El sol se hundía en el mar; sus rayos llegaban como largas flechas al corazón ensangrentado. A medida que el sol desparecía, las palpitaciones de la entraña disminuían, y con una última palpitación, desapareció el globo de fuego. (...)
Salambó se levantó, como su esposo, con una copa en la mano, para beber también. Peró cayó, con la cabeza hacia atrás, por encima del dosel de su trono, pálida, rígida, con los labios abiertos y su cabello destrenzado colgando hasta el suelo.
Así murió la hija de Amílcar por haber tocado el velo de Tanit. G. Flaubert, Salambó.
Així finalitza l'extraordinària novel.la de Gustave Flaubert, Salambó, documentada obra del gran autor francès, ambientada a la rebel.lió dels mercenaris contra Cartago, i on la possessió del vel de Tanit adquireix gran importància per assolir la victòria. L'historiador Polibi narra aquesta rebel.lió en la seva Història, I, 66-70. Flaubert introdueix com a protagonista, un personatge imaginari, Salambó, princesa de Cartago i filla d'Amílcar Barca.
Tanit era la deessa principal i protectora de Cartago. A Eivissa, territori púnic, es va trobar una escultura anomenada "La Dama d'Eivissa", que es conserva al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i està considerada una representació d'aquesta divinitat.
Al poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar, Barcelona), es va exhumar un penjoll que s'ha comparat amb la Dama d'Eivissa (vegeu pàg 11 del PDF), pel que podriem tenir una representació de la deessa, que s'uniria doncs al també púnic déu Bes. Aquest penjoll va ser descobert durant les excavacións de Barberà i Pascual a l'edifici públic del poblat, (Vegeu, Clariana, 2007, pags.81-82) i es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona.
Una possible mostra, amb totes les precaucions, de les relacions entre aquest poblat ibèric i el púnics d'Eivissa.
Bibliografia:
Gustave Flaubert, Salambó, Históricas Edhasa, Barcelona, 1996.
Polibio, Historias, Biblioteca Gredos, Madrid, 2007.
Joan Francesc Clariana Roig, "Espais sacres a Cabrera de Mar", dins D'Ilturo a Iluro, Edició a cura de Josep Miquel Modolell, Cabrera de Mar, 2009. Publicat també a la web.
No he llegit "Salambó", me'l apunto. Aquest estiu vaig ser a Cartago i no queda gairebé res de l'antiga ciutat (maleït Cató), tanmateix el lloc impressiona.
ResponEliminaGran viatge, Sílvia. La veritat és que els romans no perdonaven els seus adversaris: "Delenda est Carthago" repetia sempre l'antipàtic de Cató (antipàtic en moltes coses). Diu també Virgili a la Eneida: "Recorda, romà, que regiràs el món, que les teves habilitats seran imposar la pau, perdonar els humils i humiliar els superbis"!
ResponElimina