins, perdurava un arcaic costum: el santuari de la deessa estava guardat per un rei-sacerdot, que ocupava el seu càrrec fins que venia un altre i el matava, prenent el seu lloc i esperant ser eliminat al seu torn per un proper aspirant; així ho explica Frazer en l'inici de la seva obra monumental "La branca daurada". Però Diana tenia també temples en algunes ciutats, el més conegut dels quals era el d' Efes, a l'Anatòlia. Recordem la revolta, dels argenters contra la predicació de sant Pau, al crit de "Gran és l'Artemis dels efesis! narrada en els Fets dels Apòstols (Ac. 19, 23-41).
Diana protegia també l'adolescència, com món feréstec entre la infantesa i l'edat adulta, i les noies li oferien les seves joguines quan es casaven. Malgrat pugui semblar paradoxal, per la seva condició de verge, protegia la fecunditat i els parts; no ha d'estranyar, ja que els conceptes natura i fecunditat anaven units.
El tema de la dona lliure, intangible, que habita en la natura, és una constant en la literatura. Al Quixot, Cervantes crea l'extraordinari personatge de la pastora Marcela, per qui tots sospiren en va, ja que ella guarda gelosament la seva llibertat. El discurs de la pastora envers aquells que la critiquen per haver "provocat" el suïcidi de Grisóstomo amb la seva indiferència, és de les pàgines més conegudes de Cervantes:
"Yo nací libre, y para poder vivir libre escogí la soledad de los campos: los àrboles destas montañas son mi compañía; las claras aguas destos arroyos mis espejos; con los àrboles y con las aguas comunico mis pensamientos y hermosura. Fuego soy apartado y espada puesta lejos. A los que se han enamorado con la vista he desengañado con las palabras."Fragment del discurs de la pastora Marcela, El Quijote, cap. XIV.
Silvia Tarragó, en el seu llibre "La veu del roure", recrea al meu entendre aquest mite literari, si bé en aquest cas es tracta d'una dona madura, Beatriu, que ha viscut la seva vida, i abandona la companyia dels mortals a causa d'un gran dolor, refugiant-se en una natura màgica, enmig dels boscos de Cabrera, tan propicis a la llegenda.
El feminisme modern ha intentat resaltar el caràcter de "dona lliure i independent" de la mitològica Diana, però això és analitzar el passat amb ulls moderns; Diana no és una dona mortal, és una deessa, i com a tal, n' s'hi pot accedir.
Can Modolell conserva les restes d'una inscripció dedicada a una divinitat que acaba en NA. Podria tractar-se de Diana, però també d'altres, com Fortuna, Luna...però és temptador desitjar que anés dedicada a la deessa dels boscos