El roure, arbre sagrat (reedició)

Fotografia: Cal Conde (Cabrera de Mar). Autor: Francesc Garí.
L'escriptora Sílvia Tarragó situa la seva novel.la "La veu del roure" al poble de Cabrera de Mar, en una casa que s'identifica com Cal Conde, i en els seus boscos, entorn d'un roure màgic.
Cal Conde, una antigua casa cabrerenca, ha perdut els seus jardins, abatuts per mà humana, fet que m'anima a tornar a publicar aquesta entrada, dedicada precisament al caràcter sagrat que el roure tenia pels antics; nosaltres estem perdent aquest concepte de "les coses sagrades".

"La religió del roure sembla fou compartida per totes les branques del tronc ari a Europa. Grecs i itàlics varen associar l'arbre amb el seu déu suprem, Zeus o Júpiter, divinitat del cel, de la pluja i del tro."  J.G. Frazer, La branca daurada, cap. XV.
Així comença a parlar del culte al roure a Europa, l'antropòleg escocès sir James George Frazer (1854-1941), a la seva obra monumental "The Golden Bough", publicada per primer cop el 1890, on feia un estudi comparatiu de diversos mites i ritus en diferents zones del món.
Ens podem imaginar (imaginar, perque de cert no ho podem saber), una Europa coberta de boscos a l'Antiguitat. Com ara, boscos caducifolis de roures -en les seves diverses espècies- i de faigs al centre; al Mediterrani, el bosc perennifoli d'alzines i pins, si bé algunes espècies de roures marcescents, o d'altres que s'adapten a una certa sequera.
Juli Cèsar, en tornar de la seva campanya a Britània, ordenà tallar els boscos de roure dels morins, una tribu de gals rebels, que els utilitzaven per amagar-se i atacar:
"Finalment, en dies successius, Cèsar va decidir tallar el bosc, i a fi que els nostres soldats, desarmats i desprevinguts, no poguessin ésser atacats per sorpresa, tots els arbres tallats eren col.locats de cara a l'enemic, i se'ls amuntegava a ambdós costats a manera de valla". Juli Cèsar, La Guerra de les Gal.lies, III, 29.
L'escriptora Colleen McCullough, a la seva novel.la "Cèsar", quinta de les que dedica als darrers temps de la república romana, ens dóna una raó més psicològica d'aquest fet, i ens ve dir que Cèsar vol acabar amb l'arbre sagrat dels morins:
"Quilòmetre darrera quilòmetre, enmig dels bosc de roures, Cèsar i els seus homes anaren empenyent els morins cap enrera, fins els seus pantans; a mesura que avançaven, tallaven roures en una renglera de tres-cents metres d'amplada, i amuntegaven els troncs i les blanques que havien podat formant una gran muralla a cada costat, mentre pujaven el compte cada cop que un vell arbre gemegava caient a terra. Embogits per l'horror i la pena, els morins no varen gosar enfrontar-s'hi. Es retiraren, fins que foren engolits pels pantans, a on s'agruparen i ploraren sense consol."  C. McCullough, Cèsar, pag. 64.
Un paràsit del roure i altres arbres, és el vesc, que resta viu a l'hivern, fins i tot quan el roure perd les fulles; això va fer que també aquesta planta fos considerada sagrada.
Frazer considerava que el vesc era la branca daurada esmentada en L'Eneida, de Virgili, quan la Sibil.la de Cumas explica a Eneas, la manera d'entrar en els inferns:
"En el fullatge espès d'un arbre s'amaga una branca amb les seves fulles i la flexible tija, consagrada a la Juno del fons de la terra. Tot està protegit per un bosc, l'envolta l'obaga d'una vall tenebrosa. A ningú li està permès baixar a les profundes regions de les ombres, si abans no aconsegueix arrancar de l'arbre la branca d'oscil.lants fulles d'or" Virgili, Eneida, VI.
"Segons explica Virgili, Eneas va arrancar la branca daurada d'una alzina. No obstant, el roure era l'arbre sagrat de Júpiter, el déu suprem dels llatins." . J.G. Frazer, La Branca Daurada, cap. XVI.
Per què el vesc fou considerat la "branca de fulles d'or"?:
"Només ens resta demanar-nos perque al vesc se l'anomenà la Branca Daurada. El color blanc groguenc de les baies dels vesc, no n'és el motiu, doncs Virgili diu que la branca era completament daurada, tant les branques com les fulles. Potser el nom li vingui del bonic color groc que una branca de vesc adquireix després de tallar-se, si es guarda uns mesos. "" J.G. Frazer, La branca daurada, cap. LXVIII.
En la mitologia nòrdica, el déu Balder, prototipus de bellesa masculina, mor víctima d'una malifeta de Loki, que fa que Höor, germà cec del propi Balder, el mati sense voler, amb un arc i una fletxa fetes, precisament, de vesc, l'únic ésser que no havia promès respectar Balder.
Sílvia Tarragó recull el mite mil.lenari de l'arbre a "La veu del roure", novel.la ambientada en els boscos del seu poble de Cabrera de Mar; en aquest cas, es tracta de Gebre, un roure màgic proper al cim de Burriac:
"L'arbre va balancejar-se emetent un soroll suau. Francesca va creure que era la remor de les fulles. Ignorava que era la veu del roure, que continuaria parlant el seu llenguatge milenari a qui sabés escoltar." S. Tarragó, La veu del roure, pag. 127.

Bibliografia: Colleen McCullough, Cèsar, Planeta, 1998; J.G. Frazer, La rama dorada, fondo de cultura económica, 2003 (edició resumida). Sílvia Tarragó Castrillón, La veu del roure, Bròsquil, 2009.

L'entrada "El roure, arbre sagrat" és estadísticament l'entrada més visitada d'aquest bloc.